La corda és un element d’una coneguda importància, com també ho són els cordills.
Els dependents dels comerços mostraven una gran habilitat en el moment de fer
qualsevol paquet que remataven amb una lligada on fins i tot hi disposaven un
cert gruix que servia per fer d’ansa. Les
cintes adhesives actuals han quasi
relegat al cordill, doncs fan la mateixa finalitat i no tan complicat en el
moment de fer servir.
A les
pastisseries hi havia el costum, no ha desaparegut del tot, de fer una passada
d’una mena de cinta estreta i filosa, de colors variats, amb la qual, ni que
fos un tortell, s’hi feien unes quantes passades i la mateixa cinta servia per
poder agafar.
Però la corda en
si, la gruixuda i aspre, en el nostre poble ha tingut una utilitat que es feia
evident quan entraven les barques a la platja, mentre que la gruixuda corda s’anava enrotllant al cabestany i aquesta constant tibantor permetia avançar
la barca cap a la sorra. Això tenia lloc a la platja si més no cap a les
interioritats dels carrers, la corda es feia servir envoltant la corriola.
Tirar de corda era una frase molt habitual en aquells anys en què no existien
les grues i tot el material, d’una casa en construcció, s’havia de pujar a base
de corda i corriola. Una activitat que permetia enfortir la musculatura del qui
n’estava al comandament, que segons el pes del material es requerien més de
dues mans per poder controlar bé aquest pes i, per tant, garantir una pujada segura.
Al carrer
Major, al costat de la pastisseria l’Estrella, la família Simó- Alegre
regentaven un establiment dedicat a la venda de tota mena de cordes i cordills,
com el que feien servir els carnissers de la plaça per lligar la carn que es
rostia. Però abans la senyora Teresa Simó Oller que es va casar amb en Ramon
Izabal, germà de la Llúcia, refeia els matalassos de llana. Tot un ofici, el de
matalasser i que es picava la llana a dalt els terrats. Entre les codes i cordills a la botiga també
despatxaven els picamatalassos que eren de vímet i es feien servir,
principalment un dia a la setmana, el
dissabte, quan el xafarranxo ocupava a
les mestresses de casa. Els abocaven la
barana del balcó i allà els hi propiciaven una enèrgica pallissa i així la
llana es refeia. Un altre dels productes que oferia la casa eren les escombres
i els esteranyinadors
A la botiga del
carrer Major hi dominaven les dones. La que es va quedar a la casa va ser la
neboda de la Teresa Simó, la Mercè Alegre Simó casada amb en Pere Vidiella de
can Raices i a mesura que les germanes d’ella: la Pepita i la Teresa van enviudar van venir a
viure al costat de la germana. Abans, però, la neboda de la Mercè, la Mercè Barberà Alegre, va venir a Sitges per
ajudar a la seva tia i va ser la
continuadora del negoci, el qual es va anar adaptant als costums. Així despatxaven
tota mena d’hules i, quan la gent va
començar a viatjar, disposaven d’una àmplia gama de maletes, entre molts altres
productes
Un altre
protagonisme reservat a les cordes, és el que permet fer girar les campanes.
Aquella corda que es trobava entrant
l’església a frec de la pila
baptismal ha estat una temptació que per respecte al lloc i al seu responsable,
no s’ha tirat de la corda fora de temps,
només quan l’ocasió ho requeria. Era quan, desprès de cada bateig, la mainada convidada, s’aferrava a la corda i
entre tots feien repicar la campana. Era un costum que era esperat per tothom.
Altra servei que feia era per anunciar la defunció d’un veí/na del poble. Abans
de l’enterrament els escolans sabien de
la seva precisió, dels efectes anunciadors. Ara, les nostres campanes, repiquen
d’una manera festiva cada vigília de Festa major, quan els nostres amics campaners,
tiren amb força de les cordes i amb un ritme compassat les fan parlar.
Igualment a la Sortida d’Ofici. I el seu
so es torna majestuós a l’hora de la processó, durant el seu recorregut pels
carrers del poble i sobretot quan aquesta avança en el tram final, allà al
Passeig de la Ribera.
Altres cordes més
precises són les destinades als anomenats instruments de corda. Les més
llargues i gruixudes són les del contrabaix, les autèntiques estaven fetes de tripa de
bestiar. M’hi havia familiaritzat degut a que el meu oncle Joan el tocava i
calia tenir força als dits per poder oprimir bé cada corda sobre el batidor. El
músic va comptar amb la col·laboració d’un ajudant, en Josep Ferret Castañosa ,
el qual va treballar d’aprenent en el taller de casa. El secretari tenia per
missió, acabat el ball de tarda dels diumenges, agafar el contrabaix i
portar-lo del Retiro a can Pallarés i així ja el tenia allà per quan assajaven. I arribada la festa feia el trasllat a l’inversa. Un dia se li va
fer tard i no va gosar trucar a la porta del mestre que vivia un parell de
cases més enllà, en el mateix carrer de l’Aigua, i el va entrar a la seva
vivenda. Mentre tots dormien, entre un silenci absolut, un potent soroll ho va
desbaratar tot. Es van aixecar esfereïts del llit i no trobaven el que havia provocat
tal sorollada, fins que es van adonar que havia petat una corda del contrabaix.
M’ho explicava en Josep amb un sentiment de complicitat i satisfet d’haver dedicat a fer de transportista de contrabaix,
que no ho pot dit tothom.
Estem vivint un
temps delicat, en quant a la situació
política, econòmica i social. Que per resumir-ho,res millor que recórrer al protagonista d’aquest article, per dir que estem a la corda fluixa. Hem
d’anar en compte de no tibar-la gaire
que no sigui cas que també peti. El soroll no seria menor.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada