ELS PREGONERS

                             

 

      Els ajuntaments dels pobles i ciutats han fet arribar la informació que incumbeix als seus habitants de diferents maneres. Per exemple, els pobles de l’Aragó han substituït el personatge del “alguacil” que es servia de la típica trompeta de pregoner, amb la qual executar el toc corresponent  i tot seguit llegir el comunicat oficial, i han modernitzat  aquest costum instal·lant  un altaveu a dalt de tot del campanar. L’avís consisteix: primer amb una breu melodia d’una jota, per a desprès donar pas al susdit comunicat oficial que s’escolta per tot el poble. 

   Quan a  Madrid va ser alcalde el professor  Enrique Tierno Galván és va tornar al popular  “bando”. Que a més estaven redactats amb una certa gràcia que feia que la ciutadania -cada vegada que n’apareixia un- s’afanyava a llegir-lo amb interès. Perquè s’aprofitava la ironia per a transmetre un missatge concís que, publicat amb aquest sistema tan castís, calava en l’opinió publica que era el que es pretenia. 

   En els temps actuals -sense anar més lluny- a casa nostra en dates concretes com: Carnaval, la Festa Major, per la festa de l’11 de setembre... la màxima autoritat de la Casa de la Vila publica en aquestes mateixes pàgines  el corresponent “Ban”, en el qual s’informa de les normes i recomanacions  a seguir durant aquestes celebracions.

    Però tots recordem al pregoner oficial, en Rupert Roca, que era l’encarregat de pregonar disposicions que, els responsables de la casa de la vila, havien acordat transmetre als habitants del poble amb la intenció de que fossin ateses. En Roca, com ja he dit en altres ocasions, feia servir dos tocs de trompeta: un indicava si el contingut era oficial i l’altre: per informar de temes menys intranscendents, com podia serà la cartellera cinematogràfica. Es plantava en les cruïlles més cèntriques i pregonava.  Desprès de cada intervenció manifestava la seva jocosa opinió. 

     En Roca quan no tenia res a pregonar feia les tasques de guàrdia municipal, per tant en contacte directe amb els seus veïns. El compliment del seu servei va coincidir amb el bum del turisme, que a la vegada va coincidir també amb l’arribada d’unes agències sueques que portaven a la vila un nombre important de turistes d’aquesta nacionalitat. Van tenir molt bona acollida aquelles sueques que lluïen una bellesa per la qual es feien mirar. Una de les moltes es va adreçar a en Roca, (que anava uniformat) per demanar-li alguna informació i el municipal va voler castellanitzar el sentit d’apropament: aquell acostis que s’emprava  i li va sortir: “Acuéstese conmigo” . Sortosament com que la sueca no va entendre el significat de la paraula, l’oferiment involuntari no va tenir més reconegut, avui potser hagués estat denunciat per aquest atreviment. 

      L’afició que més valorava en Roca era el cant, l’home disposava de molt bona veu i era membre del cor d’homes que cantaven durant les misses solemnes. Sobresortia en el repertori eclesiàstic la missa Pontifical de Perosi, de la qual tenia travessada una nota concreta que la qualificava de “filla de putesca”. A la colla de Caramelles del Prado, que en formava part i n’era un dels solistes, li reservaven el solo dels populars popurris, la lletra dels quals escrivia l’Enric Almiñana i musica del mestre Torrents, que acostumaven a ser arranjaments dels cuplets populars. 

      L’Home feia bon paper a l’hora de cantar i també quan estava assegut a la taula, sobretot quan cantava en les cerimònies de casament i desprès els nuvis el convidaven al dinar. També alguna vegada he escrit de la importància que havia tingut el dinar de Festa Major. Una vegada quan s’apropava aquesta, en Roca li va comunicar a la seva esposa que cada setmana estalviarien per tal de que per aquell dinar li fes una escudella on no hi faltés de res. Aquell dia en Roca vestit amb l’uniforme; amb la casaca blanca, amb els guants també blancs, cordat fins al capdamunt, desprès d’acompanyar a les autoritats a l’Ofici i a la sortida, en plena solejada. Només li va faltar arribar a casa i trobar-se amb l’escudella bullint servida a la taula. Amb tanta calentor acumulada a en Roca li va agafar  el que se’n deia: un treball. Amb tan mala sort que  va treure tot el que havia menjat. Tant estalviar, tant esperar aquell dinar, per a res. El nunci es planyia de la seva dissort. 

   Des de l’any 1985 Sitges torna a recórrer a la figura del pregoner,  per tal de  que aquest pregoni les excel·lències de la nostra Festa Major. El primer encarregat de fer-ho va ser el periodista Josep M. Lladó i Figueres. Després va deixar de ser d’exclusiva masculina per incorporar a la dona en aquesta entranyable comesa. L’última pregonera ha estat l’Eva Martín, amb un pregó que encara es gronxa  en el folgat bressol de l’admiració.

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de setembre del 2021)

L'EVOLUCIÓ DELS COSTUMS DE L'ESTIU

   Hem viscut un mes d’agost  que s’assemblava molt als que estàvem acostumats, si ho comparem amb el de l’any passat que va ser molt fluix en quant als turistes que ens van visitar degut a les limitacions que la pandèmia marcava i que aquest any, al no haver tantes restriccions, s’ha vist incrementat el nombre de visitants, la gran majoria provinents dels país i molts també del país veí.

   A banda d’aquesta excepcionalitat, des de fa uns anys, els estius no són els que eren. Han esdevingut estranys i una mica atípics en quasi tots els aspectes. Hem deixat pel camí detalls que contribuïen  a fer de Sitges una icona internacional. Potser perquè en aquest temps han sortit altres competidors que abans no es promocionaven i per tant eren poc concorreguts

    Recordo els estius amb molta més projecció i per les singularitats que es repetien a cada temporada. Ens visitava un turisme de qualitat, els quals (només un detall) es mudaven per baixar a sopar als menjadors dels hotels on s’hostejaven. I molts d’ells es passaven tot el mes de  les seves vacances en el mateix establiment hoteler, apartament i fins i tot en casses particulars. El secret estava en què el canvi de moneda els afavoria.

     En aquells estius, després de dinar, en Josep Duran, en rayo, comandava el que anomenàvem: la regadora. Passava pels carrers principals i els potents rajolins de l’aigua a pressió sortien dels laterals de la cisterna del camió i els deixava nets i desprenen frescor. Des de la cabina ell controlava la intensitat, reduint-la quan algú passava per la vorera. No feia el mateix la Maria Dolors Arnabat, la planxadora, que vivia a la cantonada del carrer Sant Francesc amb el de Sant Gaudenci i com la regadora passava  pel primer i no pel  segon carrer, ella treia la seva i regava el tros de que li corresponia, per on no hi passava la regadora oficial. La dona no tenia miraments i  des de que començava fins que acabava els rajolins d’aigua anaven des de sobre la vorera de davant de  casa seva, a tocar a la seva façana. Ho feia amb tant ímpetu que si passava algú no s’immutava i seguia regant encara que això suposes mullar els peus del vianant. Per la qual cosa havia tingut més d’una enganxada, però pobre de qui anava a parar a la seva boca. Ja està tot dit.

    Cada dia, acabats de sortir de les impremtes, el Sr. Jordà i el Sr. Delgado, repartien els programes de mà que anunciaven els balls que es feien a  la nit, en Jordà els del Prado i en Delgado els del Retiro, perquè cada dia les dues Societats oferien ball i espectacle.

    Al Passeig de la Ribera hi havia uns pintors fixes que plantaven els seus cavallets i no es cansaven de pintar la imatge més representativa del poble, mentre un escampall de la seva obra es repartia per la base de les palmeres. I durant uns quants estius, des de la Fragata fins a l’alçada de l’Avinguda Sofia, per sobre el Passeig, hi transitava un burret carregat de peces de ceràmica que s’insinuaven entre els gruixos de palla que la protegien i quan havien fet unes quantes vegades el trajecte, el seu responsable disposava un petit escampall a terra. Venia a ser la projecció dels costums copiats de terres andaluses i que tot i la distància que ens separa es feien presents a casa nostra.

