UNA SETMANA DESPRÉS

      La setmana passada vàrem celebrar la festivitat de Tots Sants, on hi conviuen una tradició dolça i un costum una mica més amarg. La dolçor la posen els panellets i la Malvasia com a imprescindible acompanyant. Quan ja fa uns anys que notem que ha desaparegut una altra companyia, els primers freds.

   Perquè per Tots Sants, com ho pregonava el refranyer popular: “capes i mocadors grans”. Que es venia a referir que, com el fred ja començava a fer-se notar, ens havíem de tapar.

    En aquelles vigílies, es produïa un fet, que  es pot interpretar com el preludi de la festa. Em refereixo a l’aparició de la castanyera, sota el comandament del popular Ramon Costa i Sagalés.  El punt exacte del seu enclavament era davant l’aparador de la floristeria de l’Enriqueta Sáncho,  la muller del jardiner Joan Font. Per tant, situada entre l’entrada del reduït espai que tenia el taller del “Concu” i la també l’entrada estreta, on al final hi havia asseguda la muller d’en Ramon, la Maria Marcè Palau, filla de l’Angeleta dels ous, que venia les castanyes que torrava el seu marit en aquella gaia del Cap de Vila. Allà on s’han canviat les flors per les joies i que ara les dues germanes Roviralta,  les mestresses  del negoci, són a punt de jubilar-se. En poc espai, a recer d’una mateixa paret, han coincidit; mitja soles, flors, castanyes, ous  i  joies. Una curiosa combinació que ho arrodonia unes rajoles que es trobaven incrustades a la paret, damunt de la porta de l’ataconador, que anunciaven: “Valdespino Jerez”.  Un espai reduït, però que es podia considerar, “la gran manzana de Sitges”

    Allà hi havia en Ramonet torrant castanyes, sense immutar-se, no l’havia vist mai aportar ni un somriure ni una paraula. En canvi tenia molts seguidors, no de Facebook que llavors no existia, de persones i mainada que ens hi apropàvem i quedàvem bocabadats  contemplant les rogenques brases, que desprenien una escalforeta que s’agraïa. Acabades de torrar, la Marcè les servia dintre  d’una paperina feta amb paper de diari o de música i la clientela les agafava, amb les dues mans, per tenir- les en contacte directe amb l’escalforeta  .

    Amb això ens adonem de com va canviant el clima, d’aquells primers freds, que es feien notar a partir de començament del mes de novembre. Aquesta bonança que ens acompanya, des de ja  fa unes quantes  festivitats de Tot Sants, no és normal, ho diu tothom . Fins el punt que  encara hi ha qui passa pel carrer menjant gelat i no desentona. Si això mateix s’hagués  produït en aquells anys, ho haguessin contemplat com una excentricitat de les majúscules. Més ben dit, no haguessin trobat cap lloc on poder-ne comprar.

   L’altre  costum al qual  em referia al començament, és el de visitar el cementiri i portar flors als nostres familiars i amics. Ara que hi faig esment, i tornant a aquella fredor ambiental,  l’altre dia quan en Josep Sierra Castiella i jo, a primera hora del matí, vestíem de màniga curta, ell es referia  a aquesta anormalitat, explicant que quan  treballava de pintor amb els germans Milà, a l’apropar-se la festivitat que ara s’escau, anaven al cementiri a repassar les lletres i aquella creu que era pintada en la part frontal dels nínxols. I s’ho combinaven, fent  aquells que els hi tocava el sol, perquè allà on s’allargava  l’ombra, els hi quedaven els dits enravenats. El pintor, amb aquesta observació, donava a entendre de com ha pujat la temperatura en uns anys  cap aquí.

