LES PLATGES

       Anar a la platja ha estat un dels al·licients més ben considerats de l’estiu. Per a la gent de Sitges, segons la nostra situació de lloc, hem  freqüentat més una platja  que l’altra. Amb tot, la platja de les barques de sempre va tenir una certa preferència, potser perquè les moltes que hi havia a la sorra, el seu costellam, oferien un bon respatller per a les esquenes que s’hi repenjaven. Altres aprofitaven la manera en què estaven col·locades per estendre un tendal entre una i altra. 

    Els costums anaven també en consonància amb les elementals normes  de vestir amb una certa decència, tot i que s’anés  a banyar. Els homes hi arribaven amb pantalons llargs i camisa, a sota portaven el banyador. Però és clar aquest quedava mullat i per tal de que la humitat no traspasses al pantaló, es treien el banyador amb la complicitat de la tovallola que es cenyien a la cintura. Les barques els hi anava molt bé per tal de no perdre l’equilibri i per tapar una mica la delicada operació.

    Barques que configuraven un paisatge característic del referent mariner del poble. I que a més de les petiteses que s’avenien amb les preferències dels banyistes, era la temàtica preferida pels pintors i fotògrafs. En Bruno i en Victorino Berbegal, per enumerar-ne un parell, van immortalitzar la imatge bucòlica de les barques amb l’església al fons. En Bruno acostumava a emprar la tècnica del dibuix amb llapis, amb un traç perfecte i que al ser tan simple, però precís, li conferia una categoria extraordinària. Per la seva proximitat amb el carrer Carreta, en Francesc Ferret Farreras, havia dibuixat  infinitat de vegades aquell paisatge, el Sitges mariner. I també pintant les seves pulcres composicions, la silueta de l’església  hi apareixia, tot sovint, com imatge de fons. En Berbegal  ho havia pintat  a l’oli, amb una lluminositat que semblava extreta dels pintors de l’Escola Lluminista.

    Els aficionats a la fotografia, aquella imatge, tan marinera,  els portava d’escorcoll. En un temps en què la fotografia era en blanc i negre, d’aquí que ells preferien que tot plegat estigués acompanyat per un cel blau i un pomell de núvols blancs, perquè aquests ressaltaven en el resultat final. I com les barques portaven aquelles llums de vidre i forma acampanada, aquest detall i el de la barca en si: amb la silueta de l’església al fons, el núvols, les veles o els tendals que es preparaven els pescadors damunt la barca... sempre trobaven l’angle i el conjunt de tots els detalls, amb els quals les fotografies oferien un encant diferent.

      La imatge es va anar fent més atractiva a mesura que a la sorra s’hi plantaven ombrel·les  de diferents colors. Quan anar a banyar era una festa i els de la meva edat vam poder gaudir d’unes platges que encara no estaven massificades. Fins que amb l’arribada dels turistes, les tovalloles van anar tapant la sorra i es van anar disposant uns tendals fets amb quatre pals i una lona que acabava en punxa. A sota, les anomenades “gandules”, molt característiques, que oferien diferents posicions d’assentada . Entre els que van ser els primers concessionaris, hi havia descendents de pescadors, com els de can Jamà. Al mateix temps que es van disposar unes casetes arrecerades  a la barana del passeig. Això facilitava que la gent podien arribar  a peu de platja mudats i es canviaven en el seu interior. Generalment les feien servir els qui venien de fora, pel costum que els hi explicava que la gent, els dies de festa, es mudaven. Els més primmirats ho seguien el peu de la lletra, encara que la destinació fos la d’anar a banyar.

    Quan les platges van aconseguir el ple absolut, passaven unes avionetes, amb un gran cartell propagandístic enganxat a la cua. Els més joves restaven expectants, perquè algunes vegades llençaven pilotes de plàstic inflables. Quan succeïa això, es formava un gran rebombori.

     I de les primeres en passar oferint, en aquest cas, vestits, van ser les gitanes de casa nostra, l’Antonieta Serra, muller d’en Pepito gitano,  les seves germanes  i nebodes. Les quals acostumaven a moure’s pel passeig amb els vestits penjats dels dos braços, però també trepitjaven la sorra. Eren bona gent i noble. Que oferien  vestits que feien honor als enunciats generalitzats  en el ram de la costura: “ pret a porter”.  Que ben mirat també feien deslleial competència amb els comerços del poble, però en aquells anys tothom es guanyava la vida i no venia d’aquí.  

    En la seva venda ambulant no disposaven d’emprovadors, els era suficient el seu afinat cop d’ull, els hi presentaven per la part de davant i si molt convenia els hi posaven damunt el que portaven i la seva conclusió era el resultat de molts anys d’experiència: “nena, et queda que ni fet a mida.  

     Fa  anys que  l’Associació Turística de Serveis de Platges,  que actualment presideix en Manel Martínez, ofereixen un servei molt acurat; amb tendals, hamaques i guinguetes. A la platja, podem dir, que hi trobem tots els serveis per fer més agradable la nostra estada. Però en algunes  hi  falta el més essencial, la sorra. S’ha de vetllar per a que no sigui pitjor el remei que la malaltia.

    

                                                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de juny del 2020 )

L'ELEGÀNCIA DEL SENYOR CATANIA

   L’elegància en el vestir contribueix a destacar una singularitat de la pròpia personalitat, la de ser presumit., o si més no, curos en les formes i en les maneres. I això no es compra ni es ven, va en consonància amb la manera de ser de cadascú. Si més no al col·lectiu de gitanos de casa nostra, una de les virtuts que els ha  distingit ha estat el de vestir de manera  impecable.

   El senyor José Catánia González,  fa quaranta cinc anys que, amb la seva família, van arribar a Sitges procedent de Huelva. L’acompanyava també els costums de la seva gent, sobretot el de vestir amb elegància. Tanmateix quan més evident es feia aquest costum, entre els gitanos vinguts de fora, era precisament en la vigília del dia de Nadal. Així, de bon matí, sortien al carrer rigorosament  mudats, esperant la celebració de la nit. Actualment sembla ser que el costum ha decaigut, doncs  no té comparació. Ho atribueixo a que els gitanos de casa nostra, com els vinguts de fora, s’han fet grans i alguns ens han deixat i passa com tot, els més joves no comparteixen les mateixes preferències i s’han fet a les habituds de la gent d’aquí, que ja no esta avesada a mudar-se gaire.

    El senyor Catánia  ha estat  un referent dintre aquest col·lectiu, com també els seus set fills. Una de les filles, la Dolores, és una eficient professional de la neteja. Ella, de bon matí, es  desplaça pel poble muntada en el vehicle que comanda. Obeeix a la  responsabilitat que té de buidar les papereres distribuïdes pels carrers. De ella, i dels seus companys,  depèn que les persones educades en els principis de la netedat, trobin disponible la paperera quan hi vagin a dipositar el paper que porten entre les mans. Però també ha de fer-se càrrec de la irresponsabilitat dels incívics, aquests que deixen la bossa de la brossa a terra o a sobre, tapant l’obertura. En el seu dia la noia ja va ser entrevistada en la contraportada d’aquest setmanari, detall que explica satisfeta per considerar-se un personatge popular de Sitges.  D’aquells que tampoc surten en els llibres, però que es mereixen ni que siguin unes línees  de reconeixement a la seva tasca.

   Un bon dia, al senyor José, li va somriure la sort i això el va ajudar a perseverar encara més en les seves preferències, el vestir amb un toc de distinció. D’aquí que sigui freqüent veure’l vestit de color blau, de cap a peus , o  també  de color rosat...Uns colors i uns complements amb els quals l’home s’hi troba a gust i  es fa mirar. Perquè avui, que es vesteix de manera informal, quan l’elegància sobresurt per sobre aquesta monotonia, crida l’atenció.

     Els gitanos de casa nostra no han estat una excepció, han vestit de vint-i-un botó.  Hi contribuïa la complexitat física de la persona. En Juanito,  per exemple, era alt i ben plantat, sobre el traje fosc hi disposava un abric llarg i el complement de tot plegat era el barret. Altres, a més d’aquestes peces de vestir, s’acompanyaven d’un bengala, mentre en els dits de les mans els encerclaven gruixuts i ostentosos anells d’or, com també ho era el rellotge i les cadenes que lluïen com a polsera.  

