UNA ARTISTA DE TALLA GRAN

Tot sovint apareix en els diaris informacions que, tot i apartar-se de l’actualitat més destacable, contribueixen a posar un polsim de curiositat i de gratitud al variat i no sempre beneplàcit nombre de bones notícies. Així va succeir al llegir la columna que la Pilar Rahola té assignada a La Vanguardia. En aquesta ocasió hi escrivia un descriptiu recordatori a la benvolguda i recordada Mary Santpere, al coincidir la data del 1 de setembre amb el centenari del seu naixement, que hauria celebrat si la vida hagués estat generosa amb ella i li posposes tantes prorrogues com fossin necessàries per tal de poder-hi arribar.

Artista dotada d’una naturalitat exquisida i d’un cos que sobrepassava les mides d’una no sempre limitada normalitat. Alta, amb ella s’hi escau l’especificació, com un Sant Pau, la Mary estava dotada d’un talent artístic que la feia destacar en la seva especialitat, el teatre i sobretot brodava els papers còmics. Hi contribuïa tan la seva naturalitat com l’espontaneïtat que van agafades de la mà. Amb una demostració colossal del saber estar damunt dels escenaris dels molts que va trepitjar i on va arrencar molts aplaudiments i sensacions entranyables destinades al públic assistent a les seves funcions.

A banda de les seves actuacions al costat d’altres actrius i actors de renom, compartint els papers assignats en l’obra que representaven, la nostra protagonista va encapçalar unes gales, en les quals ella n’era l’única protagonista. Actuacions que va fer arreu, inclòs el nostre poble, assolint uns clamorosos èxits.

Va ésser a Sitges on es va envoltar d’un bon nombre d’amistats, raó per la qual sovintejaven les seves visites. El punt de trobada acostumava ser al pis de les germanes Senabre, La Mercè i l’Aurèlia que vivien damunt de can Torrens. Cal tenir en compte que la tenia uns dots artístics que si els hagués desenvolupat de ben segur que s’hauria fet un lloc en el complex i variat món de l’espectacle. Junt amb l’Annita Julian i tants altres destacats/des protagonistes locals, completaven el repertori d’aficionats amb el qual escenificaven els espectacles que organitzava el polifacètic Artur Carbonell, també amb la col•laboració del mestre Manuel Torrens i Girona.

En “Pompeio” Senabre, pare de les noies també tenia per afició la musica, tocava en les bandes que organitzava el seu veí. En una escala on en cada replà hi vivia un músic o artista de la fotografia. A la vegada els Senabre estaven emparentats o tenien molta amistat amb els Roquetes, també músics, i que feien estada al pis del Cap de la Vila quan venien a Sitges a passar uns dies, En Raul Roqueta tocava el contrabaix portat per l’afició musical que era complementaria al seu ofici. El seu germà Vigí tocava la trompeta i ho alternava amb la faceta de vocalista. Aquest sí es va dedicar professionalment a la música actuant en reconegudes orquestres americanes.

Aquesta projecció musical, teatral i artística en totes les vessants, feia que la Mary Santpere s’hi trobes bé entre la gent de Sitges i d’aquí les seves sovintejades estades a la Vila. Recordo també que una d’aquestes estades va ser en motiu d’haver acceptat ser l’ artista convidada en el Ral•li de Cotxes d’Època Barcelona Sitges. Seria en una de les primeres edicions quan, just arribar de la capital, feien parada a la urbanització de Vallpineda, quan feia poc s’havia urbanitzat l’indret i com a promoció propagandística portada a terme pel promotors del projecte urbanístic. En aquesta ocasió va venir acompanyada per la seva filla Yoya i la seva presència, tan familiar entre nosaltres, va despertar mostres de gran entusiasmem durant tot el recorregut pels carrers del poble, d’aquell interessant mostrari de cotxes antics que si sempre ha despertat curiositat, en aquells anys, quant just es portaven celebrades poques edicions, l’interès era molt més acusat, coincidint també amb la curiositat per saber l’artista, o personatge famós, que s’afegia a la comitiva automobilística.

La també polifacètica Pilar Rahola, fa esment en la seva col•laboració a una anècdota ocorreguda en el transcurs d’una entrevista que li va fer el popular locutor Bobby Deglané, quan li va preguntar que opinava dels comentaris estesos per terres castellanes que es referien a què quan els catalans parlaven semblava com si bordessin. La Mary, mostrant un gran domini d’escenari, li va respondre que el que sí era veritat que hi havia molt costum de posar el nom de Boby als gossos. Recordo perfectament que aquesta situació va generar moltes opinions i temes de conversa entra la societat catalana i la des més enllà. La contundent i descriptiva resposta va posar contra les cordes a aquell agosarat locutor que va haver de trampejar una situació compromesa davant de molts espectadors de la petita pantalla.

Nascuda en el si d’una família d’artistes, emmaridada amb va viure anys difícils pel context del país, però la seva època es va caracteritzar per un auge teatral que va permetre que la seva espontaneïtat, conjuntament amb el seu peculiar estil, fer-se un nom i deixant un record entre tots els qui vam tenir el goig de veure-la actuar. I la gent de Sitges de coincidir amb ella en les moltes vegades que havia vingut per retrobar-se amb les amistats i compartir els projectes del gran creador que va ser l’Artur Carbonell i que per tantes afinitats es professaven admiració mútua.

La Mary Santpere va ser una artista, com s’acostuma a dir, de cap a peus. I aquí rau el mèrit de la comparació, la distància entre el cap i els peus era tan considerable que la seva alçada física defineix perfetament l’altura del seu talent artístic i creatiu i sobretot molt apropat a totes les persones que l’admiraven i estimaven.

El seu destí va començar en un vagó de tren que és on va néixer i va acabar en el seient d’un avió, on va morir. Ben poques persones han gaudit del privilegi de venir al món amb el sotrac i lentitud d’un tren de màquina de vapor i marxar muntada damunt un prodigi de la enginyeria aeronàutica. I entremig navegar per entre els corrents d’una carrera artística on va acaronar èxits. Envoltada dels seus i de tantes persones que la van admirar i li van correspondre i, de ben segur, d’amargors, comunes en tot ésser humà, i que va haver de dissimular quan es pujava a l’escenari i havia d’arrancar somriures i rialles d’entre els espectadors.

En aquest primer dia del mes de setembre la Mary hauria complert cent anys, una xifra que malgrat l’absència de la protagonista, el seu record perdura entre els qui vam tenir el plaer de conèixer i viure de prop la seva projecció artística. El pas dels anys ens fereixen de mort, però sempre queda un repunt de vida en la memòria dels vius, que permet glosar el record dels absents.

J. Y. M.

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de setembre 2013 )

LA POPULARITAT DE LES PERSONES

Conviure és una concreció que va molt més enllà del que és el fet de viure. Perquè comporta un apropament i una relació constant amb tota les persones amb les quals compartim veïnatge i determinats neguits. Per tant, aquest apropament, aquesta relació, moltes vegades decanta cap una popularitat, la qual pot arribar a assolir un grau tal que contribueixi a formar part de les singularitats de l’historia local. Curiosament, però, si ens parem a reflexionar observem que la popularitat de la gent de Sitges es fa més palesa uns anys enrere. Hi contribuïa a que qualsevol singularitat viscuda podia generar a un motiu que la veu popular s’encarregava d’amplificar. I fins i tot aquestes influències passaven de pares a fills i per tant no s’extingia, diguem-ne, la denominació d’origen. Aspectes pels quals hom sabia ubicar la família, la casa on vivien. I a vegades a aquesta identificació hi prevalia més pel motiu que no pas el cognom.

Aquesta observació ens permet arribar a la conclusió que actualment, llevat excepcions, del conviure quotidià, no sorgeixen aquestes falses i simpàtiques identitats, fruit de la popularitat, aconseguida per detalls diversos. En ocasions d’una certa transcendència i altres per un simple actuació sense cap altre conseqüència que la propagació que en fa la gent de l’anècdota Desconec els motius fonamentals d’aquesta pèrdua , devaluació, dels fets que podrien derivar, com ho feien abans, en populosos motius. Coneguts i promoguts per l’ampli ressò de la veu popular.

Poc a poc ens anem distanciant de les rebatejades identitats de determinada gent del poble. Arribarà un dia,, de fet ja hi som immersos, que el jovent no ubicarà la procedència de les persones d’acord amb els motius amb el quals han estat identificats. I aquest procés oblidadís sens dubte va en consonància amb el creixement en quant a nombre d’habitants del poble.

Un exemple que ens ho demostra amb connotacions festives, és la celebració de la Festa Major. Quan la massiva afluència de gent a un dels actes més emotius del programa, com ho és l’entrada de les gralles, devalua el significat d’aquest primer acte de la vigília i la posterior tocada en honor dels fundadors. Fins i tot, per sort, s’ha massificat el nombre de grallers, si ho comparem amb l’entrada de gralles de la nostre joventut que era d’una eloqüent simplicitat participativa. I que potser els únics que gosaven beure un gotet de moscatell eren els propis grallers, a can Juanillo i a can Ferri, pel costum que tenien de remullar la canya per adaptar-la millor a l’embocadura. La resta dels espectadors traguet de l’aigua fresca del canti. Amb tan poca xardor matinera, el respecte a la tradició i el comportament estava assegurat.

La mateixa estructura participativa es podia entreveure en la composició del seguici dels balls populars. I on escassejava més, curiosament, era en l’apartat del foc. En una època es van carregar amb el drac: els Palmes, en Berrugueta i en Tai-Tai . Els quals tenien més feina a plegar-lo que a fer-lo caure, perquè a determinades hores del recorregut, l’estabilitat dels portadors es feia molt insegura. M’explicava el mateix Carles Palma que en una matinal es va tenir de carregar tot sol el drac, des del començament fins el final, perquè a la resta de companys, a aquella hora tan matinera les cames els hi feien figa i els hi rodava el cap. Eren els anys en què gràcies a trobar gent que volgués carregar amb la fera foguera. Sort n’hi havia d’aquests camàlics. Que els temps han canviat, ens ho demostra el simple fet que si abans fins i tot en el folklore el personal era el just i necessari, actualment n’és tanta la demanda per portar el drac o l’àliga que quasi bé hi ha que mesurar els mèrits i els valors en unes oposicions.

El s timbalers del seguici del foc també era molt reduït, es limitava als germans Ferret Curtiada, en Bartomeu, conegut popularment per en Tolu del gas, per haver treballat en aquesta fàbrica. I l’Antoni a qui la veu popular coneixia pel Xic de l’Esca. Es donava la paradoxa que els timbalers tenien influències a l’Ajuntament, on ocupava la porteria la Lola, la germana dels dos a qui va assolir la popularitat gràcies a la posició que desenvolupava en la casa gran, la Lola de l’ajuntament. Els timbalers a més de l’uniforma preceptiu lluïen un detall que no passava desapercebut, uns brots d’alfàbrega aferrat entre l’estreta i petita comissura de l’orella. Uns timbalers als quals, posteriorment, si va afegir l’Agustí Serra que treballava a la companyia de l’electricitat. Els tres vestien l’uniforma oficial de la colla de diables. Vet aquí que amb els anys el seguici del foc ha esdevingut una mena de batukada que molt poc té a veure amb els ingredients bàsics de l’acompanyament dels balls. És així com es va perdent la popularitat sorgida de l’entorn festiu, al qual uns personatges de la vila, desprès d’una llarga trajectòria de col•laboració, es van guanyar i el seu record ha perdurat, això sí, amb perill d’extinció. Va quedant com a valuós material reservat als estudiosos del tema i als pocs que anem quedant com a testimoni de la seva presència i de les seves genialitats.

Quan la popularitat es guanyava per mèrits propis, encara que aquests fossin d’una simplicitat extrema, extreta, moltes vegades dels costums de cadascú. Com és el cas de l’Antonieta Cartró, la seva dèria per empolainar-se de manera extravagant, la popularitat la va rebatejar com la Cartrona. Expressió que s’ha fet servir quan algú s’atapeeix d’ornaments: sembles la Cartrona. La influència veïnal, altre fet destacable entre la convivència de la gent del poble, es feia palesa cada vegada que a l’Antonieta se li escava el lloro que tenia. Donada la veu de l’arma, tot el veïnat es posava en estat de col•laboració per tal de fer tornar a l’animaló a la reclusió de la popular veïna. L’escena, en qüestió, es convertia en un pas de comèdia.

La popularitat de les persones en el temps modern, es centra en les sovintejades presència de determinats personatges en la televisió. Quan hi coincidim pel carrer, no ens estem de comentar: surt a la tele. Però els temps moderns també han fet possible envoltar de popularitat a un nombre no massa nombrós de personatges que conviuen entre nosaltres.

No fa gaire ens deixava una icona de la senzillesa viscuda des d’una vesant alegre i distesa. La Carina passejava una eterna joventut, de la qual s’havia quedat amb les essències d’una infantesa feliç, que es negava a abandonar i que l’acompanyava com la millor targeta de presentació. La seva presència influïa una dosis d’un optimisme i una frescor emocional, envejable i encomanadissa. Alegre, acompanyada també per una inesgotable cantarella que convidava a provar sort amb els cupons de l’ONCE que despatxava i que tants importats premis havia repartit. La seva marxa ha deixat un buit entre les bases de la popularitat de la gent de casa nostra. Amb ella es desprèn un bocí de la ja minvada influència popular que, ja sigui pels motius de les famílies o per la manera d’ésser i actuar de cadascú, la seva influència deixarà de ser una normalitat en els costums de la gent de casa nostra.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de setembre 2013 )

DE FESTA EN FESTA

Els ratolins han estat el malson de les cases que disposaven d’un pati, pel qual es colaven a les interioritats. Davant la seva presència l’escombra era l’arma infalible per acabar amb la seva gosadia, batalla difícil de guanyar perquè la seva agilitat desbaratava l’harmonia i les bones maneres de la gent temperada.

Però la modernitat ha manllevat aquells ratolins enjogassats i els ha reemplaçat per altres que també fan de les seves. La seva rapidesa es fa palesa en la pantalla de l’ordinador i a mena de fletxeta va de un costat a l’altra, de tal manera que si no es dominen prou bé els seus moviments, el ratolí informàtic fa de les seves. És el que va passar amb l’article de la Festa Major, el tenia acabat i el senyal del ratolí es va plantificar damunt del número que corresponia a un article que ja s’havia publicat i jo vaig corroborar, a la seva gosadia, donant el consentiment per a que fos enviat a la redacció. Així va sortir publicat, altra vegada, “el carrer de les banderes”. De tots els mals va ser el menor perquè, efectivament, les banderes tornaven a penjar dels balcons.

El ratolí me l’ha jugat, però jo no vull que es surti amb la seva, per tant he cregut convenient aportar a aquesta secció l’article que vaig escriure per a l’ocasió. Havent aprés la lliçó que, abans de donar-li via lliure, hauré de furgar en la ratera i comprovar que es correspongui amb el que pertoca i així guanyar la batalla del seus enjogassats atreviments.

El 15 d’agost , dia de la Mare de Déu, es capitalitza el major nombre de festes que a més d’estar catalogades amb el distintiu de majors, també hi trobem l’implicació de la fira, en aquesta diada quan les Maries aconsegueixen un dels altres protagonismes, la seva afinitat amb el santoral del dia

Actualment la fira no té res a veure amb els anys de la nostra infantesa , que es caracteritzava per un seguit de parades que oferien un ben assortit escampall de joguines. La nostra es desplegava a frec de la platja de les barques i d’aquesta ben alineada disposició de casetes pintades de color verd, recordo a un firaire de complexitat voluminosa que vestia amb samarreta i per sobre de la blancor de la peça de roba, s’entrecreuaven els elàstics que li subjectaven els pantalons. Una parada que restava sota els dominis i atenció de tota la família del firaire calorós que deixava al descobert una abundant superfície pilosa. Aquesta fira, la nostra, representava l’apropament a unes joguines que resultaven accessibles a la despesa familiar. Fer un tomb per ella era com guaitar a un aparador replet d’il•lusions. A un somni que el podíem acariciar, gràcies a la gentilesa dels responsables de les parades que tenien la delicadesa de despenjar la joguina per a que la poguéssim contemplar de prop. Les dependentes vestien amb bates balderes, remenaven per entre les no menys desbocades butxaques del davantal curt que els servia per guardar el canvi. La fira era el mercat de la mainada, el més esperat. Situat en un lloc privilegiat, com ho és aquesta franja del litoral.

La fira, com aparador de petites joies d’infantesa, va anar perdent interès a mesura que les economies familiars anaven més folgades i no calia haver d’esperar l’agost per comprar la joguina , sinó que els desitjos dels més menuts es podien atendre qualsevol dia de l’any. La presència dels firaires ja no despertava l’entusiasme d’altres temps. En el declivi van sorgir noves iniciatives, pensades per oferir al•licients als més grans. I que millor que els plaers, simples però suggestius d’un pica -pica improvisat, a base pernilet o de xoricet, entre altres improvisades suculències Va ser la manera com la fira es va convertir en un escampall de parades que oferien menjars d’elaboració ràpida, mentre un dens núvol de fum s’enlairava cel amunt, gosant enterbolir la sempre atractiva imatge de l’església.

El fum, l’olor de fregit, la música estrident, van posar el colofó a una tradició que va apassionar a petits i grans. Fins a canviar d’escenari, perquè coincidint amb aquestes dates el parc de can Robert esdevé com un substitut d’un marc que era únic i el d’una disposició que era esperada, perquè la presència dels firaires suposava la porta per la qual s’accedia al pòrtic d’una de les festes que desperta més interès, la Festa Major. Curiosament també, alguns anys, s’acostumaven a complir els pronòstics de les persones de més edat, les quals vaticinaven que la presència dels firaires acostumava a venir acompanyada d’unes tempestes gegantines, amb proliferació de llamps i trons. Una situació molt pròpia de la climatologia estival. No obstant aquella pluja caiguda amb ímpetu, servia per alleugerir la sufocació ambiental, perquè refrescava ostensiblement l’ambient. Tant era així que els més visionaris donaven per acabat l’estiu. Una circumstància, aquesta de la tempesta, que posava en perill el negoci de la gent de la fira i que capficava a la gent de la pagesia que temien per la collita de la verema que era propera. Una pluja massa torrencial, així com una devastadora pedregada podien malmetre, a la recta final, tot el treball.

Les festes majors aglutinen molts factors que les fan diferents a altres. Tot i que el pas del temps també ha influït en el seu desenvolupament. No és el mateix ara que, per exemple, fa cinquanta anys, perquè davant tots els avenços viscuts, el sentit de la festa perd en el recorregut molts dels seus al•licients. Petits detalls que contribuïen a magnificar-la, els trobem barrejats en l’evolució del dia a dia. I aquesta suplantació es fa més palesa en els pobles de la costa, on es pot dir que es viu en una festa constant. Entre els detalls on s’observen més aquests canvis els trobem en l’aspecte musical. Comptar amb la presència d’una bona orquestra contribuïa a conferir categoria a la celebració. I ja no parlem de la casa que podia comptar amb el privilegi de tenir assegut a la taula, a l’hora del dinar, a un músic. També el costum es va anar perdent a mesura que van proliferar els establiments de restauració, perquè tot el gruix de la formació ha estat derivat a hotels i restaurants. Un altre aspecte que ha tendit a desaparèixer és el parament dels emblemàtics envelats. Una icona de les festes majors de molts pobles que no disposaven de sala de ball. Avui arreu hi ha magnífics poliesportius, on el tema de l’esport és relatiu, no així el servei de la piscina que durant aquests mesos es veuen molt concorregudes. Aquests espais oberts a les celebracions que s’hi vulguin projectar, són els més adequats per destinar-los a acollir els corresponents balls.

Aquests són alguns dels grans detalls que s’han anat perdent pel camí. Fins arribar a la vesant econòmica.. Els pressupostos s’han aprimat i l’aspecte musical no s’ha escapat. Les diferents comissions encarregades d’organitzar la festa, ho han de fer amb uns pressupostos que estan sota mínims i aquesta circumstància fa trontollar l’estabilitat de les grans formacions orquestrals. Les programacions d’aquests dies es basen en la participació dels músics justos i necessaris per a fer ballar. Alternant música en directe amb la de discs . Lluny queda, llevat excepcions, la massiva contractació d’artistes de primera fila. Com aquells balls que oferien el Prado i el Retiro, on hi havien actuat el bo i millor del món de l’espectacle.

De festa en festa és la tònica que ocupa aquestes jornades. Quan, sense adonar-nos, tornem a donar valor a les petites coses que permet no menysprear altres opcions, les quals també són prou dignes.

"JAQUE MATE"

Amb aquest terme tan incisiu es dóna per finalitzada una partida d’escacs. Per arribar a aconseguir el triomf de la partida s’ha de poder encerclar la peça del rei, amb les diferents peces que configuren el tauler amb les quals juga l’adversari, de manera que no tingui cap altra escapatòria que claudicar al setge que està sotmès. Qui primer dels dos jugadors que s’enfronten damunt les quadrícules blanques i negres, aconsegueix tal irreversible situació, s’apunta el triomf.

A Sitges, com a tot arreu del món els escacs ha comptat, i hi continuen havent, jugadors que saben jugar d’una manera molt tècnica i altres que just sabem moure les peces i defensar-nos el millor possible. Ha estat un joc propici per ser jugat a aixopluc dels cafès de les nostres Societats, on els jocs de taula han tingut, des de sempre, els seus seguidors: el domino, la botifarra..., el billar i els escacs han comptat amb molts adeptes. Si més no de tots aquests llocs on la participació dels jugadors de les diferents modalitats ha proliferat amb més escala ha estat al Prado. Aquesta Societat s’ha envoltat d’una nodrida representació de socis, que dels escacs n’han fet un emblema que distingeix al col•lectiu pradista . tant és així que es va constituir una penya la qual, després moltes partides realitzades fora d’un context associatiu, a l’any 1932 oficialitzen la seva secció d’escacs, sent ara la secció més veterana del conjunt d’activitats que al seu aixopluc es desenvolupen. I també assolint la tercera secció local més antiga, després de la Societat de Caçadors, creada el 1923, el Club Natació Sitges, el 1925 : I el Club de Golf Terramar, el 1927.

A l’any 2007 la Penya d’Esscacs del Casino Prado, va celebrar el 75 aniversari . Per a deixar constància d’aquesta trajectòria es va publicar un llibre del qual són autors l’Ignasi Mª. Muntaner i en Jordi Ferret, aquest últim una peça cabdal de l’equip del Prado i president que fou d’aquesta secció. Un treball molt interessant que recull una admirable trajectòria, dintre la qual s’han alternat jugadors locals, pradistes o no, altres d’àmbit comarcal, nacional i fins i tot internacional.

Comencen organitzant tornejos locals que encabien dintre de la programació d’actes diversos de la Festa Major. A la quinta edició d’aquests campionats es celebren sota la denominació d’Open d’Estiu , on hi participaven jugadors de fora de Sitges, una participació que començava a ser destacable i assoleix la categoria de campionat comarcal. A partir del 1980 els campionats ultrapassant l’àmbit comarcal i s’obra la participació a jugadors de tot Catalunya , establint-se dos grups el A i el B .Es comença a inscriure’s jugadors estrangers.

Les dependències del Prado compten amb una sala destinada al joc dels escacs que era on es celebraven els campionats, Però degut a que la participació de jugadors anava en augment, els campionats van passar a celebrar-se a l’anomenada sala del Bingo, fins que aquesta també va resulta petita,. Eren els anys de la presència de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo, de la qual en va aconseguir el patrocini i gràcies a la mediació de l’amic Lluís Massó i Mestre, ex-president de la secció, expert jugador i en aquells moments regidor d’Esports de l’Ajuntament, aconseguí que la novena edició del campionat es celebrés en el saló d’Or del palau de Maricel.

Aquest primer i únic canvi d’ubicació va comportar un seguit de problemes logístics, fins el punt que en l’Antoni Ferret i Soler opta per deixar de dirigir l’organització del open del Prado i agafa el relleu en Rafael Marcet i Soler. El trasllat fora les dependències de la Societat fou un canvi que tampoc va ser ben vist pel president de l’entitat en aquella època, el Sr. Ramon Artigas, el qual no concebia que un campionat organitzat per la Societat es celebrés fora de la seu pradista. És així com es decideix que l’open torni a casa i es jugui en el saló teatre. Una decisió molt encertada que permet captivar als jugadors que venen de fora i donar més facilitat de moviment al públic que assisteix com a espectadors i seguidors de les evolucions de les jugades per part dels participants, molt d’ells ostentant la categoria de grans mestres.

En Francesc Gonzàlez Alonso portava l’organització de l’open quan aquest va celebrar la vint-i-cinquena edició, comptant amb l’eficient tasca del qui n’és secretari, en aquell moment, Daniel Marcet. Posteriorment el Sr. Francesc González va ser nomenat president del Prado i actualment continua com a president de la penya d’escacs. No obstant com més gran es fan les coses, sempre flaqueja per la part econòmica, perquè representa que les despeses són també majors. Coincidint amb l’edició de l’aniversari, la qüestió econòmica apunta com una amenaça pel futur de l’open. l’Ajuntament s’implica una mica més, augmentant la subvenció i s’aconsegueix la col•laboració molt valuosa de determinats establiments hotelers que aporten un nombre determinat d’habitacions on poder hostejar a mestres internacionals. Aquest fet permet alleugerir a l’organització d’una carga difícil d’assumir si a més s’ha de fer front a la retribució econòmica amb la qual estan recompensats els guanyadors de les diferents categories.

Fa pocs dies que ha finalitzat la 39edició de l’open d’escacs Vila de Sitges, amb una nombrosa participació de jugadors que han jugat en les diferents categories de l’open. Aquesta nova singladura aconsegueix establir una fita important, una continuïtat que ve avalada per la gran afició i dedicació que han desenvolupant sitgetans i gent vinculada al poble els quals, d’aquelles partides de cafè, van ser els capdavanters d’aquest campionat que ha agafat important rellevància. Molts noms propis encapçalen el palmarès d’aquesta trajectòria. Sobretot gent del Prado que aprofitaven anar a fer el cafè i entaulaven la partida. Pradistes com en Joan Corella i Miracle, els germans Antoni i Enric Almiñana Formento, l’Antoni Marcet i Castelló. En Jordi Ferret i Roca, en Pau Servat i Fontanillas, al qual recordo de professor als escolapis i que participava en el jocs del pati, en aquells vibrants partits de futbol, la seva implicació li va valdrà una inoportuna lesió que li va deixar atrofiada l’articulació del colze. Una altre puntal va ser l’Antoni Jordà i Mateo que a més de bon jugador esdevingué un mecenes de la penya, ja que gràcies a ell es podien fixar bons jugadors. Sento molt haver de deixar-me a tants altres en l’anonimat, per raons d’espai, tanmateix per acabar ho faig amb el record de l’escultor Pere Jou i Francisco qui. a més de ser bon jugador d’escacs, va deixar esculpits en els inacabats capitells de la façana, la representació d’unes partides.

En aquests moments actuals, la sensació és que vivim en un “jaque” permanent. Ho estan els reis de debò, els polítics de tots els àmbits. I com si d’una partida es tractés, uns i altres, trampegen la situació, buscant escapatòria i a ser possible contraatac. Totes les combinacions possibles per evitar el “mate”. Ja veurem com acabarà aquesta patida complicada i de final imprevisible.

                                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 d'agost del 2013 )

PORTES OBERTES

Els mesos d’estiu s’han caracteritzat per una obertura de portes i finestres generalitzada. Quasi totes les cases de planta baixa, oferien una imatge molt peculiar. Per tenir obert fins i tot hi tenien la porta del carrer i, des de fora estan, s’albirava fins el pati del darrera de tot. Per aprofitar el poc aire que pogués circular, la mestressa de la casa s’assentava en mig del tiratge i des d’aquesta posició aprofitava per sargir la roba , o escoltar la novel•la, mentre que el seu posicionament li servia de punt de guaita , des on vigilar l’entrada.

Recordo com si fos ara que en la casa de la família Perea, en el carrer Sant Francesc, al costat del forn de pa, la porta dels baixos, durant les vesprades d’estiu, restava oberta i, des de el carrer, es veia a tota la família, nombrosa en tietes i avies, sopar a la fresca a l’entorn de la taula disposada en el pati. Era una imatge molt singular d’aquell Sitges de plantes baixes amb pati. Sopar a l’aire lliure i amb la porta oberta del carrer, transmetia una imatge de familiaritat i de suma confiança. I és que en aquells anys ningú hagués gosat traspassar, sense demanar permís, el llindar de la porta. Van fer just per gaudir del plaer d’una llibertat entre la qual no s’interposaven panys ni altres forrellats. La porta era oberta i, des d’allà hi podien guaitar tothom que ho desitges. I deia que havien fet just, perquè aquest petit plaer va sucumbir a mesura que el poble creixia i quan la família de la bonica casa del carrer San Francesc, es va disseminar per les circumstàncies de la vida que a tots ens afecta, es va començar a fer necessari tancar la porta de l’entrada si no volies tenir desagradables sorpreses. I a partir d’aquí ja mai més hem pogut deixar les claus al pany ni, molt menys, deixar l’accés lliure. I aquells baixos van deixar de ser-ho a mesura que s’edificava. Uns espais on el menjador acostumava estar a la part del darrera i l’habitació gran a davant. I si durant el dia la porta del carrer restava oberta, a la nit ho estava la finestra del dormitori. Tan sols tancava la intimitat una simple persiana d’aquelles de corda. Si tenim en compte que la finestra era baixa i les fulles obertes, hauria estat fàcil accedir a l’interior sense que s’adonessin de la presència de l’intrús. Però ningú estava per alterar els costums de deixar les portes i finestres obertes.

I va arribar el moment de tancar la porta i engegar el ventilador i així, un airet artificial, generat pel recorregut circular i intens de les seves pales, ha fet i fa que la calor sigui més suportable. Fins que innovadors invents necessiten que portes i finestres estiguin quan més hermèticament tancades millor. Em refereixo a l’aire condicionat que produeix una frescor artificial, no exempta d’inconvenients, però agradable quan la xafogor es fa quasi insuportable. El cos ha esdevingut molt ensenyorejat i reticent a haver de suportar les altes temperatures i busquem, durant els mesos de més calor, la fredor ambiental que desprenen aquests aparells els quals, junt amb la calefacció, cada vegada s’imposa més.

Res a veure amb fredors i escalforetes, s’ha produït un fet destacable, que obeeix a una obertura puntual, a l’abast de tothom, la qual hem denominat d’una manera que no podia ser més clarificadora: jornada de portes obertes. Aquesta obertura ens permet poder accedir a cases, edificis emblemàtics, així com museus i altres privacitats que, gràcies a aquestes iniciatives, es poden visitar sense cap cost i que si no fos així, en molts llocs, ni pagant hi podríem accedir perquè és d’ús privat o summament restringit als visitants aliens a l’edifici. Aquesta modalitat s’ha propagat i gràcies a ella ens permet descobrir intimitats i detalls que normalment estan reclosos en interioritats tancades a cal i canto.

Just quan s’ha obert la porta del mes d’agost, hem traspassat el seu llindar i el rigor de les temperatures continuen establint els paràmetres dels mesos més calorosos de l’any i aquestes escalfor aclaparadora es converteix en el tema principal de conversa i indefugiblement s’estableix la comparació: “aquest any fa més calor que l’estiu passat”. Una conclusió generalitzada no obstant gens fiable, perquè d’un any per l’altre no ho podem verificar si no és portant un control de les temperatures i aquesta labor solament la fan el personal que resta amatent de la climatologia i algun que altre curiós que fa un seguiment de les temperatures i dels litres de pluja caiguts durant els mesos de l’any.

La gent aprofita aquest mes per lliurar-se al plaer de les vacances i entre aquest anar i venir, veiem com portes i finestres que durant la resta de l’any estan tancades, ara són obertes i la joia d’aquests dies de lleure envaeix tots ela racons d’uns habitatges, com les habitacions d’hotels, que arriben a una ocupació alta, res a veure amb els mesos de més fred.

I aquests cap de setmana, fins el proper dilluns, les portes del santuari del Vinyet romandran obertes de bat a bat, durant les vigílies i el dia de la festa. Amb una mena de jornada de portes obertes, derivada en una visita guiada a l’ermita. En la celebració dels oficis religiosos i durant tot el dia de la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet, per tal de que el poble que s’hi apropa pugui venerar la imatge en el seu cambril. Durant la resta de l’any, la porta lateral del Vinyet que sembla ser n’era la principal, la trobem oberta si ens hi atansem dintre la franja horària que contempla la seva obertura. A partir de demà, doncs, i fins dilluns a la nit, totes les portes del Vinyet seran obertes i la gent entrarà hi sortirà amb la satisfacció que comporta el retrobament amb una festa molt sitgetana i molt concorreguda.

Després d’aquesta festivitat arribarem al llindar del dia de l’Assumpció de la Mare de Déu, el 15 d’agost, data que les Maries celebren la seva onomàstica. I un referent que afecta a la llum diürna, quan diguem i constatem que per a la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc. Les hores de llum de dia a partir de Sant Joan es van escurçant, malgrat que el fort de la calor comença des d’aquesta data i es prolonga fins ben entrat el setembre, quan a la nit ja cal tancar una mica la finestra.

Un agost amb moltes portes obertes, perquè sense necessitat de tancar-ne cap, arribem a la Festa Major. Tot just la darrera setmana, encarant la sortida del juliol, es va obrir la porta per a deixar tafanejar a les interioritats dels preparatius. Hi varem entrar i se’ns va donar a conèixer els noms del pendonista de Sant Bartomeu, la pendonista de Santa Tecla, el pregoner i l’autor del cartell, d’aquest any. Honors que han recaigut en l’Esteve Ferré, la Carme Merlos , en Xavier Gimeno i Víctor Bregante. Ve a ser com l’entrada d’una bafarada d’aire fresc i renovat i des d’ara fins al final, s’aniran alternant petits detalls fins a culminar en el gruix d’actes del la vigília i del dia de Sant Bartomeu. A quantes portes cal trucar per tal de tenir-ho tot enllestit.

Durant aquets dies de festa, Sitges ofereix unes singulars jornades de portes obertes, on tothom és convidat a gaudir de la festa i delectar-se amb el contingut del folklore tradicional.

Mantinguem activa la nostra il•lusió, perquè quan es tanca una porta se’n obra una altra.

 J. Y. M.

( articñe publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'agost del 2013 )

PROTAGONISTES DE LA TARDA

El dia està sotmès a la disciplina del rellotge, des de la primera llum de l’albada, fins a la fosca de la nit, és el període de temps que anomenem dia, i que el rellotge s’encarrega de mesurar el llindar entre el matí, la tarda i la nit.. Però per damunt del rellotge mana el sol que el cap i a la fi, la terra al girar en el seu entorn, fa possible llum, ombra i penombra. Ho hem trobat així i l’ésser humà ha aprofitat la llum del dia per desenvolupar la jornada laboral. Que no vol dir que a la nit no treballi ningú, tot al contrari. Existeixen oficis que es desenvolupen en les hores de foscor. I moltes empreses tenen establert el torn de nit, per tal de no parar la producció.

Però la institució que més ha destacat en aquest aprofitament de la nit ha estat la dels serenos. Sobretot en els pobles d’un cert nombre d’habitants, lògicament els menys poblats, la gent se’n va a dormir i cadascú vigila els seus dominis. A Sitges, quan els guàrdies municipals els coneixíem a tots, sabíem distingir entre la guàrdia urbana i els serenos. Ells acostumaven a ser sempre els mateixos, hi coincidíem després de sopar, quan enfilaven el carrer Sant Francesc cap a l’ajuntament.

Era una imatge que es repetia cada dia, a l’estiu es feia més evident perquè sortíem al balcó a prendre la fresca, en canvi a l’hivern la seva incorporació no era tan notòria. Que el factor temps és molt relatiu, ho exemplifica el fet anecdòtic que molts convilatans entraven a la consulta del dentista Josep A. Martínez Sardá, en el carrer Parellades, amb el torn dels municipals de la tarda i en sortien amb la parella de serenos destinats al Cap de la Vila. Hi havia entrat amb claror de dia i se’ls hi feia de nit, dintre de la sala d’espera o estirats en la butaca reclinable del dentista, amb la boca oberta i amb aquelles mans grosses i fortes remenant entre les dents i queixals dels qui encara els hi quedaven alguns de seus. En aquelles hores, després de tot el dia d’escoltar tota mena d’ais i uis i també la típica pregunta del cangueli: “Què em fará mal?”. Després, dic, d’una jornada laboral molt llarga i plena de laments, el doctor Martínez sentia una mena de fòbia per la pregunta en qüestió, i tant podia ser que esclatés amb una cridòria que s’escoltava des del carrer, una situació que poca tranquil•litat aportava a tots aquells que s’esperaven en la saleta, o podia succeir que continués cantant com si sentis ploure.

A banda de la jornada fraccionada en torns, al nostre poble s’hi ha concentrat una activitat d’una exclusivitat quasi més propícia de la tarda, per la qual semblava tenir el seu temps reservat a questa franja horària, la de després de dinar. Que és quan circulava la regadora municipal , comandada per en Josep Duran “en Rayo”. Feia la seva entrada pel carrer de Sant Francesc i passava pels carrers més principals, amb un rec a pressió, situat als extrems inferiors del dipòsit . Una aspersió que el mateix conductor regulava, de tal manera que quan passava algú per la vorera, feia disminuir la intensitat. En aquella hora la regada del carrer feia sortir fum de l’asfalt i deixava una sensació molt bona de frescor.

Com que la influència de la regadora només beneficiava els carrers principals, a la Maria Dolors Arnabat li regava una part del seu domini, la de davant de la porta de l’establiment de planxadora, no així a la banda de la finestra on hi tenien el menjador. Era, per tant, el moment de treure la regadora que la dona balancejava duna banda a l’altra del carrer.

No tardava gaire a incorporar-se a l’escena de la tarda l’esmolet. A més del Rodríguez que hi venia de tant en tant, s’alternava amb un altre que diria que també era de Vilanova, que els matins treballava a una de les empreses de la veïna Població. Baixet, pentinat cap enrere i amb un mono blau, moltes tardes deixava anar aquell xiulet produït per la planxa d’acer al refregar per la pedra d’afilar i que segons l’ondulació que flexionava canviava de refilet, però el conjunt era un so molt característic. De primer com que els esmolets venien de tant en tant, cada vegada que s’escoltava l’anunci, la gent s’apressava a dir: “l’esmolet, plourà”. Ho associaven a un canvi de temps. Però com l’assiduïtat d’aquell home era pràcticament diària , la climatologia va deixar de tenir els efectes secundaris que es relacionaven amb la seva presència. L’home guardava aquell singular carretó al Bar Espanyol. Dotat duna roda gran a la qual incorporava una corretja i accionant , amb el peu, un pedal allargat, la roda feia girar la pedra d’afilar. Un cop acabada la feina treia la corretja de la politja i la roda servia per poder desplaçar el carretó.

Entre aquestes arribaven els Juncosa, pare i fill, que venien de Vilanova i s’encarregaven de distribuir gènere, principalment a les botigues de queviures, ara a l’estiu venien carregats de fruita. En Pere era home de caràcter que sentia suma predilecció per Vilanova i la defensava a capa i espasa si algú s’atrevia a entrar en raons poc complaents als criteris del vilanoví.

I arribem als horaris dels recaders que acabaven d’arribar de Barcelona, com els Cosialls, els germans Bielsa , en Sanahuja, en Casimir Carbonell i els germans Albareda, aquests últims, com els de can Gori, feien el trajecte a Barcelona, anada i tornada amb camions i després els de can Mirabent ho distribuïen amb carros tirats per cavall. Els que feien el trajecte en el tren, arribaven carregats amb voluminosos mocadors de farcells, aquells dels quadrets, amb les espatlles arquejades, però amb el gènere ben disposat, de tal manera que no perdien res. La tarda era la seva hora, desprès de tot el matí de moure’s per la capital. L’arribada a Sitges era esperada pels seus clients, sobretot si l’encàrrec que portaven era important pels seus interessos.

Un altra protagonista de la tarda era l’Epifani, el neteja botes. Era l’hora en què es posava en la vorera de cal Xatet, al costat de la porta de l’obrador de can Massó, perquè s’hi escampava l’ombra . El matí restava a la terrassa del Roy, sempre fugint del sol. l’Epi també ha estat un dels personatges populars del poble, el qual tot sovint pregonava: Ai! De los pobres cuando yo sea rico”. Es volia venjar de les misèries d’una vida molt modesta, però honrada, amb una feina que just li donava per subsistir. El “limpia”, però, era home de mati, tarda i nit. La seva franja laboral depenia del moment escollit, per la seva clientela, quan es volia presumir.

Al límit de la tarda passaven les peixateres amb el peix distribuït en coves, damunt la carretilla, per vendre’l a la clientela habitual. Pronunciaven el crit: Nena que porto uns mollets... i les mestresses de casa, sabedores dels seus costums, ja restaven amatents. Si els hi interessava sortien a la porta i si no, des de l’interior, cridaven: “per avui ja tinc sopar”.

Han estat alguns dels protagonistes de les tardes sitgetanes, altres el seu protagonisme s’associava amb els matins. I vet aquí que ara, potser més que mai, en trobaríem molts que de la nit diguem que en fan dia.

J. Y. M.

DE LA MUNTANYA AL MAR

Aquests dies fa calor, massa per caminar per les muntanyes del nostre Massís. La pujada del Coll de la Fita es converteix en el primer escull que cal superar per accedir a indrets prou coneguts i valorats, be sigui pel paisatge que s’hi divisa o per les característiques que el fan mereixedor de la caminada.

El Puig d’en Boronet, la Trinitat i Campdàsens per posar tres exemples, tenen accessos alternatius, em refereixo que si pot accedir per diferents camins sense, necessariament, haver-hi d’arribar per la pujada de la Fita. No obstant sigui per on sigui, el camí és costerut. I si tenim en compte que la festa de la Trinitat i la de Campdàsens coincideixen amb unes temperatures estivals, fa que el camí esdevingui feixuc. Però com que disposem de cotxe a la porta, es converteix en una alternativa massa còmode com per renunciar-hi.

La Carme Raventós va néixer, va passar la seva infantesa i part de la joventut en una de les cases del llogaret de Campdàsens, el seus tenien cura de la terra de la família Amell. Un testimoniatge que era reviscut per explicar vivències, alegries i penúries de la vida camperola. Les més angoixants van tenir lloc durant les llargues nits de la guerra, quan l’aviació atacava la fàbrica de ciment de Vallcarca. L’estrèpit, en mig del silenci, de les Paves horroritzava a la Carme que, junt amb la seva família, corrien per amagar-se al bosc i, des del seu fràgil amagatall, escoltaven el brunzir i veien el gran resplendor de les explosions. Aquesta situació no la va oblidar mai i l’explicava sempre que en tenia ocasió.

Quan la pau va contribuir a alleugerir els ànims i poc a poc va permetre retornar a la rutina diària, la gent de Campdàsens, com ells, la família de la Rosita Tutusaus, a casa seva tenien el forn, i casualitats de la vida s’emmaridà amb el noi de can Vicenç forner. Junt amb en Joan de les Cases de Dalt, completaven un grup de famílies que amb els anys van venir a viure a Sitges.

Uns i altres, estiu i hivern, venien a la Vila a proveir-se del que necessitaven i la mainada anaven i venien cada dia a escola a Vallcarca.. Aquest anar i venir comportava fer i desfer el camí, bé sigui a dalt del carro, tirat pel cavall, o simplement a peu. Les distàncies s’escurçaven gràcies a l’agilitat que tenien aquella gent que estava avesada a caminar.

D’aquí que aquells anys ja sigui la festa de la Trinitat, la de Sant Joan a Vallcarca i la de Campdàsens, el primer diumenge de juliol, o la nit de Nadal a la capella de Jafre, comportava una implicació massiva de tota la gent de la pagesia que estava repartida per tot el contorn. A la Trinitat hi acudien els músics de la vila i amenitzaven un ball davant la casa de l’ermità. La nit de la vigília de la festivitat de sant Joan, a Vallcarca feien revetlla amb ballaruga. I aquest primer diumenge de juliol a Campdàsens hi acudien el Sr. Torrens amb un harmònium carregat al carro i també una selecció de músics, tots plegats acompanyaven els cants de la missa i desprès amenitzaven un populós ball en l’esplanada de davant de la capella.. De la qual n’era un fervent serven el sacerdot sitgetà, pare Antoni Torres i Fillola, el seu germà, Enric, va ésser director de la sucursal sitgetana del banc de Biscaia. El pare Torres, junt amb els Amics del Garraf van ser els promotors de la represa d’aquesta festa que es va anar lubricant amb l’entusiasme que hi van esmerçar aquells contertulians que es trobaven al taller d’en Sebastià Yll. Ell i en salvador Picas capitanejaren un projecte senzill, consistent en tornar a vestir de festa la planúria de Campdàsens i el recer de can Lluçà, on té lloc l’esmorzar , el pregó, la lectura de la poesia, així un entranyable repic de bastons i ballada dels capgrossos. Deixant, anys fa, per en Joan Ferrer de can Terradeus , ajudat per la Toni, la seva muller, la preparació de l’all i oli.

Han estat detalls simpàtics que han perdurat fins els nostres dies, malgrat que pel camí hem deixat a molts amics d’aquest Garraf.. Abatut pel sol d’aquests dies que llueix amb la força renovada d’un altre estiu el qual, fins fa poc, era complaent, em refereixo que ens obsequiava amb una benevolència atípica per les dates que ens trobàvem, perquè fins ara la calor no havia estat la protagonista de les converses.

Amb aquesta última incursió, la muntanya deixarà de ser la protagonista de les cròniques locals, fins al menys per allà ben entrat el setembre quan les vinyes d’aquest llogaret lluiran els embotornats gotims de raïm, amb la verema com a procés soci -ambiental pel protagonisme que li confereixen els veremadors. Que si bé ara és una feina més aviat monòtona i a vegades mecanitzada, en altre temps d’entre els ceps en sorgia un guirigall i unes enraonadories que alegraven la monotonia de la vinya. Tot seguit no tardarà gaire que els caminants tornin a transitar els camins. I, amb les primeres fredors, els boscos rebran els buscadors de bolets. Però per a tot això encara falta.

Ara tot el protagonisme es concentra a la voreta del mar, davant una nova temporada caracteritzada per l’acció d’uns inoportuns temporals que es van emportar la sorra de les platges i com la imminència del començament de la temporada era a tocar s’ha hagut de portar-ne de nova. De la muntanya al mar, amb tota una variació de contrastos.

I si variada i també enigmàtica se’ns presenta les entranyes d’aquests Massís, les fondalades marines ofereixen moltes sorpreses que sols els experts saben visionar des de les continuades immersions que hi fan. M’ho explicava l’altre dia en Frederic Malagelada, home de mar més que de muntanya, el qual reconeixia que el portes a buscar rovellons i és incapaç de trobar-ne cap, en canvi es submergeix cap les fondalades marines i gaudeix d’un afinat sentit de l’orientació que el porta a descobrir rareses que s’amaguen en aquestes profunditats. M’argumentava que seguint la coordenada del Brut del Vinyet es troba una pedra completament plana que ell gosaria a classificar com un dolmen, malgrat que ha estat bellugada i ja no es troba en la posició inicial, amb la qual es basava per tenir aquesta conclusió, sense que hagi estat ratificada .per les veus aciençades en el tema. En Frederic és un expert del busseig que ha trobat i ha ajudat a fer possible la recuperació d’importants peces, les quals han contribuït a inventariar els naufragis que han hagut davant de la nostra costa. En els meus anys de joventut em fascinaven les cròniques d’aquestes troballes que es publicaven en aquest setmanari. El seu protagonisme era notícia destacada i el seu nom apareixia en diferents mitjans de comunicació. Com el resultat d’un apassionament vers el món submarí que sempre ha despertat la curiositat i el interès de les persones que vivim tan a prop del mar, però que com a molt ens hem cabussat i guaitat a la capa de sorra d’un fons poc distanciat de la superfície.

El proper dimarts, festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona de la gent de mar, coincidirà amb la típica processó de les barques. Un detall singular just en l’equador del juliol . En un poble de mar i muntanya, amb tots els seus al•licients.

SITGES, 52.000 ANYS ENRERE

Una distància tan gran en el temps no ens permet ni imaginar-nos com seria aquest indret que avui anomenem Sitges. Historiadors i sobretot la curosa tasca dels arqueòlegs i antropòlegs ens permet tenir informació dels primers habitants del lloc. El punt de referència recau en la troballa que va fer mossèn Santiago Casanova en l’anomenada cova del Gegant, ni més ni menys que una mandíbula de l’home del Neandertal. Mossèn Santiago era un erudit dels fòssils, d’aquí que va identificar la troballa com una resta humana però no en va entrar en detalls en quant a l’època a la qual pertanyia. Fins que els arqueòlegs Joan Daura i Montserrat Sanz, catalogant les restes que es troben sota custodia de l’Arxiu Municipal, van arribar a la conclusió que l’esmentada mandíbula tenia una antiguitat de 52000 anys, que està dit aviat. Si tenim en compte la troballa d’una dent encara més antiga i les restes de fauna, un cop analitzada, ens remuntem als 70.000 anys enrere. Una xifra on aperceps que, per dir quelcom, 100 anys són una menudesa, com si es tractés d’abans d’ahir.

Entre altres conclusions dels entesos, a l’entrevista d’en Joan Tutusaus a la contraportada del setmanari, ens permet saber que el que ara anomenem Sitges no era un indret de la costa. Es trobava separat del mar entre 9 i 15 kilòmetres. Per tant el mar els quedava bastant lluny, com que estaven més acostumats a caminar aquesta distància no seria un impediment. Continuant amb les curiositats que expliquen, amplien la informació dient que en aquest espai hi vivien cavalls, cérvols, rinoceronts, mamuts i si a totes aquestes espècies hi afegim la que l’home del paleolític es bellugava entre hienes, lleons i lleopards, s’arriba a la conclusió aquest seria un lloc salvatge de primer ordre. I que els safaris que organitzaven no eren pas per divertiment, sinó com a base principal de manutenció i defensa dels atacs indiscriminats de les feres. Sota temperatures molt més fredes que les actuals, una altra curiositat, la del clima, per afegir a les singularitats d’aquests apunts de la prehistòria local.

És curiós com excavant cap a les entranyes de la terra, els experts troben restes que els permet situar la troballa en l’època pertinent. I com aquestes, després de tants mils d’anys transcorreguts, mantenen la seva forma original o si més no es troben el suficient malmeses com per poder determinar de quina peça es tracte i per a que es feia servir. Les persones desfilem, però deixem testimonis del nostre pas els quals, després també d’haver transcorregut milers d’anys, permetrà als especialistes de l’època catalogar i posar la data d’origen de la nostra civilització. Tot i que ben pensat com els productes d’avui són fets amb materials sintètics, poques restes quedaran incorruptes per poder certificar l’origen i la finalitat. Per exemple, la troballa de llaunes de conserva, els permetrà tenir lleugers coneixements de l’alimentació i de determinades preferències.

Ningú dels presents ens podem imaginar, ni que sigui de manera molt visionària i fantasiosa com serà Sitges, arrodonint la xifra, d’aquí 50.000 anys. Si el mar es retirarà i tornarà a ésser un poble del interior, si quedarà engolit sota les aigües... Ni tampoc com seran els costums, els hàbits i maneres de viure de la gent que hi habiti. Un altre aspecte que fa reflexionar, davant les xifres que es certifiquen mitjançant les troballes dels arqueòlegs, ens adonem que la nostra existència és d’una brevetat molt eloqüent, malgrat que a nosaltres no ens ho sembli. Ni tan sols si s’aconsegueix, com m’explicava un amic que ho havia vist en un reportatge, que l’ésser humà aconseguirà viure, com a mínim, fins els 150 anys, i amb una certa qualitat de vida. D’aquí que quan algú mori als 100 diran que ha mort jove. Tampoc és res si ho comparem amb els milers d’anys que ens separen d’aquells primers pobladors, els quals la seva qualitat de vida ja ens podem imaginar com deuria ser.

Els arqueòlegs troben en el sector que anomenem les coves, material molt valuós que certifica la presència dels primers pobladors, el mateix que serà exposat al Miramar per a qui ho desitgi pugui fer una passejada per entre uns 70.000 anys enrere A partir d’aquesta fita, la perfecció aconseguida en tots els camps, entre altres coses, permet posar data a les peces que van rescatant del fons d’aquestes cavitats, on avui el mar penetra en les seves interioritats i dificulta la feina. Quan fa 52.000 anys a davant de l’entrada s’estendria una immensitat de terreny que arribava vagin a saber fins a on.

Després de 50.000 anys, ara, ni lleons, ni mamuts..., solament sitgetans i sitgetanes, molts gossos, gats, algun cavall, diversitat d’ocells, aus i descendència humana de procedència diversa. Són a grans trets les espècies que viuen en aquest poble de llarga i complexa trajectòria històrica. Al llegir aquestes interessants aportacions, les quals fan possible establir una certa relació amb un passat tan llunyà, ens queden, però, molts interrogants sense aclarir. No obstant ens podem imaginar que aquells primers pobladors viurien en una independència absoluta, no els caldria reivindicar-la, potser només obeïen a un cap superior, a no ser que imperés la més pura anarquia.

Segons cròniques basades també en troballes, es té constància que a la plana de Campdàsens hi van habitar els ibers, tot i que el nom procedeix del segle XI i segons fa constar Ignasi Mª. Muntaner, és quan si va poder construir una mena de castell. Actualment queden dues torres de defensa, una a ca l’Amell i una altra a recer del mateix poblat i restes d’una fortificació enlairada sobre el mar que es coneix amb el nom del Castellot.

Seguint amb l’aportació de l’Ignasi Muntaner, l’església actual del llogaret es va construir a l’any 1853, restaurada el 1899 , així com posteriors manteniments que s’han anat fent per part de la propietat. I vet aquí que el primer diumenge de juliol, es celebra la seva festa que l’església dedica al Sant Crist. És quan la planúria de Campadàsens, amb els ceps mostrant la seva exuberant verdor, aconsegueix atraure el sentit més popular de la festa. Així, amb les primeres clarors del dia, molts dels nostres s’endinsen pels camins del Garraf , per tal d’arribar a temps per escoltar missa en aquesta capella que guarda els encants d’una esglesiola senzilla, de traç completament camperol. I quan la campana anuncia que la porta és oberta, el seu so s’escampa des de la plana fins a les fondalades, i rememora l’anunci dels dies de precepte que arribava fins a totes les masies del contorn. Perquè la capella de Campdàsens ha estat un referent molt estimat per a molta gent que per aquells indrets hi van fer llarga estada.

Aquest diumenge hi tornarem, perquè la seva festa és un cúmul de moltes i agradables sensacions. Que per la seva simplicitat i paisatge ens recorda altres que es celebren entre la mateixa concurrència i el mateix entusiasme. Aprofitem i deixem-ne constància, per a que d’aquí a 50.000 anys no estigui el més calent a l’aigüera.

                                                                                                                               J. Y. M.

                                                                                                                               

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de juliol 2013 )

RELACIÓ VEÏNAL

Diu el refrany: més val un bon veí a la porta que un parent a Mallorca. Hi estic completament d’acord.. Sobretot per reafirmar la relació que sempre ha existit entre veïns la qual, degut al constant anar i venir de la gent, el canviar molt sovint de residència, l’aspecte social de la relació ha experimentat canvis en les adaptacions entre els nouvinguts i els veïns que ho són de tota la vida. Vull dir amb això que algunes vegades, entre tots, s’estableix com un recel, per la desconfiança provocada davant la desconeixença. Contribueix en aquest aspecte el tarannà de cadascú., la predisposició per integrar-se dintre una comunitat de veïns. Quina cosa tan complexa la relació veïnal, la pedra de toc, després de la família, d’una convivència més àmplia, fins abraçar tot el col•lectiu que conforme un poble i així anant estenent-se a col•lectivitats d’àmbit comarcal, autonòmic i de país.

El nostre poble, com la gran majoria dels que s’arreceren en aquesta llenca de litoral, les construccions s’han caracteritzat per ser cases de, com a molt, planta baixa i pis, habitades per una mateixa família., bé fossin de propietat o que hi vivien de lloguer. Amb la particularitat que la gent canviaven molt sovint d’habitatge, hi influïa el preu del lloguer, si els hi sortia l’ocasió que amb el canvi s’estalviaven un duro, o per qüestions de climatologia, perquè la qualitat de vida depenia de l’escalforeta i la llum que propiciava el sol. Aquests canvis, pensats per notar millores econòmiques o per rebre amb joia la lluminositat d’un sol complaent, no acostumaven a interferir amb la relació veïnal, degut a que tothom es coneixia, així es podia continuar deixant la clau al pany sense cap mena de recança ni temor. I poder continuar traient la cadira a la vorera del carrer amb la mateixa satisfacció de poder entaular conversa amb uns veïns que posaven en pràctica uns costums generalitzats..

El que ara anomenaríem comunitats de veïns, no van tenir raó de ser fins que es van edificar cases amb més vivendes que les que componien el paisatge descrit en quant a les característiques de les construccions. La casa del rellotge del Cap de la Vila, els pisos d’en Zera i les cases d’en Paretó..., van significar el inici d’una convivència comunitària, cadascú a casa seva però compartint escala, replà, pati de llum i terrat. Aquest últim espai, molt adient per fer la xerrada mentre les mestresses de casa aprofitaven per estendre o recollir la roba. M’imagino el que deuria representar pels nous inquilins estrenar pis nou, amb els avanços més significatius de l’època. Sobretot tractant-se d’habitatges espaiosos i amb molta llum. Fixem-nos si van estar-hi bé, que en algunes de les cases esmentades encara hi viuen els descendents de les famílies que les van ocupar des d’un principi. Fet que va propiciar que, amb els anys, els lloguers que es pagaven eren, comparats amb els actuals, irrisoris. D’aquí que també els descendents dels propietaris s’hagin posat d’acord amb els inquilins per vendre-les-hi el pis i acabar d’una vegada amb un ermot que el pas del temps solament els comportava despeses, més elevades del que treien de les rendes del lloguer.

Entre aquestes reformes estructurals de les cases, es van construir les anomenades Cases Noves, amb el rerefons de l’obra sindical, un reagrupament de blocs de pisos, de no gaire volum d’alçada construïda, on hi van anar a viure també gent coneguda. En uns terrenys que eren a les afores del poble i que amb els anys han quedat completament integrats al nucli central. Les cases Noves són un referent d’habitatge pensat per a la gent treballadora, que han compartit veïnatge amb les cases dels pescadors que avui també són un referent que s’emmiralla amb les típiques construccions que han habitat els pescadors de la nostra costa i com a més típiques de la franja andalusa , amb una mica de pati a l’entrada. Fins no fa gaire encara hi rebrotaven les parres que ombrejaven l’entrada. Unes casones que sempre han fet goig, gràcies a la pulcritud que hi esmerçaven aquelles famílies que les mantenien amb el seu característic color blanc, lluminós i net. Una sensibilitat que també han preservat les famílies que ara les ocupen. Unes i altres, com les que en el seu dia van ser construïdes i anomenades cases barates. Aquestes s’alineaven al llarg de les dues voreres del carrer Espalter, unes construcció tallades pel mateix patró, de planta baixa i pis. Que conservin la seva estructura inicial sols en queden dues, a la de la família Pascual i de can Domingo. Han estat cases que han configurat el paisatge urbà, habitades per famílies que han fet del conviure veïnal, un referent del tan pregonat i enaltit sitgetanisme. Un exemple de convivència de costums compartits, de relació fraternal , com un exemple secundat, majoritàriament, per tota la gent del poble que ha viscut la transformació i hi ha participat, s’ha adaptat a les noves tendències de comunitats veïnals molt més diversificades i plurals.

I la gent de Sitges hem compartit veïnatge amb les poblacions de Vilanova i sant Pere de Ribes. La Vilanova industrial i marinera amb un dels símbols més emblemàtics, la Rambla. Que ha estat i ho continua sent, més que baix a mar, el lloc de passeig i de trobada dels vilanovins. Curiosament la gent dels pobles veïns, molt sovint, ens visiten i la seva presència ens recorda l’esperit amical que ens ha unit, llevat d’excepcions, on les rivalitats a vegades han desbaratat la convivència. El futbol, els apassionaments d’uns quans, els més folloneros han provocat fugides precipitades, acompanyades per rafegues de pedra., la intensitat de les quals es perllongaven fins a trepitjar els límits dels respectius termes. Sortosament, també el pas del temps, ha mediat en els ànims exaltats d’aquestes minories i les relacions s’han reconduït a una entesa generalitzada. Vilanovins, sitgetans i ribetans, quan convé compartim els mateixos espais, amb el respecte i l’educació que són menester per entendre’ns i beneficiar-nos, mútuament, de les posicions territorials de cadascú.

Com passarà aquest cap de setmana, quan els veïns de Sant Pere de Ribes celebraran la seva festa major. Que per cert, acaben de treure al carrer el primer lliurament del seu Abans particular, on es pot admirar el paisatge ribetà, amb les seves cases peculiars, a l’estil del les que encara es conserven al carrer del Pi. I tenint en compte que a molta gent els ha agradat ballar, els balls que es programaven per festejar aquestes festes, animava als més balladors a seguir totes les festes del contorn i, fins i tot, aquesta alternança “melodiosa”, propiciava algun que altre casori entre la nostra gent i la dels pobles veïns. Un dels últims galans que la ballava per tot el perímetre veïnal era en Manel Prats, el ros de Vilanova. L’home començava amb les sardanes i acabava amb el ball. Ho dominava tot. Que comptava els compassos mentre repuntejava les sardanes i perdia les comptes quan ballava arrapat com una paparra .

Veïns amb els quals tenim bones relacions, com si es tractés d’una comunitat ben avinguda. Perquè viure entre un bon veïnat és crucial per una bona convivència.

J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juny del 2013 )

ViGÍLIES DE SANT JOAN

Amb la festivitat de Sant Joan podem dir que queda inaugurat l’estiu. Comencen les vacances de l’escola i recordo que per aquestes dates acostumaven a tenir lloc els primers banys de la temporada. Em refereixo de quan canviar d’estació requeria uns preparatius i acatar uns costums que ni s’avançaven en el temps ni es prorrogaven, llevat que la meteorologia recomanés el contrari. Els senyors de la colònia, també anomenats “veranejants”, s’instal•laven amb el corresponent servei en les torres de Terramar. Alguns dels de primera línea disposaven del privilegi de muntar un parament a la platja, davant de casa seva, per poder gaudir de totes les comoditats i disposar d’ombra sense necessitat d’haver de parar els para-sols , ni haver d’estar en contacte directe amb la sorra.

Aquest començament de la temporada d’estiu venia marcat per aquestes singularitats, sobretot es notava en el vestir, sortien de l’armari les camises de màniga curta. D’uns anys cap aquí, la naturalesa ha estat generosa amb la climatologia i la roba d’estiu ha sortit abans del que, hipotèticament consolidaven els costums establerts. Aquest any, però, hem hagut d’establir una prorroga, o fer cas a una normalitat a la qual ja no estàvem acostumats, i no avançar, diguem-ne, les normes que marquen les estacions. Degut a que la primavera ha estat freda, plujosa i amb poques oportunitats per anar a la platja a gaudir de les primeres solejades bronzejadores. I amb uns temporals que a hores d’ara s’abraonen contra les platges, emportant-se la sorra. A banda d’això també hi cap les extravagàncies de la gent, sempre s’ha vist, ja que alguns s’avancen a les estacions i pot ser que es treguin roba abans d’hora, fet que crida l’atenció, no obstant cada cop menys perquè ens hi estem acostumant. Són els mateixos que en les vesprades de la Festa Major es posen un jersei. S’intueix com una fal•lera de voler avançar-se a la climatologia.

Com a curiositat cal apuntar que el gremi dels carnissers, cansaladers, xarcuters, sembla ésser que són el més calorosos de tots. Perquè, durant tot l’any, trossegen la carn, l’embotit, vestits de màniga curta i, quan convé, surten al carrer, amb la mateixa vestimenta, això sí, amb la salvaguarda del davantal blanc, com si aquesta peça protegís de totes les inclemències, per incongruents que siguin. No és un detall que es pugui generalitzar, si més no si ho observem podem constatar que és una característica força comuna entre ells. Un exemple que hem tingut ben a prop ho ha corroborat el bon amic Estanislau Artó, que es va emmaridar amb la Montserrat Tarrés, de la cansaladeria de can Candelari. l’Estanis es va decantar per l’uniforma de màniga arremangada i així ha vestit igual a l’hivern que a l’estiu . Solament el pas dels anys aconsellen tapar-se per tal de no haver de fer front als refredats els quals, a certes edats, poden tenir males conseqüències.

Una mica més avall d’aquest mateix carrer, el de Sant Francesc, en Marià Adell corroborava les singularitats costumistes de la màniga curta. Amb tot, les camisses que emprava eren de franel•la amb un dibuix destacat de quadres i que per no desentonar amb el costum s’arremangava les mànigues. Com també feia el seu germà, Cisco, que despatxava llegum cuita. Gent que no ha tingut la sensació del fred. En definitiva, dèries de la gent que remena carn i botifarres.

Unes excepcions del que acabo d’anotar han estat els germans Montané, en Manel i en Daniel de la carn. Ells es cobrien amb una bata i a través de l’obertura del coll, mostraven una elegància impecable. Doncs vestien amb camisa blanca i corbata. El seu era un uniforme que els caracteritzava, perquè els servia per oferir una bona imatge davant la seves clienteles respectives i després, havent dinat, es posaven l’americana i anaven al Prado a fer el cafè. Carnissers que, tant en la feina com en el carrer, passejaven una elegància que els distingia.

Un personatge que enlloc de arremangar-se, em refereixo a la manera de vestir, es tapava completament, tot i crec recordar que ja m’hi vaig referir en una altra ocasió,en torno a fer esment ara que toco el tema de la màniga curta i llarga. En Joan Olivé, que se les veia amb la llet,oferia una imatge tot a l’inversa dels tractants de carn, estiu i hivern portava el mateix jersei gruixut que li havia quedat summament balder . Durant la canícula d’estiu, veure a en Joan vestir jersei de llana, augmentava la sensació de calor. El veí de casa anava en contra de una certa lògica, perquè si era a la nits quan hauria estat més lògic preservar-se d’una hipotètica brisa fresquívola, era quan l’home es deslliurava del seu inseparable jersei i es quedava amb samarreta i pantalon curt , sopant a la fresca del carrer, davant la porta del seu establiment. Rareses, no. Costums o extravagàncies que els uns d’una manera i els altres d’una altra, formen part de la personalitat de cadascú.

I era a partir de Sant Joan quan els dies de festa, a hora una mica tardana, es sortia a passejar amb l’al•licient complementari de gaudir d’una certa frescor ambiental i poder gaudir del bon gustet que oferien els gelats, als quals mal anomenàvem, “mantecaus”. Eren els anys en què la família Oliver es van establir al carrer Major. Les seves tècniques i varietat de gustos, van fer les delícies de tots. Van agafar el relleu del popular “Ché”, el qual va popularitzar la no menys suculent “xorraeta”, un regalim de gelat encastat amb un tros de galeta, amb el qual obsequiava a la seva clientela per deixar provar la qualitat del producte. La família Oliver , els italians com popularment s’han conegut als establiments que posteriorment van obrir en diferents punts del poble, són una referència dels gelats variats a Sitges. Quan també es menjava com un postra excepcional per les festes més assenyalades. Havia d’esser “de barra”, com així anomenàvem al gelat que es tallava i s’encastava entre dues galetes primes i quadrades. Disposar d’una barra sencera de gelat i tallar a capritx, era un altre dels plaers restrictius, perquè no es menjava sempre i s’havia de començar i acabar degut a que les neveres de gel no refrescaven prou com per allargar la seva durada.

Hem arribat a la revetlla del dia de Sant Joan, quan una de les primeres revetlles publiques que es van celebrar, eren a redós del l’Hospital de Sant Joan Baptista, amb ball i castell de foc als seus jardins i flaire d’alfàbrega que es ven a la casa durant el dia de la festa, després de l’Ofici. Aquella revetlla de caire familiar, va arrelar entre els veïns de l’anomena’t Poble Sec i en va sorgir la festa de barri que tant harmonitza amb la tradició de la Vila. Per Sant Joan festa gran al Poble Sec, que ens recorda l’entusiasme que hi van dedicar els amics Joan Paretas i en Jordi Roca, presidents de les respectives comissions de les festes del barri. El seu entusiasme, l’exemple, ha prevalgut, fins als nostres dies, amb unes celebracions que són un referent per donar la benvinguda a l’estiu I per celebrar la diada segons ha anunciat la veu popular, però sense armes per entremig: “Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n va a caçar”.

                                                                                                                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de juny del 2013 )

NO ETS DE SITGES, SINÓ....

Internet és un món, un gegant tecnològic summament interessant que té la particularitat que ens pot reconduir fins a la intimitat més absoluta. Passejar-nos virtualment pel nostre poble, és la cosa més normal. Hi trobarem la informació que desitgem saber i, aquesta fins i tot ens conduirà a altres aspectes relacionats amb la temàtica sitgetana. Els experts, també anomenats internautes, hi naveguen amb coneixements ben fonamentats. I a cada moment ens sorprenen amb nous i interessants aportacions.

Fa cosa de dies hi han penjat una curiositat virtual amb la qual tothom hi pot dir la seva. Aquesta integració al fluid invent correspon a una mena de repte: “no ets de Sitges, sinó....”. Nombrosos detalls afloren, amb intenció de, ni que sigui per la petitesa del comentari, intentar treure a la llum aspectes del viure quotidià que a la vegada han tingut l’escalf popular, o el costum generalitzat de correspondre-hi. Les aportacions poden ser tantes com imaginació tinguin les persones que ho pengen buscant atreure l’atenció. Això, en certa manera, permet rememorar aspectes que potser ja ens havíem mig oblidat.

Amb aquest mètode i l’avantatja que ens ofereix la tecnologia, com he dit, qualsevol detall per simple que sigui, ens recordarà aspectes del Sitges viscut. Sols hi trobo un inconvenient, que els més joves hi entren amb desavantatge. Per raons d’edat no poden reafirmar-se amb el contingut de molts exemples que a mena, diguem-ne, d’exigències se’ns demana per demostrar i fer honor al més pur pedigrí del sitgetanisme.

La demanda, o la proba virtualment a superar, guarda relació i bona sintonia amb insignificances i altres aspectes més importants. El que tot sovint espatlla el rerefons d’aquesta àmplia exposició, acostumen a ésser els comentaris que segueixen a la demanda, la qual es simplifica amb les inicials NEDS. La proposta, sempre i quan es faci amb intenció de recordar aspectes del passat, pot arribar a ser interessant i fins i tot convertir-se en un mètode simpàtic, però quan la cosa deriva a una certa grolleria, el tema no pot ser mereixedor de tenir en compte i esgrimir comentaris desafortunats.

Com que els qui dominen i fan servir més aquests avanços són els joves, trobes que es fan referències a aspectes que relativament fa pocs anys que els hem viscut. Aquest percentatge va en consonància amb el interès que ha despertat Internet entre els de més edat. Els de la meva generació hi hem arribat just, o si més no la curiositat ha estat fonamental per endinsar-nos en aquest món tecnològic i, sense un coneixement massa tècnic, hi ha excepcions, potinegem aquestes noves tecnologies ni que sigui de manera molt bàsica. D’aquí que es nota també en aquesta secció de facebok la col•laboració dels més grans, alguns sense haver-se endinsat en aquest món, dicten idees als seus fills. Per posar un exemple jo puc penjar: “ no ets de Sitges, sinó vas coincidir amb la Cartrona empolainada”,perquè ho he viscut. Però si retrocedeixo més enllà i dic: “no ets de Sitges, si no vas fer cua a cal Xatet per aconseguir un got d’orxata, amb el qual en Salvador obsequiava en el dia del seu Sant “. Estic penjant una obvietat que jo no he viscut, però sí n’he sentit parlar.

De tenir continuïtat aquesta secció de referència sitgetana, amb els avanços que ens té reservats la tecnologia a l’abast de l’ésser humà, les futures generacions es referiran més o menys a aquests termes: “no ets de Sitges, sinó anaves a omplir el dipòsit de benzina al Molino”. Perquè en aquells moments tots els cotxes seran elèctrics.

I mirant cap a un futur molt més inversemblant, però està demostrat que no hi ha res impossible. Ho corrobora el fet que molts somnis d’aquell gran fantasiós anomenat Juli Verne s’han complert. El demà apunta a un projecte que està en fase molt avançada, el de poder sortir a fer una volteta per l’espai, en viatge de plaer, i tornar amb la satisfacció que has vist la terra des de l’orbita. I és que Sir Richard Bronson està ultimant els detalls per iniciar aquestes visites, organitzades per Virgin Group, amb uns preus també estratosfèrics però que s’aniran abaratint a mesura que passin els anys i vagin tenint una continuïtat. De produir-se i trobant la manera d’abaratir costos, podran arribar ser assequibles a les butxaques dels nostres besnéts . Amb la rapidesa que avança la tecnologia es consolidaran projectes que ni ens els imaginem.

Qui ho havia de dir, en l’època dels nostres avis, que es podríem desplaçar d’un lloc a un altre amb la comoditat i rapidesa que ofereix l’avió. Els aeroports s’omplen, a diari, de viatgers i per l’espai aeri i circulen un nombre molt important d’avions. Sempre que l’ocasió ha requerit enlairar-se cap el cel, ens ha envaït la curiositat per veure si volem, de sortida o d’entrada per damunt de Sitges. Veure el nostre poble des de les altures és un plaer que s’ha de viure. D’aquí que també hi cap l’opció: “No ets de Sitges, sinó has vit el campanar des del cel”. I sempre amb el supòsit de que la secció de facebook segueixi aportant aquests condicionants, pot arribar la conclusió que apunti: “no ets de Sitges si no has sortit a l’espai i t’ has plantejat posicionar la situació del poble des de tan llunyana distància”.

Tocant ja de peus a terra, molts ens conformaríem que ser de Sitges representi continuar estimant i cuidant el nostre poble, sense perdre els valors més essencials. I que la tecnologia que imperi en aquell moment no es sobreposi als elements i condicions primordials d’una convivència que giri a l’entorn del mateix objectiu: preservar la vila de totes les incongruències que malmetin el seu encís. I Tant de bo es conservi el costum de llegir el setmanari, amb notícies i opinions que facilitin el bé de tots. I que encara es pugui apuntar: “No ets de Sitges, sinó lleixes l’Eco”.Serà un bon senyal i una ferma garantia de continuïtat. Deixant testimoniatge escrit dels fets més rellevants i d’aquelles que no ho són tant, però que també contribueixen a fer poble.

Bé sigui per Internet o mitjançant aquestes pàgines el ser de Sitges, en la majoria dels casos, està ben representat. Altra cosa és que la moda imperant, entre aquestes innovadores tecnologies, permet penjar, a l’anomenada xarxa, puntualitzacions, les qual ens fan viatjar en el temps fins a enquadrar, en ell i en el lloc corresponent, el detall exposat. Per altra banda el setmanari publica una interessant secció, de la qual ara en té cura l’Albert Soler amb l’enunciat : “ Se’n parlava un...”. Que com anteriorment ho feia els “75 anys enrere”, aporten curiositats del poble i referències al protagonisme de la seva gent .

Som i serem de Sitges.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de juny del 2013 )

EL CARRER DE LES BANDERES

La bandera és el distintiu més distingit i determinat per representar i identificar un país, una entitat i quants postulats s’apleguin sota l’ensenya que els aglutina. D’un temps cap aquí les banderes onegen, moltes vegades, amb un caire reivindicatiu, altres per celebrar victòries i també per donar una oficialitat rellevant, al costat de les banderes d’entitats, organitzacions que són les amfitriones d’un acte. Atenent a aquesta bona disposició de posar la bandera, segons sigui la seva representació, assolirà un valor que farà merèixer el respecte i l’acatament que es mereix. També la seva col•locació obeeix a l’estricte protocol establert, d’aquí que més d’una vegada, la retirada d’una o altra, és motiu de controvèrsies importants.

Quan cal donar relleu als sentiments més patriòtics de la ciutadania, també quan l’ocasió, la data, s’ho val., o per expressar la satisfacció que produeixen determinades victòries futbolístiques , les banderes es despleguen, tot sovint, al llarg de les baranes dels balcons. De fa un temps, el col•lectiu gai celebra una festa que té l’epicentre en la nostra Vila, una ocasió per a que la seva bandera multicolor també predomini en l’ambient sitgetà.

Recordo que quasi bé la única senyera que el seu propietari gosava exposar a les mirades, era un tros de tauler, amb les quatre barres pintades, segurament que no era fàcil poder adquirir uns metres de senyera de roba, perquè a prou feines es comercialitzava. En Joan Ossó del bar Espanyol , el fill de can Ferri, s’atrevia a fixar-la en els barrots de la barana, en un dia que per a ell i molts tenia un significat especial, cada 14 d’abril, data de l’aniversari de la proclamació de la República. Eren temps que la seva exhibició era poc usual, o s’havia de tenir cura de no provocar a les autoritats corresponents. Estic convençut que les autoritats locals, sabedors dels sentiments del protagonista, feien la vista grossa i no manaven la seva retirada. Aquest fet puntual clamava l’atenció perquè no era un fet habitual, en Joan es va avançar a una exhibició que ha arribat a ser molt secundada, fins el punt que alguns opten per tenir permanent penjada la senyera.. Ni tant ni tan poc, perquè si se’n fa massa ostentació, quan cal fer prevaldre el protagonisme del símbol, al formar part del paisatge quotidià, ja no ressalta de la mateixa manera.

S’alternen, com he dit, en aquest posar i treure de banderes, les que representen els colors d’equips de futbol, perquè les victòries més significatives bé es mereixen una exhibició d’entusiasme i una de les maneres més elegants és la de penjar la bandera al balcó. Els mateixos diaris esportius s’encarreguen de distribuir-les, conjuntament amb l’edició del dia, la bandera que correspon a la victòria motiu de celebració. La variació també ofereix una nota festiva que perdura fins que es va afeblint l’eufòria victoriosa. També hi ha qui prefereix deixar aquest símbol exposat de manera permanent, amb el convenciment que se’n succeiran altres. Perseverança davant la derrota i satisfacció pel triomf, els colors estan per damunt de tot.

Entrant en l’àmbit local, la bandera que més ens representa és la que mostra l’ensenya local, l’escut de Sitges, a ella m’hi referiré més endavant i és que altres de més particulars i centenàries són aquestes que serveixen d’ensenya a la Societats del Prado i del Retiro, les quals han presidit, entre altres efemèrides, la comitiva que acompanyava als assistents de la clausura de l’Exposició de Clavells a l’ermita del Vinyet. Un altre aspecte curiós, si més no luctuós, és el costum de posar la bandera a mig pal, quan es mora un soci/a de les dues entitats. En un temps quan acostuma a passar desapercebut l’òbit de la gent de Sitges. Abolides les esqueles que en donaven informació, el detall de la bandera sense acabar de ser hissada, desperta la curiositat de tots els qui hi coincideixen i són coneixedors d’aquest formulisme.

La bandera de Sitges té una presència molt polivalent, la qual és fa més palesa quan amb ella s’engalanen els balcons amb intenció de voler magnificar les nostres festes més rellevants. Com passa durant la festivitat de Corpus, allà on hi havia costum de posar domassos, ara llueix l’ensenya sitgetana. I ho fan d’una manera molt espectacular els veïns del carrer Jesús, amb una disposició generosa de banderes que s’intercalen al llarg de tot el traçat del carrer i en molts balcons del mateix, que culmina amb la disposició en tots els balcons que s’aboquen al Cap de la Vila. El carrer Jesús, el seu veïnat, fa anys que mostren una sensibilitat meritosa vers tots els esdeveniments que tenen lloc a la Vila. I la festivitat del Corpus els motiva enormement , quan avui continuen la tradició els fills dels estadants més emblemàtics amb el vistiplau dels més grans. El punt d’inflació el marca la distribució d’unes artístiques rajoles, incrustades en una paret de la façana de la casa de la Maria Matas, rajoles que informen de la categoria dels premis aconseguits i l’any a que corresponen.

Aquest primer tram que va des de ca la Maria fins a can Marcet i a can Clarà, en tenen cura la pròpia família Matas, el net de la Ramona i la Montse Marcet que acostuma a ésser la dissenyadora, entre altres col•laboradors . El següent tram va des de ca la Gloria i l’Antoni Mirabent fins a ca la Vinyet Olivella . Tram de carrer que dirigeix en Miquel Marsal i Ortiz , molt implicat amb aquest carrer que va ser el seu, quan vivia amb els seus recordats pares en la rebotiga de la barberia. Durant tants anys, en el terra del carrer, s’ha combinat flor, familiaritat i bona harmonia veïnal.

Enguany el Cap de la Vila ha estat dissenyat per la colla dels castellers. Tot guaitant a les banderes dels balcons de la casa del rellotge, trobem a faltar la presència de la Nuri Gassó, que amb la seva distingida elegància sortia al seu balcó per guaitar a la tradició des d’aquesta talaia privilegiada, que tenia per veïns a la família del Sr. Albert del “Sigle”, a les noies de can Sanabre, a la família Torrens, mestre que dirigia la banda de música de la processó. Just en aquest enclavament on assoleix màxima rellevància l’elevació de la custodia, en un dels moments més significatius de la festa.. La Nuri es ha deixat just a la vigília, quan els preparatius atrafeguen a la nostra gent. Ella que sempre estava preparada per viure amb intensitat tots els esdeveniments que tenien lloc al poble.

Les banderes amb l’escut de Sitges s’han imposat als domassos que formaven part de la tradició. Els llueixen la Casa de la Vila i la rectoria, amb gran i elegant majestuositat. I també el balcó de la Roseta Peris , un domàs antic i molt curiós per l’escut amb corona inclosa. Des d’un dels seus balcons, vaig poder admirar un detall curiós, durant la nit de la vigília, la projecció al terra del carrer de la plantilla de la catifa. La tecnologia posada a l’abast de la festa. Quasi podríem parlar d’una catifa telemàtica. Temps al temps, de més verdes en maduren.

Aquests dies Sitges ha deixat ben alta la projecció de la seva bandera, per admiració de tots nosaltres i del gran nombre de visitants que ens han acompanyat. Com en els millors temps d’aquesta festivitat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de juny del 2013 )