   De tota la vida  veïns de casa , han estat la família Martí – Mirabent. La Teresa i la iaia, cosien sabates en el quarto de reixa i, quan s’esqueia, la Teresa despatxava  rams de flors. A la vigília del dia de tots Sants, es passaven tota la nit fent rams, amb l’ajuda de la Paquita,  per tenir-los a punt pel dia, quan era un no parar de gent que li anaven a comprar, per portar al cementiri. El mateix li passava a l’Enriqueta . De les dues  floristeries, d’aquells anys, només queden els nostres veïns.

     Morir-se és fumut, i aquest final no ha tingut mai bona acceptació. I si de per sí ja és molt trist, la família ha de passar pel tràngol d’haver de fer tots els tràmits i tenir d’afrontar unes despeses que, al meu entendre, són desmesurades. Tant, que morir-se costa, com es deia abans,  un colló de mico.    

       En Jesús Carbonell i el seu fill, durant molts anys, va ser els encarregats de posar l’últim traje. En Jesús era un diplomàtic de la mort, el seu posat alt i seriós feia el pes. Sabia quedar bé davant el difunt, aquest amb poc en tenia prou, però sobretot amb els familiars. Les seves paraules, les justes i necessàries, asserenaven els ànims abatuts per la tristesa.   

     Un dia, a primera hora de la tarda, l’home, trobant-se a l’altura del carrer Sant Francesc amb el de Sant Gaudenci , va coincidir amb l’Antoni Olivé Ràfols. Dirigint-se a aquest, i assenyalant la reixa  abaixada de la botiga de queviures dels germans Ferret, li fa aquesta pregunta: “Escolta, aquests “hermanitos”, què són vius o morts?“.  Contesta ràpida i molt encertada de l’Olivé: “Caram, Jesús, si vostè no ho sap”.

     El poble ja començava a créixer, amb tant auge, que al propi enterramorts li preocupava que la clientela, que li semblava tenir segura, li fessin el salt .

                                                      J.Y.M.

( Aritcle publicat a l'Eco de Sitges, el 8 de novembre del 2019)

TOT SANTS, TRADICIÓ I ART

  A punt de començar el mes de novembre, que l’encapçala aquesta festivitat de Tots Sants, aporta a la tradició sitgetana els costums de sempre: les castanyes, els panellets i les visites al cementiri. D’uns anys cap aquí, però, aquesta festa ve acompanyada de música i art.

   I potser perquè la tardor sembla l’estació més adient per mostrar l’art que cada artista desenvolupa durant l’any. Deixat enrere el intens trafegar de l’estiu, és ara el moment  més adient per contemplar, sense presses, el treball dels nostres artistes.

   Haig de dir que m’ha sorprès l’exposició que els amics d’en Santi Pérez Camps, han organitzat en l’Estudi Vidal. El fill de la pizzeria del Cap de la Vila, com millor l’identificava, se’ns mostra un artista que dominava diferents estils i sobretot m’ha sorprès un ampli ventall d’obres on combina la pintura amb l’esmalt. I aquesta originalitat s’identifica amb la seva persona, la d’un xicot inquiet que buscava noves aportacions a l’art  i que vista la seva exposició hom s’adona que ho havia aconseguit.

   En Santi desenvolupava la seva obra entres Sitges i la Cerdanya. Dos àmbits completament diferents, però que guardaven en comú l’oloreta de la pizza quan s’està coent dintre del forn. Quan acabava una obra, tenia l’al·licient de penjar-la immediatament  en les parets de la pizzeria que dirigia a La Molina i d’aquesta manera no havia d’esperar poder disposar de l’ocasió per tal exhibir-la en una que altra sala d’exposicions. D’aquí que la seva obra la coneixien potser més bé la gent d’aquells indrets de muntanya que els del seu propi poble. 

   L’artista, però, estava influenciat per les corrents artístiques que sorgien del seu Sitges. De les vivències que li explicava la seva àvia, la recordada Pepa Gumà, una institució de la Vila, un puntal inseparable d’aquest Cap de la Vila i un referent en el món de l’art i la cultura. També per haver sentit parlar als nombrosos artistes que freqüentaven  l’establiment dels seus pares i, entremig de tot aquest caliu artístic, s’hi afegia la música sorgida del piano del seu oncle, el també recordat Janio Marti. Que per acabar-ho d’arrodonir, comptava amb el terrabastall  de timbals i plats que propiciava el seu cosí, en Pinyu, mentre estudiava la seva carrera instrumental.

