ENTRETENIMENTS

La setmana passada vaig intentar aprofundir en els productes que ens han estat més propers i que han estat crucials per contribuir a l’alimentació, o com a complements d’aquesta. Però com proclama la veu popular, no sols de pa viu l’home. De sempre han existit unes menudeses que, a mena d’entreteniment, han contribuït, amb la seva simplicitat a premiar el paladar, sense resultar res de l’altre món.

Entreteniments o llaminadures que s’havien caracteritzat per ser el complement inseparable de les sessions de cinema. D’aquest avituallament s’encarregaven el populars “cacaueterors”, els quals disposaven la paradeta, ben assortida. davant els locals de projecció. Se’ls anomenava així perquè la seva especialitat més sol•licitada eren els cacauets. Per pocs diners t’omplien les butxaques dels pantalons i tal abundància es feia notar enmig del silenci de la projecció de la pel•lícula , el constant cric-crac es convertia en un permanent rerefons que s’intensificava segons transcorria la trama del film , així si era d’acció o suspens les barres no donaven a l’abast a mastegar i deslliurar les pellofes de l’embolcall del cacauet. Amb aquest detall es podia mesurar el grau de tensió que determinades escenes produïen entre els espectadors.

Aquesta entreteniment havia aconseguit envoltar-se de grans adeptes, com el vell Sou el qual, abans d’entrar a amenitzar el ball, tornava a omplir-se les butxaques de cacauets i, ja a dalt l’escenari, no esperava acabar la interpretació del ballable, quan tenia compassos d’espera aprofitava per omplir-se la boca de tan viciós entreteniment. I com és de suposar la incorporació a la seva aportació musical no suposava haver fet net dels cacaus de la boca, no era un problema imminent, sabia la manera de fer-lis un racó, mentre bufava el instrument. Com és lògic la barreja de pellofes acabava pastant una barreja insòlita que emboçava el pas estret que existeix entre la canya i la “boquilla” del saxo, fins que aquest emmudia per sorpresa de companys d’orquestra i balladors que es quedaven sense escoltar solejar la melodia. Però com que el músic tenia taules i una certa patxoca no s’immutava, es mirava sorprès el saxo, com si es tractés d’un defecte de fabricació, si no hagués estat pel constant moviment de la boca que el delatava i sobretot per ésser reincident en aquest pas de comèdia que tenia com a protagonistes els cacauets, la dissimulada hagués pogut colar, però no el costum, per part del músic, que propiciava l’amuntegament de pellofes que reposaven en les interioritats del instrument, les seves arts no convencien al públic que ja sabien del peu que calçava.

Quan s’acabava la sessió de cinema, el terra de les sales oferien un escampall impressionant de tota mena d’embolcalls, essent els més prolífers els dels cacauets. Sembla ésser que l’entreteniment de les pipes, amb la pellofa exterior coberta d’una gruixuda capa de sal, va ésser posterior. Recordo, sense intenció de desmerèixer l’avituallament de ningú en quant aquest producte, que les millors pipes les despatxaven els germans Ferret, a la botiga dels nois, com s’identificava aquest establiment del carrer Sant Francesc. Eren grosses, plenes i quan les dents oprimien el llom del seu grisos embolcall, el xeric del trencament es feia notar, intuint, pel soroll, una llavor carnosa .

Entreteniments del diumenge a la tarda, per acompanyar les sessions de cinema. Quan un altre acompanyant, aquet més nociu , contribuïa a interposar una cortina de fum entre la pantalla i la sala, era quan estava permès poder fumar en aquests locals tancats, quina barbaritat! No eren de la mateixa opinió els fumadors de cigars havans, els quals desprès de dinar era un plaer asseure’s en la butaca del cinema i consumir, amb pausades pipades, unes tranques impressionats. No es comprèn com no s’adonaven espectadors i responsables de la sala que aquella densa fumera restava nitidesa a les imatges de la pel•lícula que al ser en blanc i negre ja no eren prou perfectes. Va caldre un temps per restringir, abans de les prohibicions, el poder fumar a la sala del cinema. Entre la primera sessió i desprès en el ball de tarda, les robes quedaven impregnades d’un olor de fum que calia airejar-les durant tota la setmana.

Mentrestant per la mainada el nostre proveïdors eren els de can Rabassó. La botiga del carrer Jesús que oferia diversitat d’articles, principalment tota mena de llavors i llegums per coure i per nosaltres, el més interessant, regalèssia, pegadolça i sense menystenir les xufles. Abans de menjar s’havien de posar en remull i el seu gustet era sensacional, diferent.

Durant els anys de la meva escolarització es dedicava a passar per les escoles, en el transcurs del recreo i a la sortida, un senyor al qual anomenàvem “el abuelo”, quan penso que aquell bon home deuria tenir l’edat que ara tenim nosaltres, m’esborrono del ràpid que ha passat el temps. Aquell especialista en arrels, al qual nosaltres li conferíem la categoria d’avi, portava ben disposats en un cistell de vímet, branquillons de regalèssia , d’una qualitat extrema perquè no era gens reseca ni recargolada , podríem parlar del filet d’aquesta arrel. El seu gust encara el recordo ara, així com la negociació que havia d’establir per aconseguir amb poca despesa un bon branquilló.

Començaven a ésser temps d’una certa bonança econòmica, potser perquè no hi havia prima de risc, ja prous que n’havien trampejat la nostra gent. El detall d’aquesta mena de folgança, es notava en els berenars, del qual n’era protagonista el panet de Viena i aquelles reduïdes i primes presses de xocolata Nestlé que es despatxaven a l’entorn d’un embolcall vermell. En començava, també, a ésser un preuat complement d’aquestes entreteniments de tarda, els pernilets i altres delicadeses les quals contribuïen a fer més apetitós i així recalar en els ànims dels més desganats. Aquests eren uns dels primers senyals de prosperitat un indicador que mostrava que la nostra societat ja no passava gana.

I com les nostres mares coneixien sobradament el peu que calçàvem, dosificaven les propines les quals sabien que destinàvem a aquests petiteses i quan ens veien mastegar, amb insistència, la massa rosenca d’aquells populosos xiclets Bazoka que tenien un format rodo i amb unes estries , recomanaven amb raó de causa : “deixa de mastegar que després no tindràs gana”.

Aquesta recomanació es pot aplicar als entreteniments que van sorgir després, com els sofisticats aperitius. Aquests tenen la pega que són devorats amb gana i un entusiasme desmesurat, provocant una certa desgana vers els plats forts de l’àpat que ve a continuació.

Els entreteniments que ens delectaran aquests propers dies, les castanyes i els panellets, s’afegeixen a tradició. La castanyada de la vigília i els panellets com a postra de la diada de Tots Sants. Delicadeses per esperar veure-les venir, quan els entreteniments, d’avui, són molts i no tots tan complaents com els que havíem compartit i gaudit.

                                                                                                                         J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'octubre del 2012 )

ELS NOSTRES PRODUCTES

Les circumstàncies han dificultat, en aquesta era moderna, continuar consumint productes de casa nostra, simplement degut a que les coses han canviat. El consumisme galopant ha ocasionat una àmplia oferta en tots els camps, tanmateix als estaments el qual correspongui la tasca de legislar, han hagut de regular i dictar unes normes amb les quals es garanteixi una qualitat que a la vegada compleixi les normes sanitàries, i també serveixi per tenir al comprador informat de la composició del producte i la data de caducitat, entre altres aspectes. Són algunes de les normes imposades que beneficien als consumidors i, amb elles, s’intenta evitar mals majors. A raó d’aquets preàmbul hauran pogut endevinar que el contingut de l’article es centrarà en els productes més comuns per garantir la subsistència i a la vegada per satisfer el paladar de determinades exquisideses. Matèries habituals en moltes llars sitgetanes que estaven a l’abast només sortir a l’hort.

Atenent-nos a que les característiques d’aquestes cases, permetien acoblar-hi alguns detalls que contribuïen a treure’n més profit. Un element que era molt comú en el si de les famílies, era el galliner. Que situat en aquells patis interiors esdevenia un referent. Tot i que el seu manteniment comportava força feina. Perquè criar l’aviram i els conills, requeria unes determinades atencions. La principal, un lligam que no permetia deixar ni un sol dia el compromís de haver de posar menjar i aigua. Per tant, aquesta obligació, dificultava l’haver d’absentar-se de casa ni que fos, per exemple, tan sols uns tres dies. Hi havia l’avantatge que en aquell temps la gent no sortia, com a molt ho feia per anar a passar el dia a Barcelona. Si pel motiu que fos la durada de l’absència es preveia una mica llarga, algun veí o familiar s’havia de comprometre a garantir el subministrament dels estadants del galliner.

Com que el cens dels galliners era alt, els seus propietaris es podien permetre la llibertat de proveir els veïns que no en disposaven, de la mateixa manera que vendre els ous per dotzenes també formava part d’un costum força generalitzat. Era una formulisme comercial molt d’estar per casa, no obstant comptava a molts adeptes, sobretot quan s’apropaven festes els encàrrecs proliferaven: “per diumenge matem un conill....”. Els pollastres es reservaven per a festivitats més assenyalades.

