A punt de
començar el mes de novembre, que l’encapçala aquesta festivitat de Tots Sants,
aporta a la tradició sitgetana els costums de sempre: les castanyes, els panellets
i les visites al cementiri. D’uns anys cap aquí, però, aquesta festa ve
acompanyada de música i art.
I potser perquè
la tardor sembla l’estació més adient per mostrar l’art que cada artista desenvolupa
durant l’any. Deixat enrere el intens trafegar de l’estiu, és ara el
moment més adient per contemplar, sense
presses, el treball dels nostres artistes.
Haig de dir que
m’ha sorprès l’exposició que els amics d’en Santi Pérez Camps, han organitzat
en l’Estudi Vidal. El fill de la pizzeria del Cap de la Vila, com millor
l’identificava, se’ns mostra un artista que dominava diferents estils i
sobretot m’ha sorprès un ampli ventall d’obres on combina la pintura amb
l’esmalt. I aquesta originalitat s’identifica amb la seva persona, la d’un
xicot inquiet que buscava noves aportacions a l’art i que vista la seva exposició hom s’adona que
ho havia aconseguit.
En Santi
desenvolupava la seva obra entres Sitges i la Cerdanya. Dos àmbits completament
diferents, però que guardaven en comú l’oloreta de la pizza quan s’està coent
dintre del forn. Quan acabava una obra, tenia l’al·licient de penjar-la
immediatament en les parets de la
pizzeria que dirigia a La Molina i d’aquesta manera no havia d’esperar poder
disposar de l’ocasió per tal exhibir-la en una que altra sala d’exposicions. D’aquí
que la seva obra la coneixien potser més bé la gent d’aquells indrets de
muntanya que els del seu propi poble.
L’artista, però,
estava influenciat per les corrents artístiques que sorgien del seu Sitges. De
les vivències que li explicava la seva àvia, la recordada Pepa Gumà, una institució
de la Vila, un puntal inseparable d’aquest Cap de la Vila i un referent en el món
de l’art i la cultura. També per haver sentit parlar als nombrosos artistes que
freqüentaven l’establiment dels seus
pares i, entremig de tot aquest caliu artístic, s’hi afegia la música sorgida
del piano del seu oncle, el també recordat Janio Marti. Que per acabar-ho
d’arrodonir, comptava amb el terrabastall de timbals i plats que propiciava el seu cosí,
en Pinyu, mentre estudiava la seva carrera instrumental.
En Santi Pérez
Camps, un artista que ens va deixar quan el millor del seu art encara s’estava coent al caliu del seu saber i dels seus
neguits. Sortosament els seus amics han entès que la totalitat de la seva obra
encara no havia sortit del forn i ens han
deixat provar-ne un tastet.
Mentre ens
delectàvem amb l’obra pictòrica, la música s’obria pas i ho feia amb una gran
varietat de propostes que coincideixen en una nova edició del festival
catalano-irlandès. Sota la denominació Sitges Live 18, de la qual n’és l’anima
en nostre Brandon Jones. Que ha aplegat
una participació de 700 persones i entre elles 300 músics joves i que
compta amb l’al·licient que moltes actuacions es poden seguir en directe des
d’Irlanda, gràcies a les modernes tecnologies. El resum de tot plegat és que
han estat unes jornades molt intenses, on els convidats han tingut de compartir
protagonisme amb la pluja, la qual els ha recordat el seu país. Perquè com ja
es venia anunciant ha estat un cap de setmana dominat pel mal temps i ambient
fred. I quan va sortir una ullada de sol, allà al camp del Barça, una maneta enjogassada
deixava encara més glaçats als eterns
rivals. Tot just quan semblava que la tempesta ja havia amainat.
No obstant a vegades el cel sembla complaent, perquè va declarar
una treva, en la qüestió de la pluja, en la vesprada de dissabte, quan
assistíem a la inauguració de l’exposició de l’artista local, la Blanca Benítez
Montané. On curiosament l seva magnífica obra està envoltada d’aigua de mar.
Sota el nom “O Mare e tu”, inspirada
en un fado. Així que l’obra té un rerefons musical que la fa encara més real,
més propera.
La Blanca és la
pintora de la bellesa, que li sap extreure, per a desprès mostrar el secret
d’aquesta. Un secret, és clar, que ella ha sabut desvetllar i aquesta, la
bellesa, no s’ha pogut resistir a la seva sensibilitat.
Soc un admirador
de la seva obra, de tota, si més no li
admiro també una altra genialitat que no tots els genis en poden presumir, la
seva senzillesa. La Blanca, fins el curs passat, passava cada dia per davant
del taller, amb les seves dues criatures fent camí a l’escola bressol. I quan
no passava carregant en braços al nen ho feia amb la nena. I ella, com ningú,
entenia i raonava les explicacions que, encara mig adormits, li entaulaven els
dos vailets. Perquè la Blanca, abans d’artista és mare i com a tal, a aquesta
hora matinera, passeja amb la docilitat que la caracteritza una manera de ser:
comprensiva, riallera, sempre contenta. I jo que conec el que és capaç de fer
amb el pinzells a la mà, m’adono que el seu art no és fruit de l’atzar, sinó
que en ell s’atresora la sensibilitat de mare, de persona que viu amb
intensitat cada moment del dia, que sap gaudir de les petiteses amb que la vida
li obsequia. Amb tot aquest bagatge al damunt, quan arriba al seu estudi i es posa
davant de la tela, se la mira, observa amb deteniment on la va deixar la
darrera vegada, quan hi apropa el pinzell totes les bones vibracions que ha
acumulat en aquelles hores prèvies es transformen en art. No en un art
qualsevol; en un art que captiva i et fa feliç.
Vet aquí un dels
secrets més fàcils de comprendre de la
felicitat, viure per poder admirar l’obra d’una sitgetana que és pintora,
també, de la senzillesa. Aquesta que
l’ha fet gran com artista i com a
persona.
J. Y. M.
( Article publicat a l'eco de Sitges el 2 de novembre del 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada