DEL TERRAT A LA TERRASSA

    

   

 

       (Detall d'un moment de l'enderroc de la mítica Pensió Julian, el dijous 16 de juny del 2022. A la tarda del divendres dia 17, el lloc on hi havia hagut la susdita Pensió, era un solar completament net. Només van caldre 48 hores per fer desaparèixer un edifici)

  Quasi totes les cases del poble disposaven d'un terrat. Bé fos al mateix nivell de la planta baixa o del pis. Quan aquestes cases es van transformar, el terrat va passar a estar situat a dalt de tot de l'edifici. I no sols això, sinó que també ha passat a ésser comunitari. 

     Uns terrats, aquells, que assolien un protagonisme significatiu, sobretot durant els mesos d'estiu, perquè sopar en ell era un dels privilegis més comú  dels estadants. Terrats que flairaven a aquesta planta, ara pràcticament desconeguda, anomenada ruda. O a clavells que s'arrengleraven en els testos que, en aquestes dates, rebien les últimes atencions abans de participar en l'Exposició de Clavells. 

    Uns espais, a celobert, que han mostrat l'evolució del pas del temps, que disposaven quasi de tot: galliner, l'antena de la ràdio i, progressivament, les antenes de la televisió que s'anaven  escampant com una gran teranyina metàl·lica. 

   Ben a prop de casa, en el carrer Sant Francesc, hi havia un pati el qual, durant tots els dies de l'estiu era molt freqüentat. Em refereixo al de la casa de la família Perea. Una casa que complia amb tots els requisits d'una casa d'estiueig i que després de la festivitat de la Mercè se la disposava per passar l'hivern. Així es tapava la “silleria” del quarto de reixa i es posaven unes contra portes per preservar la principal. Fora dels mesos estivals, durant la resta de l'any, la solitud n'era l'única companyia. No es podia dir el mateix quan a la casa hi retornava la vida, amb  el generós pati interior que oferia una elegància, amb el qual hi contribuïen molts detalls singulars. Fins i tot la seva il·luminació que realçava la intimitat familiar. Característiques que no deixaven indiferents als qui coneixíem el llinatge familiar dels Perea. Una família nombrosa on predominaven les senyores, ho eren tots els seus membres menys el Sr. Perea i en Pepe, el  fill. La resta tot dones, ben avingudes i de totes les edats i si per això fos poc, entre ells completaven tot l’escalafó familiar existent: mares, filles, àvies, sogres, cunyades, tietes, germanes. Totes elles, a més  dels dos homes, reunits en un pati de caire modernista, on deixaven la porta de l'entrada del carrer oberta,  per tal de potenciar -encara més- la frescor. I amb la tranquil·litat que suposava, sopar sense patir per si algú podia entrar.

     El desencís de la transformació dels patis va començar quan, en pro de la modernitat, es van anar perdent aquests petits privilegis. Sortosament això va coincidir que van anar proliferant els matalassos de molles. I ara es preguntaran què té que veure una cosa amb l'altra?, doncs perquè fins llavors els terrats eren l'espai escollit, pels matalassers, per a recompondre la llana dels matalassos, i que ho aconseguien a cops compassats, propiciats per uns pals llargs, el maneig dels quals dominaven a la perfecció. 

   I van començar els hotels d'una certa categoria a oferir l'oportunitat de sopar a les seves ben disposades terrasses, com les de: l'Hotel Sitges, el Terramar. L'Hotel Miramar..., i si van anar afegint restaurants que, de primer, ajudaven a conferir una categoria al poble, però quan aquestes han proliferat, i ho fa d'una manera desordenada, no ajuden a mantenir una disposició elegant, com quan havien estat dissenyades. 

     De les primeres on el vianant passava a frec dels comensals, era, la fa poc esmentada "Pensión Julian". Que a l'hora del servei del sopar, encenien les lamparetes de damunt de les taules i, aquest detall, contribuïa a fer que, un entorn normal, aconseguís un cert prestigi. Ho havia de transmetre, també, el contingut del plat, tot i que aquest anava amb consonància amb el mòdic preu que es pagava, per a pensió complerta, en els establiments d’aquesta categoria. Així, doncs,  la minuta no podia oferir masses requisits: la típica sopa, o consomé, la truita o un peix arrebossat i una peça de fruita. "Le patron mange ici" - ho anunciava el cartell- sinònim de garantia que s’hi menjava bé. El que no especificava, però, és que si el susdit patró  estava de dieta. Al menys el contingut dels plats, més aviat, així ho insinuaven. 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2022)

EL TAPA A TAPA D'EN TRIGUEROS

  

                        

     Els anys de joventut sempre són recordats per uns detalls en què, la majoria de vegades, es basen en el descobriment de noves sensacions. Passar de la infantesa a l’adolescència comporta obrir-se a un aspecte de la vida que ofereix diversitat de particularitats, que fins llavors no teníem a l’abast

    I quan més en allunyem en el temps trobem que les limitacions eren moltes, teníem el que hi havia i ens conformàvem, ves quin remei, davant les evidències. Un detall que ara pot semblar  curiós és el fet de la primera vegada que vam fer un glop de cervesa, el desagradable que va resultar l’experiència, perquè en aquell moment no ens va agradar gens, o poc. El paladar estava més  avesat a ser mimat per líquids més dolços que no pas per l’amargor d’aquesta beguda. Després, es veritat, ens acostumem a quasi tot.

   Tampoc estàvem acostumats a freqüentar cap bar, i ben fet que fèiem, perquè l’edat tampoc no era la propicia per fer-ho. Els nostres costums eren sans, però és clar, coincidia amb l’edat que començàvem a sortir amb els amics. I un dels llocs que més freqüentàvem era el teatre vell del Patronat, que es trobava situat al carrer Sant Gaudenci, on un dels elements que servia d’enllaç  de l’amical convivència era el futbolí que hi havia i amb el qual lliuràvem renyides partides.

   El saló teatre, on es celebraven emblemàtiques representacions teatrals, Pastorets inclosos, estava precedit per un espaiós vestíbul, amb la barra de bar, unes quantes tauletes i el susdit futbolí. En tenia cura de tot plegat en Trigueros; home de tarannà una mica murri, rondinaire  de mena i de mirada desafiant, però de cor bo. La seva afició podia més que el tracte amb la clientela, l’home era feliç quan trobava a un contrincant disposat a desafiar-lo en el joc de les dames. N’era un especialista i els que jugaven amb ell sabíem que probablement teníem la partida perduda, però com és normal no sempre era així, cosa que exasperava al veterà jugador que tenia un mal perdre. Llavors, aquesta mirada desafiant, amb un ull que anava per lliure, venia a exemplificar allò que es diu: “si les mirades matessin...”. en Trigueros jugava amb una avantatja, estava acostumat al  soroll ambiental que propiciàvem els qui jugaven al futbolí, cosa que no succeïa amb el contrincant que quedava atabalat davant la xerinola ambiental. 

    L’home tenia una mica ben assortit el bar, principalment amb begudes de cola i cerveses. Però, a més, oferia als consumidors tres varietats de tapes: olives sense pinyol, el que anomenàvem “berberechos” i “boquerons” amb vinagre. Aquesta última era la tapa preferida per aquell jovent que començàvem a compartir la beguda amb un entreteniment. Per a molts de nosaltres també va ser el primer lloc on els vam provar i com que el gust de la cervesa ja el tenim assimilat, acompanyàvem la tapa amb un quinto.

    Els més delicat de la qüestió era trobar el moment apropiat per a demanar, al responsable del local, que et servis el que volies. Per descomptat que havies d’esperar que acabes la partida de dames i si la guanyava encara, però si la perdia la petició no era massa oportuna, doncs tenia afany per desafiar al contrincant amb una altra partida.

    Per tant els seitons amb vinagre i el quinto de cervessa era la tapa estrella i si algun dia es decidíem a tirar de veta li demanàvem que ens obris una llauna d’escopinyes, això ja era el súmmum.  La tapa la preferíem al migdia dels dies de festa, mentre que a la tarda de qualsevol dia hi compareixíem amb un llonguet de pa i li demanàvem que aquells “boquerons” ens els disposes entremig del pa. Un berenà que venia a substituir la llesca de pa amb vi i sucre.

   Un servidor i els meus amics de joventut el primer Tapa a Tapa que vam fer, es pot dir, va ser  al Patronat Vell i ens ho servia en Trigueros. Quan poc ens imaginàvem que les tapes arribarien a la sofisticació actual, que abans de ser degustades en deixem constància en una fotografia. Ens va faltar això, una càmera fotogràfica, ja no per retratar la tapa que sempre venia a ser la mateixa, sinó per a deixar constància d’escenaris  i escenes diverses, com ara ho fan els participants del  Fotomaig.  

                                                          J.Y.M. 

( Article publicat el 27 de mai del 2022)

AMB LES MANS A DARRERA

 

   

   

    Una de les parts  de més utilitat del cos humà, són les mans. Els primers mesos de vida de la persona, aquestes, formen  part d'una mena  d'entreteniment, el nadó no para d'apropar-se-les a la boca per a satisfer uns instints que són comuns a tots. fins que aquestes mans esdevenen expressives, com quan manifestenles ganes de voler ser agafat en braços. Fins a convertir-se en necessàries, com quan es comença  a fer les primeres passes i l’aprenent de caminant reclama agafar-se de la mà de l'acompanyant.

    Desprès, aquestes, van assolint el protagonisme que cadascú els hi vol donar. I tot sovint es converteixen en l'intermediari d'un apropament, o salutació, que es segella amb una encaixada de mans. Tot sovint hem escoltat explicar que la gent, quan donaven la seva paraula, no calia signar cap paper per a que aquesta es complís. N'hi havia prou amb una encaixada de mans per a mantenir la veracitat del que s'havia acordat.

   Però hi ha moments en què les mans sembla que facin més nosa que servei, això acostuma a passar quan anem mudats i no tenim les mans ocupades. Una solució la trobem en posar-les a la butxaca, però que segons sigui la manera de vestir, recollir-les en aquestes interioritats del pantaló no és, que diguem, sigui massa estètic. Altra cosa diferent és anar vestit informal, llavors no desentona posar- les  a cada butxaca  lateral del pantaló. En aquest aspecte les senyores també ho tenen una mica més fàcil, perquè al portar una bossa de mà al menys una la mantenen ocupada.

   Tanmateix la curiositat que més s'adapta amb els costums de portar les mans recollides, quan no es fan servir, va en consonància amb l'edat. Al revés de com passa davant un pas  enèrgic, on braços i mans es balancegen amb el ritme que marquen les cames.  O  a davant les ganes  de tenir-les ocupades, doncs sempre hi ha  qui prefereix agafar-se a la corretja del gos que passeja. Altres, per les circumstàncies que obeeixen als dictats del si no fos, precisen portar la mà agafada a un bastó, o el que equival a la modernització d'aquest, quan es substitueix pel que coneixem com: "taca-taca".

    Suposant que la cosa sigui suau, a mesura que ens anem fent grans, tenim per costum creuar-les cap a darrera de l'esquena. Una posició instintiva que difícilment s'adopta quan un és  jove, i que sembla que obeeix a les poques disposicions, com pot  ser la de no fer altra cosa que no sigui passejar. És la postura més secundada, aquesta de portar les mans darrera, entre els jubilats mentre contemplen les evolucions de l'obra pública. Una altra curiositat que he observat, és que de senyores en veurem ben poques amb les mans a darrera, de ben segur perquè també, ben poques vegades, no decau el seu ànim de fer coses.

    Mentre em refereixo a aquesta posició tan concreta de les mans, em ve a la memòria un personatge singular  del nostre Sitges. Em refereixo a en Lluís Franco, veí del carrer Sant Isidre i germà de la Pilar, una altra institució de la botiga de queviures de  la Filomena i la Maria de can Mas. Des de  que el vaig conèixer  el seu recorregut es limitava al carrer Francesc Gumà, no es movia des del davant de l'estació del tren fins una mica més enllà del Prado. Amb les mans creuades a darrera no només no sortia d’aquests límits, sinó que no parava de dedicar recargolats renecs a la RENFE, mostrant amb aquesta actitud que la companyia ferroviària  no li influïa cap simpatia. Llavors, els qui en aquells moments portaven les mans a la butxaca, o les movíem amb marcialitat, ens el miràvem estranyats. Ara, quan les nostres també es van replegant  cap aquesta posició, ens adonem que molts dels abruptes  del repertori d'en Lluís encara segueixen tenint raó d'ésser. El que passa que un és prudent. Això afegit a la particularitat que les mans comencen anar cap el darrera, poc a poc entrem en la dinàmica de que una cosa porta a l'altra i que cal confiar amb la generositat de la vida, perquè la de les persones depèn de nosaltres mateixos. Ho diuen també els castellans: “manos que no dais, que esperais”. 

 

                                      J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de maig del 2022)

DE PENSIONS A HOTELS

 

 

                   La terrasses, com la de la Pensión Julian, a la dels  millors hotels 

    Dels meus avis, poques vegades recordo que s’haguessin desplaçat massa lluny com per haver de quedar-se a dormir a fora de casa. Amb l’excepció del final de les seves vides, on un parell d’estius van dedicar una setmaneta a fer una sortida a un balneari amb la intenció, en deien: “d’anar a prendre les aigües”. Un viatge que no obeïa al plaer, pròpiament dit de viatjar, sinó que el motiu  més aviat es centrava  a intentar de trobar alleugeriment als molestos dolors reumàtics que, en edats tampoc gaire longeves, ja apareixien i mortificaven.

    Per tant el fet de viatjar es limitava a raons de feina o de salut. Els que  més es desplaçaven eren  els que anomenàvem “viatjants”. Que dit en paraules més escaients es  coneixen per representants. Eren dels pocs que voltaven en aquells anys, quan el cotxe era un mitjà poc freqüent. I allà on arribava el tren, o els anomenats cotxes de “línia”. no hi  calien altres combinacions.

    Segons quines empreses posaven a disposició del representant un  cotxe, amb el qual sortien a la carretera, en uns anys en què la circulació era molt poca. I més d’un d’aquests conductors no disposaven ni de permís de circulació. I ja no per les proves que havien de superar per obtenir-lo, sinó per la poca voluntat d’haver de satisfer unes poques pessetes que costava la gestió burocràtica, més que per altra cosa. I quan estaven posats en carretera, aquests viatjants, acostumaven a tenir assignada  una ruta llarga i, coneixent-la, sempre feien parada a les mateixes pensions, quan s’havien d’aturar per descansar. La majoria d’aquestes estaven situades en pisos, on prevalia la netedat davant d’altres comoditats, que eren les mínimes. Aquest viatger, per raons de feina, també anava lleuger d’equipatge, una petita maleta que li servia per portar uns quants calçotets i samarretes,  compartint espai amb  el catàleg dels productes que representava.

    Vet aquí, doncs, que la gent no tenien per costum explicar sopars de duro pel que fa als viatges realitzats. Ni tampoc pel que fa als sopars, pròpiament i gastronòmicament parlant. Altra cosa eren els desitjos, compartits amb més d’un, quan parlar de menjar provocava una agradable salivera, davant  alguna suculenta proposta: “no et menjaries ara...?” i a partir d’aquí tots els ingredients i acompanyaments s’anaven alternant com a conseqüència de que el paladar i el desig no s’ajustava prou bé amb la realitat, però que fer volar la imaginació no costava res. El mateix passava amb els viatges: “no aniries ara a fins...? Amb el pensament on fos, però la realitat era la que es trobava més a prop .

   Sempre he dit, i no he fet cap descobriment, que va ser a partir de que vam començar a poder disposar de cotxe particular, que va fer possible que els trajectes  podien arribar a ser més llargs i, segons fossin aquests, de distanciats, els viatgers havien  de parar a fer nit. De primer amb les moltes pensions que es van anar obrint per arreu i desprès freqüentant algun que altre hotel que quasi bé eren d’ús exclusiu dels que també anomenàvem: “senyors”. Fins que va passar que aquesta categoria, els mateixos humans vam desmuntar la teoria, la que s’adaptava a la condició d’aquesta quasi exclusivitat i que s’exemplificava amb aquesta altra expressió : “de porc i de senyor se’n ha de venir de mena”. Sortosament del salt de la condició de pelacanyes a  senyors, ens hi podem referir com a prova superada. Perquè al menys, en  un moment  de les nostres vides, alguna que altra vegada hem tingut l’ocasió de freqüentar un hotel dels més o menys catalogats com a  bons i, per unes hores, també ens hem sentit com a senyors. O el que és igual: hem fet el senyor, perquè a lo bo tothom s’hi acostuma. Ignorant que el pensament davant les genialitats que acostumen a  sorgir del: “quiero y no puedo”, poden derivar a conclusions  que s’apropen molt més a la realitat: “Ens haurien  de veure, demà, quan ens incorporarem a la vida quotidiana”.   

   Resumint, arribat aquest moment, la teoria es recolza amb les conclusions castellanes, que a vegades també les encerten: “que nos quiten lo bailao”.  

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de mai del 2022)

"LA PENSIÓN JULIAN"

     La Història d’aquesta pensió, situada a peu de la  carretera que llavors  portava a Barcelona, va començar la seva singladura el 3 de novembre del 1933, quan l’Alejo Soto Avilés, nascut el 18 de gener del 1902 a la Palma ( Múrcia), va signar contracte d’arrendament davant el propietari de la casa, el Sr. Luís García, al qual se li afegiria el cognom de la seva descendència, Garcia- Mussons. 

     Passava que a l’Alejo a la seva mare no li agradava el nom que li havien posat els padrins i el va canviar  pel de Julian. I amb aquest nom el vam conèixer per sempre més. Casat amb la Maria Palma Correa, van condicionar la pensió i el 9 abril del 1934 rebien al primer client  que es deia Ililo Nerzbach, procedent de París. La guerra va interrompre el negoci familiar, fins que el 1939 la pensió torna a funcionar  amb 15 habitacions.

    Van venir els fills del matrimoni: en Pere, en Julian i en Josep, i les seves vides van transcórrer paral·lelament  a l’actvitat hotelera, fins que es van integrar en el negoci familiar i quan es van casar van incorporar a les respectives mullers. En Julian va anar a fer de cuiner a Canaries i després a Barcelona. En Josep, casat amb la Maria Martínez Blasi, van regentar l’Hotel Lido al carrer Bonaire. Mentre que la Pepita Font Luz van formar tàndem amb el seu marit, en Pere Soto Palma. Sota la supervisió d’en  julian que va enviudar.

    Una de les singularitats que feia molt atractiu l’escaire de la “Pensión Julian” va ser la incorporació d’una marquesina  fixe que ocupava tota la vorera, des de la carretera fins a l’escaire del Passeig de Vilafranca. A sota s’hi van distribuir taules amb  una lampareta i a la nit, quan estaven enceses, els hi propiciaven un toc de romanticisme, mentre la gent sopava a la fresca. 

    Mentre aquests detalls es succeïen, s’havien incorporat al negoci familiar els fills d’en Pere i la Pepita, en Xavier Soto Font  i l’Elena Soto Font. I la vida transcorria sense masses sobresalts. Però  passa que  amb un any de diferència  ens deixen el senyor Julian, en el transcurs del febrer del 1987 als  85 anys. I de manera sobtada el dinàmic, eficient i també regidor de l’Ajuntament, en Pere Soto Palma, el novembre del 1988 a l’edat de 59 anys.

   La seva família segueix amb el negoci i als fogons en Javier esdevé un bon cuiner, mentre que la seva mare la Pepita i l’Elena s’ocupen del menjador i del servei de bar. Tots els qui freqüentàvem l’establiment recordem la imatge de satisfacció que  mostrava el Javi, quan ja tenia enllestit el servei  i guaitava a la sala des d’una obertura de la cuina. El cuiner observava la cara de satisfacció que també mostraven els  comensals els quals,  només amb la mirada i els plats que deixaven nets, ja no calien paraules per entremig. Al final el Javier també ens va deixar, el 20 de setembre del 2004 i d’aquesta manera  es veia reduïda la plantilla de l’establiment. Que de tots els col·laboradors que van ajudar fins l’últim moment ha estat l’Àngel Mata, cuiner durant molts anys de l’establiment i que va comptar amb la Juanita Martínez, la seva muller. Cosa que ha fet que ni la Pepita ni l’Elena es sentissin mai soles, perquè sempre han pogut comptar amb la col·laboració dels dos. 

   Fins que el 9 de setembre del  2005 tanquen les habitacions i el 6 de juliol del 2006, la “Pensión Julian”, amb  la família Soto-Font, giren l’última pàgina dels molts llibres de registre que van omplir,  amb el nom dels milers de turistes que s’han allotjat  en la pensió al llarg de la seva dilatada trajectòria. 

   Es diu que durant aquest mes de maig es faran les obres d’enderrocament de l’última casa que queda de l’emblemàtica cruïlla que tots popularment coneixem per la de can Perico. Amb ella desapareixerà un altre bocí de la història local, que la mateixa pensió va contribuir a posar les bases  que farien  de Sitges una destinació turística de primer ordre. Entre els turistes, gent que any darrera any tornaven a la “Pensió Julian” i més que clients han esdevingut bons amics.

      Fent meu un titular d’una obra de la Cubana, només  resta dir: “Adéu, Julian” .

