CINQUANTA ANYS D'UNA TROBADA

Quatre Joans, dos Joans Yll ( amb i grega) i en Joan Soler-Jové

   Per  una persona que no coneix Sitges,  arribar-hi  en una revetlla de Sant Joan, a tots els encants que hi podem descobrir, s’afegeix a l’encanteri d’una nit  diferent.

 És el que va passar a dos artistes, que hi van fer cap amb la intenció de dirigir-se a la galeria Àgora 3. La qual per aquella data del 1972, feia pocs mesos que havia obert les portes. Dos eren dos: un dibuixant i un pallasso. El primer un artista que escriu el seu nom acompanyant-se d’un guionet, Joan Soler-Jové. El segon, el popular Barea. La raó de la visita era que en Joan exposava en la que era la segona exposició que es feia a l’esmentada galeria,  propietat del matrimoni Joan Pi i Àngels Andreu. 

    Dintre d’aquesta hi lluïa l’obra del dibuixant del guionet, com un dia el vaig anomenar, i a fora una nit desenfrenada i multitudinària. Per aquest motiu la carretera de les Costes de Garraf estava col·lapsada. Fins el punt que uns amics francesos d’en Joan, que venien a la inauguració de l’exposició, havien sortit a les vuit del vespre de Barcelona i van arribar a Sitges a les dues de la matinada. I els van esperar, amb la galeria oberta, fins que van arribar. Amb poc que es van entretenir  se’ls hi van fer les tantes de la matinada. I ja van aprofitar per fer  un tomb per entre la gresca d’una nit de revetlla, que no és poca cosa.   

    I com en un circ, a les primeres llums de l’albada els dos artistes van plegar veles i es van dirigir a l’estació per agafar un dels primers trens  amb direcció a Barcelona, Quan hi van pujar es van asseure en un vagó on només una altra persona el compartia. Parlaven amb la jovialitat i l’eufòria que sorgia d’entre els bons moments que havien viscut a la vila. Van estar tota l’estona fent partícip de les seves converses a aquell senyor desconegut. Arribats al seu destí, uns i altres  es van acomiadar. 

     Van passar unes setmanes, fins que  va parèixer un article a “l’Eco” que feia esment a aquella trobada  i a aquella divertida conversa que van establir un dibuixant i un pallasso. El més curiós de tot va ser que l’article anava signat pel propi director del setmanari, en Josep M. Soler i Soler.  Que va resultar ésser aquell viatger, per a ells,  desconegut  amb el qual compartien el viatge en tren. I el que són les casualitats,  el destí va voler que aquell encontre arribaria a ser la base d’una gran amistat, amb el propi Josep i amb altres col·laboradors de la casa. Com en Rafel Casanova, Cronista Oficial de la Vila, el qual també es va convertir en el cronista particular d’en Joan Soler-Jové, al qual li va dedicar molts articles en aquestes pàgines.

    Gràcies a la seva implicació amb el setmanari,  un servidor  i ell, hem establert una amistat que m’ha permès poder  col·laborar en molts dels llibres que ha publicat. Com  també m’ha apropat a les intimitats del circ, on es mostra la realitat d’aquest espectacle, sobretot pel que fa als pallassos, tractats tal com són, sense la seva característica transfiguració.

      Un bon dia en Joan em comunica que el Club de Clowns m’havia distingit amb un premi. Malament deu estar l’ofici de pallasso, vaig pensar, perquè sense convocar-me a  unes oposicions, ja em premiaven no se quines aptituds que, em vaig suposar, apreciaven en la meva manera de ser. De seguida l’amic  m’aclareix que  el guardó, Premi a la Comunicació, que els pallassos concedeixen cada any, me’l  oferien  a mi pel conjunt d’articles, publicats  a “l’Eco”, que feien referencia a aquest col·lectiu.

    Això em va fer adonar que els artistes i els pallassos, que també ho són, fan coses serioses. Fins i tot en Joan es va prendre en serio establir-se a Sitges, junt amb la Rosa que també va conèixer aquí. I no ha parat d’ampliar  el nombre d’amistats que ha fet des d’aquella revetlla. Vist això, podem reafirmar que la nit de Sant Joan té quelcom especial, com la mateixa màgia amb la qual  els pallassos transformen les penúries amb rialles. En Joan i en Barea, amb la seva desenfrenada alegria, van alegrar el viatge en tren del  company de vagó, aquell desconegut. Cinquanta anys després, tots ens coneixem i ens mostrem feliços  de que sigui així. 

 

                                       J.Y.M.

( Article publicat a leș pagínese de l'Eco el 8 de julio del 2022 )

DUES FESTES I UN PROTAGONISTA

   Hem sobreviscut a un cap de setmana on la festa i la tradició no ens donaven respir. I n’hem sortit prou bé, perquè som un poble avesats en organitzar les celebracions que cada festivitat es mereix. Uns dies on les flors han estat les protagonistes, però sense la perseverança dels organitzadors, de totes les persones implicades, feina hi hagués hagut per sortir-ne airós. Un dia de Corpus  molt intens, en quant a portar a terme la feina de confeccionar les catifes, tenir-ho tot a punt per exhibir els clavells a l’exposició i atendre la processó que és de les més solemnes que es celebren.

