LA POPULARITAT DE LES PERSONES

Conviure és una concreció que va molt més enllà del que és el fet de viure. Perquè comporta un apropament i una relació constant amb tota les persones amb les quals compartim veïnatge i determinats neguits. Per tant, aquest apropament, aquesta relació, moltes vegades decanta cap una popularitat, la qual pot arribar a assolir un grau tal que contribueixi a formar part de les singularitats de l’historia local. Curiosament, però, si ens parem a reflexionar observem que la popularitat de la gent de Sitges es fa més palesa uns anys enrere. Hi contribuïa a que qualsevol singularitat viscuda podia generar a un motiu que la veu popular s’encarregava d’amplificar. I fins i tot aquestes influències passaven de pares a fills i per tant no s’extingia, diguem-ne, la denominació d’origen. Aspectes pels quals hom sabia ubicar la família, la casa on vivien. I a vegades a aquesta identificació hi prevalia més pel motiu que no pas el cognom.

Aquesta observació ens permet arribar a la conclusió que actualment, llevat excepcions, del conviure quotidià, no sorgeixen aquestes falses i simpàtiques identitats, fruit de la popularitat, aconseguida per detalls diversos. En ocasions d’una certa transcendència i altres per un simple actuació sense cap altre conseqüència que la propagació que en fa la gent de l’anècdota Desconec els motius fonamentals d’aquesta pèrdua , devaluació, dels fets que podrien derivar, com ho feien abans, en populosos motius. Coneguts i promoguts per l’ampli ressò de la veu popular.

Poc a poc ens anem distanciant de les rebatejades identitats de determinada gent del poble. Arribarà un dia,, de fet ja hi som immersos, que el jovent no ubicarà la procedència de les persones d’acord amb els motius amb el quals han estat identificats. I aquest procés oblidadís sens dubte va en consonància amb el creixement en quant a nombre d’habitants del poble.

Un exemple que ens ho demostra amb connotacions festives, és la celebració de la Festa Major. Quan la massiva afluència de gent a un dels actes més emotius del programa, com ho és l’entrada de les gralles, devalua el significat d’aquest primer acte de la vigília i la posterior tocada en honor dels fundadors. Fins i tot, per sort, s’ha massificat el nombre de grallers, si ho comparem amb l’entrada de gralles de la nostre joventut que era d’una eloqüent simplicitat participativa. I que potser els únics que gosaven beure un gotet de moscatell eren els propis grallers, a can Juanillo i a can Ferri, pel costum que tenien de remullar la canya per adaptar-la millor a l’embocadura. La resta dels espectadors traguet de l’aigua fresca del canti. Amb tan poca xardor matinera, el respecte a la tradició i el comportament estava assegurat.

La mateixa estructura participativa es podia entreveure en la composició del seguici dels balls populars. I on escassejava més, curiosament, era en l’apartat del foc. En una època es van carregar amb el drac: els Palmes, en Berrugueta i en Tai-Tai . Els quals tenien més feina a plegar-lo que a fer-lo caure, perquè a determinades hores del recorregut, l’estabilitat dels portadors es feia molt insegura. M’explicava el mateix Carles Palma que en una matinal es va tenir de carregar tot sol el drac, des del començament fins el final, perquè a la resta de companys, a aquella hora tan matinera les cames els hi feien figa i els hi rodava el cap. Eren els anys en què gràcies a trobar gent que volgués carregar amb la fera foguera. Sort n’hi havia d’aquests camàlics. Que els temps han canviat, ens ho demostra el simple fet que si abans fins i tot en el folklore el personal era el just i necessari, actualment n’és tanta la demanda per portar el drac o l’àliga que quasi bé hi ha que mesurar els mèrits i els valors en unes oposicions.

El s timbalers del seguici del foc també era molt reduït, es limitava als germans Ferret Curtiada, en Bartomeu, conegut popularment per en Tolu del gas, per haver treballat en aquesta fàbrica. I l’Antoni a qui la veu popular coneixia pel Xic de l’Esca. Es donava la paradoxa que els timbalers tenien influències a l’Ajuntament, on ocupava la porteria la Lola, la germana dels dos a qui va assolir la popularitat gràcies a la posició que desenvolupava en la casa gran, la Lola de l’ajuntament. Els timbalers a més de l’uniforma preceptiu lluïen un detall que no passava desapercebut, uns brots d’alfàbrega aferrat entre l’estreta i petita comissura de l’orella. Uns timbalers als quals, posteriorment, si va afegir l’Agustí Serra que treballava a la companyia de l’electricitat. Els tres vestien l’uniforma oficial de la colla de diables. Vet aquí que amb els anys el seguici del foc ha esdevingut una mena de batukada que molt poc té a veure amb els ingredients bàsics de l’acompanyament dels balls. És així com es va perdent la popularitat sorgida de l’entorn festiu, al qual uns personatges de la vila, desprès d’una llarga trajectòria de col•laboració, es van guanyar i el seu record ha perdurat, això sí, amb perill d’extinció. Va quedant com a valuós material reservat als estudiosos del tema i als pocs que anem quedant com a testimoni de la seva presència i de les seves genialitats.

Quan la popularitat es guanyava per mèrits propis, encara que aquests fossin d’una simplicitat extrema, extreta, moltes vegades dels costums de cadascú. Com és el cas de l’Antonieta Cartró, la seva dèria per empolainar-se de manera extravagant, la popularitat la va rebatejar com la Cartrona. Expressió que s’ha fet servir quan algú s’atapeeix d’ornaments: sembles la Cartrona. La influència veïnal, altre fet destacable entre la convivència de la gent del poble, es feia palesa cada vegada que a l’Antonieta se li escava el lloro que tenia. Donada la veu de l’arma, tot el veïnat es posava en estat de col•laboració per tal de fer tornar a l’animaló a la reclusió de la popular veïna. L’escena, en qüestió, es convertia en un pas de comèdia.

La popularitat de les persones en el temps modern, es centra en les sovintejades presència de determinats personatges en la televisió. Quan hi coincidim pel carrer, no ens estem de comentar: surt a la tele. Però els temps moderns també han fet possible envoltar de popularitat a un nombre no massa nombrós de personatges que conviuen entre nosaltres.

No fa gaire ens deixava una icona de la senzillesa viscuda des d’una vesant alegre i distesa. La Carina passejava una eterna joventut, de la qual s’havia quedat amb les essències d’una infantesa feliç, que es negava a abandonar i que l’acompanyava com la millor targeta de presentació. La seva presència influïa una dosis d’un optimisme i una frescor emocional, envejable i encomanadissa. Alegre, acompanyada també per una inesgotable cantarella que convidava a provar sort amb els cupons de l’ONCE que despatxava i que tants importats premis havia repartit. La seva marxa ha deixat un buit entre les bases de la popularitat de la gent de casa nostra. Amb ella es desprèn un bocí de la ja minvada influència popular que, ja sigui pels motius de les famílies o per la manera d’ésser i actuar de cadascú, la seva influència deixarà de ser una normalitat en els costums de la gent de casa nostra.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de setembre 2013 )