Anar a la platja ha estat un dels al·licients més ben considerats de l’estiu. Per a la gent de Sitges, segons la nostra situació de lloc, hem freqüentat més una platja que l’altra. Amb tot, la platja de les barques de sempre va tenir una certa preferència, potser perquè les moltes que hi havia a la sorra, el seu costellam, oferien un bon respatller per a les esquenes que s’hi repenjaven. Altres aprofitaven la manera en què estaven col·locades per estendre un tendal entre una i altra.
Els costums anaven també en consonància amb les elementals normes de vestir amb una certa decència, tot i que s’anés a banyar. Els homes hi arribaven amb pantalons llargs i camisa, a sota portaven el banyador. Però és clar aquest quedava mullat i per tal de que la humitat no traspasses al pantaló, es treien el banyador amb la complicitat de la tovallola que es cenyien a la cintura. Les barques els hi anava molt bé per tal de no perdre l’equilibri i per tapar una mica la delicada operació.
Barques que configuraven un paisatge característic del referent mariner del poble. I que a més de les petiteses que s’avenien amb les preferències dels banyistes, era la temàtica preferida pels pintors i fotògrafs. En Bruno i en Victorino Berbegal, per enumerar-ne un parell, van immortalitzar la imatge bucòlica de les barques amb l’església al fons. En Bruno acostumava a emprar la tècnica del dibuix amb llapis, amb un traç perfecte i que al ser tan simple, però precís, li conferia una categoria extraordinària. Per la seva proximitat amb el carrer Carreta, en Francesc Ferret Farreras, havia dibuixat infinitat de vegades aquell paisatge, el Sitges mariner. I també pintant les seves pulcres composicions, la silueta de l’església hi apareixia, tot sovint, com imatge de fons. En Berbegal ho havia pintat a l’oli, amb una lluminositat que semblava extreta dels pintors de l’Escola Lluminista.
Els aficionats a la fotografia, aquella imatge, tan marinera, els portava d’escorcoll. En un temps en què la fotografia era en blanc i negre, d’aquí que ells preferien que tot plegat estigués acompanyat per un cel blau i un pomell de núvols blancs, perquè aquests ressaltaven en el resultat final. I com les barques portaven aquelles llums de vidre i forma acampanada, aquest detall i el de la barca en si: amb la silueta de l’església al fons, el núvols, les veles o els tendals que es preparaven els pescadors damunt la barca... sempre trobaven l’angle i el conjunt de tots els detalls, amb els quals les fotografies oferien un encant diferent.
La imatge es va anar fent més atractiva a mesura que a la sorra s’hi plantaven ombrel·les de diferents colors. Quan anar a banyar era una festa i els de la meva edat vam poder gaudir d’unes platges que encara no estaven massificades. Fins que amb l’arribada dels turistes, les tovalloles van anar tapant la sorra i es van anar disposant uns tendals fets amb quatre pals i una lona que acabava en punxa. A sota, les anomenades “gandules”, molt característiques, que oferien diferents posicions d’assentada . Entre els que van ser els primers concessionaris, hi havia descendents de pescadors, com els de can Jamà. Al mateix temps que es van disposar unes casetes arrecerades a la barana del passeig. Això facilitava que la gent podien arribar a peu de platja mudats i es canviaven en el seu interior. Generalment les feien servir els qui venien de fora, pel costum que els hi explicava que la gent, els dies de festa, es mudaven. Els més primmirats ho seguien el peu de la lletra, encara que la destinació fos la d’anar a banyar.
Quan les platges van aconseguir el ple absolut, passaven unes avionetes, amb un gran cartell propagandístic enganxat a la cua. Els més joves restaven expectants, perquè algunes vegades llençaven pilotes de plàstic inflables. Quan succeïa això, es formava un gran rebombori.
I de les primeres en passar oferint, en aquest cas, vestits, van ser les gitanes de casa nostra, l’Antonieta Serra, muller d’en Pepito gitano, les seves germanes i nebodes. Les quals acostumaven a moure’s pel passeig amb els vestits penjats dels dos braços, però també trepitjaven la sorra. Eren bona gent i noble. Que oferien vestits que feien honor als enunciats generalitzats en el ram de la costura: “ pret a porter”. Que ben mirat també feien deslleial competència amb els comerços del poble, però en aquells anys tothom es guanyava la vida i no venia d’aquí.
En la seva venda ambulant no disposaven d’emprovadors, els era suficient el seu afinat cop d’ull, els hi presentaven per la part de davant i si molt convenia els hi posaven damunt el que portaven i la seva conclusió era el resultat de molts anys d’experiència: “nena, et queda que ni fet a mida.
Fa anys que l’Associació Turística de Serveis de Platges, que actualment presideix en Manel Martínez, ofereixen un servei molt acurat; amb tendals, hamaques i guinguetes. A la platja, podem dir, que hi trobem tots els serveis per fer més agradable la nostra estada. Però en algunes hi falta el més essencial, la sorra. S’ha de vetllar per a que no sigui pitjor el remei que la malaltia.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de juny del 2020 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada