Diguem que l’encapçalament no s’ajusta prou a la
realitat, La diferència rau en el idioma, doncs aquesta era i és una frase molt
emprada per les orquestres de ball, que es fa efectiva a l’arribar l’hora del
comiat, el vocalista ho anunciava mostrant plena satisfacció: “I con estas melodías nos despedímos de
todos ustedes, esperando....”.
Com ja m’he
referit altres vegades, l’Orquestra dels Iberos del Jazz, va ser fundada i
dirigida pel trombonista Magí Almiñana i Soler. La formaven uns músics d’edat
relativament jove, el més gran era en Jaume Vidilla, més popularment conegut
per en Jaumet de la llet.
Si com deia que
predominava la joventut dels seus components, per posar un exemple, només diré
que el meu oncle Joan, que tocava el
contrabaix, per poder arribar bé fins al batidor es pujava a damunt una caixó
de cervesa. Però en aquest aprenentatge l’oncle va aconseguir dominar, amb
classe, el contrabaix. L’etapa musical transcorreguda al costat d’en Magí, va
ser la més brillant pel conjunt d’aquells músics, als quals hi va influir
enormement el bon gust i les grans aptituds del director que, seu és el mèrit,
va fer possible que uns músics, aficionats, poguessin alternar amb les millors
orquestres del moment i no desentonar.
Quan en Magí,
ja dedicat exclusivament a la música, va deixar la direcció de l’orquestra,
se’n va fer càrrec el mestre Gabriel Pallarès, un gran músic però a qui la
música ballable no li feia dir res. La seva capacitat musical era molt superior
a aquest gènere. Ell gaudia, per exemple, dirigint l’orquestra en alguna que
altra representació lírica que tenia lloc al teatre de la Societat El Retiro. En una
d’aquestes gales, la formació orquestral es va reforçar, contractant més músics. Un d’ells era un
contrabaixista . El mestre no parava de fer-li observacions, sobretot que es fixés
com ho feia, la grapa emprada per polsar
les cordes, etc. Arribat el moment, la feina era del bolero per fer el paper i sort de l’oncle que li treia les castanyes
del foc. Acabada l’actuació, li va fer
l’observació pertinent: Mestre, si hem de
refiar del gran músic, com jo aprendre d’ell...”. En Pallarès li va haver de donar la raó.
Obeïa al costum que tenim, quan ens fa
l’efecte que tot el que ve de fora és millor.
El tiet, junt
amb el pare, van seguir la tradició
heretada del meu avi Joan, l’ofici d’ebenista i l’afició per la música. Unes
activitats que han anat passant de pares a fills. I era en el taller on es feia
palès el bon record que havien deixat entre els companys de l’orquestra. Un
dels assidus era l’Agustí Montornès Pino, qui tenia molta complicitat amb el tiet
Joan i dels pocs a qui li permetia bromes. Un dia li comentava l’opinió, provinent d’un turista francès, en
el transcurs d’un d’aquells balls de nit que tenien lloca a la sala d’estiu del
Prado, on l’Agustí era component de l’orquestra Mozart. El francès, explicava,
que enaltia el Swing que irradiava amb ell al capdavant de la bateria i per a fer-ho més real, expressava tal opinió
fins tot amb el idioma de l’estranger : “Olala
, c’est joli “ . I el tiet se’l mirava amb aquell posat mofeta i li
replicava: “vols dir que no es referia a
la sajolida?” L’Agustí, que era molt
sensible, posant-se les mans al cap ,li recriminava: “Joan, per favor, una mica de serietat” . I ell que era parent de cal Serio, no en
feia pas honor.
Si la seva
joventut hagués transcorregut en aquesta època en què vivim , entre els amics
s’haguessin tractat de col·legues. Ho era , amb tots els ets i uts, l’Antoni
Olivé, que és un gran amic de casa, de
tota la vida. De jovenalla va passar moltes estones al costat del pare i de l’oncle. Improvisaven
obres de teatre, amb la participació de totes les mosses del veïnat que eren les
que predominaven: la Paquita de ca l’eixut, la Lali Vergés, la Juanita, l’Araceli
i la Carme Pàcios, la Plàcida... Fins i tot va ser músic perquè els Ylls també
ho eren. I també va intentar practicar el
domini del dibuix que tenia l’avi Joan. Quan l’home, junt amb els seus fills,
es dedicaven a dibuixar i pintar a l’oli, es presentava l’Olivé, guaitava a
l’obra que realitzaven i al cap d’una estona compareixia amb una copia que
havia realitzat a casa seva. I, fent el desmenjat, li ensenyava : “Què li sembla, Joan?” com si el tema fos
idea de la seva espontaneïtat creativa.
Qui sí va
continuar pintant quadres va ser ell, l’oncle. En va fer un de la platja on
apareixia una dona, vestida de negre, agafant-se el davantal i mirant a
l’horitzó i quan el va veure la Celeste Claramunt, li va semblar reconèixer a la seva mare. De tal manera que
li va voler comprar, sí o sí: “aquesta és
la mare i no pot anar a parar a cap altra casa que no sigui la meva...”. Va
ser una afició a la qual hi va dedicar
art i sensibilitat. I els diumenges que no pintava anava a rebassar a l’hort de
la carretera de Ribes. I després es va expandir fins a Sant Miquel d’Olèrdola.
Però abans de tot això, els dos germans, havien anat a fer fotografies i tenien
tirada per l’entorn dels Molins, on hi havia un reixat de dues fulles de fusta que els tenia captivats, sobretot
quan una frondosa nuvolada blanca se’ls hi posava al damunt de la singular
tanca, tacant la blavor del cel. Els
gris i el blanc contrastava i el reixat
s’engalanava.
Passaven el anys
i un cert pessimisme l’assetjava “aquest
any és l’últim”. No hagués servit pas per predir el futur, tot i que ell tenia
el convenciment que ho endevinaria. Fins
i tot, tampoc ho encertava quan reduïa els límits : “Això s’acaba”.
Sempre s’ha
dit que hem de ballar al so del ball que toquen. Ell i la Victoria n’han ballat
molts, alguns de molt difícils de trampejar. Fins que arriba el moment que sona:
I amb aquestes melodies....És l’anunci
del final. Entre músiques i records, es
retira de darrera les vidrieres del taller, des on esperava que nosaltres tornéssim.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de març del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada