EL CANTÓ ON EL POBLE SEMBLA QUE S'ACABA

 

    A la banda oposada del cantó de can Perico, el mar posa els límits a una costa -la que ens pertoca- que s'estén des de les Botigues fins a les Coves. Som un poble amb uns termes molt limitats i relativament amb poca extensió de terreny. 

    En aquests darrers anys estem sent testimonis de  la urbanització de  les terres que eren treballades: vinyes, camps de blat, d'ametllers i garrofers... Que van des de can Robert fins a can Pei i de Santa Bàrbara  a la Creu de Ribes. 

   S'han obert nous carrers, que ofereixen un aspecte de marcada solitud, per la qual cosa esdevé un plaer caminar per ells. Una mena de privilegi i al mateix temps de nostàlgia, perquè ens adonem que amb tot això desapareix el bocí de Sitges que mostrava el seu aspecte més camperol, on  els darrers pagesos que en tenien cura van donar per acabada la seva vida laboral. I en aquella terra que havia estat productiva hi van créixer les males herbes, convertint l'indret en un mas perdut. Però no per a tothom, de seguida s'ha convertit en terreny adobat per a l'especulació. Es fa pales en aquests nous carrers, que si quelcom de positiu tenen, és que un porta el nom del mestre Manuel Torrens Girona i un altre  el del metge Joan Martínez Sardà. Dos sitgetans, l'un de reconeguda vàlua musical i de meritosa tasca didàctica. I en Juan un excel·lent especialista dintre la seva professió, a qui a més l'honorava la seva predisposició a ajudar als més necessitats.

    Tot seguit es fa evident la nova construcció de vivendes i s’intueix que ben aviat aquests carrers que, ara són molt tranquils, no tardaran gaire a oferir els senyals més eloqüents del viure en comunitat de veïns. Aquest silenci que ara encara hi fa les últimes rebolcades, em recorda que era el mateix que desitjaven els responsables  dels nombrosos paranys que existien en aquesta generosa llença de terreny. Que si hi passaves a prop, sortia el caçador, que guardava immòbil el moment de tensar les teles, i et convidava a que t'apartessis, doncs la teva presència espantava als indefensos ocellets. Paranys que han estat substituís per unes ben condicionades casetes d'informació i venda dels pisos en construcció, que estan delerosos que els passerells que transiten per aquests indrets hi entrin. Perquè entre tots algun que altre hi quedarà atrapat i els bancs s'encarregaran de posar les condicions a la llibertat.

    Poc a poc Sitges va perdent la seva identitat. Ho demostra que  a dia d'avui queden molt pocs tallers de sabates, quan aquesta activitat va ser molt important per l'economia del poble. I a falta de gent que es dediqui a la pagesia les terres han quedat hermes, però no desaprofitades. I si guaitem cap a la banda de mar, ens adonem que només quatre pescadors, amb les seves respectives barques, surten a pescar. Així estan les coses.

     Amb tot en el poble existeix un cantó que ofereix una perspectiva privilegiada, on el temps sembla que s'hagi aturat en ell i que la vila s'acabi allà mateix. Així ho pensarà el visitant que s'apropa al Baluard des de la plaça de l'Ajuntament i la vista se li perd per damunt del mur on hi ha el canó, allà on el mar i el cel semblen ajuntar-se. El cantó que s'estableix entre el mur i la  coneguda com a capella de l'Ecce Homo, és d'aquests cantons que sorprèn per la seva situació i perquè condueix a aquest indret tan singular , elegant i culturalment molt interessant, com és el conjunt de Maricel, amb el Racó de la Calma i el Cau Ferrat.

    De tot el veïnat el qui més relació establia amb el Baluard era en Pepito Domingo Busquets, el qual a tothora el freqüentava degut a la proximitat amb la casa on vivia,  la del costat del monument al Dr. Robert. L'home havia passat moltes hores guaitant al mar, al passeig, fins al punt de convertir-se en un observador de la transformació del poble.  

     En Pepito, baix d’estatura, que vestia amb gorra i fumava amb pipa, insinuava l'enigma d'una mirada llunyana que, com si talment no hi fos, guaitava amb silenci i amb posat d'home assenyat. Que es guardava la seva opinió o com a molt la compartia amb la Josefa Mirabent Camps, la seva esposa, que havia nascut a Maricel, Cau Ferrat, race de la calma, sitges, can pei, can robert, santa barbara de sitges, , la qual tot sovint  també hi acudia  sense treure's el seu inseparable davantal. Amb la mateixa normalitat i familiaritat que pot suposar guaitar  des del  terrat de casa. Però en aquest cas al costat d’un dels cantons més bonics del poble, on les mirades es perden i el mar s’hi estavella, fragmentant-se amb múltiples gotes de bromera blanca. 

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 de juny del 2021)

 

 

AQUÍ VA COMENÇAR QUASI TOT

    

   Es pot dir que en totes les cases d’abans hi havia un pati o un terrat, i a l’estiu es feia més vida a fora que a dintre. La casa familiar del carrer Sant Francesc no era una excepció: un terrat que tenia entrada i sortida pel menjador, també per una habitació i per la cuina. La meva àvia Consol a tot el contorn hi tenia disposats cossis amb flors i falgueres. Fins i tot jo havia aconseguit veure ben assortit el galliner que estava arrecerat en la paret mitjancera  amb els veïns .

   Quan l’oncle Joan i el meu pare Josep eren jovenets, al terrat hi acudien amigues i amics del veïnat i aquell espai es transformava gràcies a l’enginy que hi desenvolupaven aquelles noies i nois com: la Lali Vergés, la Paquita de ca l’Eixut, la Juanita Pacios, la Plàcida, les germanes Borrell, l’Antoni Olivé, l’Antoni Briba que va arribar a ser bisbe d’Astorga. Així com altres que esporàdicament eren convidats a actuar en aquell improvisat escenari que muntaven i adornaven amb elegants cortinatges i que el meu avi Joan, que tenia ànima i habilitats d’artista, els ajudava en la decoració. En aquell muntatge que tenia caire de teatre de poble, hi assajaven obres improvisades i quan s’esqueia oferien l’estrena i la representació corresponent. 

    Amb el pas dels anys el teatre de la vida va fer abaixar -per sempre més- el taló del teatre del terrat, al mateix temps en què els escenaris d’aquells protagonistes es van diversificar. Si més no el terrat de casa a cada estiu continuava oferint el seu al·licient, o si més no mantenia les preferències de la família, quan hi sopaven sota el tendal que s’estenia en l’espai que quedava només sortir de la cuina.

    Vaig néixer jo i el pare em retratava en el terrat, com quan la meva mare Encarna em banyava dintre una gran gibrella  de zenc. Van seguir els batejos de la meves germanes i les respectives comunions. I vet aquí que la fotografia de rigor ens la feien allà mateix, amb els amics distribuïts com si es tractés d’un equip de futbol. Una alineació que es repetia a cada festeta: els germans Sales, en Miquel Farré, en Jordi Milán, Ramon Planas, Joan Olivé, Josep Matas, Toni Martí , els meus cosins Joan i Toni i les meves germanes Consol i Montse.

    Ens anàvem fent grans i el terrat continuava sent el lloc de trobada. L’espai polivalent que servia per a tota mena d’activitats. I va succeir que a la casa del costat, a can Joanet de can Mas, hi  van venir a viure els pares d’en Jordi Milán, mentre tenien lloc les obres que es feien en la casa del costat de la botiga d’en Francesc Yll i la Teresa Camps i de la xarcuteria d’en Marià Adell i la Paquita, que era on vivien. Una casualitat que va permetre que en Jordi i jo féssim incursions en l’espai que hi havia al costat del reduït pati dels baixos que donava l’esquena  al taller. 

     No fa gaire el mateix Jordi em comentava que aquell entorn era molt propici per inspirar una obra de teatre. Però que a la nostra edat encara no teníem prou experiència com per treure-li tot el profit que havia d’anar acompanyat de la corresponent inspiració. Aquell espai s’havia convertit en l’escenari que freqüentàvem cada tarda durant les vacances d’estiu. Li donàvem voltes i potser com que jo sempre ho havia vist no li sabia veure res més que el lloc on hi havia la premsa que servia per quan s’havia d’encolar amb aiguacuit  els taulers de les portes que feien al taller, les disposaven allà i anaven donant voltes als grossos cargols de fusta i els deixaven apretadetes  fins que  s’assecava la cola. 

   Amb tot el terrat no perdia pistonades, algunes tardes dels dies de festa hi fèiem sessions de putxinel·lis. Darrera aquest teatret de guinyol hi mostrava les seves habilitats en Carles Palma, que la resta de la setmana feia d’aprenent al taller. Els espectadors s’anaven alternant i en aquesta fotografia si pot veure : en Jordi Milán, el meu cosí Joan i al nivell inferior, a mi i a la meva germana Consol. 

   Darrera la rebotiga i el taller, en el terrat de la casa del carrer sant Francesc, m’atreviria a dir que va començar quasi tot. Aquest gran projecte, amb el qual en Jordi hi somiava, fins que es va fer realitat, La Cubana. Que aquest any compleix 40 +1 anys i per celebrar-ho té lloc aquesta fantàstica exposició del Miramar. Com un merescut homenatge a aquesta admirable companyia de teatre nascuda a la vila i on hi han actuat artistes de casa nostra i altres d’arreu. Que desprès de voltar pel món tornen a Sitges per celebrar aquest meritós aniversari.                        En el llenguatge teatral, per a desitjar molt èxit i sort fan servir una expressió una mica altisonant: molta mer... Com que ja l’han endevinat no cal remenar-la més. Diguem-ho de manera més elegant: Moltes felicitats.

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de juny del 2021)

CANTONS

   Tots els carrers acostumen a començar i acabar en un cantó. Així una cantonada pot servir com a punt de referència per especificar  o determinar una localització. Per a la gent de casa nostra el cantó que ha tingut una projecció amb més identitat ha estat el cantó de can Perico, que més d'un cantó pròpiament dit es tracta d'una cruïlla. L'anomenem així perquè en  una escaire del mateix hi havia el taller mecànic dels germans Balcells, coneguts popularment pels "Pericos", perquè el nom de Pere predominava en la nissaga. 

     I si tenia tanta anomenada era degut a que era un cantó que delimitava  l'entrada al poble, ja si hi arribaves des de Barcelona, de Vilanova o de Sant Pere de Ribes. Per tant si diguem que tots els camins porten a Roma, si ens desviem una mica, aquests mateixos camins ens porten fins al cantó de can Perico. Aquest tenia la particularitat que  es fragmentava en quatre, on cada un d'ells acollia les preferències dels qui els utilitzaven amb la mateixa finalitat de determinar la ubicació.  

    Així hi havia qui quedava de trobar-se en el cantó del Bar Español, que estava situat al costat dret del taller dels mecànics i el regentava la família Ossó. Allà on havia estat la fonda, de la qual n'era la propietària   la mare dels germans Pagès, músics i emprenedors. A aquest antic establiment se'l coneixia per la fonda de la "Parcala".  El mateix passava amb el seu arrendatari que, al local en lloc d'anomenar-lo amb la seva identificació tan espanyolista, se'l coneixia més per a can "Ferri". Sempre em va encuriosir que en Joan Ossó, que era una catalanista  de la ceba elevat al quadrat, se li hagués ocorregut posar un nom tan centralista al seu establiment, tot i que podria ser que ja el trobes implantat pel seu pare, com sembla que va ser així. És cert que mai li va canviar el nom, fet que es contradeia quan cada 14 d'abril, data de la proclamació de la República, en Joan fixés a la barana del balcó la bandera catalana, pintada al damunt d'un tauler, que només exposava en aquesta data, fins i tot durant la dictadura franquista. I que contrastava amb l'anunciat del bar que estava escrit amb lletres grosses i blanques en el faldó del tendal, que s'estenia a sota mateix del balcó.

      Tothom coneixia de la seva catalanitat i també de la seva disposició per ajudar a qui necessitava de la seva intervenció. Per tant com que el seu cor era generós i ple de bondat, mai ningú li va cridar l’atenció pel fet de rememorar un dia històric, exposant una senyera que no era de roba, però que volia mostrar  el mateix  simbolisme. 

    A l'altre cantó de davant mateix del bar d'en Joan  hi havia la "Pensión Julián", regentada per en Julián Soto i la seva muller i després pel fill d'El matrimoni en Pere Soto i la seva esposa la Pepita i els fills d'aquests en Javier i l'Elena. En una cruïlla molt transitada, transit que era dirigit per la guàrdia urbana que s'hi anava alternant. Eren els anys de l'afluència massiva de turistes que venien a la vila amb cotxe i només travessar el pas a nivell arribaven a aquests quatre cantons, on podien posar benzina en el sortidor que tenien els germans Balcells i potser mentre omplien el dipòsit s'adonaven que a l'altre cantó hi havia una pensió. Deixaven el cotxe sota la vigilància dels Pericos i anaven a preguntar si disposaven d'alguna habitació i vet aquí  com començava el primer contacte amb la vila. Amb parada i fonda a can Julián.

      

    A l'altra costat oposat de l'hostal hi havia el bar d'en Juanillo Martínez, freqüentat per gent treballadora, que hi anaven a primera hora  a prendre el reconstituent per poder afrontar la jornada i quan plegaven per celebrar la feina feta durant el dia. Quatre establiments, un en cada cantó, que harmonitzaven el progrés, com era el cas dels mecànics. L'esport, en el moment més dolç pels ciclistes, com era l'hora d'esmorzar, després d'haver estat pedalejant durant una bona estona. I quan tips i ben hidratats pel vinet que els hi servia en Joan, la feina era enfilar, damunt de la bicicleta, la carretera de Ribes. De la mateixa manera que hi tenia cabuda l'hospitalitat, sota aquell enunciat que mostrava la internacionalitat d'un poble i que es feia visible en un entenedor cartell: "Chambres, Rooms, Zimmers". Que penjava a can Julian i en tots establiments hotelers de la vila.

    On a cada cantonada, el turista es veia sorprès pels encants del poble, per l`hospitalitat de la seva gent. I per la sublim sensibilitat, com s’ha fet evident en la passada festivitat del Corpus. On tot i les limitacions, el poc que s’ha pogut fer ha estat fantàstic.

                                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de juny del 2021)

OBRIM LES PORTES AL CORPUS

  

                   fotografia: Carme Yll Barra

    Guardo un entranyable record de les vigílies de la festivitat del Corpus, quan  es celebrava el dijous, que al passar pels carrers on hi havia una casa amb una portalada gran i generosa entrada, els veïns s’hi aplegaven i es dedicaven a desfullar flor i sobretot a tallar les tiges de la flor de Sant Joan, que era la flor que més predominava en les catifes. Aquesta feina anava acompanyada pel flaire tan característic que desprenen les sempre vives, nom amb el qual també es coneix aquesta flor, perquè per dies que passin sempre conserva la seva grogor característica  i tot i que el seu flaire s’afebleix, tampoc acaba de desaparèixer del tot. 

    Podem parlar que el Corpus de Sitges resorgia en aquelles entrades tan característiques que durant la resta de l’any era l’avantsala a la intimitat dels seus estadants. Una de les entrades del carrer Sant Francesc que més s’avenia amb aquests preparatius, era la del costat de l’estanc, on la Lola, l’estanquera,  i la seva família, amb l’Annita Julian i les germanes Buixens, acollien a la resta de dones del veïnat. Una portalada  que convidava  a seguir guaitant a les entrades de les cases dels altres carrers. La que quedava més al descobert era a can Font, la casa d’aquesta família disposava d’entrada pel carrer Major i pel de l’Àngel Vidal. Per on s’hi accedia a través d’un singular pati, en el seu interior per la Festa Major hi ballaven els gegants i la família i amistats es distribuïen per la llarga balconada del pis superior. Per aquestes vigílies el veïnat  hi desfullava la flor, oferint una imatge diferent, perquè aquesta petita tradició, la dels preparatius a l’interior de les entrades, a can Font es pot dir que quasi bé sortia al carrer.

    A partir de que la festa es va traslladar al diumenge, el desfullar els pètals de les flors es porta a terme a la mateixa vigília, a la nit i en ple carrer. Una activitat  que va associada  amb els qui es dediquen a dibuixar el terra. 

   L’endemà, quan s’obren les portes, com aquestes de la fotografia, la del Palau de Maricel, apareix la catifa de flors. Un detall al qual hi ha anat associada la sensibilitat dels habitants del poble, perquè la festa del Corpus i en concret les catifes de flors i l’exposició de clavells, ens identifiquen internacionalment.

     L’any passat el protagonisme de la festa es va centrar a l’església parroquial i a la plaça del Baluard, on es va confeccionar l’única catifa i com a detall complementari, s’hi va disposar una selecció de florits clavells, en reconeixement a tots els cultivadors/es. Els allà exposats  eren de la col·lecció d’en Joan Manel Enríquez. Ara, un any desprès, en Joan Manel malauradament no és entre nosaltres i la celebració de la festa, tal com la coneixíem, encara pateix les limitacions a causa de la pandèmia. Tanmateix l’evolució a la baixa  d’aquesta,  farà possible que es puguin confeccionar unes catifes davant les portes dels edificis més significatius del nucli antic. Davant les portes de l’Ajuntament, davant la porta principal de l’església. A la del Palau, més coneguda per la dels gegants, perquè darrera d’elles s’hi han disposat la parella de gegants vells. També davant l’artística porta  del mateix Palau de Maricel, on en aquest raconet romàntic del brollador es pot admirar el típic complement de la festa, com ho és l’ou com balla. Amb la catifa que s’estendrà fins a la porta del Cau Ferrat. 

    Una ben escollida representació de la resta de portes de totes les cases, davant les quals les flors han cobert el terra dels carrers. Cases que, durant els anys transcorreguts, s’han transformat i s’hi ha alternat nous estadants. Detall que no ha estat un impediment per a que les flors assoleixin el protagonisme,  el qual es pot contemplar en l’exposició: “El Corpus de la Gent”. Curiosament, davant mateix de la porta que hi dona accés, a can Falç de Mar, s’hi mostra en format reduït la 81a Exposició Nacional de Clavells. Quan avui, l’Anna Grimau serà l’encarregada de pregonar la festa del Corpus d’enguany.

    A partir d’aquí, gràcies a la perseverança dels veïnat  que engalanen balcons, que tenen cura dels clavells, i de la feina que porta a terme la Comissió, que presideix l’Angelina Salesas, obrim les portes a un Corpus íntim, que es fa visible al Pati Blau que ha adornat l’Àngel Lorenzo i en els carrers i places de manera més acollidora. Tot desitjant que aquesta obertura restringida, serveixi per a que el proper any es puguin obrir totes les portes de bat a bat a la festa i a la tradició com sempre l’havíem conegut.

                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de juny del 2021)