    En Santi Pérez Camps, un artista que ens va deixar quan el millor del seu art  encara s’estava  coent al caliu del seu saber i dels seus neguits. Sortosament els seus amics han entès que la totalitat de la seva obra encara no havia  sortit del forn i ens han deixat provar-ne un tastet.

     Mentre ens delectàvem amb l’obra pictòrica, la música s’obria pas i ho feia amb una gran varietat de propostes que coincideixen en una nova edició del festival catalano-irlandès. Sota la denominació Sitges Live 18, de la qual n’és l’anima en nostre Brandon Jones. Que ha aplegat  una participació de 700 persones i entre elles 300 músics joves i que compta amb l’al·licient que moltes actuacions es poden seguir en directe des d’Irlanda, gràcies a les modernes tecnologies. El resum de tot plegat és que han estat unes jornades molt intenses, on els convidats han tingut de compartir protagonisme amb la pluja, la qual els ha recordat el seu país. Perquè com ja es venia anunciant ha estat un cap de setmana dominat pel mal temps i ambient fred. I quan va sortir una ullada de sol, allà al camp del Barça, una maneta enjogassada deixava encara més glaçats  als eterns rivals. Tot just quan semblava que la tempesta ja havia amainat.

    No obstant  a vegades el cel sembla complaent, perquè va declarar una treva, en la qüestió de la pluja, en la vesprada de dissabte, quan assistíem a la inauguració de l’exposició de l’artista local, la Blanca Benítez Montané. On curiosament l seva magnífica obra està envoltada d’aigua de mar. Sota el nom “O Mare e tu”, inspirada en un fado. Així que l’obra té un rerefons musical que la fa encara més real, més propera.

    La Blanca és la pintora de la bellesa, que li sap extreure, per a desprès mostrar el secret d’aquesta. Un secret, és clar, que ella ha sabut desvetllar i aquesta, la bellesa, no s’ha pogut resistir a la seva sensibilitat.

   Soc un admirador de la seva obra, de tota, si més no  li admiro també una altra genialitat que no tots els genis en poden presumir, la seva senzillesa. La Blanca, fins el curs passat, passava cada dia per davant del taller, amb les seves dues criatures fent camí a l’escola bressol. I quan no passava carregant en braços al nen ho feia amb la nena. I ella, com ningú, entenia i raonava les explicacions que, encara mig adormits, li entaulaven els dos vailets. Perquè la Blanca, abans d’artista és mare i com a tal, a aquesta hora matinera, passeja amb la docilitat que la caracteritza una manera de ser: comprensiva, riallera, sempre contenta. I jo que conec el que és capaç de fer amb el pinzells a la mà, m’adono que el seu art no és fruit de l’atzar, sinó que en ell s’atresora la sensibilitat de mare, de persona que viu amb intensitat cada moment del dia, que sap gaudir de les petiteses amb que la vida li obsequia. Amb tot aquest bagatge al damunt, quan arriba al seu estudi i es posa davant de la tela, se la mira, observa amb deteniment on la va deixar la darrera vegada, quan hi apropa el pinzell totes les bones vibracions que ha acumulat en aquelles hores prèvies es transformen en art. No en un art qualsevol; en un art que captiva i et fa feliç.

   Vet aquí un dels secrets més fàcils de comprendre  de la felicitat, viure per poder admirar l’obra d’una sitgetana que és pintora, també, de la senzillesa. Aquesta  que l’ha fet gran com  artista i com a persona. 

                                                      J. Y. M.

                                                                               

( Article publicat a l'eco de Sitges el 2 de novembre del 2018)