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de mai del 2022)

EL POBLE VIST DES DE DARRERA L'APARADOR

     

   El comerç local ha evolucionat molt, i aquesta evolució ha deixat pel camí  a botigues emblemàtiques, d’aquelles que sempre havíem vist obertes i amb el mateixos responsables a darrera el taulell. Aquesta transformació s’ha viscut des de dues vessants: els qui s’ho han mirat des de fora i els qui ens ho mirem des de darrera de l’aparador.

     Els que passen pel carrer i guaiten a l’interior de les botigues aprecien com han evolucionat les modes en tots els aspectes i en tots els articles que s’hi exposen. Els qui guaitem des de dintre, observem com evoluciona el poble, com ho ha fet el nostre veïnat més proper i la resta de gent que, de manera habitual o esporàdica, transiten per davant de l’aparador. Han evolucionat les seves maneres de vestir; que si abans les senyores passaven amb cabassos, ara ho fan amb carrets amb rodes; els qui anaven sense bastó ara caminen amb la seva ajuda; els qui passaven peluts ara passen pelats...

    Des de l’aparador del nostre comerç, del carrer Sant Francesc, hem passat de  veure molt poca gent transitar per  aquest darrer tram, a veure’n passar molta . Això es va començar a notar des de que van obrir un ull del pont de la via del tren de la carretera de Ribes, al costat de la  que coneixíem per la casa dels Pobres, per  facilitar el pas dels  vianants que anaven poblant el nucli  de l’altre costat de la via.

    Per darrera el nostre aparador hem vist com el poble es trasnsforma, començant per davant mateix  de la botiga. La casa de la família Bofill i la dels Fontanals va ser enderrocades i en el seu lloc s’hi va construir un hotel. Tot seguit va sucumbir el convent de les monges vetlladores i el seu lloc s’hi va aixecar un bloc de vivendes i locals comercials en els baixos.

    Paral·lelament a aquesta transformació, van anar desapareixent les persones que hi trànsitaven. Entre tants, n’era un assidu en Pau de l’Oca, Pau Benazet Puighibet,  que hi passava quan anava a treballar al museu Romàntic o quan anava i venia de missa. En Pau era un personatge que semblava extret d’una novel·la de suspens, hi contribuïa el seu posat, alt i gros, amb el cos una mica corbat cap endavant, vestia amb indumentària de color negre, com també ho era el seu abric  d’una llargada que s’acostava  a l’exageració. Per tot plegat, i pel seu posat exejaradament  seriós,  l’home s’envoltava d’una aura misteriosa.

    Quan s’apropava a les vuit del matí, per davant de l’aparador hi passaven més homes que dones. Tots es dirigien a la fàbrica de calçat dels germans Benazet o de can Termes. L’afluència es repetia a les hores  de sortida. Avançada la tarda passaven les dones amb grans mocadors de farcell, dels de quadrets marrons i negres, que anaven a portar  “la marrada” i a recollir la feina que havien de cosir l’endemà. I el soroll acompassat de la màquina de cosir s’escoltava des de darrera de l’aparador. També  un  soroll habituals  era el provocat pels  carros que, tirats per cavalls,  sovint transitaven pel carrer. Un dels habituals era el de les escombraries, que a mesura que s’apropava l’home que el comandava, que era borni d’un ull, feina sonar la campaneta i les gent baixaven el cubell de zenc.

    Tot d’una compareixia, a davant de l’aparador, el carter Sr. Estrada. Home baixet d’estatura i que  també anava amb el cos corvat, però en el seu cas era degut a que traginava una gran cartera de pell que portava en bandolera i plena de cartes. 

    Des del mateix enclavament  observàvem les singularitats de la vida quaotidina del poble. Com quan passaven les sitgetanes, amb la bossa de roba del pa i la lletera i es dirigien a la fleca d’en Pablo i la Tresa. I la llet la compraven a davant mateix del forn i la despatxava la Tresina Farré, acabada de munyir  de  les vaques de la sínia Robert. 

    Ara gent coneguda i altres que no hem vist mai, passen mirant el mòbil i no s’adonen de res del seu entorn. I els pocs aparadors que queden, dels comerços de sempre, són com una finestra oberta on hi han guaitat des de fora i des de dintre. I tots podem certificar que el poble ha canviat i nosaltres també. Sitges, sitgetanes i sitgetans, qui ens ha vist i qui ens veu. 

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 d'abril del 2022)

QUI CANTA ELS SEUS MALS ESPANTA

                        

                                   Fotografia de Lluís Ripoll

     Tot just acabem d’escoltar cants els quals, sortosament, no han d’espantar  cap mal, tot el contrari, són cantúries  que sorgeixen d’entre les tradicions de casa nostra i de l’entusiasme dels qui hi participen. En aquesta  Pasqua, que ha estat pràcticament igual que les d’abans de la pandèmia. Tot un regal per a l’oïda i un cant a la vida, desprès de tantes penúries passades i de doloroses absències.

   Uns  dies abans de sortir les Caramelles al carrer, Ràdio Maricel emetia una entrevista a en Pere Camps Muntané, director de les Caramelles del Prado; a Joan Pinós Sariol, director de les Sitgetanes i a en Josep Soler Merce, en representació d’en Jordi Martí Camps, director de les del Retiro. En un moment de l’entrevista, en Joan Pinós va fer el comentari que actualment resulta més difícil modelar les veus degut a que la gent no està acostumada a cantar, detall que va corroborar en Pere. Volia dir amb això que hem deixat de cantar públicament. Si recordem, per exemple,  en les obres, en les feines, en les cuines... la gent cantava i això significava que, sense adonar-se’n, anaven educant la veu i l’orella i quan s’esqueia anar a cantar Caramelles costava molt poc ubicar al cantant a la corda de veu més adient al seu registre.  Quan en Joan va fer aquesta reflexió, ho vaig corroborar de seguida, perquè les actituds cantabiles han minvat molt en els llocs on es comparteixen feines i activitats.

   I ja no parlem dels autèntics aficionats al cant que n’hi havien molts. No em puc estar d’anomenar-ne uns quants, però compte! No necessàriament són cantants de caramelles, perquè la llista de tots els que han passat per les tres colles és interminable. Només apunto una representació d’aquells que, com diguem sovint, se la sentien pel cant: els Marcet, els Capdet, els Roca, els Trull, Sucarrats, Miró (Estevito del peix), Delclós, germans Muntané, Sardà, Jaume Daví, Morató i també sitgetanes com l’Annita Julián, la Mercè Sanabre, Telo Borrell... La majoria  de cantants esmentats eren  components de l’Shcola Cantorum, que cantaven en els oficis religiosos dirigits pel mestre Manuel Torrens. Altres compaginaven els cants litúrgics amb cantar Sarsueles, cuplets i les cançons de moda. 

      Aquesta continuïtat i la successió de cantades, d’una o altra índole, feien que quan començaven els assaig de les caramelles, o just passada la Pasqua, els cantants  es posaven a cantar el repertori escollit. Fins el punt que els companys que treballaven amb ells també se les aprenien i s’afegien a la cantúria. Igual passava amb els cantants d’altres modalitats, així moltes edificacions s’havien aixecat entre cants de tota mena: cantava el paleta, el manobra, cantava el lampista, el fuster i de vegades un o més treballadors s’afegien a la peça escollida per un dels companys i la combinació resultant es feia escoltar.

    Altres com l’Antoni Morató delectava a la clientela que freqüentava el seu establiment, Las  Vegas, amb una potència de veu i estil que ratllava la professionalitat. També en Josep Roca i Colet, fill del nunci, un altre bon cantant que mostrava interès per cantar en totes les misses que assitia. Els seus cants es feien notar i fins i tot oferia variacions sobre el tema. També durant aquells recordats viatges, amb autocar, organitzats per l’Associació de l’Ecce Homo, el trajecte de tornada estava amenitzat per en Roca, amb melodies de tots els temps. En canvi quan viatjava en tren, que era cada dia, canviava els cants per la conversa fluida però monotemàtica.  

    Bona part de la culpa de que la gent no canti, l’atribueixo als mòbils, perquè a més de l’atenció que se li dedica, se’l hi connecten els auriculars a les orelles i desconnectem d’aquest món, mentre altres canten per nosaltres. 

     Encara tenim sort que els cants de les Caramelles es fan escoltar i atrau  aquesta combinació tan ben coordinada de poesia, música i veus. Curiosament són melodies que les noves tecnologies permeten  tornar a recuperar i a través dels auriculars escoltar de nou, on  i quan vulguem. Esperem que mai la modernitat pugui substituir  tradicions, com aquesta de les Caramelles, que ens permeten escoltar a la poca gent de casa nostra que encara canta.    

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'abril de 2022)

  

LES CARAMELLES TORNEN I EL ROY SE'N VA

                     Les Caramelles canten a la rectoria, obra d'en Joan Yll i Zarrán

     

     En l’article de la setmana passada, encara no m’ho explico, van canviar el temps de dos verbs. Vaig escriure que quan s’apropava el diumenge de Rams anàvem a comprar les palmes i els palmons a can Pascaret i a can Vidiella i va sortir,  que quan s’apropa aquest diumenge anem a comprar aquests detalls  a les dues botigues esmentades, com si aquestes encara existissin. Dels dos comerços, primer van tancar a can Pascaret i uns anys desprès a can Vidiella. Aquest és un exemple dels molts que anomenàvem de tota la vida que han abaixant la persiana. 

    A la perfumeria de can “Pascaret”, l’olor del perfum  es complementava amb la música que interpretava el fill de la casa, en Jaume Soler i Milà. En pocs dies de diferència participava de dues tradicions, la que va associada  amb el diumenge de Rams, amb la Pasqua i les Caramelles. 

     Entre palmons i palmes, en Jaume i en José Pérez,  assajaven al violí les partitures de les Caramelles que interpretava la colla del Patronat. Els qui en aquella època hem tingut el goig de participar-hi, hi havia unes cases on s’hi anava a cantar que, per la seva situació, o perquè a la tradició s’hi afegien altres ingredients, pel que fos, derivava a un encanteri que sobresortia per damunt d’altres singularitats. Així, el dissabte a la nit, desprès de l’Ajuntament, s’anava a cantar a la rectoria. I en aquell raconet, tènuement il·luminat pels llums de carbur, com ho il·lustra la pintura del meu oncle Joan Yll Zarrán, les veus i la música, assolien una combinació quasi bé insuperable.

    Anys més tard,  de la Casa de la Vila es va passar directament  a la casa del Doctor Serramalera, a la rectoria s’hi va deixar d’anar des de que les colles fan les seves cantades a l’interior de l’església. Aquest racó del carrer d’en Bosc és un altre espai al qual, en aquelles hores de la nit, no hi falta  ingredient per realçar la bellesa de tot plegat. Transcorregudes  les hores, una altra de les cases que agafava notorietat  era la de la família Jou, en el carrer Joan Tarrida, quan encara disposaven del privilegi d’estar apartats del soroll, tot i que el tenien molt a prop però, a diferencia d’ara, aquest encara els respectava. Aquesta casa era l’última on s’anava a cantar ja de matinada, i això significava encarar el ressopó. Que de primer tenia lloc molt a prop d’allà, a can “Gumersindo”, el Restaurant Bonaire.

    El dilluns al matí s’anava  fins a l’última casa situada en l’últim carrer de Terramar i anàvem baixant fins arribar al poble. A la tarda, després de la típica i tradicional cantada a l’Hospital, es torna al centre del poble i aquí recuperem l’essència. Com passava a davant de la confiteria l’Estrella, un altre lloc emblemàtic, amb un marc extraordinari i encara flairós a pasta de mona. I més tard, o més d’hora, es  feia cap al Roy. Un establiment on hi coincidien moltes singularitats. La més històrica, però, procedeix de quan el Sr. Rafael Comas i Curull  va obrir el cafè Orient  en aquest enclavament del carrer Parellades. Sent un gran aficionat a la música, va ser un dels fundadors del Coro, “La Unió Sitgetana”, que havia tingut la seva seu en diferents establiments. A l’Orient, en Rafel, funda el "Cor Joventut Sitgetana“, del qual en va sortir una colla de Caramelles que ell mateix dirigia.

    Ja amb el nom de cafè Roy, sota la direcció de la família Matas-Arnalot, deia que les colles hi feien les seves cantades. I es podia donar la circumstància, que del seu interior hi sortís en Miquel Utrillo i Vidal. I que ell hagués escrit la lletra, musicada pel mestre Pallarès, que cantava la colla del Retiro. 

      Les caramelles són a punt de sortir al carrer i passa que moltes d’aquelles cases i comerços on s’anava a cantar ja han canviat de propietari o ja no existeixen. Des d’ara cal afegir-hi l’emblemàtic Roy, el que significa que no hi ha res per a tota la vida. Gaudim d’aquests petits privilegis. Tot i donant gràcies que hem estat els darrers  d’haver-nos pogut seure al Roy, mentre erem protagonistes, sense  ser-ne conscients, de la història local. Quedem-nos amb aquest record i gaudim del dia d’avui. I dissabte i dilluns, dels cants de les Caramelles. Bona Pasqua.

     

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'abril del 2022, dijous Sant)

      

DE RAMS A PASQUA

     He llegit en el setmanari de l’Eco, del qual  havia sortit el primer número el 1 de març del 1886 amb una freqüència quinzenal, la crònica d’aquella Setmana Santa, on el diumenge de Rams va coincidir amb el 18 d’abril, dijous Sant el dia 22, el divendres Sant en 23, festivitat de Sant Jordi, sembla ser que amb molt poca repercussió en aquells anys. Al ser una publicació quinzenal, la crònica d’aquella Setmana Santa sortia publicada a l’1 de maig.

    Fer un cop d’ull a aquell número de l’Eco ha estat possible gràcies a l’eina que han posat a les nostres mans l’Associació Digital de Sitges i a la gran tasca  portada a terme per  l’Eduard Tomàs, la Marga Domingo, la Marta Fontanals i el Jordi Milà. Sembla que no pugui ser que, sense moure’ns de casa, podem accedir a totes les publicacions de la premsa local, fotografies, programes , actes dels Plens de l’Ajuntament i moltes coses més dintre aquest Arxiu Digital de Sitges. Que des de un primer moment ha comptat amb el recolzament de l’Ajuntament.

   És curiós quan llegeixes cròniques antigues, a voltes hi trobes un cert paral·lelisme amb l’actualitat. Així passa amb aquella llunyana Setmana Santa: 

    “...Desde   el martes Santo ya comenzó a notarse gran afluencia de forasteros, compuestos en su mayor parte de antiguos vecinos nuestros residentes hoy en Barcelona y que con su presencia daban un aspecto nuevo y más animacion a la población .

    El miercoles por la noche , sobre todo, se veían todas las calles y plazas atestadas de gente que como de costumbre iban a visitar los pasos de la pasión del Señor.

   ... Las procesiones del Jueves i Viernes Santo fueron muy lucidas, viéndose durante estos días gran concurréncia de fieles en los templos y en las visitas de los sagrarios...”.

      Pel que podem comprovar, en aquelles anys, la gent ja omplia els nostres carrers. Mentre que es feien dues processons consecutives, el dijous i la del divendres. Desprès la del dijous es va passar al dimecres, que era dels homes. I la del divendres, de les dones. Fins que, amb bon criteri, es van unificar al divendres. 

    Jo vaig debutar com a músic en la processó del dimecres Sant del 1965, al costat de l’Antoni Pagès Llorens que no feia gaire que també ho havia fet.  El mestre Manuel Torrens feia debutar als seus alumnes en les processons que es celebraven durant l’any. En aquell exercici  era administradora de la Mare de Déu dels Dolors, la senyora Angeleta Jacas esposa d’en Frederic Montornès Pino. Junt amb la resta de components de la banda vam sortir de la seva casa al carrer Sant Sebastià. 

