Una distància tan gran en el temps no ens permet ni imaginar-nos com seria aquest indret que avui anomenem Sitges. Historiadors i sobretot la curosa tasca dels arqueòlegs i antropòlegs ens permet tenir informació dels primers habitants del lloc. El punt de referència recau en la troballa que va fer mossèn Santiago Casanova en l’anomenada cova del Gegant, ni més ni menys que una mandíbula de l’home del Neandertal. Mossèn Santiago era un erudit dels fòssils, d’aquí que va identificar la troballa com una resta humana però no en va entrar en detalls en quant a l’època a la qual pertanyia. Fins que els arqueòlegs Joan Daura i Montserrat Sanz, catalogant les restes que es troben sota custodia de l’Arxiu Municipal, van arribar a la conclusió que l’esmentada mandíbula tenia una antiguitat de 52000 anys, que està dit aviat. Si tenim en compte la troballa d’una dent encara més antiga i les restes de fauna, un cop analitzada, ens remuntem als 70.000 anys enrere. Una xifra on aperceps que, per dir quelcom, 100 anys són una menudesa, com si es tractés d’abans d’ahir.
Entre altres conclusions dels entesos, a l’entrevista d’en Joan Tutusaus a la contraportada del setmanari, ens permet saber que el que ara anomenem Sitges no era un indret de la costa. Es trobava separat del mar entre 9 i 15 kilòmetres. Per tant el mar els quedava bastant lluny, com que estaven més acostumats a caminar aquesta distància no seria un impediment. Continuant amb les curiositats que expliquen, amplien la informació dient que en aquest espai hi vivien cavalls, cérvols, rinoceronts, mamuts i si a totes aquestes espècies hi afegim la que l’home del paleolític es bellugava entre hienes, lleons i lleopards, s’arriba a la conclusió aquest seria un lloc salvatge de primer ordre. I que els safaris que organitzaven no eren pas per divertiment, sinó com a base principal de manutenció i defensa dels atacs indiscriminats de les feres. Sota temperatures molt més fredes que les actuals, una altra curiositat, la del clima, per afegir a les singularitats d’aquests apunts de la prehistòria local.
És curiós com excavant cap a les entranyes de la terra, els experts troben restes que els permet situar la troballa en l’època pertinent. I com aquestes, després de tants mils d’anys transcorreguts, mantenen la seva forma original o si més no es troben el suficient malmeses com per poder determinar de quina peça es tracte i per a que es feia servir. Les persones desfilem, però deixem testimonis del nostre pas els quals, després també d’haver transcorregut milers d’anys, permetrà als especialistes de l’època catalogar i posar la data d’origen de la nostra civilització. Tot i que ben pensat com els productes d’avui són fets amb materials sintètics, poques restes quedaran incorruptes per poder certificar l’origen i la finalitat. Per exemple, la troballa de llaunes de conserva, els permetrà tenir lleugers coneixements de l’alimentació i de determinades preferències.
Ningú dels presents ens podem imaginar, ni que sigui de manera molt visionària i fantasiosa com serà Sitges, arrodonint la xifra, d’aquí 50.000 anys. Si el mar es retirarà i tornarà a ésser un poble del interior, si quedarà engolit sota les aigües... Ni tampoc com seran els costums, els hàbits i maneres de viure de la gent que hi habiti. Un altre aspecte que fa reflexionar, davant les xifres que es certifiquen mitjançant les troballes dels arqueòlegs, ens adonem que la nostra existència és d’una brevetat molt eloqüent, malgrat que a nosaltres no ens ho sembli. Ni tan sols si s’aconsegueix, com m’explicava un amic que ho havia vist en un reportatge, que l’ésser humà aconseguirà viure, com a mínim, fins els 150 anys, i amb una certa qualitat de vida. D’aquí que quan algú mori als 100 diran que ha mort jove. Tampoc és res si ho comparem amb els milers d’anys que ens separen d’aquells primers pobladors, els quals la seva qualitat de vida ja ens podem imaginar com deuria ser.
Els arqueòlegs troben en el sector que anomenem les coves, material molt valuós que certifica la presència dels primers pobladors, el mateix que serà exposat al Miramar per a qui ho desitgi pugui fer una passejada per entre uns 70.000 anys enrere A partir d’aquesta fita, la perfecció aconseguida en tots els camps, entre altres coses, permet posar data a les peces que van rescatant del fons d’aquestes cavitats, on avui el mar penetra en les seves interioritats i dificulta la feina. Quan fa 52.000 anys a davant de l’entrada s’estendria una immensitat de terreny que arribava vagin a saber fins a on.
Després de 50.000 anys, ara, ni lleons, ni mamuts..., solament sitgetans i sitgetanes, molts gossos, gats, algun cavall, diversitat d’ocells, aus i descendència humana de procedència diversa. Són a grans trets les espècies que viuen en aquest poble de llarga i complexa trajectòria històrica. Al llegir aquestes interessants aportacions, les quals fan possible establir una certa relació amb un passat tan llunyà, ens queden, però, molts interrogants sense aclarir. No obstant ens podem imaginar que aquells primers pobladors viurien en una independència absoluta, no els caldria reivindicar-la, potser només obeïen a un cap superior, a no ser que imperés la més pura anarquia.
Segons cròniques basades també en troballes, es té constància que a la plana de Campdàsens hi van habitar els ibers, tot i que el nom procedeix del segle XI i segons fa constar Ignasi Mª. Muntaner, és quan si va poder construir una mena de castell. Actualment queden dues torres de defensa, una a ca l’Amell i una altra a recer del mateix poblat i restes d’una fortificació enlairada sobre el mar que es coneix amb el nom del Castellot.
Seguint amb l’aportació de l’Ignasi Muntaner, l’església actual del llogaret es va construir a l’any 1853, restaurada el 1899 , així com posteriors manteniments que s’han anat fent per part de la propietat. I vet aquí que el primer diumenge de juliol, es celebra la seva festa que l’església dedica al Sant Crist. És quan la planúria de Campadàsens, amb els ceps mostrant la seva exuberant verdor, aconsegueix atraure el sentit més popular de la festa. Així, amb les primeres clarors del dia, molts dels nostres s’endinsen pels camins del Garraf , per tal d’arribar a temps per escoltar missa en aquesta capella que guarda els encants d’una esglesiola senzilla, de traç completament camperol. I quan la campana anuncia que la porta és oberta, el seu so s’escampa des de la plana fins a les fondalades, i rememora l’anunci dels dies de precepte que arribava fins a totes les masies del contorn. Perquè la capella de Campdàsens ha estat un referent molt estimat per a molta gent que per aquells indrets hi van fer llarga estada.
Aquest diumenge hi tornarem, perquè la seva festa és un cúmul de moltes i agradables sensacions. Que per la seva simplicitat i paisatge ens recorda altres que es celebren entre la mateixa concurrència i el mateix entusiasme. Aprofitem i deixem-ne constància, per a que d’aquí a 50.000 anys no estigui el més calent a l’aigüera.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada