DE LA MUNTANYA AL MAR

Aquests dies fa calor, massa per caminar per les muntanyes del nostre Massís. La pujada del Coll de la Fita es converteix en el primer escull que cal superar per accedir a indrets prou coneguts i valorats, be sigui pel paisatge que s’hi divisa o per les característiques que el fan mereixedor de la caminada.

El Puig d’en Boronet, la Trinitat i Campdàsens per posar tres exemples, tenen accessos alternatius, em refereixo que si pot accedir per diferents camins sense, necessariament, haver-hi d’arribar per la pujada de la Fita. No obstant sigui per on sigui, el camí és costerut. I si tenim en compte que la festa de la Trinitat i la de Campdàsens coincideixen amb unes temperatures estivals, fa que el camí esdevingui feixuc. Però com que disposem de cotxe a la porta, es converteix en una alternativa massa còmode com per renunciar-hi.

La Carme Raventós va néixer, va passar la seva infantesa i part de la joventut en una de les cases del llogaret de Campdàsens, el seus tenien cura de la terra de la família Amell. Un testimoniatge que era reviscut per explicar vivències, alegries i penúries de la vida camperola. Les més angoixants van tenir lloc durant les llargues nits de la guerra, quan l’aviació atacava la fàbrica de ciment de Vallcarca. L’estrèpit, en mig del silenci, de les Paves horroritzava a la Carme que, junt amb la seva família, corrien per amagar-se al bosc i, des del seu fràgil amagatall, escoltaven el brunzir i veien el gran resplendor de les explosions. Aquesta situació no la va oblidar mai i l’explicava sempre que en tenia ocasió.

Quan la pau va contribuir a alleugerir els ànims i poc a poc va permetre retornar a la rutina diària, la gent de Campdàsens, com ells, la família de la Rosita Tutusaus, a casa seva tenien el forn, i casualitats de la vida s’emmaridà amb el noi de can Vicenç forner. Junt amb en Joan de les Cases de Dalt, completaven un grup de famílies que amb els anys van venir a viure a Sitges.

Uns i altres, estiu i hivern, venien a la Vila a proveir-se del que necessitaven i la mainada anaven i venien cada dia a escola a Vallcarca.. Aquest anar i venir comportava fer i desfer el camí, bé sigui a dalt del carro, tirat pel cavall, o simplement a peu. Les distàncies s’escurçaven gràcies a l’agilitat que tenien aquella gent que estava avesada a caminar.

D’aquí que aquells anys ja sigui la festa de la Trinitat, la de Sant Joan a Vallcarca i la de Campdàsens, el primer diumenge de juliol, o la nit de Nadal a la capella de Jafre, comportava una implicació massiva de tota la gent de la pagesia que estava repartida per tot el contorn. A la Trinitat hi acudien els músics de la vila i amenitzaven un ball davant la casa de l’ermità. La nit de la vigília de la festivitat de sant Joan, a Vallcarca feien revetlla amb ballaruga. I aquest primer diumenge de juliol a Campdàsens hi acudien el Sr. Torrens amb un harmònium carregat al carro i també una selecció de músics, tots plegats acompanyaven els cants de la missa i desprès amenitzaven un populós ball en l’esplanada de davant de la capella.. De la qual n’era un fervent serven el sacerdot sitgetà, pare Antoni Torres i Fillola, el seu germà, Enric, va ésser director de la sucursal sitgetana del banc de Biscaia. El pare Torres, junt amb els Amics del Garraf van ser els promotors de la represa d’aquesta festa que es va anar lubricant amb l’entusiasme que hi van esmerçar aquells contertulians que es trobaven al taller d’en Sebastià Yll. Ell i en salvador Picas capitanejaren un projecte senzill, consistent en tornar a vestir de festa la planúria de Campdàsens i el recer de can Lluçà, on té lloc l’esmorzar , el pregó, la lectura de la poesia, així un entranyable repic de bastons i ballada dels capgrossos. Deixant, anys fa, per en Joan Ferrer de can Terradeus , ajudat per la Toni, la seva muller, la preparació de l’all i oli.

Han estat detalls simpàtics que han perdurat fins els nostres dies, malgrat que pel camí hem deixat a molts amics d’aquest Garraf.. Abatut pel sol d’aquests dies que llueix amb la força renovada d’un altre estiu el qual, fins fa poc, era complaent, em refereixo que ens obsequiava amb una benevolència atípica per les dates que ens trobàvem, perquè fins ara la calor no havia estat la protagonista de les converses.

Amb aquesta última incursió, la muntanya deixarà de ser la protagonista de les cròniques locals, fins al menys per allà ben entrat el setembre quan les vinyes d’aquest llogaret lluiran els embotornats gotims de raïm, amb la verema com a procés soci -ambiental pel protagonisme que li confereixen els veremadors. Que si bé ara és una feina més aviat monòtona i a vegades mecanitzada, en altre temps d’entre els ceps en sorgia un guirigall i unes enraonadories que alegraven la monotonia de la vinya. Tot seguit no tardarà gaire que els caminants tornin a transitar els camins. I, amb les primeres fredors, els boscos rebran els buscadors de bolets. Però per a tot això encara falta.

Ara tot el protagonisme es concentra a la voreta del mar, davant una nova temporada caracteritzada per l’acció d’uns inoportuns temporals que es van emportar la sorra de les platges i com la imminència del començament de la temporada era a tocar s’ha hagut de portar-ne de nova. De la muntanya al mar, amb tota una variació de contrastos.

I si variada i també enigmàtica se’ns presenta les entranyes d’aquests Massís, les fondalades marines ofereixen moltes sorpreses que sols els experts saben visionar des de les continuades immersions que hi fan. M’ho explicava l’altre dia en Frederic Malagelada, home de mar més que de muntanya, el qual reconeixia que el portes a buscar rovellons i és incapaç de trobar-ne cap, en canvi es submergeix cap les fondalades marines i gaudeix d’un afinat sentit de l’orientació que el porta a descobrir rareses que s’amaguen en aquestes profunditats. M’argumentava que seguint la coordenada del Brut del Vinyet es troba una pedra completament plana que ell gosaria a classificar com un dolmen, malgrat que ha estat bellugada i ja no es troba en la posició inicial, amb la qual es basava per tenir aquesta conclusió, sense que hagi estat ratificada .per les veus aciençades en el tema. En Frederic és un expert del busseig que ha trobat i ha ajudat a fer possible la recuperació d’importants peces, les quals han contribuït a inventariar els naufragis que han hagut davant de la nostra costa. En els meus anys de joventut em fascinaven les cròniques d’aquestes troballes que es publicaven en aquest setmanari. El seu protagonisme era notícia destacada i el seu nom apareixia en diferents mitjans de comunicació. Com el resultat d’un apassionament vers el món submarí que sempre ha despertat la curiositat i el interès de les persones que vivim tan a prop del mar, però que com a molt ens hem cabussat i guaitat a la capa de sorra d’un fons poc distanciat de la superfície.

El proper dimarts, festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona de la gent de mar, coincidirà amb la típica processó de les barques. Un detall singular just en l’equador del juliol . En un poble de mar i muntanya, amb tots els seus al•licients.