Així tothom hi estava implicat, uns els criaven per a la seva disponibilitat, altres els compraven matats i plomats, amb la garantia que la bèstia s’havia alimentat amb bona substància. A més dels rosegons de pa que els propis veïns guardaven per tal de contribuir al manteniment. Aquest aspecte em recorda el convent de les monges vetlladores tenien en el carrer Sant Francesc, allà disposaven d’un esplèndid hort, on no hi faltava el galliner. La mainada del veïnat hi acudíem a portar els rosegons, una generositat que ens permetia tenir accés a aquell espai tan ben aprovisionat de tota mena de verdures, aviram i conills. La permissivitat de la superiora s’estenia, sense restriccions, a poder acariciar els tremolosos conills i ens preníem la llibertat d’empaitar a les gallines i els pollastres que campaven al seu aire. Les monges es valien de l’hort i del galliner per a la seva manutenció.

l’Andreu Mirabent i la Remei vivien davant per davant del convent , amb el matxo aposentat a l’estable que tenien en el pati, per arribar-hi tenia de travessar el menjador, i el carro en l’entrada. Al costat hi havia una petita habitació on venien els pèsols, faves, mongetes tendres.... que collien de l’hort i ho pesaven amb aquelles singulars balances de dos plats.

Eren productes d’aquí, cultivats per la gent de la pagesia i per particulars que tenien cura dels seus galliners. Si més no, quan la tardor fresquejava l’ambient, la nostra gent anava a buscar rovellons i si la recollida era bona, també n’hi havia que en venien entre el veïnat. El mateix passava amb els caçadors, sempre tenien alguna que altra perdiu emparaulada. I aquells que anaven als paranys, igual et venien una filera de passerells que et regalaven una cadernera.

En els mesos d’estiu predominava el costum d’anar a fer musclos a la Ferrosa, i com la recerca acostumava a ésser abundosa els venien a una clientela que els era fixa. Això mateix feien els pescadors aficionats i fins i tot els professionals, quan al vesprejar passaven pels carrers oferint el peix acabat de pescar.

Sense oblidar-me dels cellers que elaboraven i venien vi al detall. D’aquí ve que potser el producte més antic que actualment comercialitzem sigui la Malvasia de l’Hospital . L’altre dia, parlant amb el restaurador Valentí Mongay, s’hi referia planyent-se del desinterès que generalment es fa palès per aquesta marca que és exclusiva de Sitges, quan tot sovint ens decantem per altres malvasies que, tot i identificar-se amb una de prou reconeguda, ja no procedeix de les nostres vinyes i s’embotella en altres indrets, això sí, previ haver adquirit la propietat de la marca. I de com per garantir la continuïtat de la Malvasia provinent del llegat Llopis, hauríem de consumir aquesta, que és elaborada de manera artesanal, i seguint el sistema tradicional. Ho avalen el color i, sense cap mena de dubte, el sabor, la qualitat. D’aquesta forma col•laboraríem amb la predisposició que mostra la Fundació de l’Hospital, la qual no regateja esforços, en primer lloc, per treballar les vinyes i en segon per continuar amb el mètode emprat per tants responsables i col•laboradors que ha tingut el celler, que els ha permès treure una Malvasia excel•lent.

L’amic aprofundia en el tema, aportant idees per potenciar la marca de la casa i que millor per fer-ho que en la pròpia mansió dels Llopis, convertida en museu, amb el seu ampli celler, on al visitant se li podria explicar que en aquelles interioritats dormia una malvasia que només es despertava quan es posava aixeta a la bota. I no sols això, aquest comentari de segur ja deu formar part de la visita guiada, sinó que també es podria fer un tast d’aquest xarop, mentre es complementa amb detalls de la seva especial elaboració. Suggeriments que ferien possible un millor apropament a aquest emblema sitgetà, sota el qual hi trobem la dedicació que hi han esmerçat molts vilatans, des de temps immemorials. Atrevint-nos a quasi assegurar que és el producte més antic dels que encara comercialitzem a l’empara el nom de la vila.

Un complement imprescindible quan ben aviat la tradició ens tornarà a delectarà amb les castanyes i panellets. Un producte més, amb rellevant protagonisme en les pastisseries, que ha estat elaborat en moltes llars sitgetanes, seguint receptes de les àvies. Encara avui hi ha qui els prepara de manera casolana i artesana.

Són alguns dels nostres productes que, com la malvasia de l’Hospital, tan ajuden a enaltir el nom de Sitges, motiu pel qual bé es mereixen el nostre recolzament, a part de l’admiració que hi puguem profesar.

                                                                                                                                 J. Y. M.

  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'octubre del 2012 )

LA POPULARITAT DE LA GENT DEL POBLE

La fama és sinònim de popularitat. La gent famosa ho són per diferents motius i camps d’acció que s’abracen a una vesant artística, científica, literària, poètica i, fins tot la popularitat, per desgràcia, en més d’una ocasió esquitxa a persones que han fet malifetes i barbaritats que han desestabilitzat normalitats i sentiments.

A aquest impacte social hi ha contribuït els mitjans de comunicació, en un aspecte destacat, la televisió. Tant és així que un personatge que surt repetidament a la pantalla, si la paraula fama és massa exagerada, sí que podem parlar de popularitat. Una definició que aconsegueix convertir les vivències d’un personatge públic, en una pertorbació de la seva intimitat.

Exposada aquesta introducció, podem encaixar aquest grau de coneixença entre uns àmbits molt diferenciat els uns dels altres. Si el personatge aglutina un àmbit de gran extensió , la seva popularitat esdevindrà universal.

Acotant un terme més proper acabarem centrant-nos en la intimitat dels pobles. On el grau de popularitat de la seva gent anirà en consonància amb la seva manera d’actuar i, sobretot d’ésser. Per recavar encara més en la identitat d’aquests habitants, caldrà recórrer als seus mots. Un costum que principalment en els pobles que més han crescut s’ha anat perdent, no podem parlar del mateix en indrets on la població continua sent equiparable a una gran família. I és curiós observar que quasi totes elles tenen un mot assignat que han anat heretant les successives generacions. Entre els més grans s’ha donat el cas que si se’ls pregunta, aportant noms i cognoms i arriben a dubtar de la identitat per la qual ens interessem, perquè sempre s’hi han referit emprant el corresponent mot.

El nostre poble no ha estat una excepció, ens hem valgut d’aquesta identificació tan peculiar fins que el temps i els nou vinguts han acotat una popularitat sorgida de les essències del conviure, per a retornar a una “normalitat”, entre cometes, que prioritza el nom i els cognoms davant qualsevol altra mena de suplantació de la pròpia identitat.

També ens trobem amb mots que hem atribuït a gent vinguda d’altres indrets, com així anomenaven a el Mantecauero degut a que aquell valencià elaborava i venia gelats. Tanmateix alguns mots no han ultrapassat l’àmbit de la convivència veïnal.

Ho puc exemplificar al referir-me a un personatge que va obrir un negoci de bodega i restaurant al carrer Sant Francesc, al costat del forn de can Bosch. L’home es va fer popular per les seves extravagàncies i fins i tot malifetes. Els veïns del carrer l’anomenaven “el Bodeguero”. Faré servir com a única identificació aquest mot tan limitat en quant a la seva divulgació, perquè ningú no ha sabut posar-li nom i cognoms. Entre les seves excentricitats se li atribueix que valorava els preus dels plats que servia a ull. És a dir, hom hi anava hi menjava per dues pessetes i quedava molt satisfet. Aquest ho pregonava a un altre possible client el qual, atret per tan bona propaganda, també hi acudia, però per menjar el mateix li cobrava el doble. Aquesta poca serietat va fer que anés quedant en quadre. Per acabar-ho d’espatllar, exposava uns grans peixos a l’aparador de l’establiment i com no tenia demanda i no existien les sofisticades neveres d’ara, la mirada del peix en qüestió, anava posant ulls de sípia morta fins que el llençava a dintre un cup que tenia l’establiment, a la vegada que la pudor s’anava apoderant de l’ambient de la taverna. Però no va acabar aquí les seves perspicàcies. Aquests episodis transcorrien a cavall de l’any 1933 al 1936. Un període de temps en qué la gent del poble estaven immersos en les repercussions que va comportar que la Laieta hagués repartit, en participacions d’una pesseta, la grossa de la rifa de Nadal del 1933, amb el número 07139. Amb aquest llaminer esquer, la majoria que s’havia vist afavorida amb la sort, volien continuar apostant i aquells que no havien comprat cap participació somiaven ésser afavorits i revenjar-se de la dissort.

El nostre protagonista va veure una oportunitat de fer uns quants diners i es va posar a vendre paperetes d’un número que apuntava en una pissarra ben visible, quan n’havia venut prous, canviava de número i seguia fent el mateix. Això hagués estat molt bé si prèviament hagués comprat els dècims corresponents, però massa espavilat com per fer-ho. Tots eren números que s’inventava sense cap garantia que els recolzés. Fins que un va treure un petit premi, un duro per pesseta, i la gent van anar a cobrar el import de la seva participació, lògicament no va poder fer front a la despesa, per la qual cosa va acabar empresonat.

En aquestes que esclata la guerra i vet aquí que ja tenim el “Bodeguero”, tornant a passejar pels carrers del poble com si res hagués passat. Amb la particularitat que, en aquesta ocasió, ho feia vestit de comissari polític. Davant l’evidència i el moment qualsevol s’atrevia a reclamar-li o retreure-li res. Fins aquí va durar l’extravagant popularitat del personatge, forjada a base de malifetes i pocs escrúpols. Total, l’home va marxar , embafat i envalentint pel càrrec i mai més se’n va saber res més.

Sortosament la popularitat de la qual ha fet gala determinada gent de la vila, s’ha fomentat entre un cúmul de virtuts, o d’anècdotes que han propiciat una popularitat entranyable, la qual ha conviscut, paral•lelament, amb la trajectòria del protagonista. Com és el cas de la Francesca Ferré i Rosés, la seva manera d’ésser, el seu posat característic, la seva particular forma de vestir: amb el seu inseparable davantal, així com també la seva peculiar manera de calçar: espardenyes de betes i mitjons que combinava tan estiu com hivern, la diferència sols es decantava pels llargs mentre duraven els rigors del fred, perquè semblava refusar tota mena de mitges i pantalons.

La Paquita va veure completada la popularitat, icona de la seva manera d’ésser, de vestir i de passejar el seu posat nerviós, amb la identificació del lloc on treballava d’aquí que la veu popular la identifiques com la Paquita de can Muiño. Dedicació que la delatava a cada vesprada quan es dedicava a portar, amb el típic mocador de farcell, la marrada a les maquinistes. La seva imatge, amb el farcell al braç i un mocador al cap l’assimilava al personatge principal d’un popular conte d’infants.

Res, ni tan sols els pas dels anys, van fer canviar la seva peculiar personalitat: un tarannà tan identificatiu, amb una manera de moure’s que li conferia un toc indiscutible de la seva personalitat. Fins que la mort la va sorprendre a redós de la seva casa i ella, amb la senzillesa que la caracteritzava, la va aclucar entre el seu inseparable davantal. Poc a poc anem perdent gent popular que han contribuït a alterar monotonies del viure quotidià, en un temps, els actuals, on la popularitat, per desgràcia, l’acaparen els polítics i gent de malviure.

                                                                                                                                 J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 octubre 2012 )

SETMANA FANTÀSTICA

El cinema aporta a la societat una visió creativa que, depenent del gènere, tindrà un públic per a cada especialitat. Apagant-se el ressò del Festival de Sant Sebastià, s’acaba d’inaugurar una nova edició del Festival de Cinema, ara l’anomenen de Catalunya, quan de Sitges en va sorgir el que es coneixia per: Festival de Cine Fantàstic i de Terror. De fet per a nosaltres l’antic anunciat encara és vàlid, perquè de sempre l’hem anomenat així: “Festival de cine de terror”, un costum amb el qual fins i tot ens oblidem, o releguem, l’adjectiu fantàstic. Amb tot l’abreviatura ha estat vàlida per identificar-nos amb un certamen que va néixer aquí i va propiciar un ambient fantàstic, mai millor dit. El nucli central de la vila es transformava per donar acollida als nombrosos seguidors d’aquest gènere. Quan es va traslladar la seu principal a l’extraradi , es va perdre aquell impacte que originava l’eix principal de l’acció entre l’espai dels cinemes locals, les sales del Prado i del Retiro. Sí, s’assembla però no és el mateix.

Quan la història del cinema local té una llarga trajectòria, de la qual el col•laborador d’aquestes pàgines, en Francesc Borderia i Soler, l’ha escrit en sendes publicacions per a deixar-ne constància. Precisament ara està enllestint la relació de Sitges amb el món, en dèiem, dels “peliculeros” . Empraven aquest terme cada vegada que els vilatans veien arribar una nodrida rua de camions que transportaven tota una aparatosa parafernàlia, amb la finalitat de filmar escenes per a una nova pel•lícula. En Siscu s’endinsa en els detalls més significatius d’un recull de les més de cent pel•lícules que s’han rodat en el poble.

Aquesta implicació del paisatge de la vila amb el món del cinema, ha necessitat de la col•laboració del que en l’argot cinematogràfic anomenen extres. De totes les rodades aquí la més participativa, per part de la nostra gent, va ésser “Rapsodia Real”, amb la parella formada per Errol Flynn i la seva esposa Patrícia Wymore. Imatges immortalitzades també a través de la fotografia i que l’amic Ricard Gassó, no fa gaire, va exposar, en una de les vitrines del seu establiment del Cap de la Vila. Causant l’admiració de tothom i retornant a la memòria detalls del rodatge a tots aquells que van participar en tan espectacular seguici reial, mentre baixava per les engalanades escales de la Punta. El rodatge a Sitges va tenir lloc en la primavera del 1955 i es va passar en el cinema Retiro i Bonaire a l’agost del 1957. En Borderia explica que degut a la massiva participació de la nostra gent, a l’estrena a Sitges hi va acudir pràcticament tots els seus habitants, per tal de veure’s al costat dels protagonistes principals, però quina no en va ésser la seva sorpresa quan van poder comprovar que aquelles imatges que van trigar tan a visionar, van passar en un tres i no res i a prou feines van poder identificar-se en la gran pantalla.

L’afluència de càmeres en aquest entorn, ha propiciat que els artistes, durant els descansos, s’hagin passejat pels carrers de la vila, per admiració i curiositats dels vilatans. Quan el Festival de Cinema tenia la vertebració situada en el centre neuràlgic d’aquest entramat de carrers, tots els artistes que eren convidats al certament freqüentaven els més cèntrics i també entraven als establiments. Amb el trasllat a altres posicions més allunyades, difícilment la crem de la crem, s’apropa fins el centre.

Aquesta implicació amb l’atractiu mon del cinema, ha desencadenat una important correlació d’afinitats que ha fet possible que el cinema local, a més de disposar de bones sales de projecció, hagi tingut protagonisme, pel fet de reafirmar-se com un poble de pel•lícula. A pesar que, curiosament, la major part dels guions transcorren en pobles del sud. Era la blancor que predominava també en el nostre, la singularitat dels carrers i les cases que li conferien un caire especial, tot i que mai el nom de Sitges va servir per relacionar-lo amb el indret. Per suplir aquesta suplantació ha prevalgut, per damunt de qualsevol dubta, la imatge emblemàtica de la nostra església parroquial, la Punta. Davant aquesta identitat tan coneguda arreu, sobren tots els intents per desviar l’atenció en quant a la procedència.

Els músics locals també van actuar d’extres al menys en un parell de pel•lícules. En les dues ocasions dirigits pel mestre Torrens. No obstant l’extra preferit per les productores era el pescador José Moreno Ledesma, qui a més del seu ofici, era geganter, la seva participació en les festes majors d’antany ha servit per deixar-ne testimoni en les fotografies publicades en els programes oficials de l’època.

El Moreno es pot dir que ho era de noms i de fets i la seva complexitat s’avenia amb els requisits que exigien els directors. Aquestes, diguem-ne, aptituds. O més que això, millor parlar d’unes fraccions que serien fotogèniques, el cas és que va ésser bastant sol•licitat com a extra, la qual cosa li va permetre establir un apropament amb els millors artistes del moment. De ben segur, quan els focus s’apagaven i sols l’acompanyava el resplendor esmorteït de les barques de llum, l’artista ocasional, somiava balancejat pel moviment compassat de la barca, que havia equivocat l’ofici. Ell anava per artista, l’oportunitat li va arribar massa tard, o potser abans d’il•lusionar-se va tocar de peus a terra, de totes maneres ho tenia difícil perquè passava més hores a plena mar que a terra pròpiament dit. Ja fos posant el peu damunt la immensitat d’aquest mar, o a terra, abans d’embarcar, el cas és que en José va rebutjar una bona oferta que d’acceptar qui sap si no hagués arribat a tocar les portes de Hollywood . El pescador, el geganter, “l’artista de cine”, retirat de tota activitat, va partir cap al seu poble natal, Roquetes de Mar. Allà explicaria les seves experiències fins el punt que un diari de la comarca li va dedicar un article, explicant a la seva ciutadania que potser mai un dels seus veïns va tenir l’oportunitat que se li va brindar al pescador, poder arribar, si no ben bé a ésser un dandi de la pantalla, potser sí un roquetenc il•lustre. El Moreno va morir en l’anonimat, si més no va deixar un grat record entre la gent de Sitges, al cap i la fi no sols de pa viu l’home.

Aquest entreteniment cinematogràfic ve a tomb pel fet d’haver tingut lloc, com ja he comentat, la posada en marxa d’una nova edició del Festival de Cinema, la inauguració va ser ahir dijous i tindrà continuïtat tota la propera setmana.. Convertint-se, la vila, en una cita obligada per tots els entusiastes del cinema i, de manera especial, pels amants del gènere fantàstic i buscadors de sang i fetge.

Una oportunitat que aprofita el cronista per recavar entre les curiositats que apunten i desvelen entusiastes de l’art cinematogràfic, com en Francesc Borderia, que amb els seus coneixements corrobora a donar testimoni escrit i viscut que Sitges és un poble de pel•lícula. Que ha suscitat admiració quan la seva imatge s’ha vist reflectida damunt la gran pantalla, en els cinemes del territori i més enllà de les fronteres. Perquè és una imatge molt identificadora.

                                                                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'octubre 2012 )

50 ANYS DE MISSES DITES

   Arribar a misses dites és una expressió popular que equival a arribar tard. I a mi que m’agrada donar la volta a les coses, als eufemismes, ho he adequat a l’encapçalament. Malgrat que no té el mateix sentit, o al menys així vull que s’interpreti el contingut que ve a continuació, el qual no fa cap referència a arribar fora de context, sinó tot el contrari, perquè cinquanta anys limita un espai de temps important i, amb ell imaginem-nos el nombre de misses dites, entenguis millor per misses celebrades.

   Quan un sacerdot arriba per primera vegada a un poble a desenvolupar la seva tasca pastoral, no sé, potser són cavil•lacions meves, intervenen dues parts, el propi sacerdot i els feligresos de la parròquia on ha estat destinat. I cada una d’elles ho espera amb una certa curiositat i, si m’ho permeten, també amb un cert recel. Determinat per desconèixer si s’avindran entre ells. D’aquí que prèviament les dues parts han intentat esbrinar, ni que sigui molt per sobre, referències d’uns i altres. I això és, en certa manera, fàcil de saber. Sempre hi ha qui s’afanya a preguntar amb els feligresos de l’ultima destinació pels detalls de la tasca del sacerdot i, sobretot, per esbrinar com és el seu tarannà. Aquesta proximitat tampoc és que aporti massa concreció, perquè com en tots els àmbits socials no existeix una unanimitat i menys quan es tracta d’opinar de les persones que exerceixen un càrrec públic, mentre a uns els sembla un mostrari de virtuts, altres opinen que no n’hi ha per tant. Tan sols la proximitat permetrà treure conclusions més encertades.

   Passa el mateix, o semblant, amb el sacerdot, és ell qui ha de fer tot el possible per a que davant els feligresos de la nova parròquia hi entri amb bon preu, causi bona impressió. I quan menys habitants conformen el nucli aquestes incògnites s’accentuen., perquè la convivència és més apropada i més influent, on cal posar en pràctica l’estira i arronsa, per tal de trampejar les maneres d’ésser de cadascú i altres genialitats o rebequeries.

   Fa 50 anys quan mossèn Ramon Català i Güell va arribar a Olivella, les reaccions i les opinions planarien per entre l’ambient d’un llogaret situat dintre el Parc del Garraf, un municipi que abraça molta extensió de bosc. Per tant un poblet esquitxat de verd i airejat amb aires purs. Molt apropat a les poblacions més importants del Garraf i el Penedès. D’aquesta proximitat se’n van beneficiar la gent de casa nostra, els quals, a la recerca de la tranquil•litat i el silenci, van fer parada a Olivella, van comprar o llogar cases i va ésser així com s’implantava, la que podríem anomenar, colònia sitgetana, la qual ha arribat a ésser molt representativa.

   Amb els anys els costums i les maneres han evolucionat i aquesta tònica s’ha notat, també, en l’entorn dels sacerdots. Prescindint, entre altres privilegis, de la popular majordoma. Una persona quasi imprescindible, perquè feia més confortable la vida del sacerdot. Amb ella sempre trobava el plat a taula i enllestides les feines de neteja de la rectoria. Comesa que acostumava a estar reservada a un familiar directe: la mare, una germana... Tenien dret a aquesta companyia, de senyor rector cap a amunt. Altra cosa era que, tan un com l’altre, coincidissin amb les preferències dels feligresos. El senyor rector és el cap visible i per tant el que ha de saber trampejar els costums, tradicions i exercir de diplomàtic quan les situacions ho requereixen. Passava en alguns pobles que la majordoma s’ultrapassava i s’atrevia a influir en temes d’exclusivitat eclesiàstica i que el rector havia de saber eradicar per tal de no fomentar desavinences entre els seus feligresos, per la incursió d’una persona aliena a les normes i preceptes del seu sagrat ministeri. No sempre aconseguia aquesta imparcialitat. I succeïa que a voltes la majordoma es feia impopular o al revés, la dona atresorava més simpaties que el propi sacerdot. És la particular convivència dels pobles amb pocs habitants, a la qual em referia una mica més amunt, quan volia dir que quan més petit és el llogaret, més estirabots influeixen.

   Mossèn Ramon va trepitjar la parròquia d’Olivella l’any 1962, on havia estat destinat de rector. En aquells anys ens podem imaginar les mancances que patia aquell indret, però que els habitants hi estaven acostumats, tenien la vida adaptada a les circumstàncies. El sacerdot també si va adaptar i el que per a molts hagués estat una mena de dissort i avorriment per a ell esdevindria com la porta oberta al paradís. Durant aquest temps de ben segur que ha topat amb gent que no haurà estat d’acord en la seva manera de fer, ho escric amb aquest convenciment, perquè forma part d’una convivència en la qual, quan més prolongada resulta, les friccions es fan inevitables.

   Cinquanta anys enllà encara es conservava el costum de besar la mà quan coincidíem amb un sacerdot i es parlava del cel i l’infern des d’una vessant redemptora i pecadora. Ells portaven sotana i celebraven la missa en llatí i d’esquena al poble. Amb tot, els boscos del terme d’Olivella eren d’una frondositat exuberant ja que les urpes despietades del foc encara no s’havien assenyat amb aquella vegetació. Passaven els anys i la imatge de mossèn Ramon transitant amb el popular dos cavalls, transmetia la populosa aportació d’un sacerdot del medi rural però modern. Quan la modernitat tot just començava a fer obrir els ulls i tothom aspirava a poder lliurar-se als avanços del moment. Va coincidir en aquest moviment la presència de vilatans pels tranquils carrers del llogaret que buscaven propietats per anar-hi a descansar. Amb la proliferació dels cotxes, molts van descobrir els encants que atresora Olivella, per ser una de les primeres sortides que es feien recent estrenat l’utilitari. Fins i tot els havia, que per fer rodatge, s’apropaven fins al poble per assistir a la missa que oficiava mossèn Ramon. La seva popularitat aconseguí notorietat també degut als nombrosos casaments que ha oficiat a l’ermita del Vinyet i els bateigs de sitgetans i sitgetanes amb la influència dels seus pares que potser trobaven l’església d’Olivella amb un encant especial. El qual aconsegueix el seu esplendor durant el transcurs de la Missa del Gall, perquè el seu entorn s’assembla al traçat d’un pessebre.

   Però no tot eren cants celestials afins al seu sagrat ministeri, mossèn Ramon Català aconseguí una fita inimaginable, dirigir la Coral de Sitges durant 28 anys. Aquesta trajectòria prioritza una afició i, el que és més difícil, saber estimular i harmonitzar tantes maneres d`ésser i pensar. Conduint la Coral a una amical convivència , el secret que avala aquesta dilatada experiència.

   50 anys de misses dites, pot tenir varies interpretacions. La de l’encapçalament d’avui, obeeix a la meva intenció d’aportar la més sentida admiració a mossèn Ramon Català, el qual no sols continua sent el rector d’Olivella, sinó que jo m’atreviria dir que es pot considerar que és d’Olivella. Ho certifica la seva implicació en les millores més importants efectuades en el poble. I en la seva dilatada tasca pastoral, exercida a recer de les parets de la seva església.

                                                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de setembre del 2012 )

SANTA TECLA I EL SEU CARRER

   Tant Sant Bartomeu com Santa Tecla disposen d’un carrer dedicat al seu santoral. Altra cosa és que els sitgetans i les sitgetanes s’identifiquin amb els noms dels patrons de la vila, perquè ben pocs pares, quan és el moment de decidir el nom per als seus fills, es decanten han per aquests noms. Un fet curiós que es pot interpretar com un oblit que no és intencionat, a diferència de la Mare de Déu del Vinyet que amb el seu nom s’identifiquen moltes sitgetanes.

   El carrer Sant Bartomeu aporta la llargada del seu traçat i alguna que altra casa d’americanos que l’ensenyoreix. Durant la festivitat de Sant Bartomeu la processó hi decanta, seguint el recorregut establert, però quan és a mig carrer, la comitiva processional, decanta a l’alçada de la casa de l’Olga Mestres i on havia estat l’espardenyeria de la Pepa de can Tiquet, just allà, els gegants mig reculen el cos per evitar balancejar-se davant la pronunciada baixada que ofereix el carrer. És allà on els gegants enyoren la presència de l’Antoni Parra que era el cap de colla dels geganters i marit de l’Olga, aquest lideratge i parentesc que es compenetrava i es vivia en aquesta casa, feia que el pas dels gegant es convertís en una deferència als qui guaitaven des de la finestra la seva evolució, atenció que es veia compensada pel somriure de complicitat i emotivitat de l’esposa i el fill. Fets els honors pertinents, gegant i geganta, continuen amb pas ferm fins a decantar per davant de la casa que havia estat de l’Arnabat i de la perruqueria de can Dandi on, com ja he dit altres vegades, els gegants s’arreceraven al seu balcó per a que el perruquer i les seves filles, es lliuressin a fer els pertinents retocs, als seus pentinats per tal de que poguessin acabar la processó sense, com s’acostuma a dir, despentinar-se. Un mèrit que implicava als perruquers i als geganters que en aquelles altures sols els podien desbaratar les serpentines que, en segons quines cases, tenien per costum tibar d’un balcó a l’altra. El gegant s’ha emportat la pitjor part al ser ell el primer a travessar la fràgil i acolorida barrera

   Amb tot, a diferencia del de Sant Bartomeu, el de Sant Tecla, ofereix unes dimensions més reduïdes i es troba una mica fora del recorregut convencional. No obstant, quan la celebració es festejava un cop acabada la jornada laboral, si bé no tot el gruix dels participants en la processo, però sí una delegació, la qual, fora de programa, feia una passada pel carrer, sobretot els diables. Aquesta incursió obeïa a l’entusiasme d’en Jordi Rossell que tenia un establiment en el carrer, una discoteca que portava per nom Molidor, quasi bé una de les pioneres d’aquell Sitges. El recorregut era curt, així ho establia les seves dimensions, no obstant no era cap entrebanc per a que els solidaris amb el carrer que porta el nom de la Santa, generalment un cop acabada la processó, aquesta representació festiva i informal, al no dependre del protocol processional, vorejava l’estretor i aportava un final de festa íntim i esplèndid, mentre les guspires de foc s’esclafaven a damunt de la blancor de la casa de l’Artur Massó i de la Joana Alemanya, a la qual la veu popular l’anomenava la Juaneta de la carn. Això succeïa quan a l’Ensanche començava, o ja havia perdut del tot, la fisonomia de caire camperol, mariner i el d’aquesta nissaga de carnissers que vivia en la casona de planta baixa i pis, que fa cantonada amb el primer de maig, junt amb la seva filla Pepita Massó Alemany i en Pepito Mora, el seu espòs. I mentre els estadants despatxaven a la plaça, el marit de la Juaneta , s’encarregava de repartir la llet entre la seva clientela amb un carret, i també la despatxava en la lleteria que tenien en els baixos de l’edifici. L’home esmunyia les vaques que estaven recloses en el tancat, on posteriorment s’hi va instal•lar el bar Las Vegas , la vaqueria continuava amb local annex que ja dóna al de Santa Tecla.

