ESCALFANT MOTORS

   L’evolució del Carnaval ha derivat a una, diguem-ne, professionalitat quasi exclusiva d’aquesta festa, per la qual es treballa pràcticament durant tot l’any. D’aquí que l’ofici de carrossaire s’ha implantat en aquesta nova versió d’un espai laboral: “el carrusodrum” ( nom sorgit quan els tallers de les carrosses estaven a l’Autodrem )  en el qual es treballa per amor a l’art i mai millor dit.

  Tot sembla fàcil, no obstant darrera aquesta exhibició multicolor i d’àmplia  diversitat de carrosses i vestuari,    es necessita una logística que només les persones que belluguen els fils de l’organització i tot el que comporta, saben el que costa tenir cura de tot plegat.

    A la dècada del 1910, les societats locals  ja van  treure al carrer lluïdes carrosses, de temàtica molt adient a la festa i també molt treballades en quant a la realització de l’obra. La curiositat es complementa en què lògicament anaven col·locades damunt un carro tirat per un o més cavalls. Els quals els comandaven aquells coneguts i populars carreters, majoritàriament  pagesos i altres que treballaven per a les agències de transport local. 

    Quan el carnaval  va arribar a estar prohibit d’aquella manera: “ni carn ni peix”,  va prevaldre “el fardo”. I  la feina va recaure exclusivament amb les dones de casa, que es valien de la inventiva, perquè amb quatre robes et feien una disfressa  que acabava sent original.

   Mentrestant va començar a escalfar motors el Ral·li de Cotxes d’Època que va celebrar la seva primera edició, el diumenge 8 de febrer del 1959, que en  aquella i en  altres successives proves es feia coincidir en diumenge de carnaval. D’aquí que la seva desfilada pels carrers de la vila, fos saludada amb llançament de paperets i serpentines. La implicació d’aquest  complement, tan carnavalesc,  va durar poc, perquè  els organitzadors veient que a cada any aquest desplegament de paperets i serpentines anava a més, van decidir acabar-ho. Amb el raonament  que, aquell escampall, deslluïa la desfilada, al restar protagonisme als cotxes participants i als seus ocupants que sempre han vestit d’acord amb l’època dels vehicles.  Fins que, amb bon encert, és va buscar un altre diumenge per tal de que no coincidís el Carnaval i el Ral·li en la mateixa data.

   A l’any 1977,  en el conegut com a Primer Carnaval de la Democràcia, el Retiro,  treu una única carrossa, disposada sobre un camió EBRO. Si no recordo malament , representava un oasis envoltat de palmeres. I a partir d’aquí la trajectòria i l’embranzida que agafa el carnaval és de tots conegut. Però la curiositat es fa palesa quan  a mesura que les carrosses que participen en les rues augmenten en nombre, es requereix altra vegada a la gent de la pagesia per tal de que comandin el seu arrossegament i per això canvien els carros tirats per cavalls, pels tractors. Així tenim; els carrossaires, els tractoristes, que no tots són treballadors del camp, i els de les americanes que passegen un posat interessant de vigilants de categoria, doncs preval l’elegància per sobre de tot .

   A l’entorn de carnaval s’han inventat molt actes, pensats per això: escalfar motors, com l’enunciat que he escrit. Amb aquesta tònica, el passat dissabte va tenir lloc a l’Espai Cultural del Miaramar la inauguració de l’exposició “No et perdis la carrossa”. On hi conflueixen molts detalls de tot aquest procés que ha portat a treure al carrer un nombre molt important de carrosses que han capitanejant Retiro i Prado, però també els altres grups i societats participants. El plat fort de l’exposició , és una simple plataforma on el visitant, pot comprovar (d’una manera una mica exagerada), el moviment que experimenten els qui hi van pujats damunt en el transcurs de les rues.

  L’escalfament dels motors, es repeteix amb aquest esporàdic i simpàtic grupet de “ les Massó de can  Negrita” que van fent la seva parodia i no paren de xerrar. I la cosa no acaba aquí, doncs ha aconseguit gran ressò la notícia  que aquest any, per primera vegada en la història del Carnaval, la reina entrarà al Retiro. Amb aquest detall es trencaran tots els tabús que giraven en torn d’aquest personatge que, des d’un començament, quan el Prado  la va incorporar al seu seguici, van començar les controvèrsies del protocol, per si havia d’anar a davant o darrera i lògicament tenia vetada la seva entrada a la societat rival. I encara que hagués estat convidada, no s’esqueia en els plans que una reina pradista  fes una visita, ni que fos de cortesia, a la gent del Retiro.

    Tot canvia i de més verdes han madurat,  i no se pas per quins set sous,  s’ha orquestrat que aquest any,  la Reina del Carnaval entri i surti del Retiro, com popularment es diu, “como Pedro por su casa” . I és que sembla ser que  té moltes afinitats retiristes. Ara si que veig que les monarquies estan en hores baixes. Ni que aquestes siguin tan singulars i amb una representant que sempre ha causat admiració. I és que el bon  gust no està ha expenses  de  les rivalitats. Sigui com sigui molt han tingut de canviar les coses per poder convèncer als acèrrims del Retiro, que una reina que va sorgir del Prado els visiti. Ara sí que podrem dir que ja ho hem vist tot.  

  Amb la presentació del Programa Oficial a la Biblioteca Santiago Rusiñol i l’original i bonic cartell, obra de l’Adrià Berlan, l’escalfament de l’ambient arriba a un grau  quasi de “bullidura”. L’engrescament és generalitzat i les carns; les tendres, i les que  no ho són tant, van assolint aquest punt  de vistositat que amb la combinació de les  plomes,  sorgeix una obra efímera  però de molt  bon veure.     

   Això ja no hi ha qui ho pari.

                                                                                       J. Y. M. 

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de febrer 2019)