Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

01 de desembre 2013

DESPRÉS DE L'ASSAIG


   Em vaig quedar, en l’article de la setmana passada, en aquells moments sublims dels assajos dels músics, no obstant després de l’assaig i de les actuacions amb les respectives orquestres, la convivència entres els intèrprets aconseguia  un ambient únic i irrepetible. Per proximitat familiar,vaig ser testimoni d’algunes d’aquelles jocoses tertúlies que tenien lloc darrera l’escenari del Retiro. No tan perllongades  després dels balls de tarda dels dies de festa  de l’hivern.  En una d’aquestes incursions a l’escenari, un cop els musics recollien els instruments a mi em va quedar temps per saludar efusivament al responsable de la bateria i ho vaig fer amb un sonor: Hola valent!  I vet aquí que en Ferran Sentís s’ho va prendre molt malament i em va recriminar la meva gosadia, mentre repetia:  Que si vegi en cor fins i tot la canalla.... i pobre de mi vaig quedar, acostumat a escoltar parlar d’ell amb tal denominació, que si em punxen no en treuen sang. I per a complicar-ho encara més, s’hi afegia  el comportament de la resta de músics que feien mans i mànigues per aguantar el riure. Aquell dia vaig posar, sense ser conscient, la pinzellada d’ironia a aquell ambient peculiar de darrera l’escenari. Malgrat les presses que mostraven els músics per marxar cap a casa, perquè aquelles vesprades eren molt diferents a les nits d’estiu, quan es prestava a un canvi d’impressions més relaxat. Potser perquè en aquella hora, un cop acabat el torn d’actuació, amb absoluta tranquil·litat,  l’ambient era propici per iniciar una agradable conversa.

   El propi mestre Pallarès era el qui prenia la iniciativa, es seia  en un extrem de l’escenari i convidava als seus músics a fer el mateix. Aquests, moltes vegades, li raonaven que no es podien quedar gaire, degut que al cap d’unes hores s’havien d’aixecar del llit per anar a treballar. El mestre insistia que  una estoneta  i prou, al final es sortia amb la seva i la reunió aconseguia entrar en un ambient sensacional, desenfrenat. Entre tantes sublimitats en Pallarès, que era de posat seriós, que no vol dir que no tingués un sentit de l’humor fi i brillant, es feia un fart de riure i la resta de companys de la formació poc s’adonaven que el temps transcorria i s’escurçava el seu descans.

      S’havien alternat en la gestió d’aquells balls, amb espectacle, de les nits d’estiu, diferents empresaris i com és de suposar visitaven l’escenari per tenir cura de que tot funcionés correctament. Un d’ells va ser en Sergi Caballé el qual, durant la seva joventut sembla ésser que havia fet alguna provatura  en el món del toreig, potser volent imitar al torero nascut a Barcelona Mario Cabré, que desprès va abandonar el toreig per dedicar-se al teatre, cinema i presentador de televisió.  Portat per aquesta  afició taurina oferia als turistes, mentre el ballet canviava de vestuari, la possibilitat de fer uns capotes amb un d’aquells caps de toro amb rodes. En més d’una ocasió els músics engrescaven a en Sergi a fer uns passes per delectar a la concurrència de darrera l’escenari i l’empresari s’hi avenia i mostrava el seu art en la “faena”. El paper de cap de quadrilla estava reservat al mestre que amb el seu somriure sorneguer assolia la complicitat de tots els papers que li eren encomanats. 

    En l’època de l’empresari Artur Llansó, a més de l’espectacle i els concebuts balls,  dedicava una nit a la setmana a oferir combats de lluita lliure. En aquests afer els músics no hi entraven. Les genialitats les aportava en Ni, fill de  l’empresari, el qual mostrava aficions de luminotècnic. En Sadurní  es posava davant el comandament dels interruptors de la llum i era un expert en deixar a les fosques aquells bonic contorn i feina hi havia per sortir  de la foscor, per a desesperació del seu pare i entre xiulets dels respectable  

    Entre tantes genialitats als músics els tocava anar a dormir tard cada dia, i si pel mestre hagués estat se’ls hauria fet de dia. L’home l’endemà dormia tot el matí i no tenia cap altra obligació fins a la tarda.

    A la resta de l’any la continuïtat de les tertúlies entre músics tenien seguiment al carrer, després de sortir d’assajar i era també curiós que tenien per costum deixar l’estoig amb el instrument  a terra i parlaven amb tant interès que s’anaven apartant, sense adonar-se, dels instruments fins que tenien de retrocedir  al seu encontre. Moles vegades coincidien amb els de la Mozart sortien de can Torrens i, en ple Cap de la vila, es formava una nodrida tertúlia dels homes de solfa. Curiosament a la casa d’aquest mestre tenien un aliat d’excepció, la Montserrat. La noia que va entrar de joveneta a la casa per ajudar-los i si va fer gran, era com un més de la família. La Montserrat tenia l’habilitat de posicionar-se a darrera la porta de l’habitació on assajaven i eren freqüents les seves incursions a l’interior quan creia que estaven equivocats en algun detall de la conversa entrava  i els rectificava. També quan s’adonava que assajaven un ball d’actualitat, obria la porta i els informava: “aquest ball el toquen molt per la ràdio...”

   Va ser en una d’aquestes trobades quan va  tenir lloc  un incident amb un company. Els músics venien de can Pallarès i a l’alçada de la casa del costat del Retiro, la qual manté la mateixa estructura, la separava de l’entrada de la Societat  l’estret local de la barberia que regentava el  Sr. Almirall, el qual avançant-se a les modes en lloc de la mena de capa blanca que es disposa sobre el client, les que ell feia servir eren vermells. Bé, ens trobàvem  a davant la casa descrita, on en els baixos un grup de joves es lliuraven a declamar una mena de proclames, just quan en aquell moment passava el meu oncle carregat amb el contrabaix i no se li acut altra cosa que enervar  un crit, molt abreviat però entenedor, Pum. I va continuar caminant, tot seguit van sortir els protagonistes d’aquella vetllada i li cridaren l’atenció i el músic com si sentis ploure. En aquestes que passava l’Agustí Montornès, carregat de timbals i plats, li faltaven mans, i l’home per ben quedar els hi va dir: “no le hagan caso, gente joven “.  Què va haver dit: “ I a ti que te pasa....” Total que va rebre alguna que altra refregada malintencionada i no va passar d’aquí perquè els van separar i dissuadir. En arribar al Cap de la Vila els que anaven a davant no es van assabentar de res, si no hagués estat perquè l’Agustí es passava la mà per la galta i els preguntava si la tenia inflada. Entre que sí i que no, coincideixen amb en Manel Vendrell de can Sou a qui li van explicar tots els detalls, que li van haver dit.  El músic que era molt punyent i especialista en  ser constant  en  la seva ironia sarcàstica,  cada vegada que coincidien , només feia que posar-se la mà a la galta i l’Agustí li dedicava una esbufegada que aixecava pols.

     Són compassos d’unes pàgines musicals que no estan regits per la mètrica i tampoc pels sons dels  instruments, però que conformen el panorama musical sitgetà des d’una altra vessant.  

                                                                                                                J. Y. M.
  Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de noviembre 2013                                                                               

24 de novembre 2013

EL SOROLL DELS MÚSICS


   Aquests dies seguim, amb curiositat, el litigi que mantenen una pianista i la seva veïna, interposat per aquesta per la molèstia que li causa l’estudi persistent de la concertista.  Com a músic em posicionaria a favor de la pianista, perquè sé que per dominar bé un  instrument són necessàries moltes hores d’estudi i a més, si no es vol perdre agilitat, embocadura... els mestres aconsellen estudiar cada dia.  Dependrà de l’estridència de cada instrument  per a que sigui més o menys suportable.

     Sitges ha estat una vila amb un creixent nombre de músics, o si més no d’aprenents d’aquest art. I per sort seva, el veïnat ha estat condescendent amb els seus estudis i posteriors assajos amb les formacions orquestrals amb les quals han actuat. Així a cal mestre Torrens i en els baixos de la casa on vivia el mestre Pallarès no sols s’impartien classes de solfeig i de piano, sinó que també hi assajaven les orquestres Mozart i la dels Iberos del Jazz respectivament. Encabir tots els components en aquelles reduïdes habitacions, ja era de per si una odissea i si a més el sons dels instruments irrompien a la vegada, en una hora de la nit que ja hi ha de regnar el silenci, com  és la franja de desprès de sopar, ens podem imaginar la sorollada que es produïa, la qual ressonava per entre la resta de les vivendes del bloc. I malgrat aquest molest soroll els veïns ho tenien assimilat i ningú es queixava. Formava part de les normalitats de la convivència amb uns mestres de música i mai se’ls va passar pel cap denunciar-ho com una irregularitat. Segurament perquè els veïns de les dues cases,  ho eren des de feia molts anys, s’havien acostumat a conviure amb els sons dels diferents instruments que ensenyaven, o simplement amb la cantarella inacabable, amb acompanyament  de piano, que desgranaven els alumnes durant les classes de solfeig.

   A casa del mestre Pallarès el so s’escampava pel redós de la Vall, el quarto del piano limitava amb  aquesta exterioritat. I de la seva bona convivència veïnal en donava bona mostra la relació que tenia la Sra. Lola amb les seves veïnes, perquè es podia donar el cas que hi arribessis a classe i a l’obrir-te la porta la Lola aprofités per afegir-se a la singular tertúlia  que tenien formada, a la tribuna d’aquella portalada gran de l’entrada, les dones més properes a aquells baixos. Com les anomenades Civades, la Rosa Ferret i una de les seves filles l’Enriqueta ,  la Conxita Virgili i potser alguna de les cosines, la Ramona Ferret Arnabat, la Ramona Ferret Paretas i la Maria Ferret Gol, que era tia de les dues, les tres vivien  en la casa que era a tocar amb la del mestre. Aquesta ha estat una de les tantes tertúlies peculiars del poble, a la qual cada tarda hi acudien  i, ara una ara l’altra, es retrobaven, a peu dret, en aquell espai i feien la xerradeta. S’havia donat el cas que quan sortia de donar la lliçó la Sra. Lola encara estava  entretinguda en el curiós conclave de dones i ella mateixa es planyia del temps transcorregut.

       Al pis del mestre Torrens la contesa musical es repartia entre dues estàncies, el menjador i l’habitació del despatx, perquè en cada un dels llocs hi tenien un piano. En el menjador impartien classe el propi Sr. Torrrens i la seva esposa, la Sra. Esperança i ocasionalment  en Manel. A la del despatx donava classe en Josep. Qui a més de solfeig se les veia amb lliçons de clarinet,  saxo i de caixa. Els redobles de la qual s’escoltaven des del  carrer Major, així com les indicacions pertinent del seu mestre, entre algun que altre badall escandalós que en Josep, amb tota  normalitat, emetia i que tan entenedors es feien des del  mateix carrer. Aquells que n’estaven més familiaritzats, és a dir els veïns que eren més a prop del balcó,  quan escoltaven el potent senyal de mandra, vaticinaven que l’hora de berenar s’apropava i el udol del mestre anunciava, sense cap mena de dubte, l’eminent irrupció en la classe per part de l’eficient Montserrat, qui li acostava un got ple de llet on hi havia barrejat  cacau en pols. El metre no interrompia l’ensenyament però fins que no s’acabava el contingut allò era un pas de comèdia, perquè no deixava de dedicar les refregades pertinents al seu cos i havia de  tenir cura, també, de l’equilibri mentre bevia, per no abocar el contingut. I quan ja no quedava ni una gota de la combinació, estirava la llengua al màxim i  la refregava per les parets del vas, fins a deixar-lo relativament net

      Molt a prop d’allà, a l’altra cantonada del  Cap de la Vila, a la perfumeria de can Pascaret, alguna vesprada en Jaume muntava una audició de música, entre els seus amics músics i un auditori privilegiat que gaudia amb les diferents modalitats de la música. Prèviament a aquesta audició els músics participants, havíem assajat les obres que s’interpretarien. Els assaigs   tenien lloc desprès de sopar, per tant en un temps reservat al silenci. I tampoc mai aquella tribuna d’interpretació no va rebre el desacord dels veïns. Això ve a refermar quan deia  que tots els vilatans que compartien veïnatge amb  músics, tenien assumit que aquests havien d’estudiar i respectaven el temps que hi dedicaven.

     Els més privilegiats eren els que vivien a les afores del poble. En Magí Almiñana, trombonista, director fundador dels Iberos del Jazz, hi va haver un temps que estudiava en una  masia a tocar l’ermita del Vinyet, de la qual en tenien cura  familiars. Comentava que la seva  satisfacció era sortir a la nit i posar-se a tocar sota la figuera  i a la llum de la lluna. Una marc i una franja horària  sensacional per acomboiar la pastosa sonoritat del trombó amb el bon gust i la tècnica interpretativa de la qual estava dotat en Magí.   

       A l’altra banda de la via del tren, dintre el mateix perímetre d’ubicació, la família Montané estava acostumada a estudiar a frec de les vinyes i en les interioritats de la masia de can Pei, de la qual ells n’eren el masovers. Un espai envaït per les olors del camp i per les notes musicals que desgranaven en Joan amb el trombó, el violí i el fiscorn, junt amb el seus dos fills, en Salvador que tocava la trompeta i el seu germà Joan que a més del clarinet i saxo  tocava la tenora, ell i el seu pare van ser  músics fundadors de la Cobla Sitgetana.

   Es pot  demostrar que els músics sitgetans  mai no van haver de fer front  a cap denúncia. I perquè també ho certifica  la conclusió que diu que  de músic no n’agafen mai cap. Tot i que més d’una vegada , per motius d’interpretació, de raons no en faltarien.

    Avui,festivitat de Santa Cecília,com cada any,he volgut que els músics siguin els protagonistes de l’article. Amb el record posat amb la Montserrat Almirall que allà on vivia  el so del piano, la cantarella dels estudiants de solfeig, formava part de l’entorn i, durant molts anys, van acompanyar als vianants que transitàvem pels carrer limítrofes amb  la casa. Quan aquesta música de fons va emmudir, amb ella va desaparèixer un bocí del Sitges musical.  

                                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de noviembre del 2013 )
 

17 de novembre 2013

HOTELS TANCATS


    Davant del nostre comerç  hi ha un hotel que ens serveix com a indicador de com transcórrer la temporada turística i som  testimonis, de primera fila, en el  moment d’abaixar la persiana. Just aquests dies s’ha produït aquest fet  i, com cada any, la persiana arriada ens produeix una mica de nostàlgia, perquè trobem a faltar el seu bategar, l’entrada i sortida dels seus clients, algun dels quals, degut a que la seva presència es repeteix cada temporada, ens ha permès  familiriaritzar-nos  amb les seves fisonomies i  ells també amb la nostra ubicació.  Un anar i venir que traspua vida, perquè un hotel, a banda dels qui s’hostegen mer motius de feina, és l’embolcall escollit per portar a terme  unes vacances planejades, d’acord amb un destí que atrau. I l’arribada està envoltada de curiositat per a saber de la seva situació i de les característiques  per les quals l’han escollit.

     Aquest tancament temporal és ben cert que cada vegada és menys distanciat amb la data d’obertura, perquè s’allarga la baixada de  la persiana fins per Tots Sants i es torna a obrir per les vigílies  de carnaval  i ja enllaça amb la temporada. Aquest dilluns coincideix  que el carrer Sant Francesc, sobretot al vesprejar, s’ha notat una davallada important de gent que hi transita. I és que en pocs dies s’ha diluït l’ambient que comporta el flux de turistes i ha tornat la calma d’aquesta tardor, quan el clima encara és molt benèvol, massa, per l’època  que ens trobem.

   L’oferta hotelera de Sitges és molt diversa i s’observa una tendència a tenir l’establiment obert durant tot l’any. O si més no amb un tancament el suficient ajustat com  per fer una posada  apunt i prou. Per atendre aquesta diversitat d’opcions hotelera ha calgut l’aportació de molta gent implicada en el sector. Aquesta necessitat de cobrir els llocs de treball consegüents ha estat atesa per personal d’aquí i també d’altres vinguts de fora, se’n ha dit: venir a fer la temporada.  I ha passat com tot, alguns que en el seu dia van venir per ocupar un lloc de responsabilitat en un hotel o establiment de restauració, s’han quedat entre nosaltres per sempre més. Altres, de més visionaris, es van establir pel seu compte i, entre ells,  els qui anaven i venien perquè en els seus llocs d’origen tenien altres obligacions que atendre, i aprofitaven un cop s’acabava la temporada,

     En el seu dia van arribar a Sitges l’Enric Ballasté i la seva muller Elvira, l’home va entrar a treballar en un negoci de lleure que havien muntat el Sr. Maluquer i altres socis dintre el perímetre territorial dels voltants de la piscina, consistent en una zona d’esbarjo on hi havia ubicades pistes de tenis, frontó.... i també l’al·licient afegit, per als més menuts, de poder fer una passejada als lloms d’un burret. Del comandament de la petita  tropa  de cavalleria, en tenia cura l’Enric, al qual la veu popular no var trigar gaire a rebatejar-lo com en Poxolo.  Home eficient, de tarannà molt agradable i de tracte simpàtic i xerraire. Les seves bones maneres, les aspiracions que hi tenen molt a veure, van permetre a l’Enric escalar posicions i aconseguir objectius de més categoria, o si més no, de més professionalitat que era el que ell pretenia.

     De cavalleria va passar a infanteria i en la seva nova destinació se li va encomanar ser el porter de la piscina, quan el local estava regentat per la companyia HUSA, la mateixa que regentava  l’Hotel Terramar, alternant amb les feines del magatzem. La piscina era un  lloc freqüentat per la colònia d’estiuejants i on si feien lluïts balls i festes de categoria. En aquesta posició, tan a l’avantsala, entre el passeig i el local, va tenir l’oportunitat de tractar amb el bo i millor d’aquell nodrit grup de l’alta societat.

     Fins que de la porta va passar a tenir un lloc de barman en la barra. Allà va aprendre els secrets de les combinacions i s’especialitzà amb el servei de begudes de sabors exòtics, tan apreciats en aquells anys quan imperava la simplicitat en quasi totes les coses. En aquells moment  n’era encarregat el Sr. Jansana, aquest es valia  d’un mètode que li aportava molts bons resultats. Quan s’havia d’absentar, amb tota discreció, ho comunicava a l’altre cambrer Sr. Piqué i li feia l’encàrrec que vigilés a l’Enric. I la mateixa tàctica emprava de cara l’Enric: “vigila a en Piqué que haig de sortir”. I se’n anava amb el ple convenciment que l’un per l’altre la barra estava blindada a qualsevol genialitat dels seus responsables.

    Deia que eren uns anys, els de després de la guerra, de dificultats però també d’un ressorgiment de la fama del poble, el qual era considerat com una destinació de categoria. Establiments hotelers com l’esmentat disposaven d’un servei especialitzat, molt d’acord amb la categoria del local. La professionalitat del personal s’aconseguia passant per un aprenentatge meticulós i alliçonador i d’aquesta manera persones com l’Enric van començar en enclavaments estratègics però d’un compromís relatiu, fins aconseguir superar els barems exigits pels responsables de la direcció i així poder accedir a llocs de més responsabilitat  on es requeria, sobretot, professionalitat.

    l’Enric i l’Elvira van fixar, al cap del temps,  la seva residència en el  barri de Sant Crispí i, sense deixar la vivenda, un bon dia  es van traslladar a les Canàries i l’ofici li va permetre ocupar llocs de prestigi dintre l’ampli entramat de l’hostaleria d’aquestes illes. Malgrat la distància  mai van deixar de freqüentar la vila  que tan bé els havia acollit. Allà hi deixaven al fill, que és cuiner, i aquí els agradava retrobar-se amb les amistats que havien fet al llarg de la seva convivència sitgetana. Explicaven els seus avenços i amb el seu posat característic, contribuïa a que la trobada aconseguís un interès recíproc.

     Ara, mentre alguns establiments hotelers abaixaven la persiana, el poble acollia als responsables d’escollir la millor tapa de Catalunya, honor que va recaure a la gent del Cable. A aquest esdeveniment hi anava aparellat una degustació de les tapes preparades pels establiments participants, aconseguint un èxit de seguidors. Un tast que va estar acompanyat de molt bons comentaris. Si tenim en compte que les tapes han aconseguit calar en les preferències de la gent, aquesta possibilitat de degustació ha contribuït a expansionar, encara més, la seva popularitat.

     Els anys també han dotat  a aquests entreteniments una sofisticació que es fa evident en la complexitat de la seva elaboració. Hem passat de les olives sense pinyol i de les patates de xurreria a unes tapes  que aporten innovació a l’aperitiu. En el transcurs d’aquests dies les   elaborades per establiments sitgetans, han despertat la curiositat dels nombrosos seguidors que s’han proposat tastar-les totes. Això passava mentre alguns  hotels abaixaven la persiana a l’espera de la cita carnavalesca. Ara, en aquest impàs, el poble està immers en una calma que tan agrada als qui hi vivim tot l’any. És com l’aperitiu quan s’assaboreix d’una manera relaxant, entre amics.
 
                                                                                                            J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de novembre del 2013 )
                                                                          

11 de novembre 2013

ENS HA DEIXAT EL XEF


  La fatalitat per a un establiment de restauració i també per a un hotel, és que plegui el xef just quan la sala del menjador és plena de gom a gom . I és que una característica molt a tenir en compte en  els cuiners, són les seves supremes genialitats. Posades a la pràctica tant en el moment de demostrar la seva vàlua davant els fogons  i de manera semblant, però diferent per les conseqüències que en deriven, quan s’alteren de forma ostensible els seus ànims tan sensibles. La seva feina suporta una pressió que va en augment a mesura que les peticions van arribant a la cuina de forma massiva i exigent per part dels responsables de la sala. Són moments d’un gran nerviosisme perquè s’ha d’atendre amb la màxima celeritat un nombre important de comensals que donen mostres d’un estat d’ànim famolenc. Aquest grau de responsabilitat pot provocar tensions de nefastes conseqüències, la més greu que el cuiner es descordi el davantal, el deixi abandonat  i marxi per la porta, com més d’una vegada ha passat. Perdre el xef en aquests moments tan delicats, amb el menjador a vesar de comensals que es comencen a neguitejar per la demora, equival a un desastre de magnituds imprevisibles. Perquè no hi ha més desesperació que quan arriba l’hora de menjar i,  per les raons que siguin, et fan esperar. Ho haurem viscut en pròpia persona quan arribats a un establiment de restauració has d’esperar perquè totes les taules estan ocupades, sembla estrany però se t’apodera una mala llet impressionant. Doncs imaginem-nos que desprès d’una espera una mica llarga, ja havent conquerit un lloc, el xef ens deixa plantats, ja és tenir mala sort.

    Amb la marxa de qui un dia li vaig atorgar, no sense abans haver assolit prous mèrits per ostentar tal denominació, la categoria de xef de la Trinitat, la seva família perd, per sobre de tot, al ésser estimat, l’espòs i el pare que ha guiat la nau com ell ho sabia fer per ser home de mar.    A ell, en el seu dia, li va complaure el títol atorgat, per  un servidor,  en  l’encapçalament i l’article corresponent que li vaig dedicar per estar al capdavant dels fogons de la Trinitat. Quan el dia de la festivitat en Jordi Ferret, de can Quadrats, el seu pare havia estat Llucifer de la Colla de Diables,  acompanyat dels seus, prenia possessió d’un enclavament estratègic,  en la talaia de l’ermita,  des d’on dominava les barbacoes. En la cuina de la casa les sitgetanes que cada quart diumenge de  mes fan un xafarranxo  de neteja i condicionament de l’entorn, guiades per l’administradora Rosó Carbonell, s’encarregaven de preparar els ingredients de l’arròs. Uns i altres pendents de l’hora. Curiosament a aquest arròs es pot dir que, a més d’en Jordi, que  el dirigia estant-hi present i actiu,  els estols celestials també hi ficaven cullerada. Es dóna  la circumstància que el Senyor Rector i altres sacerdots de l’entorn més proper, són convidats al dinar que té lloc al menjador de la sala gran de la casa dels ermitans. Tenint en compte  que els sacerdots prèviament han d’atendre les seves obligacions, sotmeses a l’horari de les misses, mana la cortesia d’esperar-los per a començar a dinar. I en Jordi, com a bon xef, havia de calcular que tots els preparatius  s’havien de fer entre una franja horària el suficient exacte per a que els comensals no haguessin d’esperar un cop els sacerdots arribaven  a l’ermita. El sofregit flairejava amb el punt exacte de cocció, tot calculant el moment oportú  per abocar l’arròs.

  Aquest xef ocasional, format en aquells fogonets de pedra que es feien servir damunt les barques, condimentant uns ranxos de peix , on els propis mariners es  llepaven els dits, posava en pràctica els seus coneixements culinaris en aquest indret enlairat de les Costes de Garraf, on fins i tot el fum era bo. Lluny de la barca, però presidint el paisatge la blavor del mar, sota la capa immensa  del cel.  El nostre xef  ha aportat al seu currículum, del qual mai n’ha fet estufera, haver cuinat per autoritats, administradors/es, jerarquia  eclesiàstica:  arquebisbes, bisbes, senyors rectors, vicaris, diaques, sagristans  i escolans, comptant, per descomptat,   que els angelets també hi sucaven pa. I en definitiva per a sitgetans i sitgetanes, gent del poble, que han tingut el goig de compartir taula.

    Quan dels obradors de les pastisseries  i dels forns de les cases particulars s’escapava aquesta oloreta tan sensorial  de panellet, quan als fogons  es coïen moniatos i unes poques patates per fer-ne la massa, en Jordi renunciava a totes les atribucions que la vida li havia atorgat. Ens deixava entre l’ambient d’una tradició que té connotacions dolces i amargues: els panellets, les castanyes  i el costum de fer una visita al cementiri.

     D’uns anys cap aquí en Jordi dirigia els fogons de la Trinitat amb el dictat dels seus coneixements, no pas com a exclusiu remenador  de la paella. Al seu costat han aprés, o han perfeccionat la tècnica culinària, expertes en la matèria que s’encarreguen de preparar el dinar que es serveix a la taula gran el dia de la festa. Els seus consells han aportat al bé comú, uns ensenyaments dels quals han après, també, tots els cuiners ocasionals els quals, en la diada  de la Trinitat, han deixat que les dones parin  la taula sota els pins i ells s’encarreguen de coure les costelletes i altres delicadeses. Aquestes activitats culinàries a l’aire lliure s’han portat a terme mentre estava permès encendre foc a les barbacoes. I quan la prohibició ha desbaratat aquestes preferències per a en Jordi també li ha representat, degut a les seves dificultats de mobilitat, una mena de jubilació anticipada. Si més no els seus mètodes, els secrets i les seves receptes, havien estat ben assimilades per les persones que, durant tants anys de quefers al front dels fogons de la Trinitat , l’han acompanyat i ajudat, en tot moment, com els millors pinxes.

    Pescador d’ofici com el seu germà  Providenci, en xito, tenien en el Cap de la Vila un referent dels sitgetanisme ben entès i ben portat, el lloc on pescadors, gent de la pagesia,  menestrals i obrers d’arts i oficis hi han fet cap per parlar de Sitges i de la seva gent,  com ell feia cada dia en aquesta  tertúlia que presideix l’estàtua d’en Rusiñol. Però en aquell biaix del centre del poble, els dos pescadors hi tenien a la germana, la Pepeta casada amb l’Antoni Sintes, el Conco. El matrimoni,  junt amb el seu fill Josep, han estat un referent dels costums de la vida sitgetana. Tan associada als petits detalls, com la presència, en aquestes dates, d’en Ramonet torrant castanyes, quasi davant del petit taller d’ataconador del qual en tenien cura el matrimoni i el fill. 

    Perdre el xef de la Trinitat, és comparable quan el cuiner abandona els seus comensals a la sort i bona voluntat dels qui  precipitadament s’han de fer càrrec de la situació.  Ens ha deixat, però, sabent que els de dalt en tenen bones referències i els de baix ens hem de conformar amb el seu record. Com ho és el d’home mesurat,  prudent i cuiner de molts plats que no sols es condimenten en els fogons, sinó que  sorgeixen  de  la convivència de cada dia   i s’assaboreixen a la taula on hi preval l’amistat i la predisposició per menjar poc i pair bé. 

                                                                                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de noviembre 2013 )

 

01 de novembre 2013

SITGETANS EN EL MÓN


      Gent de Sitges que per diferents circumstàncies han marxat de la vila  per establir les seves residències en altres països, on han desenvolupat , ho continuen fent, el seus coneixements i oficis. Ja abans la gent de Sitges va sortir del seu poble i es va establir, majoritàriament,  a Cuba.  Bé perquè hi tenien familiars o altres contactes que els facilitava l’oportunitat de millorar. Alguns van tornar havent aconseguit una situació estable, altres no van tenir la mateixa sort. I els més irònics afirmaven que havien perdut la maleta durant la travessia . Fins en trobaríem que van morir en aquelles destinacions. Per a tots la  determinació, la de marxar del  poble, representava un gran esforç emocional.

   També  les  circumstàncies van capgirar els destins de moltes famílies, quan per exemple, en els transcurs de la trista retirada, després de la confrontació bèl·lica,  molts van ser els qui van anar a parar més enllà de la frontera amb França. La majoria va poder tornar. Altres van preferir quedar-se al país veí perquè van intuir que allà els seria més factible refer les seves vides.  Havia també els qui no podien tornar degut als seus ideals, els quals no s’avenien amb els del regim imperant. Per a tots la nova singladura havia de ser difícil i complicada. Sense saber on anar a trucar, sense noció de l’ idioma  i amb una mà davant i l’altra a darrera. Poc a poc es van anar aposentant i amb el temps van arrelar en aquelles terres estrangeres. Ni joves ni grans van perdre mai l’estima pel seu Sitges, no obstant ja tenien la vida encarrilada en altres latituds. Allà  formaren les seves famílies i a partir d’aquí el cor  quedà dividit per sempre més. Han tornat al seu poble, primer quan ho van poder  fer i després  han distribuït les seves estades d’acord amb les seves obligacions i preferències. La festa major ha estat un motiu amb el suficient atractiu per visitar la vila i retrobar-se amb familiars i amics. Tots ells han intentat transmetre als seus fills l’estima als orígens, alguns ho hauran aconseguit amb més encert que altres, perquè   també els haurà que s’han anat distanciant.

    Entre el col·lectiu sitgetà és dóna el cas que n’hi va haver que van marxar a l’Argentina, com en Pere Mestre de can Rampí , fuster d’ofici, el qual es va establir en aquest destí tan allunyat de Sitges. Avui diguem que no hi ha distàncies, la velocitat i la comoditat dels avions permeten fer més atractiu i ràpid el trajecte que ens separa. Tanmateix en aquells anys a la distància s’hi havia d’afegir els cost econòmic del viatge el qual, si avui és important, imaginem-nos en aquells anys quan la despesa feia inviable venir massa sovint. En Pere potser va tornar en un parell d’ocasions i parar de comptar. Sí que ho fa la seva descendència, però els lligams es van distanciant,  perquè aquests són nascuts allà i la seva terra, en definitiva, és aquella.

   Però no tota la gent de Sitges que per diferents circumstàncies han marxat ho han fet en destinacions estrangeres, sinó que alguns s’han quedat a la península. Curiosament escollint els destí de les illes Canàries. Com és el cas del matrimoni Josep Andreu i Antonia Collado els quals van anar a fer-se  càrrec d’un edifici de pisos que tenia allà l’industrial del tèxtil el Sr. Antoni Costa, propietari de la casa senyorial del costat mateix del restaurant Marenostrum, al Passeig de la Ribera,  que si avui veiés l’aspecte que ofereix l’edifici quedaria més mort del que està. I és que el seu ordre obeïa a una meticulositat mil·limètrica, cada cap de setmana quan, arribava de Barcelona, el primer que feia era passar revista a tots els detalls decoratius i de mobiliari i s’entretenia  a re ubicar potser una cadira que la Matilde, la portera,  en el moment de netejar, no l’havia tornat a posar exactament en el seu lloc, ho delatava la marca de la catifa.  Establerts  a les illes insulars, allà  va néixer un dels seus quatre  fills. Si més no  a tots sense excepció, quan van tornar, la veu popular els coneixia   pels canaris.

       Un sitgetà il·lustre, en Josep Mª. Massip i Izabal, al llarg de la seva vida va tombar per el món  exercint  de polític i de periodista. Fins a establir la seva residència definitiva a Washington, prèviament havia residit en algunes de les principals capitals europees, on havia estat destinat com a corresponsal dels diaris més influents de l’època. Recordo que la seva muller enviava a l’Eco unes cròniques molt interessants, les signava  amb el nom de Ramona T. Massip. El periodista sitgetà va morir a Washington el 9 de març del 1973 i va ser enterrat al cementiri de Sitges, la seva vídua es va quedar a viure aquí en una de les dues cases que hi ha a la carretera just en la cantonada  del carrer Sant Crispí, la qual ja compartien en vida dels seus espòs durant les seves visites a Sitges.

    Joves  sitgetans que en el seu dia van marxar a l’estranger, com torna a succeir ara, gent preparada,  i allà van aconseguir feina, com és el cas de l’Antoni Sànchez i Pujol, el seu pare era carreter de can Gori i la seva mare una excel·lent cuinera que es dedicava anar a cuinar per les cases, se les anomenava la coquessa. En Toni va escollir Alemanya i allà es va obrir camí en l’àmbit de la restauració. Va marxar emmirallant-se amb aquells mestres locals de l’ofici que s’exigien i es superaven fins i tot en els detalls més insignificants.  Va treballar en els millors locals i va aprendre, a més dels idiomes que dominava a la perfecció, a secundar la professionalitat d’aquella gent que treballava en l’hostaleria local  . Quan tenia uns dies tornava al seu poble, però s’adonava que aquell  prestigi que caracteritzava als hotels i restaurants de categoria, anava decaient cada vegada una mica més. Quan es va jubilar  fixà  la seva residència definitiva aquí. Sempre ens comentava que res a veure amb aquella època que ell havia viscut, quan la professionalitat era sinònim de categoria.

    Les germanes Caritat i Montserrat Correa, filles del matrimoni format per Manel Correa i Caritat Masip, de ben joves van marxar a l’estranger, la Cari des de que els país va entrar a formar part de la Comunitat Europea treballava en un departament de responsabilitat a la seu  de Luxemburg. Actualment està a Cuba realitzant uns treballs de suport a uns companys de la feina. La Montserrat va anar a parar a un destí molt més llunyà, a pocs quilometres de Nova York. Les dues, quan tenen ocasió, tornen a Sitges i reviuen, al costat de la seva mare i demés família, els moments més fascinants del conviure sitgetà.

    Sóc plenament conscient que em deixo en l’anonimat  a un nombre  important de gent de Sitges  que resideix repartits per tot el món.  La llista és tan extensa que fa impossible detallar-la en aquest espai i dedicar-les-hi  l’atenció que cada un d’ells es mereix. A tots ells els hi dedico l’article, admirant la seva predisposició en el moment de prendre la important decisió d’allunyar-se de Sitges, per anar a viure en llocs dispars, on han de conviure amb altres cultures, trampejar les rigorositats del clima i entendres amb l’ idioma del país. D’aquí la importància de dominar-ne quants més millors, perquè amb el nostre  no ens podem allunyar gaire.

                                                                                                              J. Y. M.

                                                                                    
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de noviembre 2013 )

27 d’octubre 2013

ELS CISETS


        Per proximitat i per les curiositats que intento aportar a aquest espai, el carrer Sant Bonaventura l’he convertit en el protagonista de molts dels meus articles. I quan sembla que ja n’he exprimit tot el suc, em faig ressò de noves temàtiques que havia deixat per altres ocasions. Davant la celebració  de la festivitat de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona,  que serà el proper dimarts dia 29, em plau tornar al carrer del costat de casa per recavar, una vegada més, en el record dels seus veïns, atesa l’afinitat amb el santoral de la propera setmana i per l’amical coincidència amb uns dels seus veïns.

    Al capdamunt del carrer, la propietat de can Joanet d’en Mas,  disposava una petita edificació que estava enganxada al nucli principal de la casa, aquesta amb entrada pel carrer Sant Francesc. La construcció era composta, ho continua sent, però ara reformada, de dues plantes; els baixos destinat a magatzem, estava llogat a un tal Clarà, enguixador  de Vilanova. I en el pis hi van viure la família Paixó. Va succeir que un dia la mare dels Paixos  havia de sortir un moment a comprar i va tancar amb clau la porta d’entrada per tal de que la seva  mainada no sortís, aquests van decidir lligar els llençols i amb ells despenjar-se  pel balcó, com si es tractés d’una seqüència de  pel·lícula.

      Tot i que havia freqüentat molt el carrer Sant Bonaventura, en aquells anys, no pas ara, no fos cas que la meva assiduïtat es presti a  males interpretacions, deia, no vaig coincidir amb la família Paixó com estadants, però sí tinc un grat record de la família que hi va anar a viure desprès. Els Comas- Mirabent es pot dir que eren els nostres veïns més propers només tombar el carrer. En Rafael era pintor de parets , igual que el seu pare qui abans d’establir-se pel seu compte era operari d’en Telesforo, també un pintor d’aquest carrer, pintors de bata. La muller d’en Rafael, la Teresa,  era germana de l’Antoni i en Félix que treballaven a la banca i de la Rosa, la qual curiosament quan es va emmaridar amb en Jordi Planes, en Miro, van venir a viure al carrer Sant Francesc, a la casa que es troba enfront mateix del carrer Sant Bonaventura, a pocs metres on vivia la seva germana. Propietat dels germans Lluís, en Bartomeu i en Vicenç. Aquest estava casat amb la Maria Concepció, germana d’en Rafel i que també van viure en  la casa quan aquesta era de planta baixa i pis.

     Els  Comas  van  tenir dos fills, en Narcís i l’Antoni, els quals també es van dedicar a la pintura. El balcó s’abocava just a davant el pati de  la casa  d’en Manel Benazet i la Maneleta Lluís. Una casa  on en la part superior  de l’edifici llueixen uns esgrafiats que va fer el senyor Casañola.  Aquí va conèixer a l’Angelina Almirall i si va casar. L’home va morir a la guerra i desprès dels anys la vídua  es va tornar a casar amb en Miquel Zarrán. Aquests bonics esgrafiats envolten l’edifici  i li confereixen una categoria. Actualment  on era el pati esmentat, entre aquesta i la que era propietat de l’Antoni Benazet,  s’ha construït una nova casa, això ens permet adonar-nos de les dimensions del pati.

   La família Comas eren d’aquells pintors que en la categoria dels oficis anomenem dels d’abans. Quan per desenvolupar l’ofici  s’havia de passar pel preceptiu aprenentatge, per tal de poder aprendre a fer la barreja de components, preparar  la pintura i saber aplicar-la degudament, corregint les imperfeccions que es podien trobar durant el procés.  El mestratge que caracteritzava ja a l’avi d’aquests  descendents, li va valdre el privilegi de poder ser el pintor del Cau Ferrat. Portaven impregnat, entre  l’àmplia gama de colors que preparaven, aquell blau, blauet, tant característic en les estades principals del Cau. 

      A tots ells la gent del poble els hem conegut sempre pels Ciset.  Durant uns anys els dos germans van alternar la pintura amb la direcció d’un bar, on van saber captar una clientela amatent a les tradicions i neguits del poble. L’establiment del carrer Sant Pere era lloc de trobada de joves  i allà, en el Poker, es parlava de carnaval, de festa major i quan s’esqueia irrompia el so de les gralles i el redoblar dels timbals de l’acompanyament del drac, molt vinculat a en Narcís que en va ser portador.

      El pas dels anys, les circumstàncies de la vida, els Cisets van deixar el pis de la casa del carrer Sant Bonaventura que els resultava petit, curiosament les seves estructures corporals, eren poc adients per conviure en un espai de reduïdes dimensions, forçosament s’havien de fer nosa entre ells. El carrer va perdre uns altres veïns dels anomenats de quasi tota la vida i el pis va restar tancat fins que es va construir  de nou.

    Des de el seu balcó dominaven tot el carrer i també la vidriera del saló de can Benazet, darrera la qual es podia veure aquell trofeu futbolístic  que tant ens encuriosia. Com altres signes d’identitat del poble, les cases dels germans Benazet, la d’en Manel i la d’en l’Antoni, com la d’en Ventura, que s’accedia pel carrer Sant Francesc, també van ser transformades, mantenint, però, les dues primeres, les façanes originals.  No obstant la perspectiva del finestral ha canviat de decorat, avui s’aboca a les interioritats d’un establiment de restauració. Amb tot, per aquells que havíem apamat cada bocí de carrer, ens encuriosia saber el destí d’aquell trofeu que era com un símbol als improvisats partits de futbol que es disputàvem entre estretors.

     En Manel Escobosa, que és un gran coneixedor i entusiasta de totes les facetes de l’esport local, sabia que la família Benazet va dipositar el susdit trofeu a l’ajuntament i que aquest va optar, amb bon criteri, que s’exposés en el despatx de  la regidoria d’esports. En Manolo  va anar al seu encontre i el va fotografiar i, amb l’amabilitat que el distingeix, em va lliurar unes copies  de la fotografia d’aquest Trofeu Germanor ( 1924 – 1928 )  que va presidir, durant tota la meva infantesa i de la dels meus amics i veïns, aquest començament del carrer Sant Bonaventura, com un detall curiós i  un testimoni impertorbable de les juguesques i de l’anar i venir d’uns veïns molt singulars i populars entre el conviure de la gent de Sitges.

   Els Cisets han integrat  l’ampli repertori dels motius de la gent de Sitges, amb la lleialtat a una denominació que els identifica i ens transporta al record d’en Rafael Comas que s’ havia  integrat en diferents juntes del Prado, arribant-ne a ostentar el càrrec de vicepresident. Quan ser del Prado o del Retiro formava part de la pròpia identitat personal. I ser pintor de brotxa s’assimilava a un art, pel fet de saber aconseguir unes tonalitats que s’havien d’avenir amb les preferències  de la clientela i després transportar-ho a les parets sense que es notés les represes de la brotxa. Hem de tenir en compta que encara no s’havien inventat aquests rodets que ho deixen més uniforme. Eren tècniques i secrets de l’ofici, que els  professionals  tenien bona cura de preservar i aplicar.

    Com els Cisets, veïns i amics de sempre.

                                                                                                         J. Y. M.
Article publicat a l'Eco de Sitges   el 25 d'octubre   de 2013                                                                  

   

18 d’octubre 2013

EL PARE CARRERÓ


       Fa unes setmanes escrivia que en determinades celebracions litúrgiques la sagristia de la parròquia quedava petita, degut al nombre de sacerdots que s’hi congregaven. A l’església de Sant Hilarió en el poble de Guanajay a Cuba, la seva sagristia no tan sols és petita, sinó que tampoc s’hi apleguen tants sacerdots. El seu responsable, el sitgetà i escolapi Francesc Carreró Vidal,  ha de tenir bona cura de que  la sagristia i la totalitat de l’església no s’aboqui a un procés degeneratiu que malmeti progressivament l’edifici. Constantment ha de fer obres per tal de mantenir aixecat el lloc de culte que es troba sota la seva responsabilitat. Per tant no totes les sagristies estan tan ben ubicades i tan ben assentades  com la de la nostra parròquia.
    En aquesta el pare Francesc Carreró, el dia 30 de juliol  de 1963, desprès d’haver estat ordenat sacerdot en el monestir de Sant Cugat, el dia 28, es va posar  la casulla per oficiar la seva primera missa. D’aquest esdeveniment aquest any s’han complert els 50 anys.
      L’escolapi va  desenvolupar la seva tasca pastoral per diferent destinacions,  i va acabar per escollir Cuba per tal de portar a terme  la seva admirable dedicació envers  la comunitat catòlica de l’illa caribenya. Fins que des de fa uns anys aquesta parròquia, la de Sant Hilarió, compta amb col·laboració del religiós sitgetà.
    I com a tal ha inculcat als seus feligresos part de les essències sitgetanes, entre elles l’arrelament a la nostra Festa Major. Tant és així que durant la festivitat de Sant Bartomeu li ballen els cercolets, els pastorets ... Però sempre troba a faltar els gegants, això ho té més difícil. També cal apuntar que els balls evolucionen amb el corresponent so de les gralles, que té gravats i que cada  toc s’escolta quan l’ocasió ho requereix.  Per a un sitgetà que es troba lluny de casa, amb unes condicions de vida que no són ni de bon tros com les nostres, aquesta aportació de la gent de la parròquia, sí que ha de fer posar la pell de gallina.
    Fins i tot tenim notícies, i document gràfic, que el passat 11 de setembre va penjar la senyera en el campanar i també va contribuir a fer pinya amb la Via Catalana, tot i que la seva va ser molt més modesta, no va arribar als deu cubans que es van entrellaçar les mans i també va batre el record de permanència, tampoc va durar més de vuit minuts,  el temps just que va tardar la policia a descobrir  la presència de manifestants al carrer, des de la cantonada més propera. A partir d’aquell moment els improvisats independentistes, els hi va faltar temps per a córrer cap a dintre l’església. Sembla ésser que la senyera encara va aguantar un parell de dies més, fins que el sacerdot va rebre l’ordre oficial de retirada.   
      El pare Carreró ha sabut transmetre, a més dels dictats del seu sagrat Ministeri, l’estima per les coses del nostre poble. Saben de Sitges com si fossin d’aquí. Cada vegada que sortim a la televisió per algun que altre esdeveniment, s’afanyen a anar-li a fer saber: “Padre, ha salido su pueblo por la televisión”. Una de les darrers vegades, quan la volta ciclista va travessar el poble. Sitges i el Barça són el nexe d’unió entre Guanajay,  la Vila i Catalunya. D’aquí que els més joves vesteixen la samarreta amb els colors blau grana i s’identifiquen amb la senyera i l’escut de Sitges. A l’Havana hi ha dues esglésies dedicades una a la Mare de Déu de la Mercè i l’altra a la de Montserrat. En aquesta última es canta el virolai en castellà. M’han explicat que es troba escrit, en les dues llengües, en un lloc visible de l’entrada del temple. A la parròquia de l’escolapi  els actes al carrer baten records de permanència, com va succeir amb l’improvisada celebració de la Diada.  I passa el mateix quan organitzen una de les processons més curtes i ràpides que de segur tenen lloc a la resta del món. Els feligresos es congreguen en un convent de monges i quan estan organitzats, i prèvia inspecció de les exterioritats,  tot d’una s’obren les portes i els integrants de la processó surten corrent, fins a guanyar la poca distància que hi ha des del convent fins a l’església. Una processó doncs, reservada als més àgils.
    El pare Francesc Carreró i Vidal, és fill del matrimoni format per en Francesc carreró i Daura i Concepció Vidal i López. Quan cada dos anys ve a passar un mes de vacances al seu poble,  hi coincideixo tot sovint i em recorda el seu pare, el qual s’acompanyava d’una canya que també ell fa servir. El destí l’havia relacionat amb Cuba des de que va néixer, el seu avi Vidal va obrir una botiga al carrer Sant Francesc, en els baixos dels pisos de can Zera i li va posar per nom La Cubana. Sembla ser la que la seva mare, la senyora Castany, era cubana. Tot i que els parents no ho tenen del tot clar, si havia nascut a Cuba o hi havia passat molts anys de la seva infantesa. El cas és que el nom de la botiga no es prestava a confusions. Al cap dels anys el senyor Peris se la va quedar i  un fet curiós arrodoneix l’historia d’aquella merceria. La Viki Plana, neta del senyor Peris, junt amb en Jordi Milán i altres, van fundar una companyia teatral a la qual van posar el nom de la  La Cubana, en record de la botiga i que ha assolit una llarga trajectòria acompanyada de  clamorosos èxits.
     El passat 27 de juliol  el pare Àngel Cuevas, escolapi que tots recordem el seu pas per l’Escola Pia del nostre poble,  es va posar en contacte amb el pare Carreró per demanar-li que a l’endemà l’esperava a Guanavacoa, on ell és rector de l’església dedicada a Sant Nicolás. El sacerdot sitgetà  li argumentava que li era impossible acudir perquè tenia molta feina en la seva destinació. El pare Cuevas li va insistir que era del tot imprescindible la seva presència. El sacerdot hi va anar amb la recança que perdria un temps preciós. Ho feu remugant tot el trajecte, però amb la resignació que es podria tractar d’una causa important. Quan va obrir la porta es va trobar amb la grata sorpresa que l’esperaven els sacerdots de les parròquies del contorn, el propi pare Cuevas i el seu germà Jaume Carreró i la muller d’aquest, la Consol Selva. Va ser una sorpresa molt emotiva i plegats van celebrar els 50 anys de sacerdoci, ho van fer de la  manera més modesta que hom es pugui imaginar, menjant arròs amb frijoles,  asseguts a l’entorn de la taula de la cuina del col·legi. Arribada l’hora del postres va bufar les cinquanta espelmes  preceptives del pastís.
     Queda com a testimoni la tasca desenvolupada durant aquests 50 anys. El record del seu Sitges que quan hi torna li agrada passejar pels seus carrers, oficiar missa a la parròquia, visitar l’ermita del Vinyet i retrobar-se amb amics i coneguts que li parlen de les petiteses, comparades amb l’important que és per a molta gent del món detalls als quals nosaltres no donem importància perquè els tenim tan a l’abast.
     En un lloc del món, a Guanajay,  el pare Francesc Carreró Vidal, ha complert 50 anys de dedicació sacerdotal . Que la mamà del Cobre  i la Mare de Déu del Vinyet l’ajudin  a no defallir.
                                                                                                                                J. Y. M.
                                                                                               
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 octubre 2013 )
    

16 d’octubre 2013

VI I CINEMA

Una combinació perfecta per incentivar agradables sensacions. Per tancar i obrir els ulls, segons els grau del vi i el interès que desperti la pel•lícula. Durant aquesta primera quinzena d’octubre, per les nostres contrades, el trafegar que comporta la verema va arribant al seu final, enrere queden jornades una mica feixugues, tot i que les condicions de feina han millorat molt, degut a que aquesta activitat també s’ha mecanitzat. La vinya nova es planta i s’esporga de manera que la màquina pugui accedir, sense dificultats, a peu de cep i fer la feina a la qual es dedicaven els veremadors/es. Poques vinyes queden en els nostres dominis que ofereixin aquella imatge tan peculiar del mes de setembre, quan aquestes assolien un protagonisme que sobresortia de la resta de mesos de l’any, quan poc a poc es van poblant de pàmpols i la verdor s’imposa, el silenci s’implica i envolta d’una serenor a la vinya que contrasta amb el bullici dels dies de l’estiu, a la vegada que els gotims s’embotornen amb daurades i negres polpes impregnades d’un xarop que resultarà molt apreciat.

Quan la maduració aconseguia el punt òptim, entre tanta exuberant verdor sobresortien els barrets de palla i la xerrameca, cantúries i rialles dels qui doblegaven el cos i s’afanyaven a escodrinyar cada cep, fins deixar-lo sense fruit. Ha estat una activitat molt peculiar, per la qual ha calgut l’implicació de molta gent i famílies al complert que s’han ofert a familiars i amics per ajudar en aquesta labor. Aquesta implicació, fins i tot, les lleis han regulat i actualment els veremadors han d’estar donats d’alta a la seguretat social i per tant s’ha desmembrat aquesta implicació de caire intimista i popular, perquè ja no val l’ànim col•laboracionista, ni amical, sinó que compta la legalitat per damunt d’altres raons de caire sentimental i tradicional. La llei quan convé és molt rigorosa, s’ha d’aplicar amb tots els ets i uts, i per a segons a qui no ve d’un pam i no els hi passa absolutament res.

Quan l’activitat acabava i el vi ja fermentava en els cups, hi havia per costum que el propietari de la vinya convidés al seus col•laboradors a un dinar de germanor. Una graellada de carn, acompanyada pels primers rovellons de la temporada, a frec de la caseta de la vinya On el bon ambient, la improvisació dels discursos sorgits sota ela efectes del vinet i els bons desitjos per a que el vi fos de bona qualitat, presidia un àpat dels més típics i participatius de la gent de faixa i espardenya.. En el transcurs dels dies de clar protagonisme vinyataire, una altra menjada molt particular es convertia en el plat fort d’algunes de les jornades vinyataires, em refereixo a l’arengada. Acompanyada d’uns gotims de raïm, ofereix un contrast sensacional, molt preada tant per la senzillesa dels ingredients com per la suculència del plat. Cal recavar, com a curiositat, que les arengades es compraven de dos en dos, sembla ésser per arrodonir els cèntims que venien en cap. A aquest aparellament de seguit la veu popular ho va relacionar amb la parella de guardians de l’ordre, d’aquesta manera al duet d’arengades també se’ls coneixia pels civils.

Acaba la verema amb una bona collita i les inclemències meteorològiques no han desbaratat, cal assenyalar que, un any més, la verema a casa nostra no ha tingut el protagonisme que assolia quan la gent de la pagesia sitgetana disposava d’un bon nombre de vinyes amb els consegüents cellers que compartien veïnatge en alguns dels carrers més cèntrics del poble.A banda de les vinyes propietat de l’Hospital , on encara en el seu celler s’elabora moscatell i malvasia , el trafegar de la verema ha passat, un any més, desapercebut . No així la panoràmica que es s’apercep un cop es decanta, des de la creu de Ribes, cap a la planúria de les Torres i allà la vista es perd fins els dominis de can Baró . Curiosament les dues entrades al poble, la de la banda de Vilanova i la de Sant Pere de Ribes, estan franquejades per vinyes, les quals són com un homenatge testimonial a les arrels vinyataires de la vila, en tots els seus aspectes.

Actualment al celler de Les Torres, propietat de la família Pagès, es concentra una bona part de l’activitat vinícola de tot el contorn més proper. Per les seves dependències aquest any s’han manipulat uns 10.000.000 de litres de vi. Quasi res. Amb raïm procedents de les comarques que ens són més properes i d’altres. Pels responsables de l’elaboració la feina va començar a mig agost i s’anirà acabant a les acaballes d’aquest mes d’octubre. La mecanització, les tècniques de la fermentació controlada permet manipular grans quantitats de quilos de raïm que es convertiran en tan elevada xifra de litres de vi.

Amb el record posat en tots els pagesos implicats, d’avui i de sempre, serveixi la menció que faig d’en Manel Lluís, pagès de can Mostela, com un referent de la gent de la nostra pagesia. L’home anava a jornal i estava molt vinculat al poble i a aquelles ocasionals tertúlies que tenien lloc al vesprejar en les cantonades del Cap de La Vila. En Manel, com altres companys de la pagesia, havia ballat el ball des bastons i era un seguidor participatiu de les tradicions, com la de les Caramelles. Mentre durava el trafegar de la verema, es repartia pels diferents cellers i els seus peus havien trepitjat molts quilos de raïm que prèviament els carros transportaven amb aquelles portadores de costellam de fusta, tan característiques en el desenvolupament d’aquesta tasca. Portadores que formaven part del paisatge de la vinya i que un cop plenes els pagesos carregaven d’una embranzida al carro. En Manel va ser un dels últims pagesos del poble que va vestir amb faixa ben cenyida a la cintura i calçava espardenyes de betes negres. Tot un símbol de la gent del camp que es reservaven la faixa i les espardenyes més noves per distingir les festes dels dies de cada dia.

Aquest cap de setmana una nova edició de la festa de la verema aconseguirà retornar a l’ambient del poble, molt animat per la coincidència amb els Festival de Cinema, un cert caire camperol tan característic en aquells anys quan les tasques de la verema implicaven a molta gent i encuriosia a la mainada que guaitàvem als cellers amb l’entusiasme que produeix coincidir amb una novetat que s’apartava de la rutina de la resta dels dies de l’any. Altra vegada la rutina es trenca per deixar pas a aquesta renovada festa de la verema que ha canviat de dates i de format. Entre pel•lícules de sang i fetge, amb altres novetats i estrenes amb efectes no tan sagnants, el vi comparteix protagonisme. Assaborir una copa, en mig de tanta moguda, retornarà a la calma interior. I si es beu amb moderació els seus efectes reconfortants contribuiran a fogatjar una guspira d’alegria que bona falta fa.

J. Y. M.



( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 d'octubre del 2013 )

07 d’octubre 2013

DES DE LA BLANCA PANTALLA

Per poc apunto l’encapçalament amb el qual l’amic Francesc Borderia i Soler, cada setmana, col•labora en aquestes mateixes pàgines, amb una temàtica que domina amb a la perfecció, fruit d’una afició que ha cultivat des de ben jovenet, el cinema. No pretenc amb la meva decisió portar el protagonisme de l’article al camp adobat dels interessants coneixements dels cinèfils, ja me’n cuidaré prou. No obstant la blanca pantalla és la superfície on hi conflueixen moltes expectatives: les dels directors, artistes i espectadors... Els quals, cadascú en el seu lloc, davant la pantalla se’ns presenta amb aquest blanc tan definit, tot un treball en equip, de la crítica i del públic dependrà l’èxit final.

El complex món del cinema ha exhibit pel•lícules que han deixat un molt bon record, són les conegudes com a clàssiques, amb un repartiment d’artistes que han causat sensació. Les actuals es caracteritzen per uns efectes sensacionals, que conflueixen en una realitat virtual extraordinària. Són, per dir-ho en termes sensacionalistes, espatarrants. Si més no, atenent les consuetes excepcions, solen tenir una vida més efímera, potser és degut a que quan una acapara l’èxit i ja se’n estrena una altra que la desbanca . Tot va molt ràpid.

En Francesc Borderia ha escrit un llibre, pendent de publicació, i aquesta vegada el seu contingut fa una detallada exposició de les pel•lícules que s’han rodat a Sitges, amb referència als seus protagonistes, amb tota mena de curiosos flashos, els quals aporten una interessant descripció sobre les 100, està dit aviat, que s’han rodat en aquest plató local. De totes la que va deixar més bon record va ser la Rapsodia Real , dirigida per Herbert Wilcox i protagonitzada per Errol Flynn, Anna Neagle, entre altres. I és que a banda dels protagonistes hi van intervenir molta gent del poble com a extres i aquesta populosa participació va contribuir a potenciar, durant els dies que va durar el rodatge, l’afició que ja hi havia pel cinema. Es van succeir dies de molt ambient “peliculero” que comporta un rebombori especial. Quan es va projectar aquí va crear una gran expectació. Tots els qui d’una manera o altra havien participar en el rodatge no s’ho van voler perdre, tanmateix n’hi va haver que van sortir decebuts perquè no es van veure a la pantalla. Acostuma a passar en qualsevol projecte de pel•lícula, es filma molt i després només aprofiten una part. En Borderia explica que la majoria de vegades que apareix en pantalla escenes rodades a la vila, no s’especifica el nom del poble per enlloc, Tot el contrari el feien passar per un indret d’Andalusia. Una circumstància que acostuma a ser freqüent en quant la logística d’ubicació, quan directors i productors busquen la proximitat i no sempre aquesta resulta factible a les seves conclusions

Aquest important nombre de pel•lícules rodades a la Vila, abona la teoria que Sitges és un poble de cine, així ho creuen els directors que el trien. Alguna d’aquestes filmacions requeria la presència dels músics locals els quals, bé sigui en formació orquestral o de banda, hi havien participat. Un apunt anecdòtic es va produir en la filmació d’una seqüència on la banda passava per la baixada dels museus, just per allà davant del Cau Ferrat, a l’Agustí Montornès se li va desenganxar la caixa del cinturó i el timbal va caure rodant fins a la Torreta. L’inoportú incident va propiciar l’expressió tan pròpia en tots els rodatges: Corten, corten. Per a decepció de l’Agustí que era un músic dotat d’una gran sensibilitat i que sempre li agradava quedar bé i aquestes incidències el treien de polleguera.

Cal tenir present que en aquells anys poques diversions eren tan complaents com anar al cine els dies de festa per la tarda. Un temps en què les sales de projecció estaven molt concorregudes, ratllant el ple absolut i l’escalfor del local contribuïa que la gent estigués millor en el cine que a casa. Amb la particularitat afegida que estava permès fumar i els homes aprofitaven per encendre el cigar havà i caliquenyos i altres menudeses, totes elles fumejant. Així és que podem dir que eren els homes els qui carregaven l’ambient de fum, ho escric amb tanta convicció perquè en aquells anys fumar encara no havia captivat a les dones, torno a remarcar les consegüents excepcions. Com han canviat les coses , em refereixo a aquest costum de freqüentar els cinemes, si ho comparem amb l’aspecte que ofereixen avui les sales del nostre poble, quan la major part de les sessions programades l’aforament és quasi buit. Aquesta davallada d’espectadors ha propiciat el tancament a Barcelona de sales que havien estat capdavanteres en el negoci.

Torna una altra edició del Cinema Fantàstic, han suprimit l’afegitó, i de terror. Un certamen que atrau molt públic, que omplen les sales fins i tots en sessions d’horaris estrambòtics. Sembla ésser que enguany el ritme de vendes d’entrades està batent rècords. I amb la particularitat que els seguidors d’aquest gènere venen de tot arreu i que quasi totes les pel•lícules es passen subtitulades o en versió original. Això ens fa adonar-nos que el cinema continua despertant entusiasme, però que es contradiu una mica amb la realitat. Perquè quan passi el festival, dissortadament, la gent de casa nostra continuarà freqüentant poc les dues sales de projecció que tenim. Potser les raons cal buscar-les el fet que avui disposem d’un gran ventalls de diversions i entreteniments i, a més, amb la televisió instal•lada a cada casa amb els avanços més sofisticats de la tecnologia de les imatges. Un camp que ofereix infinitat de possibilitats, fins i tot l’opció de poder connectar a Internet des de la mateixa pantalla del televisor.

Aquesta tecnologia tan a l’abast del consumidor va en detriment, com és el cas que ens ocupa, del cine. Un bon nombre de cadenes ofereixen programes inclús durant tota la nit i retransmissions de partits de futbol que comencen a hores més pròpies d’anar a dormir. Per cert, aquests dies es parla de tornar a la que popularment anomenàvem hora vella, o hora de sol. La qüestió es fonamenta en què s’haurien de canviar una mica els costums, menjar a les hores i anar a dormir més aviat. Aquesta disciplina horària els experts vaticinen que és bona per a la salut en tots els aspectes. Això suposaria una remodelació dels horaris, tan comercials, com els dedicats al lleure. Faltarà saber si les persones estem disposades a adaptar-nos, o mostrarem prou voluntat, a uns horaris caracteritzats, sobretot, per anar a dormir aviat, com passa en altres llocs d’Europa i que tant ens sorprèn , quan els visitem i a les nou de la nit poca gent veiem pels carrers. Anar a dormir aviat i aixecar-se a hora ben matinera, aquesta és la qüestió.

Amb el meu article, en lloc d’enrederir, m’he avançat una setmana a la inauguració oficial que tindrà lloc el dia 11 d’aquest mes. Però és que l’ambient que envolta a la gent del cine ja fa dies que escalfa motors.

J. Y. M.





(Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 d'octubre del 2013 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez