Els efectes de
la convivència ens han deixat unes frases, o conclusions, que guarden el testimoni
de fets passats, i també de situacions viscudes per la gent del poble, dintre
de la intimitat de les tertúlies i dels àmbits, siguin laborals o de lleure,
per on s’han mogut els protagonistes de la vida local.
L’expressió que serveix d’encapçalament de
l’article, se sustenta en un fet històric, concretament el del Sis d’Octubre
del 1934. Quan deixat sense efecte la proclamació de l’Estat Català, van habilitar un vaixell ancorat al port, “l’Uruguai”,
com a presó. En ell hi van
engarjolar a molta gent. A partir
d’aquest episodi, la veu popular no va tardar gaire a extreure conclusions quan
coincidien amb algú de dubtosa
personalitat. Una expressió que encara avui, els més grans, aquells que van
viure de prop els fets i les posteriors referències a l’episodi, fan servir amb
sorna.
En un temps on
determinats costums servien per ironitzar situacions. Em refereixo, per
exemple, quan els enterraments eren presidits per sacerdots. El més normal és que
hi assistís un de sol, acompanyat per un escolà que portava el crucifix i un a
cada costat. Si es tractava d’un enterrament, on el difunt era de casa
benestant, l’acompanyament de servidors de l’església era més nombrós. En
aquesta diferència es valia la mateixa
veu popular, quan davant un personatge peculiar, una mica esquena fred, li deixaven
anar: “que en portaràs de capellans a
l’enterro”.
Però els hi ha una mica aprensius, que es preocupen, potser
amb exageració, de la seva salut. A aquests se’ls hi diu: “tens por de morir vestit”.
Davant de les
tristeses també ressorgeix la il·lusió, l’alegria o, si més no, somniar en una
situació millor. Això passa quan s’apropa la rifa de Nadal, que era l’única que
motivava a la gent, ja que no hi havia altres provatures amb les quals
aconseguir unes bones compensacions econòmiques com a premi. Les reflexions es
succeïen després del sorteig, observant la participació que no havia estat premiada,
el portador es resignava, ho continuem fent, però li reconfortava un fet: “Si ha
estat repartida i ha tocat a gent treballadora...”. Com si el resignat
visqués de tallar el cuponet .
En l’àmbit
local les frases, o conclusions, han sorgit entre circumstàncies diverses, amb la salut també hi han coincidit. El doctor
Antoni Ortí Alcántara , va ser un gran metge i una persona excepcional. Per les
tardes passava consulta al pis del carrer Europa, on s’encarregava d’obrir la
porta la seva muller, l’ Anna Maria. Tan propera a les necessitats de tothom, i
que atresorava tots els valors afins a la solidaritat . En una de les visites a la casa d’un dels
seus conduits, persona de noranta anys i escaig, el qual presentava una
indisposició, els familiars li van expressar els dubtes, insistint que potser
alguna cosa, que havia menjat, li havia fet mal. Davant tals prematures
conclusions, la persona aciençada, els
va rebatre amb el següent comentari: “A esta edad, todo lo que le tenía que hacer
daño ya se lo ha hecho”. Tenia aquestes sortides, fos a casa dels pacients
o en la consulta, darrera una taula plena de papers i llibres, amb aquell
somriure tan seu, el metge tenia l’encert de treure importància al diagnòstic, ho
acompanyava amb temes de gran interès que desgranava, mal engiponat, en la seva
butaca de metge.
Les Societats
del poble, sobretot Retiro i Prado, és on el socis han compartit moltes de les
seves hores lliure. I mentre el Retiro han
jugat al billar i a "la botifarra”,al
Prado han predominat els escacs. En un entorn de bons jugadors , coincidien
també amb bons contertulians, els quals mentre preparaven la partida, fins i
tot feien al·lusions als seus propis familiars. Va tenir lloc en un
arravatament de sinceritat, propiciat per aquell veterà soci de la Societat, esventant
la seva opinió amb aquestes
termes: “ No és per alabar-lo, però el
meu nebot és una mica pocasolta”.
Altres jugadors d’escacs,
com l’Antoni Mora Garcia, el qual va
treballar fins a la jubilació en el Banc de Biscaia. En el transcurs d’una
competició, on el seu contrincant era comissari de policia. El poli, després de
moure peça, i en una rampell de triomfalisme, li deixa anar: “esto está ganado”. En Mora sense treure
la vista del tauler i pensant la jugada per salvar la situació, li respon : “ganado son vacas” .
En Mora era home
pragmàtic davant el tauler d’escacs i en la vida real, com ho demostra
l’anècdota que va tenir lloc en ple carrer. Va succeir quan l’Antoni va ser interceptat
per un gos, els lladrucs i el seu posat
desafiant no el deixaven avançar. Davant aquesta compromesa situació, el
propietari de l’animal el va voler tranquil·litzar amb la frase més recorrent
en aquestes situacions: “tranquilo que no
muerde”. A tal severitat, l’Antoni
va respondre: “el que pienso que no
muerde es usted, al perro no se lo hemos preguntado”. I va deixar escapar
aquella rissa tan característica que tenia. El matrimoni va passar els últims
anys de la seva vida a Mallorca, on resideix la filla.
Els jugadors
d’escacs s’aglutinen en diferents categories: els que en saben i aquells que,
en el llenguatge que fan servir, se’ls diu que traginen fusta. Que significa que juguen sense estudiar gaire les jugades, així,
la referència a la fusta prové de quan les peces eren d’aquest material.
l’Oderico Saseta
Rodríguez, estava casat amb la Fina Ibañez Olivella, funcionari de l’Ajuntament i
molt aficionat als escacs, tenia per costum quan matava una peça, amb la seva
pronunciació tan acusada per la procedència gaditana, fer la següent reflexió: “El home muere: muerto, matao o jarto
triguera”.
Des d’un temps
cap aquí vivim en un “escac”
permanent , mentre les frases s’acumulen. Tant de bo no acabem abraçant-nos a
aquesta altra expressió, també popular i poc optimista: “fer la fi d’en cagaelàstics”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de novembre 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada