Gent de Sitges que per diferents circumstàncies
han marxat de la vila per establir les
seves residències en altres països, on han desenvolupat , ho continuen fent, el
seus coneixements i oficis. Ja abans la gent de Sitges va sortir del seu poble
i es va establir, majoritàriament, a
Cuba. Bé perquè hi tenien familiars o
altres contactes que els facilitava l’oportunitat de millorar. Alguns van
tornar havent aconseguit una situació estable, altres no van tenir la mateixa
sort. I els més irònics afirmaven que havien perdut la maleta durant la
travessia . Fins en trobaríem que van morir en aquelles destinacions. Per a
tots la determinació, la de marxar
del poble, representava un gran esforç
emocional.
També les circumstàncies van capgirar els destins de
moltes famílies, quan per exemple, en els transcurs de la trista retirada,
després de la confrontació bèl·lica, molts van ser els qui van anar a parar més
enllà de la frontera amb França. La majoria va poder tornar. Altres van
preferir quedar-se al país veí perquè van intuir que allà els seria més
factible refer les seves vides. Havia
també els qui no podien tornar degut als seus ideals, els quals no s’avenien
amb els del regim imperant. Per a tots la nova singladura havia de ser difícil
i complicada. Sense saber on anar a trucar, sense noció de l’ idioma i amb una mà davant i l’altra a darrera. Poc
a poc es van anar aposentant i amb el temps van arrelar en aquelles terres
estrangeres. Ni joves ni grans van perdre mai l’estima pel seu Sitges, no
obstant ja tenien la vida encarrilada en altres latituds. Allà formaren les seves famílies i a partir d’aquí
el cor quedà dividit per sempre més. Han
tornat al seu poble, primer quan ho van poder fer i després han distribuït les seves estades d’acord amb
les seves obligacions i preferències. La festa major ha estat un motiu amb el
suficient atractiu per visitar la vila i retrobar-se amb familiars i amics.
Tots ells han intentat transmetre als seus fills l’estima als orígens, alguns
ho hauran aconseguit amb més encert que altres, perquè també els haurà que s’han anat distanciant.
Entre el
col·lectiu sitgetà és dóna el cas que n’hi va haver que van marxar a
l’Argentina, com en Pere Mestre de can Rampí
, fuster d’ofici, el qual es va establir en aquest destí tan allunyat de
Sitges. Avui diguem que no hi ha distàncies, la velocitat i la comoditat dels
avions permeten fer més atractiu i ràpid el trajecte que ens separa. Tanmateix
en aquells anys a la distància s’hi havia d’afegir els cost econòmic del viatge
el qual, si avui és important, imaginem-nos en aquells anys quan la despesa
feia inviable venir massa sovint. En Pere potser va tornar en un parell
d’ocasions i parar de comptar. Sí que ho fa la seva descendència, però els
lligams es van distanciant, perquè
aquests són nascuts allà i la seva terra, en definitiva, és aquella.
Però no tota la
gent de Sitges que per diferents circumstàncies han marxat ho han fet en
destinacions estrangeres, sinó que alguns s’han quedat a la península.
Curiosament escollint els destí de les illes Canàries. Com és el cas del
matrimoni Josep Andreu i Antonia Collado els quals van anar a fer-se càrrec d’un edifici de pisos que tenia allà
l’industrial del tèxtil el Sr. Antoni Costa, propietari de la casa senyorial
del costat mateix del restaurant Marenostrum, al Passeig de la Ribera, que si avui veiés l’aspecte que ofereix
l’edifici quedaria més mort del que està. I és que el seu ordre obeïa a una
meticulositat mil·limètrica, cada cap de setmana quan, arribava de Barcelona,
el primer que feia era passar revista a tots els detalls decoratius i de
mobiliari i s’entretenia a re ubicar
potser una cadira que la Matilde, la portera, en el moment de netejar, no l’havia tornat a
posar exactament en el seu lloc, ho delatava la marca de la catifa. Establerts
a les illes insulars, allà va
néixer un dels seus quatre fills. Si més
no a tots sense excepció, quan van tornar,
la veu popular els coneixia pels
canaris.
Un sitgetà il·lustre, en Josep Mª. Massip i
Izabal, al llarg de la seva vida va tombar per el món exercint
de polític i de periodista. Fins a establir la seva residència
definitiva a Washington, prèviament havia residit en algunes de les principals
capitals europees, on havia estat destinat com a corresponsal dels diaris més
influents de l’època. Recordo que la seva muller enviava a l’Eco unes cròniques
molt interessants, les signava amb el
nom de Ramona T. Massip. El periodista sitgetà va morir a Washington el 9 de
març del 1973 i va ser enterrat al cementiri de Sitges, la seva vídua es va
quedar a viure aquí en una de les dues cases que hi ha a la carretera just en
la cantonada del carrer Sant Crispí, la
qual ja compartien en vida dels seus espòs durant les seves visites a Sitges.
Joves sitgetans que en el seu dia van marxar a
l’estranger, com torna a succeir ara, gent preparada, i allà van aconseguir feina, com és el cas de
l’Antoni Sànchez i Pujol, el seu pare era carreter de can Gori i la seva mare una excel·lent cuinera que es dedicava anar a
cuinar per les cases, se les anomenava la coquessa. En Toni va escollir
Alemanya i allà es va obrir camí en l’àmbit de la restauració. Va marxar
emmirallant-se amb aquells mestres locals de l’ofici que s’exigien i es
superaven fins i tot en els detalls més insignificants. Va treballar en els millors locals i va
aprendre, a més dels idiomes que dominava a la perfecció, a secundar la
professionalitat d’aquella gent que treballava en l’hostaleria local . Quan tenia uns dies tornava al seu poble,
però s’adonava que aquell prestigi que
caracteritzava als hotels i restaurants de categoria, anava decaient cada vegada
una mica més. Quan es va jubilar fixà la seva residència definitiva aquí. Sempre ens
comentava que res a veure amb aquella època que ell havia viscut, quan la
professionalitat era sinònim de categoria.
Les germanes
Caritat i Montserrat Correa, filles del matrimoni format per Manel Correa i
Caritat Masip, de ben joves van marxar a l’estranger, la Cari des de que els
país va entrar a formar part de la Comunitat Europea treballava en un
departament de responsabilitat a la seu
de Luxemburg. Actualment està a Cuba realitzant uns treballs de suport a
uns companys de la feina. La Montserrat va anar a parar a un destí molt més
llunyà, a pocs quilometres de Nova York. Les dues, quan tenen ocasió, tornen a
Sitges i reviuen, al costat de la seva mare i demés família, els moments més
fascinants del conviure sitgetà.
Sóc plenament
conscient que em deixo en l’anonimat a
un nombre important de gent de
Sitges que resideix repartits per tot el
món. La llista és tan extensa que fa
impossible detallar-la en aquest espai i dedicar-les-hi l’atenció que cada un d’ells es mereix. A tots
ells els hi dedico l’article, admirant la seva predisposició en el moment de
prendre la important decisió d’allunyar-se de Sitges, per anar a viure en llocs
dispars, on han de conviure amb altres cultures, trampejar les rigorositats del
clima i entendres amb l’ idioma del país. D’aquí la importància de dominar-ne
quants més millors, perquè amb el nostre
no ens podem allunyar gaire.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada