La setmana
passada dedicava el meu article a l’hort del Baix Fondac, on han dominat els
Siscus. I vet aquí que només traspassar
la carretera ens trobàvem amb el mas
d’en Lliri. El conjunt oferia una imatge molt camperola, amb els pollastres i
les gallines campant al seu aire per
davant la casa. Un dels masovers que va mantenir una popularitat heretada va
ser en Josep Milà, més conegut per en Pepito del Mas del Lliri. En Pepito passejava
un posat de camperol que conferia categoria a
la professió. Sobretot pels tres elements que conformaven la seva
vestimenta, la boina, la generosa i ample faixa negra i les espardenyes de
betes. Un homenot que per la seva corpulència li va permetre afrontar, si cap
amb més alleugeriment, les dures feines que van associades a l’ofici de pagès.
Degut a aquesta
fortalesa en Pepito, per la Festa Major, es carregava amb el pes dels gegants i
per aquesta activitat tampoc canviava la
indumentària, continuava amb la faixa i les espardenyes. Indumentària que compartia
amb els altres geganters. Un bon planter d’homes fornits que feien ballar la parella
de gegants i cadascú amb el seu propi estil, de tal manera que només veure’ls
evolucionar la gent del poble sabia qui estava a sota.
Fills d’en
Pepito del mas d’en Lliri eren en Josep i la Isabel Milà Ràfols. Curiosament el fill
es va decantar més pel mar que per la terra, anava a pescar amb la seva barca.
Tot i que la manera de vestir no diferia de la del pare: la boina, la faixa i
les espardenyes de betes. L’home treballava a
Vilanova i, fora d’hores, es dedicava a fer nanses que igual li
compraven els pescadors que aquells que les volien com element de decoració.
Havíem vist a en Josep, en els baixos de casa seva, amb acurada mestria,
donar forma amb la meticulositat d’un
artesà que és conscient que aquest treball té pocs continuadors que
l’exercitin.
La Isabel va
passar de la calma del mas, al bullici d’un incipient ressorgir de gatzara
diària en un carrer, aleshores anomenat 2 de maig, on havia planat la tranquil·litat més absoluta.
Ella es va emmaridar amb en Joaquim Canalda Solé i, en aquest indret, van obrir un bar, al qual van posar
per nom un dels més braus que podien escollir. “Los Toros”. Darrera la barra, desafiant, s’abalançava el cap d’un brau que, junt amb els cartells
anunciadors de corrides, que es podia
interpretar com un reclam als turistes àvids de trobar aquesta mena d’incentius
. L’establiment va aconseguir una ben guanyada fama. Més que per l’enunciat,
pel tracte d’en Joaquim i la Bel i pels aperitius i altres beuratges que
servien.
Curiosament a
poca distància hi havia la vaqueria de l’Artur Massó i la Juaneta Alemany, amb
la filla de la casa, la Pepita Massó i el seu marit, en Pepito Mora, coincidències amb el nom. Ells
també despatxaven carn a la plaça. Amb
el paradigma del contrast que oferia la llet i el vinet que es despatxava unes
portes més enllà. La vida sitgetana sempre s’ha destacat pels seus contrastos i
altres aspectes de caire més estrafolaris
Molt
més asserenada era l’activitat a la qual es dedicava
l’altre Pepito, protagonista de l’encapçalament, en Pepito Batista, més
popularment conegut per en Pepito gitano, activitat que va estar envoltada per
una elegància més pròpia d’un alt executiu que la d’un tractant de cavalls. Casat
amb l’Antonieta Serra, el matrimoni tenia el privilegi de viure davant per
davant de l’ajuntament. Per tant en Pepito no desentonava quan sortia de casa
seva vestit de vint-i-un botó. Amb una puntualitat meticulosa es dirigia a la
quadra situada al començament del Passeig de Vilafranca. La casa està igual,
l’únic que ha canviat ha estat
l’abeurador, de la galleda a l’aixeta on hi raja, fresqueta, la cervesa. En Pepito
s’asseia en un silló de vímet i ens creiem
que ja tenia la feina feta, res de tot això. Fer tractes comercials amb
cavalls per entremig sembla ser que
requereix més del convenciment de la paraula que altra cosa. I aquest era el
món del veí de la Casa de la Vila, el seu tracte, el posat d’home de negocis, li
va permetre fer bones operacions en aquella quadra on sempre hi tenia visites i
on no calien signar documents de cap
mena, quan arribaven a un acord, es donaven la mà i la seva paraula anava a
missa. Tot i que els paios han malfiat
sempre. Fins que van passar uns mals
aires i la família se’n va ressentir molt, d’aquí que la quadra va restar
tancada per sempre més.
Una de les
Pepitas més populars del poble, va ser la dona que sens dubte més hores va
passar darrera el taulell de l’establiment que regentava, només començar la pujada del carrer Major. La
Pepita, tant el seu nom com el primer cognom feien honor al Sant de demà,
Josefa José. Per a nosaltres, la Pepita del forn. Muller d’en Marià Camps de
can “Ploraire”, el qual estava al
comandament de l’obrador que tenia l’entrada pel carrer Nou. En Marià i el fill
del matrimoni, en Carles, elaboraven les llaminadures que després despatxaven
la Pepita i la seva jove, la Núria Curtiada Roses. I per la festivitat del diumenge de Rams, elaboraven aquestes típiques figuretes fetes
amb pasta de galeta, conegudes per “senyores i senyors, que es penjaven en les
palmes. Combinant amb la confecció de les “mones”.
Eren dies de molta feina, tant a l’obrador com a la botiga, però a la
Pepita no li venia de nou, hi estava molt acostumada i la clientela també,
perquè sabien que sempre trobaven la porta oberta.
Demà,
festivitat de Sant Josep,hem tingut sota la seva protecció des d’un asil, que
coneixíem per “la casa dels pobres” a un carrer, passant pel convent de les
monges vetlladores. Com no podem deixar de fer menció a tots i totes que també
fan honor al nom del Sant.
Que sigueu molt
feliços.
J. Y. M.(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de març del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada