TORNEN ELS BARBUTS

  Està fent uns dies de fred accentuat, i quan el cel més net està de núvols, sembla com si  li agradés imposar la seva gebro. És el clima característic del mes de gener, que ja ho diu el refrany: “quan el dia creix, el fred neix”. A les terres interiors és al revés, feia dies que no veien el sol, tapat per una espessa capa de boira que, degut a les baixes temperatures,  queda gebrada i el paisatge sembla de postal. Diferent a una nevada, però que és bonic de contemplar per la bellesa que s’abraça  als arbres; despullats de fulles, si més no amb totes les branques com si hi rebrotessin perles cristallines.

    A banda d’aquest aspecte climatològic, retornen  les tradicions, amb la setmana anomenada dels barbuts; comença amb Sant Pau ermità, ( 15 de gener)  Sant Antoni Abat ( 17 de gener). Sant Maür ( 18 de gener )  Sant Vicenç màrtir ( el 22 de gener).  El mateix refranyer popular  hi dedica moltes  mitges sentències quan , per exemple, vaticina: “quan venen el barbuts, venen els freds cascarruts”. “Per la setmana dels barbuts, governen els tres germans: tos, moquina i amagamans “. O també, “La setmana dels barbuts, setmana d’esternuts”.

      I molts són els pobles que celebren les seves festes majors d’hivern. Sense anar gaire lluny, els nostres veïns de Vilanova, ahir van retornar a les essències  camperoles,  amb una festa que ens remunta als anys dels carros tirats per cavalls. Els quals, no només es feien sevir per les feines del camp, sinó que també oferien com a mitjà  de transport. En arribar a la festivitat de Sant Antoni Abat, la tradició aplega, en els carrers, als animals i els carros  que, desprès de la benedicció, han fet, com mana la tradició, els tres tombs.       

      A  Vilanova no ho han perdut i  cada any les cavalleries surten al carrer  i el seu interès no decreix, tot el contrari, perquè les noves generacions, les que conviuen amb altres de més anteriors,  no han viscut  aquell trafegar de carruatges i per aquest motiu la curiositat és més latent. Pels qui ho hem viscut, els records se’ns fan presents i, amb ells, aquells carreters que comandaven aquests mitjans de transport. Pagesos que arribaven al poble procedents de les masies del Garraf. I els d’aquí que tenien les terres no gaire lluny,  hi anaven i venien amb el carro tirat pel matxo.

       Quan van anar desapareixent, per l’aparició de una progressiva implantació dels mitjans de locomoció, al menys dos veïns de la vila van continuar mantenint aquest lligam amb els carruatges i els animals. Ells van ser: en Tomàs Matas i en Rafel Font. Els dos van participar durant molts anys, en aquests tres tombs de Vilanova. En Tomàs ho feia damunt un carruatge de passeig, mentre en Rafael es decantava pel carro de feinejar i, com a tal, es vestia amb l’indumentària típica de carreter, on no li faltava detall. Han estat la representació sitgetana en aquesta tradició de la qual tan orgullosa n’està  la gent  de Vilanova.

   A casa nostra, passat dema, diumenge, l’ermita de Sant Sebastià tornarà a obrir les seves portes per, en el seu aixopluc, celebrar la seva festa . És de justícia dir que, des de que les obres de la teulada es van acabar, l’ermita s’ha consolidat com un espai que aplega  molts actes religiosos i altres . Això ofereix l’oportunitat de  donar a conèixer una capella que té el seu encant i potser pocs havien visitat les seves interioritats. Ho completa  la proximitat amb el mar, el paisatge que s’hi albira  i, en aquestes d’ates, l’espectacularitat de les postes de sol.

   Fa uns tres anys, al coincidir la festa entre divendres i diumenge, ha permès recuperar  una mica el seu aplec. Que amb el recent de Santa Bàrbara, aquest de Sant Sebastià,  junt amb  l’ermita de la Trinitat i el Vinyet, les quatre ermites sitgetanes assoliran el protagonisme que van tenir fa molts anys enrere. Només es pot dir, que hem perdut aquella bonica imatge dels carruatges disposats en aquesta acollidora platja de Sant Sebastià, en la festivitat de Sant Antoni Abat. Vam canviar els animals per cotxes i aquest tenen un altre patró, el de Sant Cristòfol. Una ermita dedicada al Sant,  la trobem també a Vilanova a prop del  far, on cada any, el 10 de juliol, es procedeix a la benedicció de cotxes i motos i té lloc una audició de sardanes.

    Queda per la propera setmana,  la festivitat de la Conversió de Sant Pau,  Festa Major d’hivern de Sant Pere de Ribes. Amb la pintoresca  pujada a l’ermita en honor al Sant. Que és on la festa s’impregna de la bellesa i simplicitat  camperola i, el conjunt de tot plegat, assoleix un encanteri  que cada any es renova i cada vegada és igual però diferent. Endolcida pels sabres que es desafien en mig del so de les gralles, del folklore i del rebombori d’una Festa Major, amb  pujada i baixada inclosa, i que no ha perdut identitat, malgrat que el poble ha crescut. Si més no, amb aquesta evolució, s’ha anat perdent, això sí,  l’originalitat d’aquella parla, ribetana, tan característica. Ho reflecteix  aquest diàleg que des de ben jove vaig escoltar, per boca d’en Josep Ferret Camps, l’operari de casa , de mare  ribetana,  la qual li va transmetre . El difícil és apuntar-ho al paper,  perquè no se pas com escriure allò que, fonèticament, no es pot agafar per enlloc. La cosa diu així:   -

   “Mara  l’olla bix,  treu la xivatora”.

    - “Calla ruc que si no haguessis xerricat n’haguéssim  casat una, ara no en casarem cap” .

     Tot canvia però, per sort, hi ha festes que, com aquestes, conserven una influència que les fa úniques. I al referir-m’hi, es presta una pinzellada que realci les petiteses de la vida quotidiana.

                                                                                   J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de gener del 2019)