   Cada dia de l’any, quan arribaven del mercat on s’havien desplaçat, es mudaven i acudien al Retiro i ho feien amb totes les seves millors gales, com si anessin a un acte social rellevant. En el cafè de la Societat s’hi reunien tots. Acostumaven a asseure’s sempre en la mateixa taula, de vegades, però, sabent de la seva aprensió que tenien a la mort,  hi havia algun sorneguer que si coincidia amb les esqueles que llavors es repartien, les disposava a damunt la taula. Quan arribaven  i es trobaven amb el missatge mortuori, no s’ho pensaven i canviaven de lloc.

    Cal destacar que la presencia de les seves respectives esposes era més discreta en quant a la manera de vestir. A l’estiu la muller d’en Pepito gitano, l’Antonieta Serra i les seva germana, la Manaleta, es dedicaven a vendre vestits a la platja. M’atreviria a dir que van ser les primeres venedores ambulants que arribaven fins a la voreta del mar. Per tant, les precursores de tot aquest escampall de tot i res, que ara campa per la sorra i pel mateix passeig.

    En Pepito Batista, oncle d’en Juanito, tenia la quadra al Passeig de Vilafranca, davant per davant del guarnicioner al qual em referia la setmana passada. Ell sortia de casa  mudat, impecable. Encara el recordo amb el seu traje de color marró, i curiosament tots els gitanos que hi acudien, vinguts d’altres indrets, a fer negoci amb la compra i venda de cavalls, els caracteritzava la mateixa elegància.

    En Sisquet  Batista, marit de la Maneleta, era home de traje negre. Cantava i tocava la guitarra i cada temporada actuava al Retiro. El seu moment de glòria es trobava en els intervals, quan les components del  ballet de l’Antoni de Ronda s’havien de canviar de vestuari. Mentre això passava, la missió d’en Sisquet era entretenir al públic amb una demostració del seu art que no era poc.

    A més del costum, caracteritzat per les bones maneres de vestir, entre els gitanos de casa nostra, era popular la seva manera de dirigir-se als “paios” : que si nen aquí, nen allà. Sempre amb la més absoluta correcció i interposant  el corresponent aclariment quan es tractava de demanar quelcom. Aquí la frase acostumava a ser sempre la mateixa: “Nen, et voldria demanar un favor, pagant el que sigui, eh...” .  

   Avui, a banda de tots els gitanos de casa nostra, molts dels quals només ens queda el record de la seva distingida presència i una ben entesa convivència, el protagonista de l’article  l’he volgut centrar en el senyor José Catánia González. Un gitano andalús que va arribar a Sitges fent honor a les bones maneres de vestir  i, degut a les circumstàncies de la vida, ara passeja un refinament propi d’un senyor. El senyor que vesteix de blau. I és que, si res s’escau posa-li blau.

                                                                                             J. Y. M.

  

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de febrer del 2018 )

DOS PEPITOS I UNA PEPITA

  La setmana passada dedicava el meu article a l’hort del Baix Fondac, on han dominat els Siscus. I vet aquí que  només traspassar la carretera ens trobàvem  amb el mas d’en Lliri. El conjunt oferia una imatge molt camperola, amb els pollastres i les gallines campant al seu aire  per davant la casa. Un dels masovers que va mantenir una popularitat heretada va ser en Josep Milà, més conegut per en Pepito del Mas del Lliri. En Pepito passejava un posat de camperol que conferia categoria a  la professió. Sobretot pels tres elements que conformaven la seva vestimenta, la boina, la generosa i ample faixa negra i les espardenyes de betes. Un homenot que per la seva corpulència li va permetre afrontar, si cap amb més alleugeriment, les dures feines que van associades a l’ofici de pagès.

   Degut a aquesta fortalesa en Pepito, per la Festa Major, es carregava amb el pes dels gegants i per aquesta activitat  tampoc canviava la indumentària, continuava amb la faixa i  les espardenyes. Indumentària que compartia amb els altres geganters. Un bon planter d’homes fornits que feien ballar la parella de gegants i cadascú amb el seu propi estil, de tal manera que només veure’ls evolucionar la gent del poble sabia qui estava a sota.

    Fills d’en Pepito del mas d’en Lliri eren en  Josep   i la Isabel Milà Ràfols. Curiosament el fill es va decantar més pel mar que per la terra, anava a pescar amb la seva barca. Tot i que la manera de vestir no diferia de la del pare: la boina, la faixa i les espardenyes de betes. L’home treballava a  Vilanova i, fora d’hores, es dedicava a fer nanses que igual li compraven els pescadors que aquells que les volien com element de decoració. Havíem vist a en Josep, en els baixos de casa seva, amb acurada mestria, donar  forma amb la meticulositat d’un artesà que és conscient que aquest treball té pocs continuadors que l’exercitin.

   La Isabel va passar de la calma del mas, al bullici d’un incipient ressorgir de gatzara diària en un carrer, aleshores  anomenat  2 de maig,  on   havia planat la tranquil·litat més absoluta. Ella  es va emmaridar amb en Joaquim  Canalda Solé i, en aquest  indret, van obrir un bar, al qual van posar per nom un dels més braus que podien escollir. “Los Toros”. Darrera la barra, desafiant, s’abalançava  el cap d’un brau que, junt amb els cartells anunciadors de corrides, que  es podia interpretar com un reclam als turistes àvids de trobar aquesta mena d’incentius . L’establiment va aconseguir una ben guanyada fama. Més que per l’enunciat, pel tracte d’en Joaquim i la Bel i pels aperitius i altres beuratges que servien.

   Curiosament a poca distància hi havia la vaqueria de l’Artur Massó i la Juaneta Alemany, amb la filla de la casa, la Pepita Massó i el seu marit, en  Pepito Mora, coincidències amb el nom. Ells també despatxaven carn a la plaça.  Amb el paradigma del contrast que oferia la llet i el vinet que es despatxava unes portes més enllà. La vida sitgetana sempre s’ha destacat pels seus contrastos i altres aspectes de caire més  estrafolaris 

        Molt més  asserenada    era l’activitat a la qual es dedicava l’altre Pepito, protagonista de l’encapçalament, en Pepito Batista, més popularment conegut per en Pepito gitano, activitat que va estar envoltada per una elegància més pròpia d’un alt executiu que la d’un tractant de cavalls. Casat amb l’Antonieta Serra, el matrimoni tenia el privilegi de viure davant per davant de l’ajuntament. Per tant en Pepito no desentonava quan sortia de casa seva vestit de vint-i-un botó. Amb una puntualitat meticulosa es dirigia a la quadra situada al començament del Passeig de Vilafranca. La casa està igual, l’únic que ha canviat  ha estat l’abeurador, de la galleda a l’aixeta on hi raja, fresqueta, la cervesa. En Pepito s’asseia en un silló de vímet i ens creiem  que ja tenia la feina feta, res de tot això. Fer tractes comercials amb cavalls per entremig  sembla ser que requereix més del convenciment de la paraula que altra cosa. I aquest era el món del veí de la Casa de la Vila, el seu tracte, el posat d’home de negocis, li va permetre fer bones operacions en aquella quadra on sempre hi tenia visites i on no calien signar  documents de cap mena, quan arribaven a un acord, es donaven la mà i la seva paraula anava a missa.  Tot i que els paios han malfiat sempre.  Fins que van passar uns mals aires i la família se’n va ressentir molt, d’aquí que la quadra va restar tancada per sempre més.

     Una de les Pepitas més populars del poble, va ser la dona que sens dubte més hores va passar darrera el taulell de l’establiment que regentava,  només començar la pujada del carrer Major. La Pepita, tant el seu nom com el primer cognom feien honor al Sant de demà, Josefa José. Per a nosaltres, la Pepita del forn. Muller d’en Marià Camps de can “Ploraire”, el qual estava al comandament de l’obrador que tenia l’entrada pel carrer Nou. En Marià i el fill del matrimoni, en Carles, elaboraven les llaminadures que després despatxaven la Pepita i la seva jove, la Núria Curtiada Roses.  I per la festivitat del diumenge de Rams,  elaboraven aquestes típiques figuretes fetes amb pasta de galeta, conegudes per “senyores i senyors, que es penjaven en les palmes. Combinant amb la confecció de les “mones”. Eren dies de molta feina, tant a l’obrador com a la botiga, però a la Pepita no li venia de nou, hi estava molt acostumada i la clientela també, perquè sabien que sempre trobaven la porta oberta. 

    Demà, festivitat de Sant Josep,hem tingut sota la seva protecció des d’un asil, que coneixíem per “la casa dels pobres” a un carrer, passant pel convent de les monges vetlladores. Com no podem deixar de fer menció a tots i totes que també fan honor al nom del Sant.

  Que sigueu molt feliços.

                                                         J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de març del 2016 )