    Amb  la ballada final dels gegants es va acabar una part, a partir d’aquí s’iniciava un revetlla que ha durant fins ben entrada la matinada. Aquesta nit de Sant Joan té un significat molt especial i al seu entorn s’hi consoliden unes creences que la gent de més edat expliquen vivències personals que els han estat favorables per guarir petits problemes  de salut.

    Per motius de seguretat, cosa que trobo molt bé, no es poden encendre aquelles fogueres que, en les vigílies d’aquesta festivitat, s’anaven apilant mobles i fustes que passàvem a buscar per les cases i la gent, sabedors d’aquesta recerca, quan es tenien de desfer d’algun moble,  el guardaven per a la foguera. La modernitat s’ha expandit i s’ha construït en aquells camps que tot i la proximitat amb el poble, no eren considerats tant apropats com per no poder permetre que s’aixequés el que acabava sent  una foguera de grans dimensions.

   Aquell foc reunia a molts veïns del poble que celebraven, a llum de la seves flames, una festa que sempre ha tingut un encant especial. Aquell foc pràcticament  cremava fins que quasi es feia de dia i quan desapareixia la flamarada  quedava el rostoll de les brases i el solar recuperava la calma d’una nit bulliciosa, màgica. Diferent.

    Els camins i carrers del Poble Sec, la seva gent, ha tingut un protagonisme rellevant en aquesta festivitat de Sant Joan i d’una manera especial, simplement pel fet de passejar un anonimat influenciat per la popularitat, un veí que ho va ser d’aquest entorn, ha protagonitzat un fet curiós, digne de ser explicat en aquestes pàgines.

   En Lluís España, junt amb els seus pares, van arribar a Sitges, procedents de la Manxa,  quan ell era jove, i aquí s’ha carregat  al damunt uns quants anys. Van anar a viure en un pis de l’edifici més alts del Poble Sec, el bloc Mandermann. I p are i fill han treballat sempre a la construcció.

   En Lluís ha estat un apassionat de la música i té un interès especial per la percussió. El seu fort és la caixa. Tant és així que va anar a aprendre solfeig a casa el mestre Manel Torrens i en Josep li va ensenyar a tocar aquest instrument. L’obsessió d’en Josep era que no quedés estancat només en aquest aprenentatge, sinó que també s’especialitzés en el domini de la bateria, que d’aquesta manera podia entrar a formar part en algun que altre conjunt musical. Però en  Lluís no en volia sentir parlar, lo seu era “la caja”, “los redobles”. El seu somni era poder entrar a formar part d’una gran banda, però es va haver de conformar amb la que es formava aquí, quan l’ocasió ho requeria. Nosaltres li dèiem que el seu hagués estat una banda militar, el jove prometia i tenia facultats del que se’n diu “ordeno y mando” . Li agradava parlar-ne, passar llista de la graduació dels músics que componen una banda d’aquestes característiques, però al cap i a la fi era més feliç treballant a la construcció i tocant la caixa a la banda quan, per exemple, arribat el dia de Corpus, aquesta anava a amenitzar l’arribada del tren de les flors i a la tarda, a l’hora de la processó, redoblar aquells cops secs que la caixa acompanya els primers compassos de la marxa “Triomfal”.

   En Luís  és la persona que ha passat per tots els llocs del seguici de la processó. Va començar tocant la caixa  amb els  grallers que acompanyen els gegants. D’aquest primer lloc va passar al final de tot, formant part de la banda de música que tanca el seguici. Després va passar a portar el talem. I d’un temps cap aquí la seva posició és la de cordonista d’una de les banderes que surt en processó aquest dia.

   Pot presumir de ser un dels pocs que s’ha integrat tant a les processons que ha format part des de l’encapçalament fins al final , acompanyant el so de les gralles i a primera fila de la banda, on es posiciona el trio de ritme. Del qual ell, a més de la caixa, ha tocat el bombo i els plats. . En totes les posicions on ha participat, ha mostrat un posat molt respectuós.  La seva faiçó és una imatge que desprèn el recolliment i la serietat que cal fer transmetre en el transcurs d’una processó religiosa.

   A en Lluís la de Sitges se  li queda petita i se li fa curt el recorregut, admirador com és del Corpus que es celebra a Toledo. De la seva processó t’anomena tots els estaments  que hi participen i el protocol amb el qual es regeix la seva deguda formació. Davant d’això, ha  arribat a un punt que l’home es sent més motivat participant de la processó, en altres posicions fora de l’àmbit musicals. La vida és una correlació d’etapes, amb aquesta conclusió  es deuen regir les preferències del caixista, que ara prefereix desenvolupar càrrecs  de caire religiós que participar de les seves músiques. L’edat també hi compte i l’experiència acaba posant a les persones en el lloc que més els hi correspon.

   En Luís és persona de convenciments, que s’ho ha passat bé fent de músic i de timbaler de les gralles, però ara, a la seva edat, tampoc és que hagi perdut el seu sentit de l’humor, sinó que quan s’escau mostrar serietat i respecte, no serveix fingir, sinó que  s’ha de fer bé.  

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juny del 2019)