   Cada any hi coincidien moltes curiositats en aquestes processons. A mi, particularment, m’atreia veure a uns   sitgetans que hi  participaven. Acostumats com estàvem a veure’ls vestits de carrer, quan  vestien amb la túnica morada de l’Ecce Homo i la resta de la indumentària negra, donava la sensació que ocupaven  càrrecs de la cúria eclesiàstica. En Jordi Pañella, en Magí Mirabent, en Pere Roig, en  Gaudenci Mirabent, Josep Pagès  ... semblava talment com si tota la vida ho haguessin vestit. Ells mateixos, a l’endemà, es cobrien el cap amb la barretina i anaven a cantar Caramelles. En poques hores passaven del recolliment a les excentricitats que mostraven alguns componentrs de les colles

    Aquest article, com els de la resta de col·laboradors i col·laboradores, gràcies a la facilitat de consulta  que han posat a la nostra disposició   els amics de l’Arxiu Digital de Sitges, igual com he fet jo, ho consultaran les generacions futures  i també a ells hi agradarà saber  que a Sitges, el 2022, continuava omplint-se de gent per Setmana Santa, que es fan processons i que tres colles surten a cantar Caramelles. També  que quan s’apropava el Diumenge de Rams, anàvem a comprar les palmes i els palmons a can Pascaret i  a can Vidiella. Al cap i a la fi la vida s’ha envoltat sempre de rutines, costums, festes i tradicions. Tant de bo que quan les generacions  venideres facin la comparció entre el passat i el temps que els tocarà viure, que determinats aspectes  tampoc difereixin  tant. Això significarà que la vila no ha perdut ni identitat, ni els costums. 

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'abril del 2022)

  

LA MATAFALUGA

   Costums molt habituals en el dia a dia es veien una mica transformats durant les set setmanes que dura la Quaresma. M’hi refereixo en passat perquè avui la mena de penitència que s’observava durant aquest període de temps ha quedat com una mica testimonial. 

     A casa nostra un dels fets que més influïa i repercutia entre la gent, és que durant tot aquest temps no  es feien balls. Tenint en compte que totes les festes i diumenges les dues Societats locals organitzaven populars i exitoses ballarugues, aquesta interrupció aparcava un dels costums més esperats de les tardes dels dies festius. Per la seva banda els músics locals, habituats a no tenir disponible totes les hores dels dies de lleure, se’ls feia estrany anar a passejar amb la família  sense haver d’estar pendents del rellotge. 

      Un altre dels aspectes que també va associat en aquestes influents set setmanes és l’abstinència a menjar carn els divendres. Això contribuïa a que les cases -a l’hora de dinar- assolis protagonisme el bacallà, com element principal d’uns plats condimentats amb un exquisit  sofregit, junt amb escarxofes i ou dur. Però com en quasi tot també existien les excepcions, els qui s’ho podien permetre pagaven el que se’n deia la “bula” i podien menjar carn. Amb aquests detalls es feia encara més evident les diferències de classes que hi havia i també que el diner ho pot “quasi” tot.

     El costum de menjar bacallà els dies d’abstinència no s’ha perdut i el conjunt del plat amb els ingredients que he apuntat, junt amb els pèsols, la menjada resulta exquisida i fa que els divendres no es  trobi a faltar la carn entre les persones que compleixen amb aquesta abstinència. Essent el bacallà el protagonisme, el qual es repartia entre aquests “platillos” i els bunyols corresponents. La bacallaneria més coneguda havia estat a la plaça de l’Ajuntament, cantonada  amb el carrer Major. La Salvadora i la seva filla, la Montserrat Planas, atenien a la clientela, en uns anys en què el bacallà era assequible a totes les butxaques i per tant era present en moltes menjades, que han perdurat fins als nostres dies.

    Es compleixin  o no les predisposicions per secundar l’abstinència, el que agrada a tothom són les postres típiques d’aquest temps: els bunyols de Quaresma. Els quals entre els ingredients hi trobem la matafaluga, aquesta planta que flaireja a anís i contribueix a donar bon gust a aquests bunyols.

   En els anys difícils de la guerra, els més fumadors només pensaven el que podien fumar, i van trobar amb la matafaluga un substitut del tabac, potser més saludable o, si més no, de flaire més agradable.

     Tanmateix és en aquest temps de Quaresma quan  la matafaluga ens retorna a flaires típics i exclusius d’aquests dies i amb ells arribarem a la Pasqua, quan aixecades totes les limitacions manducaries, es sobreposaran altres al·licients molt més dolços,  que els únics que tenen la potestat de prohibir-ho són els metges. Em refereixo a les mones i als muflons, ben assortits de matafaluga que deixen un sabor de boca tan peculiar, fins el punt en què la Pasqua se’ns fa curta. Tot i que una pastisseria local, tots els dissabtes de l’any, n’elaboren i sense haver de passar per les rocambolesques situacions que, cada any, per molt ben organitzat que sembla que ho  tinguin  els susdits pastissers, en un moment donat la situació es descontrola i agafa un caire surrealista.

      Mentre que la matafaluga es converteix en un ingredient  essencial de les pastisseries, un altre ingredient de la Pasqua es fa evident. Em refereixo  als cants de les Caramelles que  les tres colles aquests dies  estan assajant. Aquesta vegada amb l’estímul afegit que els podran oferir tal com estàvem acostumats i no amb les també no menys meritoses demostracions que ens van fer arribar mitjançant les xarxes socials, durant els dos anys de la pandèmia. 

    Només falta aconseguir un altre ingredient molt important, la pau. Que aquesta es restableixi a tot el món. I en concret, en aquesta part que ens és molt propera.

                                          J.Y.M.

    

     ( article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'abril del 2022)