EN XAVI, UN JOVE DE 60 ANYS

    La vida va acompanyada d’una successió d’etapes, i  amb elles els anys s’hi aferren fins l’extrem que és el seu transcórrer el que acaba condicionant aquestes etapes a les quals em referia. Ara bé, no és necessari establir uns referents que s’avinguin a una norma amb la qual es pugui mesurar a tots per un igual, sinó que és la pròpia persona la que, segons com li va, s’adona  de les repercussions que li suposa anar superant graons d’una escala que es torna feixuga a partir  d’una determinada posició . Però, com he dit, depèn de cadascú sentir-se més o menys jove.

      Fa uns dies les persones nascudes a la vila o que hi han vingut a viure i aquest any  han complert seixanta anys, es van reunir per celebrar-ho. És una manera com un altra, prou entranyable i original  de compartir, abans se’n deia  de la mateixa quinta, la satisfacció que suposa haver arribat fins aquest punt, que és quan  hom  es va allunyant de les etapes més boniques i resolutives de la pròpia existència . És en aquest replegament en el camí, quan la vida ja ve encarrilada professionalment i es suposa que també emocionalment , el moment més propici per mirar endavant, tot i que sempre aflora els records d’un  temps passat.  

     Aquests complidors dels seixanta anys, fa temps que,  aprofitant les avantatges de les noves tecnologies, s’han aplegat en un grup que ells anomenen seixantins,  i es mostren tan comunicadors que la seva activitat missatgera és frenètica. Ho era abans de la trobada i ho continua sent quan semblava que ja s’ho havien dit tot. Resumint, com  es diu ara, ha quedat un bon rotllo que és molt lícit que  no el vulguin desaprofitar.  

     A la celebració no hi va faltar el pastís amb les corresponents espelmes anunciadores de la  xifra que ens ocupa. I com és preceptiu  tampoc hi van mancar les bufades típiques de l’ocasió. Les va engegar en Xavi Llosas Ferret. El xicot del carrer de l’Aigua que passeja igualment l’encant de l’eterna joventut i sobretot la bonhomia de la persona bona que ha sabut fer-se amic de tothom, potser només pel sols fet de ser del mateix poble, un aval suficient per convertir la simple coneixença en amistat. Ell que tant exterioritza l’alegria del retrobament, quan pel carrer coincidim tots els qui l’apreciem de veritat i que tan bé sap correspondre fent aflorar una alegria retinguda, que dosifica amb la prudència de persona mesurada, si més no molt expressiva.

      El Barça té molts seguidors, però potser pocs que s’identifiquin tan amb els colors que representa i que xicots i mosses com en Xavi, tocats per la influència del destí que els va marcar des del començament de la seva vida, afronten un realitat que no els ha fet renunciar a l’objectivitat del raonament sobre determinada temàtica. La del Barça en Xavi la domina molt bé, de tal manera que intueix quan les coses que pinten bé es poden acabar torçant i sap raonar fins i tot  sobre els plantejaments del propi entrenador. Les circumstàncies que conflueixen en la seva persona  de vegades són prou fonamentades com per avenir-se a la raó, fins i tot contradient raonaments de persones que semblen més il·lustrades en el tema.

     Una altra de les seves passions són els gegants. No fa gaire em va prometre que em pintaria la nostra parella més emblemàtica  i que  em faria el regal un cop enllestida la feina. Em va manifestar en el detall un punt d’honor que em va alliçonar, quan es mostrava convençut del que sabia fer i ho defensava per si jo en tenia algun dubta. Mostrava la seva fermesa referint-se  els qui, segons ell, li deien que  no sabia pintar. Efectivament, quan va tenir la parella de gegants pintada, sense sortir-se de la ratlla, m’ho va portar fent-se acompanyar  per la satisfacció que suposa, davant els dubtes dels insensats, haver culminat l’obra que havia promès a l’amic. Li vaig agrair enormement el detall,  que implicava l’oferiment d’un obsequi reservat als qui considerava bons amics,  que per fer-lo realitat s’havia imposat com un  desafiament en el qual posava a prova unes facultats que gràcies a elles estava segur que era capaç de complir amb la seva paraula.

     Com és de suposar la seva admiració pels gegants, potser li va encomanar el seu oncle Josep que els va portar uns quants anys. Els gegants que tot seguit associa a la predilecció que té per la Festa Major. En quant aquesta només el preocupa un detall, el dia de la setmana amb que s’escau. Quan coincideix en les immediacions del cap de setmana en Xavi es declara desencisat, perquè intueix que hi haurà molta gent. Ell prefereix que s’escaigui cap allà el començament. Ho raona que d’aquesta manera  és com més nostra, o si més no, com a més íntima.  El que significa que  no l’hem de compartir amb la gent que aprofita els festius per visitar-nos.

     En Xavi va néixer al carrer de l’Aigua, en aquesta casa de magnífica portalada de pedra, veïns de les seves parentes, la Maria Ferret Arnabat i la Ramona Ferret Paretas, les dues cosines. A la vegada  veïns també  del mestre Pallarès, entre altres. El seus pares, en Josep Llosa Pascual  i la  Lluïsa Ferret Castañosa, van fer de la comprensió la seva virtut, que es transmetia en la fortalesa interior que és menester per abraçar-se a la vida amb decisió i fermesa  quan  sorgeixen imprevistos.  En Xavi ha posat de la seva part. També la Lluïsa, la seva germana i el marit d’aquesta, en Josep Guzmán Alemany,  que el cuiden i mimen com feien els seus pares.      

       Mentre ell segueix mostrant una alegria encomanadissa  sempre que coincidim, alhora que  m’identifica com  “el senyor de l’Eco”. Un tracte que es correspon quan  l’edat s’associa a la categoria de senyor. Que aquesta cortesia vingui de part d’un jove, sempre és motiu de satisfacció, pel respecte i l’educació que demostra. Però en Xavi és un jove de seixanta anys, per tant  amb una edat com per ser tractat, també, de senyor. Faltaria més.    

                                                                                                                                                                                               J. Y. M.

( Article publicat a l'eco de sitges el 13 octubre del 2017)

ENTRE CORDES

   La corda   és un element d’una coneguda  importància, com també ho són els cordills. Els dependents dels comerços mostraven una gran habilitat en el moment de fer qualsevol paquet que remataven amb una lligada on fins i tot hi disposaven un cert gruix que servia per fer d’ansa.  Les cintes adhesives actuals  han quasi relegat al cordill, doncs fan la mateixa finalitat i no tan complicat en el moment de fer servir.

   A les pastisseries hi havia el costum, no ha desaparegut del tot, de fer una passada d’una mena de cinta estreta i filosa, de colors variats, amb la qual, ni que fos un tortell, s’hi feien unes quantes passades i la mateixa cinta servia per poder  agafar.

   Però la corda en si, la gruixuda i aspre, en el nostre poble ha tingut una utilitat que es feia evident quan entraven les barques a la platja, mentre que  la gruixuda corda s’anava  enrotllant al cabestany  i aquesta constant tibantor permetia avançar la barca cap a la sorra. Això tenia lloc a la platja si més no cap a les interioritats dels carrers, la corda es feia servir envoltant la corriola. Tirar de corda era una frase molt habitual en aquells anys en què no existien les grues i tot el material, d’una casa en construcció, s’havia de pujar a base de corda i corriola. Una activitat que permetia enfortir la musculatura del qui n’estava al comandament, que segons el pes del material es requerien més de dues mans per poder controlar bé aquest pes i, per tant,  garantir una pujada segura.

    Al carrer Major, al costat de la pastisseria l’Estrella, la família Simó- Alegre regentaven un establiment dedicat a la venda de tota mena de cordes i cordills, com el que feien servir els carnissers de la plaça per lligar la carn que es rostia. Però abans la senyora Teresa Simó Oller que es va casar amb en Ramon Izabal, germà de la Llúcia, refeia els matalassos de llana. Tot un ofici, el de matalasser i que es picava la llana a dalt els terrats.  Entre les codes i cordills a la botiga també despatxaven els picamatalassos que eren de vímet i es feien servir, principalment un dia  a la setmana, el dissabte, quan  el xafarranxo ocupava a les mestresses de casa.  Els abocaven la barana del balcó i allà els hi propiciaven una enèrgica pallissa i així la llana es refeia. Un altre dels productes que oferia la casa eren les escombres i els esteranyinadors

   A la botiga del carrer Major hi dominaven les dones. La que es va quedar a la casa va ser la neboda de la Teresa Simó, la Mercè Alegre Simó casada amb en Pere Vidiella de can Raices  i a mesura que les  germanes d’ella:  la Pepita i la Teresa van enviudar van venir a viure al costat de la germana. Abans, però, la  neboda de la Mercè,  la Mercè Barberà Alegre, va venir a Sitges per ajudar a la seva tia i va ser  la continuadora del negoci, el qual es va anar adaptant als costums. Així despatxaven tota mena d’hules  i, quan la gent va començar a viatjar, disposaven d’una àmplia gama de maletes, entre molts altres productes

    Un altre protagonisme reservat a les cordes, és el que permet fer girar les campanes. Aquella corda que es trobava entrant  l’església  a frec de la pila baptismal ha estat una temptació que per respecte al lloc i al seu responsable, no s’ha tirat de la corda  fora de temps, només quan l’ocasió ho requeria. Era quan, desprès de cada  bateig,  la mainada convidada, s’aferrava a la corda i entre tots feien repicar la campana. Era un costum que era esperat per tothom. Altra servei que feia era per anunciar la defunció d’un veí/na del poble. Abans de l’enterrament els  escolans sabien de la seva precisió, dels efectes anunciadors. Ara, les nostres campanes, repiquen d’una manera festiva cada vigília de Festa major, quan els nostres amics campaners, tiren amb força de les cordes i amb un ritme compassat les fan parlar. Igualment a  la Sortida d’Ofici. I el seu so es torna majestuós a l’hora de la processó, durant el seu recorregut pels carrers del poble i sobretot quan aquesta avança en el tram final, allà al Passeig de la Ribera.

 Altres cordes més precises són les destinades als anomenats instruments de corda. Les més llargues i gruixudes són les del contrabaix,  les autèntiques estaven fetes de tripa de bestiar. M’hi havia familiaritzat degut a que el meu oncle Joan el tocava i calia tenir força als dits per poder oprimir bé cada corda sobre el batidor. El músic va comptar amb la col·laboració d’un ajudant, en Josep Ferret Castañosa , el qual va treballar d’aprenent en el taller de casa. El secretari tenia per missió, acabat el ball de tarda dels diumenges, agafar el contrabaix i portar-lo del Retiro  a can Pallarés  i així ja el tenia allà per quan assajaven. I  arribada la festa  feia el trasllat a l’inversa. Un dia se li va fer tard i no va gosar trucar a la porta del mestre que vivia un parell de cases més enllà, en el mateix carrer de l’Aigua, i el va entrar a la seva vivenda. Mentre tots dormien, entre un silenci absolut, un potent soroll ho va desbaratar tot. Es van aixecar esfereïts  del llit i no trobaven el que havia provocat tal sorollada, fins que es van adonar que havia petat una corda del contrabaix. M’ho explicava en Josep amb un sentiment de complicitat i satisfet d’haver  dedicat a fer de transportista de contrabaix, que no ho pot dit tothom.

    Estem vivint un temps delicat,  en quant a la situació política, econòmica i social. Que per resumir-ho,res millor  que recórrer al protagonista  d’aquest article,  per dir que estem a la corda fluixa. Hem d’anar en compte de no  tibar-la gaire que no sigui cas que també peti. El soroll no seria menor.

                                                                         J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2016)