EL SOROLL DELS MÚSICS

   Aquests dies seguim, amb curiositat, el litigi que mantenen una pianista i la seva veïna, interposat per aquesta per la molèstia que li causa l’estudi persistent de la concertista.  Com a músic em posicionaria a favor de la pianista, perquè sé que per dominar bé un  instrument són necessàries moltes hores d’estudi i a més, si no es vol perdre agilitat, embocadura... els mestres aconsellen estudiar cada dia.  Dependrà de l’estridència de cada instrument  per a que sigui més o menys suportable.

     Sitges ha estat una vila amb un creixent nombre de músics, o si més no d’aprenents d’aquest art. I per sort seva, el veïnat ha estat condescendent amb els seus estudis i posteriors assajos amb les formacions orquestrals amb les quals han actuat. Així a cal mestre Torrens i en els baixos de la casa on vivia el mestre Pallarès no sols s’impartien classes de solfeig i de piano, sinó que també hi assajaven les orquestres Mozart i la dels Iberos del Jazz respectivament. Encabir tots els components en aquelles reduïdes habitacions, ja era de per si una odissea i si a més el sons dels instruments irrompien a la vegada, en una hora de la nit que ja hi ha de regnar el silenci, com  és la franja de desprès de sopar, ens podem imaginar la sorollada que es produïa, la qual ressonava per entre la resta de les vivendes del bloc. I malgrat aquest molest soroll els veïns ho tenien assimilat i ningú es queixava. Formava part de les normalitats de la convivència amb uns mestres de música i mai se’ls va passar pel cap denunciar-ho com una irregularitat. Segurament perquè els veïns de les dues cases,  ho eren des de feia molts anys, s’havien acostumat a conviure amb els sons dels diferents instruments que ensenyaven, o simplement amb la cantarella inacabable, amb acompanyament  de piano, que desgranaven els alumnes durant les classes de solfeig.

   A casa del mestre Pallarès el so s’escampava pel redós de la Vall, el quarto del piano limitava amb  aquesta exterioritat. I de la seva bona convivència veïnal en donava bona mostra la relació que tenia la Sra. Lola amb les seves veïnes, perquè es podia donar el cas que hi arribessis a classe i a l’obrir-te la porta la Lola aprofités per afegir-se a la singular tertúlia  que tenien formada, a la tribuna d’aquella portalada gran de l’entrada, les dones més properes a aquells baixos. Com les anomenades Civades, la Rosa Ferret i una de les seves filles l’Enriqueta ,  la Conxita Virgili i potser alguna de les cosines, la Ramona Ferret Arnabat, la Ramona Ferret Paretas i la Maria Ferret Gol, que era tia de les dues, les tres vivien  en la casa que era a tocar amb la del mestre. Aquesta ha estat una de les tantes tertúlies peculiars del poble, a la qual cada tarda hi acudien  i, ara una ara l’altra, es retrobaven, a peu dret, en aquell espai i feien la xerradeta. S’havia donat el cas que quan sortia de donar la lliçó la Sra. Lola encara estava  entretinguda en el curiós conclave de dones i ella mateixa es planyia del temps transcorregut.

       Al pis del mestre Torrens la contesa musical es repartia entre dues estàncies, el menjador i l’habitació del despatx, perquè en cada un dels llocs hi tenien un piano. En el menjador impartien classe el propi Sr. Torrrens i la seva esposa, la Sra. Esperança i ocasionalment  en Manel. A la del despatx donava classe en Josep. Qui a més de solfeig se les veia amb lliçons de clarinet,  saxo i de caixa. Els redobles de la qual s’escoltaven des del  carrer Major, així com les indicacions pertinent del seu mestre, entre algun que altre badall escandalós que en Josep, amb tota  normalitat, emetia i que tan entenedors es feien des del  mateix carrer. Aquells que n’estaven més familiaritzats, és a dir els veïns que eren més a prop del balcó,  quan escoltaven el potent senyal de mandra, vaticinaven que l’hora de berenar s’apropava i el udol del mestre anunciava, sense cap mena de dubte, l’eminent irrupció en la classe per part de l’eficient Montserrat, qui li acostava un got ple de llet on hi havia barrejat  cacau en pols. El metre no interrompia l’ensenyament però fins que no s’acabava el contingut allò era un pas de comèdia, perquè no deixava de dedicar les refregades pertinents al seu cos i havia de  tenir cura, també, de l’equilibri mentre bevia, per no abocar el contingut. I quan ja no quedava ni una gota de la combinació, estirava la llengua al màxim i  la refregava per les parets del vas, fins a deixar-lo relativament net

      Molt a prop d’allà, a l’altra cantonada del  Cap de la Vila, a la perfumeria de can Pascaret, alguna vesprada en Jaume muntava una audició de música, entre els seus amics músics i un auditori privilegiat que gaudia amb les diferents modalitats de la música. Prèviament a aquesta audició els músics participants, havíem assajat les obres que s’interpretarien. Els assaigs   tenien lloc desprès de sopar, per tant en un temps reservat al silenci. I tampoc mai aquella tribuna d’interpretació no va rebre el desacord dels veïns. Això ve a refermar quan deia  que tots els vilatans que compartien veïnatge amb  músics, tenien assumit que aquests havien d’estudiar i respectaven el temps que hi dedicaven.

     Els més privilegiats eren els que vivien a les afores del poble. En Magí Almiñana, trombonista, director fundador dels Iberos del Jazz, hi va haver un temps que estudiava en una  masia a tocar l’ermita del Vinyet, de la qual en tenien cura  familiars. Comentava que la seva  satisfacció era sortir a la nit i posar-se a tocar sota la figuera  i a la llum de la lluna. Una marc i una franja horària  sensacional per acomboiar la pastosa sonoritat del trombó amb el bon gust i la tècnica interpretativa de la qual estava dotat en Magí.   

       A l’altra banda de la via del tren, dintre el mateix perímetre d’ubicació, la família Montané estava acostumada a estudiar a frec de les vinyes i en les interioritats de la masia de can Pei, de la qual ells n’eren el masovers. Un espai envaït per les olors del camp i per les notes musicals que desgranaven en Joan amb el trombó, el violí i el fiscorn, junt amb el seus dos fills, en Salvador que tocava la trompeta i el seu germà Joan que a més del clarinet i saxo  tocava la tenora, ell i el seu pare van ser  músics fundadors de la Cobla Sitgetana.

   Es pot  demostrar que els músics sitgetans  mai no van haver de fer front  a cap denúncia. I perquè també ho certifica  la conclusió que diu que  de músic no n’agafen mai cap. Tot i que més d’una vegada , per motius d’interpretació, de raons no en faltarien.

    Avui,festivitat de Santa Cecília,com cada any,he volgut que els músics siguin els protagonistes de l’article. Amb el record posat amb la Montserrat Almirall que allà on vivia  el so del piano, la cantarella dels estudiants de solfeig, formava part de l’entorn i, durant molts anys, van acompanyar als vianants que transitàvem pels carrer limítrofes amb  la casa. Quan aquesta música de fons va emmudir, amb ella va desaparèixer un bocí del Sitges musical.  

                                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de noviembre del 2013 )