   En el pis de sobre, d’aquesta vaqueria, un cop remodelada, hi va viure la Margarida, l’altra filla de la Juaneta i l’Artur, ella despatxava menuts i carn a la plaça, fent sempre gala d’un humor fi brillant. Aquesta coincidència, la d’aixecar-se aviat per anar a vendre a la plaça, quan altres just s’anaven a dormir, ha despertat una certa admiració pels soferts veïns, quan moltes vegades ens preguntem com poden descansar aquesta gent, als quals el soroll conviu amb ells fins altes hores de la matinada. El marit de la Margarida era l’Alexandre Escalona que havia fet de paleta a l’empresa del Sr. Parés i al final de la seva trajectòria professional en la brigada municipal. Els dos estaven acompanyats pel seu fill Artur.

   La família Alemany ha aportat una tradició carnissera de primer ordre, amb els tres germans, en Marià, la Margarida i la Juaneta, a la qual hi cal afegir els fills de tots ells. Que han despatxat carn en les parades que tenien destinades en el mercat municipal, al qual tots familiarment l’hem anomenat, la plaça.

   La transfiguració d’aquests carrers, el posicionament dels molts locals que s’hi van obrir dedicats al mam, van aportar un canvi molt diferenciat, com ho és el passar de la llet al wisqui, per posar un exemple. D’aquí ve que mentre els seus veïns es van dedicar a atendre la lleteria, a coure pa, a despatxar en la botiga de queviures, a anar pescar , o tenir cura de la xermada, per posar uns exemples, les nits eren silencioses a més no poder. No obstant a mesura que s’han anat imposant les begudes d’alta graduació el soroll ha imperat per sobre de tota normalitat i l’ambient s’ha caldejat a mesura que el grau ultrapassa els límits de la serenor.

   Tot això tenia lloc mentre que el posicionament de vins i licors va aconseguir, amb la família Sariol, una altra alternativa en la bodega que van obrir en aquest carrer de Sant Tecla, on anteriorment hi tenien el celler. En el seu establiment, entre tanta variació de vins i licors, podien oferir una copeta de malvasia de Can Riera. Elaborada en el celler de la cantonada del carrer Sant Sebastià amb el de Sant Damià.

   El pas de les dues processons pels carrers, en honor als patrons de la vila, refermen el seu lideratge quan s’escau les respectives festivitats. No obstant els edificis, propietaris i estadants han estat protagonistes de canvis importants, fins i tot de relleus generacionals, o simplement canvis de propietaris. Tanmateix queden, d’aquells encontres, la presència dels gegants, dels quals poc ha canviat la seva fisonomia., la seva majestuositat., el seu poder de convocatòria. S’hi han alternat, també, els geganters i grallers que els han acompanyat.

   Avui amb la festa de Santa Tecla, a casa nostra, es culmina el període festes majors, la gran i la petita, la dedicada a Sant Bartomeu i a Santa Tecla. I ho fem sense que quasi es noti la diferència. A no ésser que la pendonista és una senyora, la Sandra Rubí i acompanyaran a la imatge, a més de les Pubilles, una ben nodrida representació femenina, que en això sí que supera les expectatives del seguici de la imatge de Sant Bartomeu. No és qüestió de preferències, simplement que les sitgetanes són més detallistes. Quan avui el carrer de Santa Tecla és atapeït de taules i cadires, Les modes han manllevat molts encants al nostre poble.

                                                                                                                          J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de setembre del 2012 )

CAMPANES I ALTAVEUS

                                           

   En molts pobles d’Aragó els campanars acullen els avanços més representatius de la megafonia. La presència d’altaveus,  compartint espai amb les velles i majestuoses campanes, ofereix un testimoni de com la modernitat fins i tot s’ha instal·lat a frec dels més primitius elements, amb els qual la humanitat s’ha servit per anunciar els fets més importants, sobretot els litúrgics. Pels pobles les campanes han derivat en  un llenguatge particular però, al mateix temps, discret. Vull dir que les campanes no parlen sempre, sinó que la major part del temps romanen en silenci, llevat d’aquella que està connectada amb el rellotge que s’encarrega de fraccionar el pas del temps i el seu so no al·ludeix el que es fa tan palès: el seu transcórrer inexorable, amb una exactitud que ens empaita, fins que aquest, el temps, acaba guanyant la partida. El campanar és el punt més apropat al cel, on l’aire hi llisca i es refrega per entre el bronze feixuc i el va cobrint d’una capa, una tosca, que li amaga el seu color original i, amb tot, les fa insensibles al pas dels anys. El campanar és la talaia perfecte per guaitar a les petiteses de la vida que s’esmicolen als seus peus, sense estridències ni cap mena de protagonisme. Des d’allà a dalt l’única veu que domina, que s’escolta amb claredat, és el cop portentós del batall quan s’estavella a dintre la grandiosa cavitat de la campana. En aquell moment la majestuositat del toc s’escampa sense més límit que la llunyania que l’acaba silenciant.

    Però el seu llenguatge és molt limitat, a pesar que quan el rebombori de les campanes es converteix en un repic d’allò més generalitzat, la serenata és ensordidora i, al mateix temps, engrescadora. Podríem parlar del súmmum d’una expressió  desfermada  a base de multitud d’estrebades a la corda. Fins que es torna a fer el silenci. Els altaveus que hi competeixen no són gaire més passius, sols es fan notar quan hi ha quelcom a dir. L’avís, en aquests campanars de l’Aragó, consisteix en una introducció d’ unes melodies del ball regional, la jota, per insinuar-se i, al moment,  es fa un breu silenci. Una pausa de temps que els veïns aprofiten per posar silenci per entremig de les seves enraonaries: “Calla, que va un bando”. De l’oficialitat d’aquest, o de la seva importància, d’alguna o altra manera s’hi veuran implicats. La veu s’escampa i penetra per entre les escletxes més amagades del conviure veïnal que s’atura per restar amatents del missatge. Pels qui coneixen els costums i l’hora de produir-se, l’anunci, ho relacionen què algun que altre venedor ambulant, ha fet parada en la plaça del poble per oferir la seva mercaderia, la qual té el privilegi d’ésser anunciada des del més alt del campanar.

   És una tècnica que rivalitza amb tantes de noves i sofisticades com existeixen, però que junt amb les campanes, és potser la més directa pel veí que es troba absorbit en les feines de la casa, o l’anunci l’ha enxampat en ple trànsit pel carrer.

     Els pobles més o menys grans, els d’una categoria com el nostre, no gaudim d’aquests petits i senzills privilegis, que han desaparegut engolits entre les petiteses que ens distingien com a poble, on el nunci, a toc de trompeta, pregonava les immediateses als seus vilatans. I aquesta responsabilitat estava reservada a una persona que ostentava, al mateix temps, el càrrec de guàrdia municipal, sense que cap incompatibilitat limités ni un ni l’altre càrrec. En Rupert Roca disposava de les habilitats i bons oficis, per mantenir l’ordre públic i anunciar complicitats entre els seus veïns. Cap al migdia, quan  la cassola  aconseguia el punt exacte de cocció, en Roca apareixia, uniformat, amb la trompeta en una mà i, amb pas decidit, es dirigia a la cantonada, el seguien un desplegament de mirades i la curiositat per saber detalls del pregó. El servidor municipal, que a més estava dotat d’una complaent i agraïda simpatia, tenia per costum guardar els seus particulars comentaris per després, potser li agradava aquell suspens que es feia palès amb la seva presència, volia retenir, fins ajustar el toc, el contingut del missatge. Aquest detall provocava que tingués expectació entre els presents, que la gent tornés enrere, fins agrupar-se en la cantonada  Per als qui tot just s’havien assegut a taula, l’avís de la trompeta, paralitzava tots els moviments, mentre que un fum, dèbil i flairós, s’escapava del plat, insensible a les potents paraules del servidor públic, sense que ningú goses interposar-se a les seves paraules. No obstant tothom sabia distingir entre un toc oficial i un altra de no tanta envergadura, més de caire lúdic, o propagandístic, si així es pot considerar que a tal o qual celler, havien posat aixeta a la bota.

  Acabada la seva intervenció, l’autoritat municipal, compartia les opinions que podien ser jocoses i singulars. Es podia dir que estava tocat pel do de la paraula, la qual mentre durava el seu comunicat assolia un caire oficial. Desprès s’involucrava amb la diversitat de comentaris dels seus veïns

    Quan la trompeta d’en Roca va emmudir, al mateix temps es va apagar la guspira que mantenia encesa la complicitat amb uns detalls que potser tenien la mateixa importància que ara, en quant a l’oficialitat del contingut del missatge, però on no calia cap altre requeriment d’ofici per a que els veïns atenguessin les seves obligacions com a ciutadans. Va venir a ésser el primer fracàs ofert  en safata per la modernitat, a uns costums que ens mantenien en una categoria privilegiada, la d’un poble que admirava i creia en els petits detalls, els privilegis de les coses grans que triomfen entre les menudeses del viure quotidià.     

    És veritat que avui no calen gaires pregons, tot i que en molts llocs, conserven la integritat anunciadora del  que anomenen: “Bando” que s’expandeix mitjançant els altaveus de la torre del campanar.  Deixant el protagonisme de les campanes per oficialitzar els actes festius.

   Les nostres campanes, el resguard portentós del campanar, assoleix protagonisme, quan  a les dues de la vigília,  repiquen amb un missatge ben entenedor i alegre, competint amb el tro sec dels morterets .  Hi tornen a la Sortida d’Ofici. I arriba l’hora de la processó, quan els gegants enfilen el Passeig de la Ribera, es distingeixen dos tocs, separats entre si per una  pausa que és diferent a moltes altres. Aquest toc tan simple, com portentós,  revesteix l’ambient d’una solemnitat colpidora, que penetra furgant entre els sentiments.

    Repics i tocs de campana  que formen part de la tradició, del nostre passat i present, aclucant-se en el futur. Les campanes del nostre campanar no tenen competidor, com no el va tenir els pregons d’en Roca . Quan la veu va emmudir, aquesta va ser substituïda pels requeriments impresos de les obligacions tributàries i altres imperatius oficials. Fins arribar a la sofisticació amb les noves tecnologies que simplifiquen tot un procés quan diguem: “Ja t’ho enviaré per email”.

    Sortosos els pobles que la modernitat no els ha allunyat  del costum del ban,  perquè amb aquest comunicat comparteixen les simplicitats que tant distingeixen als pobles.

                                                                                                                        J.Y.M.

                                                                                     

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de setembre del 2012 )

DETALLS DE SETEMBRE

    El setembre s’ha estrenat amb una frescor ambiental que ens redimeix d’una calor abusiva, molesta, que ens ha portat a proclamar la conclusió que quasi bé repetim a cada estiu: “com aquest any mai”. En segons quins aspectes la ment fa gala d’un clar afany de mostrar-se oblidadissa, de no retenir aspectes tan passatgers com pot ésser una calor puntual que ens castiga sense concedir treva. Però una Festa Major, en concret la Sortida d’Ofici, tampoc seria el mateix sense la implicació de les altes temperatures, que ens fa suar sense pietat. És el petit sacrifici que s’ha de suportar per gaudir d’una tradició que, per l’època de l’any que es porta a terme, el que seria insòlit fóra que en l’ambient hi predomines una fredor desmesurada.

   Aquesta mateixa escalfor ambiental, va contribuir a mantenir el caliu d’un homenatge singular, la commemoració del centenari de l’edifici de l’Hospital. Pel que representa, per la incidència que la institució, que s’hi aixopluga, té en la vida sitgetana, parlar de l’Hospital equival a aglutinar molts sentiments , propostes de benestar que cadascú aportarà en aquesta  etapa crucial de la vida. Es va parlar que desprès de l’Ajuntament, com a institució ciutadana, li segueix aquesta casa, refugi de moltes vivències, símbol de generositat que la gent del poble ha fet patent a benefici d’una bona causa. l’Hospital és també una casa gran que ha conviscut entre penes i tristeses, però que la comunitat de les religioses Conceptistes, primer, i ara sota el servei dels professionals que en tenen cura, és fa palès que uns i altres han fet i fan possible que un bri d’alegria, de complaença, de familiaritat,  siguin la tònica d’una institució que s’esmerça també per realçar la bella imatge d’un edifici blanc, ben cuidat, un símbol de cent anys que mostra que el temps transcorregut enforteix lligams i il·lusions i que els anys no són un impediment per a continuar esperonant una convivència basada en l’experiència i les vivències dels seus estadants.

   També aquest començament de setembre coincideix amb  la difusió, en les xarxes socials, d’aquest setmanari, el qual es fa present darrera una dreça que és sinònim de modernitat: www.lecodesitges.cat . En una trajectòria de cent anys i escaig, sobrepassant els vint-i-cinc més, és significatiu com han canviat les coses. De com la nissaga dels Soler han passat de confeccionar l’Eco, els textos,  de lletra en lletra de plom, a fer servir les noves tecnologies, les quals ens permet enviar la nostre col·laboració sense moure’s de casa i passar de l’ordinador a la màquina d’impressió sense  gaires manipulacions que els pertinents retocs de correcció lingüística que porta a terme el incansable director, en Josep Manel Soler i Soler. Ell, quasi bé cada dia, deixa el redós de l’Hospital per apropar-se a la casa del carrer Bonaire i desenvolupar, des de la seva talaia preferent,  l’eficient tasca de corrector i supervisor. De  l’Hospital a l’Eco perquè, sortosament, la presència de les persones encara no les pot suplir els nous invents. Aquest avanç és una cosa extraordinària, com un somni fet realitat. A partir d’ara connectar-nos en aquest apartat de l’Eco digital, ens permetrà disposar d’un avançament de notícies i col·laboracions de l’edició impresa i aportacions que, per la seva extensió, suposaria un increment del nombre de pàgines i la consegüent despesa. Hem guanyat una altra alternativa, amb la particularitat que aquesta arribarà fins al lloc més remot, allà on hi hagi qui activi l’adreça electrònica. Són avantatges de la modernitat que ens permet estar presents arreu del món i al instant.  

   Just finalitzada una etapa, la d’oficialitzar la commemoració del centenari de l’edifici de l’Hospital,  en els cellers de la casa, els preparatius posen de manifest que la verema és a punt de començar. Les vinyes acolliran la presència dels veremadors i el silenci que ha imperat fins ara, es desbaratarà. Vindrà a ésser com un pregó que vol anunciar que un nou moscatell i una nova malvasia, així com altres vins marca de la casa, aportaran, després de tot el procés, una nova anyada que s’afegirà a les que reposen dintre les botes a l’espera d’ésser embotellats. L’hospital, un lloc que ha mimat tantes fragilitats, té cura també de mimar uns xarops que no són remei per a guarir cap desgavell, si més no contribueixen a fer feliç el paladar i  produir aquesta escalforeta reconfortant que llisca cap a les interioritats del cos, per alegrar sensibilitats i preferències i, segons com, per a tornar els ullets petits i  envidriats.

   L’edifici blanc, lluminós, és esquitxat, a partir de quan  rebroten els ceps, d’un verd que predomina per entre  la vinya que s’estén al llarg d’aquest lateral que s’aboca al carrer. Potser l’única vinya que està envoltada de cases, tan a prop del centre, un detall amb el qual  s’engalana un barri de Sitges que ostenta la categoria de poble: el Poble Sec. Ben pocs hospitals alternen el repòs, la funció de vetllar per la salut dels seus estadants, amb el trafegar de la verema, amb el flaire del most que penetra a dintre de les seves interioritats i li confereix aquest regust camperol que tant caracteritzava el poble quan apareixia el setembre, amb el seu sol daurat i els cups del cellers oberts, amb la premsa ben disposada per ajudar a acabar d’esprémer la polpa  prèviament trepitjada pels peus despullats dels pagesos.

    Les vinyes de l’Hospital aporten al seu celler la matèria prima, per elaborar i extreure unes dolçors que, des de temps immemorial, porten el segell d’aquesta casa i l’afegitó que són fruit del llegat de la família Llopis. La malvasia i el moscatell que han estat un dels millors referents del nostre poble, tenen continuïtat, sobretot gràcies a les persones que al llarg del temps n’han tingut bona cura i en part, també, a la clàusula que els donants van establir que ho llegaven amb la condició que s’havia de continuar elaborant els susdits productes. No sols és així, sinó que s’ha expandit i comercialitzat la producció amb altres varietats de vins i espumosos. Que fan que la marca de la casa hagi aconseguit un nom dintre l’ampli i variat ventall del competitiu món vinícola.

    El setembre acaba de començar amb el ressò del centenari de l’edifici de l’Hospital, amb la verema que es porta a terme en les seves vinyes i celler. I l’Eco n’ha fet ressò en les seves pàgines i en la incorporació a les xarxes socials a través de les quals es consolida plenament com un mitjà que s’ha abraçat a la modernitat, als invents més consolidats i de més projecció del segle XXI.

     Mentre una nova edició de la Festa de la Verema, que ha canviat una mica el seu format, agafa el relleu a tot aquest gruix de festes i celebracions  que han tingut lloc a les acaballes de l’agost i en aquest començament de setembre, en vigílies d’una nova Diada, la del 11 de setembre, reivindicativa de tants aspectes per part d’una societat, la nostra, que no passa pels seus  millors moments. Amb el desig que ben aviat torni a ser: “Rica i plena”.

                                                                                                                  J. Y. M.

      (Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de serembre 2012)

UNA FESTA MOLT DIGNA

   Acabada la Festa Major, transcorreguts uns dies prudencials per fer-ne una valoració, per la meva part només puc parlar d’un resultat prou satisfactori. Si contemplem que el pressupost, en comparació amb altres anys, ha estat rebaixat a més de la meitat. L’exemple reafirma que no hi ha res impossible, sols cal esmerçar molt entusiasme, bona voluntat i ganes de col•laborar , entre molts altres penitències, malgrat que aquestes fan de bon portar.

   I és que per celebrar una festa, en aquest cas la festa Major, només cal bona predisposició, els ànims ben motivats i ganes de passar-s’ho bé, si més no amb acurada responsabilitat i sense perdre el control dels principis bàsics. La resta ve rodat, tan sols amb la programació dels actes més significatius, començant pel pregó i acabant amb l’entrada del Sant al temple i l’encesa de les feres fogueres i la ballada final dels gegants, la celebració ofereix unes garanties prou dignes, dintre un lluïment i unes ensenyes populars acomboiades en el folklore, que contribueix a que tot plegat es converteixi en un referent que serveix per diferenciar la festa de les altres.

   Col•laboren a aquest realçament grallers i músics, perquè les músiques del nostre folklore són necessàries per l’acompanyament dels balls. També és necessària la música de banda, la de les sardanes i la música per ballar. Sortosament la SuburBand és una banda integrada per músics del poble i alguns dels pobles veïns. De cobles de sardanes n’hi ha dues i potser del que no anem tan sobrats són d’orquestres per fer ballar. Davant aquest bon planter de músics, la Comissió, amb bon criteri, ha donat preferència a tot el que té a casa. També sóc de l’opinió que la Festa Major l’hem de fer nosaltres, seria insòlit, per exemple, que anéssim a buscar una colla de bastons de fora i els d’aquí es quedessin a terra. Un cop passada, al cap d’uns mesos, el ressò és va apagant i ja ningú en parla i, sobretot, músiques i focs, s’ho ha emportat el vent. La Festa Major és viu al moment, tot i que els preparatius obren el camí, després, això, uns llunyans records que sols les imatges gravades engrescaran als més petites que es resisteixen a menjar si lo els hi poses el vídeo de la festa.

   Per altra costat una mica, a base de promocionar-la, que la banda, sorgida del Retiro, fos la banda oficial de la Festa Major i de Santa Tecla. La seva aportació serveix per abaratir despeses però, una cosa molt important, és un gran estímul per a tots els seus components, al constatar com els assajos de cada setmana els serveix, per poder sortir al carrer quan l’ocasió requereix la participació d’una banda de música.

   Dit això tampoc m’estaré de manifestar que hi han uns aspectes que s’han de millorar, són detalls insignificants davant el treball que estan portant a terme, no obstant s’ha de tenir cura en el vestir. No és gens ètic que en la processó cívica i religiosa, i fins i tot en els concerts, la banda desfili amb alguns dels seus components vestits amb pantalons curts i amb xancletes per calçat. I no serveixi d’excusa la calor, que sempre n’ha fet, els músics, com les autoritats, l’han resistit, des de temps immemorials, vestint acuradament.

   En aquests petits detalls comença la degeneració de les coses. I si no es posa solució, l’any que ve en sortiran uns quants més vestits amb aquesta informalitat, fins que arribarà que esdevindrà una normalitat i prevaldrà la samarreta i el pantalon curt. El recordat Joan Roca, que la veu popular anomenava en manxet , argumentava que no tot consisteix en ser músic, sinó que se’n ha de saber fer. Venint a dir, amb aquest raonament, entre altres coses, que el músic ha de mostrar un comportament exemplar i aquest també s’observa en quant a l’elegància.

   Em recolzo en aquest apunt d’informalitat per observar com han anat evolucionant unes maneres de comportar-se per acabar engolits entre la vulgaritat. Recordo quan els anys bons del turisme, només guaitar al menjador de l’hotel Miramar que es trobava abocat al carrer Fonollar, el dels museus, a l’hora de sopar es podia observar com l’elegància era la tònica que prevalia en aquell menjador. Començant pel servei de cambrers i “•maitres” i continuant amb els clients que es mudaven per baixar a sopar i posteriorment per anar a ballar al Prado i al Retiro. Era una imatge que feia goig, que transmetia una categoria, la mateixa que conferia al poble.

   Com s’esqueia en aquells balls, anomenats de Societat, que acostumaven a tenir lloc per aquests dies de Festa Major, en les dues societats, on la massa social es mudava per assistir-hi, perquè l’elegància era un dels requisits a observar. Feia també calor, però els homes no es treien l’americana en cap moment tot i suar, el que en diem, la gota gorda. Les normes així ho establien i eren respectades. I quin goig no feien aquells jardins, que l’entorn agradava als propis protagonistes.

   També als establiments de restauració ningú gosava entrar a menjar vestint pantalons curts i els cambrers rebien als clients amb la preceptiva americana, camisa blanca, corbata o corbatí i pantalon negre. Fins i tot, fixem-nos amb el detall, quan omplien la copa del vi sabien del petit secret, per tal de que no caigués cap gota a les estovalles en el moment d’aixecar el broc de la botella. Aquest simple detall, el no saber controlar el degoteig, fa molt mal efecte.

   Hem perdut pistonades, i en aquesta evolució s’han deixat pel camí molts costums que eren avalats per unes normes bàsiques entre els principis d’urbanitat. Ens ha vençut, si més no, la comoditat, el no voler suportar res que ens encotilli. És el que els deia, poc a poc, sense adonar-nos la societat s’ha anat degenerant, perdent les bones maneres, en el llenguatge, en el respecte i en el vestir, per anomenar-ne unes quantes.

   Un altre aspecte positiu d’aquesta Festa Major, ha estat la participació de la Cobla Sitgetana, després d’uns vint anys de no comptar amb aquesta formació. Ja sé que parlant, com ho he fet, d’ètica no és un exemple massa exemplificador que s’hi refereixi un component de la mateixa. Els hi demano disculpes per la gosadia, però ho haig d’esmentar per respecte als meus companys que com jo hem patit un oblit massa repetitiu. Tot i que l’amic i company d’aquest setmanari, en Josep Mª. Matas, s’hi va referir en la seva secció Quan el president de la Comissió, en Rafael Font, molt abans de conèixer la magnitud de les retallades, em va comunicar que comptaven amb nosaltres, li vaig agrair el detall. Sense despenjar-me de la creença, com he dit, que la Festa Major, l’hem de fer els de casa i anar a buscar a fora tan sols el que no disposem.

   Un altre detall es va fer ostensible en l’audició final de sardanes en la Platja Sant Sebastià, amb l’empostissat col•locat sense lògica i al costat d’un fanal que tan sols,com a molt. il•luminava la partitura de tres o quatre músics. És l’altra aportació, la del ja està bé, que contribueix a degenerar petits detalls, fins a convertir-los en inconvenients. En tots els llocs existeixen eminències que les coses relativament fàcils les fan difícils.

   La perfecció no existeix i tot és millorable. Malgrat tot, ha estat una bona Festa Major.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 agost 2012 )

L'AIXOPLUC DE SANT BARTOMEU

   El dia 24 d’agost és una data especial, ni més ni menys que la festivitat de Sant Bartomeu, patró de la nostra Vila, amb permís de santa Tecla que en qüestió de patronatge en va ser la primera i li va cedir tal l’honor, segons l’acord pres pels nostres avantpassats que prenien decisions que avui, de ben segur, propiciaria acalorades polèmiques. S’atribuïa al inoportú aiguat de Sant Tecla que va tenir lloc en aquesta diada de l’any 1874. Les veus mal sonants atribuïen el canvi a una mena de “venjança”, de desencant, de la gent de Sitges, pels danys soferts i per la poca protecció que van rebre de la Patrona, a la qual segurament imploraven mentre l’aigua anava pujant de nivell.. Si més no, s’ajusta més a la lògica l’argument de la Carme Muntaner i Alsina, quan el canvi l’atribueix al fet que pel setembre la gent estava abocada a les tasques de la verema i per tant no tenien temps per lliurar-se a altres entreteniments de caire lúdic i festiu i van preferir un canvi, celebrar-ho quan al raïm encara li falta una mica més de maduració. Curiosament, però, les dates coincideixen a un mes vista, amb tan sols un dia de diferència. Ben pocs llocs deuen oferir el mateix, la repetició del programa, en tan poc espai de temps.

   També hem estat nosaltres, sitgetans i sitgetanes, que hem adoptat uns costums entre una festa i l’altra. A sant Bartomeu, en el transcurs de la processó, està establert que l’acompanyin els homes i a Santa Tecla les dones. Ni un ni l’altre van manar aquest protocol tan estricte com diferenciat. Més aviat obeeix a unes insòlites decisions, les quals deriven en unes normes que semblen intocables. També és cert, en favor d’aquesta disjuntiva, que abans el conjunt dels balls populars eren integrats, exclusivament, per homes. Fins que, amb encertat criteri, es va donar entrada a les noies que hi volguessin participar. D’aquesta manera tant ens podem trobar a una timbalera que una bastonera o una diablessa , fins a tenir l’exclusivitat de carregar amb els gegants Cubanitos, o pregonar els detalls de la festa. Hem avançat, sense traumes, tal com ha d’ésser, a la integració de la dona en la Festa Major, sigui la gran o la petita, per anomenar-les de manera col•loquial i simpàtica i, alhora, per diferenciar-les una de l’altra. No obstant en el tram final de la processó sí que la diferència és ostensible.

   Paradoxalment la concurrència dels acompanyants/es és tant dispar que els qui ocurrentment han batejat la susdita aportació amb el nom: “del ball del ciri”, es fa palès una fluixa afluència d’aquests portadors en la processó de Sant Bartomeu. En canvi el seguici de les dones, per la de santa Tecla, n’és tant que el lluïment està assegurat. L’exclusivitat que emmarca la norma, em recorda quant en els anys de la meva joventut, per Setmana Santa es celebraven dues processons, la nit de dimecres Sant, amb participació exclusiva dels homes i la del divendres que aplegava les dones. Els bons criteris van esdevenir visionaris i es va encertar al aglutinar, homes i dones, en una sola processó, la del divendres. Detall que propicia un millor lluïment, sense que hagi minvat ni el respecte ni la devoció, havent guanyat en participació.

   Intentant recavar entre propostes de canvi, tampoc seria tan descabellat que l’afluència a les dues processons, en honor als nostres patrons, pogués ser mixta. Ja se que s’alçaran veus que vaticinaran que d’aquesta manera desapareixeran els pocs homes que hi van. ¿Tant respecte ens fa la presència de la dona, la qual ha anat escalant posicions en una societat que demanem sigui igualitària per tothom? O les veus discordants veuen a venir que les dues processons, davant l’aportació del ciri, com a símbol destacat d’acompanyament, arribarà a ésser exclusiva del gènere femení. O prevaldrà l’ordre dissuasòria, al revés ho escric per a millor comprensió: “Apa vesteix-te que hem d’anar a la processó.... Ni el ordeno y mando, ni tampoc un passotisme que es repenja en la desgana. Hauríem d’ésser capaços de trobar un terme mig per intentar equilibrar aquestes diferencies i deixar el camí aplanat a les futures generacions.

   Com de la mateixa manera està establert que, per unes hores, la imatge de sant Bartomeu i Santa Tecla, siguin exposades on decideixi el pendonista i la pendonista de torn. Per al seu lluïment hi té experiència i sensibilitat artística l’Esteve Ferré Planas, que compta amb la col•laboració de la seva mare, la Fina, entre altres. Enguany el pendonista, l’amic Trino Carbonell i Àlvarez ha escollit un aixopluc molt emblemàtic, l’entrada de la bonica biblioteca de la Casa Llopis, que també ho va ésser pública, per a la gent de Sitges, sota la direcció de la Sra. Pilar Casas i posteriorment de la Dolors Mirabent.

   L’elecció que n’ha fet en Trino, obeeix a records familiars, quan de jove havia campat per la casa, seguint les passes del seu avi, en Josep Carbonell i Company, en pagès ric, el qual havia tingut cura de les vinyes i junt amb la seva muller, la Teresa Camps i Ferret, eren els masovers que vivien en aquella casona d’estil bàsicament camperol que estava adossada a la casa senyorial i que s’hi comunicava pel jardí., amb entrada pel carrer Sant Bonaventura. En la casa del masover destacava un bonic rellotge de sol que estava allotjat en la paret lateral, la que dóna al carrer Sant Josep.

   Mor el Sr. Josep Carbonell, van continuar tenint les claus de la casa senyorial les seves germanes, La Rosalia i la Laura Carbonell Camps, que van anar a viure al començament del carrer Sant Bonaventura. I allà, en els baixos de la casa dels masovers, els nebots del pagès, l’Antoni Carbonell Marcé hi guardava els pots de pintura i les escales i en Jesús els trajes per fer l’últim passeig. Els dos estaven compromesos amb la Festa Major, l’encarregat de la funerària muntava els gegants i l’Antoni repassava amb pintura les seves cares i mans.

   Estem parlant d’una casa senyorial, la de can Llopis, que la veu popular l’anomenava Can Bernardí que disposava de masovers i també d’un celler. Una propietat on es basen els orígens de la Malvasia i Moscatell del llegat dels Llopis, els quals van cedir les vinyes a l’hospital amb la condició que no s’havia de deixar d’elaborar.

   En el transcurs d’aquests dies hem observat que hi ha un cert moviment en les immediacions de la porta d’entrada d’aquesta biblioteca, la brigada rabosa i pinta la paret malmesa. Aquesta preparació em recorda l’afany que esmerçaven les sitgetanes, durant aquestes vigílies i que consistia en un xafarranxo a fons de les interioritats i després una preceptiva emblanquinada. A la imatge de Sant Bartomeu li preparen l’aixopluc, queda poc per a que el podem anar a visitar que és quan, en aquesta ocasió, el pendonista ens espera a la porta, cofoi de poder mostrar, entre una acurada presentació, la imatge que serveix per honorar el nostre Sant patró.

A tots, bona Festa Major.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 agost del 2012

EL VERMUT D'EN TRIBULACIONS

   Quin gran invent això del vermut, un beguda extreta de la barreja de moltes plantes i amb una base de vi negre o blanc, un xarop d’origen antiquíssim i que ha influït enormement entre les preferències del paladar que l’ha escollit com a predilecte en els entreteniments previs als àpats de festa. Detalls com aquest han contribuït a motivar els ànims dels qui, a l’assaborir-lo s’han declarat entusiastes consumidors. I quan la seva dolçor travessa el llindar, allà on la campaneta de la gargamella esdevé pas fronterer, abans que llisqui cap a les interioritats profundes del cos, és allà, el punt exacte on el gustet es revifa i es converteix en una sensació de felicitat.

   Actualment, per fortuna o per dissort, segons com es plantegi, poques coses hi ha que contribueixin a diferenciar una festa d’un dia normal. M’explico. Si ho comparem quan el vermut sols s’acostumava a degustar en ocasions especials, com podia ésser el dia de la festa major, ens adonem que establia uns costums molt apreciats i secundats, però també reservats a unes diades concretes i això propiciava anar a fer el vermut a les respectives Societats o en casa pròpia, abans del preceptiu dinar de la diada. Es podia considerar una sublimitat, un extra, per dir-ho d’una manera més col•loquial, amb la qual s’aportava a la festa aquests petits, o grans detalls que la feien diferent. Un vermut assaborit abans de dinar era apreciat com una cosa extraordinària que delectava el paladar i feia espurnejar de satisfacció els ulls. Que s’havia d’anar en compte de no abusar de les seves aromàtiques i dolces propietats, si es que és volia també assaborir, sense enterboliments anticipats i desganes , les prebendes culinàries preparades pel dinar de celebració.

   Per aquesta ocasió s’ha programat, des de temps antiquíssims, per a després de la Sortida d’Ofici, l’anomenat Concert Vermut. Que sense voler desmerèixer la dedicació i les bones arts dels músics que hi intervenen, el vermut, en especial, ha escalat preferències entre els assistents. Els concerts es pot dir que han estat considerats una apartat important dintre la programació, més quan aquests contribuïen a conferir una preuada categoria, realçada per la complicitat de la gent de Sitges que fins i tot es mudaven per a l’ocasió, perquè el vestuari també servia per diferenciar els dies de gran solemnitat de la resta de festes de l’any. Com veieu tot formava part d’uns costums que s’avenien amb l’entusiasme de la nostra gent, i si de complement s’hi afegien les qualitats d’aquests invents que són de tan bon engolir i tan apreciats pel viciat i senyoret paladar, ens trobem davant l’enaltiment de les petiteses.

   El nostre poble, a més de l’encant paisatgista, del resplendor d’aquesta lluminària tan singular, d’aquest blau tan nostre, ha contribuït a proporcionar instants de felicitat, si aquesta la podem atribuir també en quant a assaborir, quan s’escau, una copeta de moscatell, de malvasia, com aquesta que l’Hospital, per celebrar el seu centenari, presenta aquest diumenge i que s’anuncia d’una dolçor i edició especial. Però és que també es comercialitzava un vermut elaborat aquí. Això entre una variada elaboració de vins dels anomenats de taula. Tanmateix el vermut amb denominació d’origen, procedent de la collita d’unes vinyes que pertanyien a la família d’en Bartomeu Carbonell i Batlle, pare del recordat historiador i escriptor Josep Carbonell i Gener que esdevingué un preuat col•laborador d’aquest setmanari, es pot afirmar, em refereixo al vermutet, que ha estat un gran desconegut, al no haver continuïtat entre les generacions posteriors L’amo del mas Bartomeu era propietari de vinyes, de les quals en tenia cura en Francesc Mirabent i Farreras l’eixut. El vermut, millor dit l’elaboració del vi, una de les matèries primes, fermentava en els cups del celler que en Tribulacions tenia al carrer Jafre. I l’embotellament tenia lloc en un local del carrer de sant Antoni, més popularment conegut pel del gas, per ser per on s’accedia a la fàbrica d’en Rigolet. El vermut es va comercialitzar amb els noms de “Greco” i “Balumí”. Dos noms, l’un s’avenia amb l’homenatge testimonial que li va retre el poble de Sitges a l’erigir-li un monument a l’autor dels dos quadres que Rusiñol va penjar en les parets del seu Cau . I l’altre pertany a la toponímia de la costa sitgetana , quan es refereix a la denominació que reben les tres cales: el Balumí petit, el mitjà i el gran.

   En Panxo, eficient col•laborador en l’elaboració de vermut, tenia també el seu celler particular en aquesta escaira que conforma la part baixa del carrer Sant Bonaventura, l’home sabia de les tècniques per a la bona el•laboració del vi i també el secret, ben guardat, de la formula per elaborar el xaropet dolç que es va aixoplugar en la definició d’aperitiu . Al costat del seu celler hi vivien el matrimoni format per Pere Carbonell i Gabaldá i Rosa Ripoll i Bertran, els pares de la Rossó, administradora de la Trinitat. En l’estable s’hi hostejaven les vaques i el cavall, amb el qual anaven a la sínia que tenien prop del Vinyet. La llet que en treien la despatxaven en una petita botiga que disposaven també en els baixos de la casa, i ho intercalaven amb la venda de queviures i les verdures de la collita. Aquesta especialitat, la de la llet, tan incompatible amb la del vi, havia de destacar en un carrer on predominaven els cellers. I com a curiositat afegir que tenien una vaca destinada a alletar a la mainada, a la qual li donaven per menjar altre farratge per tal de que la llet no fos tan forta.

   El vermut també ha tingut un aliat inseparable, el sifó. Aquesta beguda sòdica rebaixa el grau de la combinació i li confereix un pic molt apreciat entre els bevedors tot i que hi ha que el prefereixen no barrejar-hi altres ingredients i se’l beuen en el seu estat pur, entre cometes. El Sr. Soler de can Tomaset i el Sr. Muntaner que de primer feien societat i desprès cadascú va anar per ell, eren fabricants de sifons, vull dir que els embotellaven en els seus respectius locals.

   De ben segur que amb ànim d’innovar entre el vermut i el sifó va acabar surant una petita rodanxa de llimona, la seva peculiar acidesa i gustet ajuda a aconseguir més sabor. Un bon proveïdor d’aquestes llimones en va ésser en Manel Rius i Ramos i bufador de flabiol i altres instruments de canya. Compositor de músiques de la Festa Major i flabiolaire de la mateixa.

   Al vermut s’hi va afegir també les olives sense pinyol i unes cruixents patates, en deien de “xurrero”, com les que guardava el popular Xatet dintre d’un bidó. Que per cert per Sant Salvador, l’endemà del Vinyet, que era la seva onomàstica, obsequiava a tots els qui s’apropaven al seu establiment, petits i grans, amb orxata. Tanta n’era l’afluència que un guàrdia municipal havia de posar ordre a la fila. Un establiment tan especialitzat en el servei dels vermuts, per unes hores canviava de beguda tot i que l’orxata també ofereix una dolçor molt particular i igualment una desavinença total amb el protagonista de l’article.

   El vermut de can Tribulacions, un xarop, com tots els d’aquesta denominació, que no cura la tos però fa venir son, a més d’ésser un bon preàmbul de festa. Ara que ens apropem a tantes que ostenten la categoria de majors.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 d'agost del 2012 )