DES DE LA BLANCA PANTALLA

Per poc apunto l’encapçalament amb el qual l’amic Francesc Borderia i Soler, cada setmana, col•labora en aquestes mateixes pàgines, amb una temàtica que domina amb a la perfecció, fruit d’una afició que ha cultivat des de ben jovenet, el cinema. No pretenc amb la meva decisió portar el protagonisme de l’article al camp adobat dels interessants coneixements dels cinèfils, ja me’n cuidaré prou. No obstant la blanca pantalla és la superfície on hi conflueixen moltes expectatives: les dels directors, artistes i espectadors... Els quals, cadascú en el seu lloc, davant la pantalla se’ns presenta amb aquest blanc tan definit, tot un treball en equip, de la crítica i del públic dependrà l’èxit final.

El complex món del cinema ha exhibit pel•lícules que han deixat un molt bon record, són les conegudes com a clàssiques, amb un repartiment d’artistes que han causat sensació. Les actuals es caracteritzen per uns efectes sensacionals, que conflueixen en una realitat virtual extraordinària. Són, per dir-ho en termes sensacionalistes, espatarrants. Si més no, atenent les consuetes excepcions, solen tenir una vida més efímera, potser és degut a que quan una acapara l’èxit i ja se’n estrena una altra que la desbanca . Tot va molt ràpid.

En Francesc Borderia ha escrit un llibre, pendent de publicació, i aquesta vegada el seu contingut fa una detallada exposició de les pel•lícules que s’han rodat a Sitges, amb referència als seus protagonistes, amb tota mena de curiosos flashos, els quals aporten una interessant descripció sobre les 100, està dit aviat, que s’han rodat en aquest plató local. De totes la que va deixar més bon record va ser la Rapsodia Real , dirigida per Herbert Wilcox i protagonitzada per Errol Flynn, Anna Neagle, entre altres. I és que a banda dels protagonistes hi van intervenir molta gent del poble com a extres i aquesta populosa participació va contribuir a potenciar, durant els dies que va durar el rodatge, l’afició que ja hi havia pel cinema. Es van succeir dies de molt ambient “peliculero” que comporta un rebombori especial. Quan es va projectar aquí va crear una gran expectació. Tots els qui d’una manera o altra havien participar en el rodatge no s’ho van voler perdre, tanmateix n’hi va haver que van sortir decebuts perquè no es van veure a la pantalla. Acostuma a passar en qualsevol projecte de pel•lícula, es filma molt i després només aprofiten una part. En Borderia explica que la majoria de vegades que apareix en pantalla escenes rodades a la vila, no s’especifica el nom del poble per enlloc, Tot el contrari el feien passar per un indret d’Andalusia. Una circumstància que acostuma a ser freqüent en quant la logística d’ubicació, quan directors i productors busquen la proximitat i no sempre aquesta resulta factible a les seves conclusions

Aquest important nombre de pel•lícules rodades a la Vila, abona la teoria que Sitges és un poble de cine, així ho creuen els directors que el trien. Alguna d’aquestes filmacions requeria la presència dels músics locals els quals, bé sigui en formació orquestral o de banda, hi havien participat. Un apunt anecdòtic es va produir en la filmació d’una seqüència on la banda passava per la baixada dels museus, just per allà davant del Cau Ferrat, a l’Agustí Montornès se li va desenganxar la caixa del cinturó i el timbal va caure rodant fins a la Torreta. L’inoportú incident va propiciar l’expressió tan pròpia en tots els rodatges: Corten, corten. Per a decepció de l’Agustí que era un músic dotat d’una gran sensibilitat i que sempre li agradava quedar bé i aquestes incidències el treien de polleguera.

Cal tenir present que en aquells anys poques diversions eren tan complaents com anar al cine els dies de festa per la tarda. Un temps en què les sales de projecció estaven molt concorregudes, ratllant el ple absolut i l’escalfor del local contribuïa que la gent estigués millor en el cine que a casa. Amb la particularitat afegida que estava permès fumar i els homes aprofitaven per encendre el cigar havà i caliquenyos i altres menudeses, totes elles fumejant. Així és que podem dir que eren els homes els qui carregaven l’ambient de fum, ho escric amb tanta convicció perquè en aquells anys fumar encara no havia captivat a les dones, torno a remarcar les consegüents excepcions. Com han canviat les coses , em refereixo a aquest costum de freqüentar els cinemes, si ho comparem amb l’aspecte que ofereixen avui les sales del nostre poble, quan la major part de les sessions programades l’aforament és quasi buit. Aquesta davallada d’espectadors ha propiciat el tancament a Barcelona de sales que havien estat capdavanteres en el negoci.

Torna una altra edició del Cinema Fantàstic, han suprimit l’afegitó, i de terror. Un certamen que atrau molt públic, que omplen les sales fins i tots en sessions d’horaris estrambòtics. Sembla ésser que enguany el ritme de vendes d’entrades està batent rècords. I amb la particularitat que els seguidors d’aquest gènere venen de tot arreu i que quasi totes les pel•lícules es passen subtitulades o en versió original. Això ens fa adonar-nos que el cinema continua despertant entusiasme, però que es contradiu una mica amb la realitat. Perquè quan passi el festival, dissortadament, la gent de casa nostra continuarà freqüentant poc les dues sales de projecció que tenim. Potser les raons cal buscar-les el fet que avui disposem d’un gran ventalls de diversions i entreteniments i, a més, amb la televisió instal•lada a cada casa amb els avanços més sofisticats de la tecnologia de les imatges. Un camp que ofereix infinitat de possibilitats, fins i tot l’opció de poder connectar a Internet des de la mateixa pantalla del televisor.

Aquesta tecnologia tan a l’abast del consumidor va en detriment, com és el cas que ens ocupa, del cine. Un bon nombre de cadenes ofereixen programes inclús durant tota la nit i retransmissions de partits de futbol que comencen a hores més pròpies d’anar a dormir. Per cert, aquests dies es parla de tornar a la que popularment anomenàvem hora vella, o hora de sol. La qüestió es fonamenta en què s’haurien de canviar una mica els costums, menjar a les hores i anar a dormir més aviat. Aquesta disciplina horària els experts vaticinen que és bona per a la salut en tots els aspectes. Això suposaria una remodelació dels horaris, tan comercials, com els dedicats al lleure. Faltarà saber si les persones estem disposades a adaptar-nos, o mostrarem prou voluntat, a uns horaris caracteritzats, sobretot, per anar a dormir aviat, com passa en altres llocs d’Europa i que tant ens sorprèn , quan els visitem i a les nou de la nit poca gent veiem pels carrers. Anar a dormir aviat i aixecar-se a hora ben matinera, aquesta és la qüestió.

Amb el meu article, en lloc d’enrederir, m’he avançat una setmana a la inauguració oficial que tindrà lloc el dia 11 d’aquest mes. Però és que l’ambient que envolta a la gent del cine ja fa dies que escalfa motors.

J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 d'octubre del 2013 )