ELS CISETS

        Per proximitat i per les curiositats que intento aportar a aquest espai, el carrer Sant Bonaventura l’he convertit en el protagonista de molts dels meus articles. I quan sembla que ja n’he exprimit tot el suc, em faig ressò de noves temàtiques que havia deixat per altres ocasions. Davant la celebració  de la festivitat de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona,  que serà el proper dimarts dia 29, em plau tornar al carrer del costat de casa per recavar, una vegada més, en el record dels seus veïns, atesa l’afinitat amb el santoral de la propera setmana i per l’amical coincidència amb uns dels seus veïns.

    Al capdamunt del carrer, la propietat de can Joanet d’en Mas,  disposava una petita edificació que estava enganxada al nucli principal de la casa, aquesta amb entrada pel carrer Sant Francesc. La construcció era composta, ho continua sent, però ara reformada, de dues plantes; els baixos destinat a magatzem, estava llogat a un tal Clarà, enguixador  de Vilanova. I en el pis hi van viure la família Paixó. Va succeir que un dia la mare dels Paixos  havia de sortir un moment a comprar i va tancar amb clau la porta d’entrada per tal de que la seva  mainada no sortís, aquests van decidir lligar els llençols i amb ells despenjar-se  pel balcó, com si es tractés d’una seqüència de  pel·lícula.

      Tot i que havia freqüentat molt el carrer Sant Bonaventura, en aquells anys, no pas ara, no fos cas que la meva assiduïtat es presti a  males interpretacions, deia, no vaig coincidir amb la família Paixó com estadants, però sí tinc un grat record de la família que hi va anar a viure desprès. Els Comas- Mirabent es pot dir que eren els nostres veïns més propers només tombar el carrer. En Rafael era pintor de parets , igual que el seu pare qui abans d’establir-se pel seu compte era operari d’en Telesforo, també un pintor d’aquest carrer, pintors de bata. La muller d’en Rafael, la Teresa,  era germana de l’Antoni i en Félix que treballaven a la banca i de la Rosa, la qual curiosament quan es va emmaridar amb en Jordi Planes, en Miro, van venir a viure al carrer Sant Francesc, a la casa que es troba enfront mateix del carrer Sant Bonaventura, a pocs metres on vivia la seva germana. Propietat dels germans Lluís, en Bartomeu i en Vicenç. Aquest estava casat amb la Maria Concepció, germana d’en Rafel i que també van viure en  la casa quan aquesta era de planta baixa i pis.

     Els  Comas  van  tenir dos fills, en Narcís i l’Antoni, els quals també es van dedicar a la pintura. El balcó s’abocava just a davant el pati de  la casa  d’en Manel Benazet i la Maneleta Lluís. Una casa  on en la part superior  de l’edifici llueixen uns esgrafiats que va fer el senyor Casañola.  Aquí va conèixer a l’Angelina Almirall i si va casar. L’home va morir a la guerra i desprès dels anys la vídua  es va tornar a casar amb en Miquel Zarrán. Aquests bonics esgrafiats envolten l’edifici  i li confereixen una categoria. Actualment  on era el pati esmentat, entre aquesta i la que era propietat de l’Antoni Benazet,  s’ha construït una nova casa, això ens permet adonar-nos de les dimensions del pati.

   La família Comas eren d’aquells pintors que en la categoria dels oficis anomenem dels d’abans. Quan per desenvolupar l’ofici  s’havia de passar pel preceptiu aprenentatge, per tal de poder aprendre a fer la barreja de components, preparar  la pintura i saber aplicar-la degudament, corregint les imperfeccions que es podien trobar durant el procés.  El mestratge que caracteritzava ja a l’avi d’aquests  descendents, li va valdre el privilegi de poder ser el pintor del Cau Ferrat. Portaven impregnat, entre  l’àmplia gama de colors que preparaven, aquell blau, blauet, tant característic en les estades principals del Cau. 

      A tots ells la gent del poble els hem conegut sempre pels Ciset.  Durant uns anys els dos germans van alternar la pintura amb la direcció d’un bar, on van saber captar una clientela amatent a les tradicions i neguits del poble. L’establiment del carrer Sant Pere era lloc de trobada de joves  i allà, en el Poker, es parlava de carnaval, de festa major i quan s’esqueia irrompia el so de les gralles i el redoblar dels timbals de l’acompanyament del drac, molt vinculat a en Narcís que en va ser portador.

      El pas dels anys, les circumstàncies de la vida, els Cisets van deixar el pis de la casa del carrer Sant Bonaventura que els resultava petit, curiosament les seves estructures corporals, eren poc adients per conviure en un espai de reduïdes dimensions, forçosament s’havien de fer nosa entre ells. El carrer va perdre uns altres veïns dels anomenats de quasi tota la vida i el pis va restar tancat fins que es va construir  de nou.

    Des de el seu balcó dominaven tot el carrer i també la vidriera del saló de can Benazet, darrera la qual es podia veure aquell trofeu futbolístic  que tant ens encuriosia. Com altres signes d’identitat del poble, les cases dels germans Benazet, la d’en Manel i la d’en l’Antoni, com la d’en Ventura, que s’accedia pel carrer Sant Francesc, també van ser transformades, mantenint, però, les dues primeres, les façanes originals.  No obstant la perspectiva del finestral ha canviat de decorat, avui s’aboca a les interioritats d’un establiment de restauració. Amb tot, per aquells que havíem apamat cada bocí de carrer, ens encuriosia saber el destí d’aquell trofeu que era com un símbol als improvisats partits de futbol que es disputàvem entre estretors.

     En Manel Escobosa, que és un gran coneixedor i entusiasta de totes les facetes de l’esport local, sabia que la família Benazet va dipositar el susdit trofeu a l’ajuntament i que aquest va optar, amb bon criteri, que s’exposés en el despatx de  la regidoria d’esports. En Manolo  va anar al seu encontre i el va fotografiar i, amb l’amabilitat que el distingeix, em va lliurar unes copies  de la fotografia d’aquest Trofeu Germanor ( 1924 – 1928 )  que va presidir, durant tota la meva infantesa i de la dels meus amics i veïns, aquest començament del carrer Sant Bonaventura, com un detall curiós i  un testimoni impertorbable de les juguesques i de l’anar i venir d’uns veïns molt singulars i populars entre el conviure de la gent de Sitges.

   Els Cisets han integrat  l’ampli repertori dels motius de la gent de Sitges, amb la lleialtat a una denominació que els identifica i ens transporta al record d’en Rafael Comas que s’ havia  integrat en diferents juntes del Prado, arribant-ne a ostentar el càrrec de vicepresident. Quan ser del Prado o del Retiro formava part de la pròpia identitat personal. I ser pintor de brotxa s’assimilava a un art, pel fet de saber aconseguir unes tonalitats que s’havien d’avenir amb les preferències  de la clientela i després transportar-ho a les parets sense que es notés les represes de la brotxa. Hem de tenir en compta que encara no s’havien inventat aquests rodets que ho deixen més uniforme. Eren tècniques i secrets de l’ofici, que els  professionals  tenien bona cura de preservar i aplicar.

    Com els Cisets, veïns i amics de sempre.

                                                                                                         J. Y. M.

Article publicat a l'Eco de Sitges   el 25 d'octubre   de 2013