ELS PROTAGONISTES DE LES CARAMELLES

   

     Hem viscut una altra Pasqua i amb ella ens hem retrobat amb l’antiga tradició de les Caramelles. Durant uns dies més,  ens retornen  melodies i estrofes, cantades per les tres colles. Així com el record dels protagonistes més involucrats en aquesta tradició.

   Amb un record especial pels tres mestres. En Gabriel Pallarès Roig, en Manel Torrens i en Jordi Pañella Virella. El primer arribava a obsessionar-se amb l’encàrrec, fins el punt que exigia a cantaires i músics un símil de perfecció. Tanta era la seva entrega que, arribada l’hora, durant l’últim repàs abans de sortir al carrer, en la pista del jardí de la Societat,  el mestre s’aturava en algun passatge i amb ell començava tot: “Mecagunns” i altres floretes  a quina més excèntrica : “No sortirem fins que no surti com jo ho vull escoltar... “ 

   El mestre Manel Torrens Girona potser era més diplomàtic que músic. Mostrava altres maneres, com a més comunicatiu.  No li calia recórrer a mètodes tan impulsius . Segurament  perquè estava influenciat, com a mestre de capella que era, per altres protocols  apressos  de tant tractar amb els representants de la cort celestial. I aquesta diplomàcia, fins i tot comprensiva, es feia notar en el tracte amb els cantaires, músics i amb la gent de les cases  on anaven a cantar,  als quals corresponia als elogis que li feien, amb aquell somriure tan seu i amb l’elegància personal que mostrava mitjançant  la paraula. Un personatge molt popular de la colla que dirigia era en Rupert Roca, bon puntal també d’aquella Schola Cantorum, la qual s’aplegava en el cor de l’església parroquial. Una de les obres que més interpretaven, en el solemnes oficis religiosos, era la Missa Pontifical de Perosi. D’ella en Roca puntualitzava que hi havia una nota una mica filla de putesca.  

   En Jordi Pañella es pot dir que era de la mateixa escola que el mestre Torrens i a més, acostumat com estava a tractar amb el públic, la seva diplomàcia resultava igualment exquisida. Les seves composicions era com fer una sabata a mida. Sabent el peu que calçaven els cantaires, composava el repertori caramellaire amb el convenciment  que quedarien bé

   Les tres colles, a banda del tarannà dels seus respectius mestres, s’han envoltat d’uns personatges, la majoria d’ells irrepetibles. La fotografia que il·lustra l’article, correspon a la colla de caramelles del Retiro. En primer pla,   l’Agustí Capdet que solejava les estrofes que el mestre havia musicat pensant en els seus solistes. L’Agustí ho brodava amb la seva veu potent i ben timbrada i ho feia amb tota la senzillesa, la mateixa que l’acompanyava en el seu tarannà d’home modest, senzill que, com el seu germà Enric, havien passat moltes hores a la Societat, a més d’haver remenat molts culs, en aquella entrada del carrer Tacó, mentre teixien la reixeta dels culs de les cadires.

    Que la música és universal, es fa palès també en aquesta fotografia, quan a darrera d’en Capdet si veu a un component oriünd  de Jaen, amb barretina i cantant en català. En Miguel Martínez Robles  té bona veu i es va integrar al poble no només pel fet de viure-hi, sinó també perquè  es va abraçar a les  tradicions i en concret a les Caramelles. La seva veu era apreciada pel mestre Pallarès, potser perquè era persona igualment meticulosa com requeria el seu ofici, considerat un art, les arts gràfiques. El mateix que després el va portar a Barcelona com a linotipista  d’un diari de capçalera molt eloqüent, La Solidaridad, amb redacció i tallers al carrer Consell de Cent, i que en va ser director el polifacètic Federico Gallo.

   Al costat d’en Miquel s’hi veu l’Antoni Roig Pañella un personatge molt estimat i bon seguidor de les nostres gresques, amb especial preferència per la música i, per tant, bon col·laborador dels mestres locals als quals, ja fos en cercaviles, processons o caramelles, ell era al seu costat, portant la carpeta  on els directors guardaven les partitures. Si més no la seva preferència eren les Caramelles i tot l’embolcall. Amb predilecció per les mones. Visitant assidu de l’obrador de  l’Estrella, durant les vigílies de Pasqua les seves anades eren més freqüents, sabedor que els pastissers li tenien reservat ous de xocolata i muflons que li sabien, mai millor dit, a glòria. I  ho acabava de rematar  amb el ressopó. La Pasqua se li feia curta, o potser si hagués durat massa...

     L’altre cantaire que apareix en la fotografia és en Llorenç Franco i Pacios, gran retirista i amb un bagatge familiar mot vinculat amb les Caramelles. Casat amb la Toni Magán, per tant cunyat de l’Abdon Vidal. Ell, junt amb en Lluís Curtiada Rosés,  eren uns altres solistes de la colla retirista. Els dos han magnificat el solo de l’emblemàtica americana que porta per nom “Encís Amorós , amb lletra de Felip Font i Soler  i música del mestre. Concretament allà on canta: “de color de rosa, olor de clavell...”.

   Uns i altres, són els personatges  de les nostres Caramelles, les seves veus i també les seves genialitats han fet d’aquesta tradició el pal de paller, definició  que sona a  metàfora, perquè en realitat les tres colles s’apleguen a l’entorn d’un altre pal, el de la cistella.

  Pals i bastons que són el bastió de les nostres tradicions.

                                                                               J. Y. M.

  

  

  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 abril 2016 )