    Això és produïa en uns anys en que el turisme ens posava a tots en el mateix sac, perquè no sabien distingir les autonomies, aquestes es van desmarcar desprès. Per a ells Espanya la relacionaven amb les castanyoles i les panderetes. D’aquí que a casa nostra en aquells anys es van obrir moltes botigues especialitzades en records, les quals oferien el mateix anunciat: “Souvenirs”. I totes venien el mateix: les castanyoles, panderetes, nines amb vestits de farbalans, fins i tot banderilles i simulats caps de toro. Productes que els hi prenien de les mans, com les postals amb imatges de Sitges.  Actualment la venda de postals també ha decaigut, perquè la possibilitat de fer una fotografia amb el mòbil i poder enviar-la a l’altra banda del món, s’evita a que la postal arribi a destinació quan ja fa uns dies que has arribat de viatge. En aquells anys  les postals s’havien convertit  en una obsessió. El vespre quan s’arribava a l’hotel  s’havia d’omplir, sí o sí, el contingut de l’espai de darrera de la imatge, posar el segell i deixar-les a la recepció que li donaven curs.

   Fos per la raó que fos eren estius alegres, on hi sobresortia la felicitat dels turistes i també dels botiguers, hotelers, bars i restaurants... que cada dia feien bona caixa. Perquè es complia a la perfecció el presagi que diu: “a l’estiu tota cuca viu”. Fins que es va esgotar la gallina dels ous d’or i una altra cuca, aquesta maligna, s’ha encarregat de que la temporada turística no sigui, ni de bon tros, el que era. 

                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de setembre del 2021)

DE LA "VERBENA POPULAR" A LES BARRAQUES

   

     A la Festa Major hi coincideixen una gran varietat de músiques. Les que més es repeteixen i de les poques que no canvien de tonada, com són les que acompanyen als balls, o al menys així hauria d’ésser. Perquè  -ja fa anys-  alguns d’aquests  balls evolucionen amb unes altres melodies que no són les que  s’havien pensat per tals acompanyaments. 

      A la Festa Major la música és un element important i ja no sol la  pensada per ser interpretada  per la gralla, sinó la música en quasi tots els estils. El mateix pas del temps també ha influenciat en els costums i preferències musicals, una altra de les moltes raons pel la qual s’esperava l’arribada d’aquestes dates del calendari. Quan tampoc hi havia música cada dia. El so de la gralla -ho explicava en l’article de la setmana passada- quasi bé s’havia d’esperar tot un any per tornar-la a escoltar. No es pot dir el mateix de la música per ballar, que d’aquesta ni havia cada diumenge. Tanmateix, com les que sonaven per aquestes dates, poques. La diferència es trobava en què  era interpretada per les orquestres de més nomenada del moment. 

    Va ser amb l’arribada del turisme, quan quasi bé tots els dies dels mesos d’estiu -les dues Societats i altres locals de la vila- oferien ball cada dia. Però el ball de la Festa Major era diferent a tots ells. Prado i Retiro coincidien amb el que anomenaven: ball de Societat. Es celebrava a la mateixa nit del dia de Sant Bartomeu o com a molt a l’endemà, per tal d’allargar una mica més la programació. Després, els del Retiro van popularitzar  l’anomenat “Ball de Casats”. Tant si era de Societat o de casats la gent es mudava per assistir-hi.

   A la vigília de la festivitat de Sant Bartomeu,  aquesta música ballable  tenia un protagonisme destacat. Abans del castell del foc -per allà al final del carrer Sant Pau- la banda de música interpretava un escollit repertori de pasdobles, els quals s’alternaven una mica amb l’aïrament dels coets. Vagin a saber si d’aquest acompanyament musicals no en va sorgir la idea dels piromusicals. 

    Acabats els focs el programa oficial anunciava que tindria lloc una animada  “Verbena Popular” que es feia a sota dels plataners que s’estenien des del mateix carrer Sant Pau fins al de Bonaire. Hi intervenien dues orquestres, situades una en cada extrem, i les que més protagonisme van tenir van ser  les dues locals, la Mozart i els Iberos del Jazz. I en els darrers anys de l’existència del plataners -que els va manar tallar l’alcalde Vicentet- en un extrem hi havia una orquestra i en l’altre la Cobla de sardanes. 

     Aquesta època va coincidir amb l a proliferació de les discoteques i així va ser com el joves d’aquell temps van deixar de freqüentar els balls que tenien lloc a les societats i davant aquesta nova modalitat  no cal tenir parella per ballar, sinó que cadascú és lliure de bellugar-se de la manera que més li plagui. Aquesta informalitat -en el moment de ballar- que aporten les discoteques, va fer que anés decaient el desig d’esperar aquests lluïts balls de Festa Major, en els quals sortien a ballar a la pista parelles joves i altres que no ho eren tant, i on els seus moviments i passos anaven d’acord amb la peça  de ball que l’orquestra interpretava.  

          Actualment, uns dies abans del gruix de la celebració,  estan de moda “les Barraques”, on hi actuen conjunts de música molt coneguts dintre el nostre àmbit, els quals s’anuncien amb títols envoltats d’originalitat. Les Barraques atrauen a molt jovent i que aquest any -degut a l’excepcionalitat de tot plegat-  s’han ubicat a la Plana de Santa Bàrbara, amb cadires i horari limitat. La seva música- pujada de to-  és el preàmbul de totes les músiques que sonen durant la Festa Major.

   Com la de les gralles que es van escoltar durant l’emotiu Pregó de l’Eva i també en la presentació del llibre que l’Escola de Grallers de Sitges ha publicat amb motiu del  seu 50è aniversari, allà en el Centre d’Interpretació de la Malvasia. On desprès, les mateixes gralles, acompanyaven la rebuda de la imatge del Sant. També en el transcurs dels tastets de la festa que s`han fet en diferents espais i en l’ofrena de l’Ofici. I entremig ens hem pogut delectar amb les músiques que interpretava el recordat Janio Marti, formació que va amenitzar molts d’aquells Ball de Casats del Retiro. I que han tornat a tenir protagonisme desprès que el president de la Comissió, l’Agustí Marcet, per fi va poder exhibir la bandera de Sant Bartomeu en el balcó de casa seva. 

   Que res pugui fer emmudir les músiques que van associades  a la nostra Festa Major, perquè a través d’elles hem establert un nexe entre els molts records viscuts i els que -de ben segur- tornarem a reviure en tota la seva plenitud. 

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 d'agost del 2021)

UNA ALTRA FESTA MAJOR DIFERENT

    Aquesta passada vesprada amb el pregó a càrrec de la benvolguda Eva Martin, s’ha obert la porta a una altra Festa Major, que també és diferent a com estàvem habituats a celebrar-les. Amb tant breu espai de temps entre el Pregó i la sortida del setmanari, coneixent la  sensibilitat de l’Eva, el seu dinamisme i la seva manera de fer, estic convençut que haurà estat un èxit. 

   Que la Festa Major desperta passions ho sabem tots, perquè ho hem experimentat de moltes maneres. I és curiós que amb el pas dels anys aquestes sensacions no s’alteren, tot i que potser sí les maneres de viure-les. Perquè jo noto que no és el mateix ara, ja amb certa edat,  que quan era un vailet. Perquè durant la meva infantessa i joventut  la nostra Festa Major tenia altres al·licients que anaven de bracet amb el folklore popular . S’esperava per poder gaudir de detalls molt simples que  la resta de dies no hi tenien cabuda. Els qui havíem nascut a la mitat del segle XX, no ens imaginàvem com la celebraríem  en aquest XXI. Els avenços que s’han alternat durant tot aquest temps han estat tants i tan sofisticats que, actualment, la Festa Major està disponible tots els dies de l’any: només cal polsar el botó que posa en marxa el moviment d’un disquet que conté  l’evolució de tot el seguici festiu. D’això en saben molt els vailets d’avui, perquè són molts els qui esmorzen i fan la resta de les menjades en companyia de la Festa Major. 

     Nosaltres ho havíem de viure de manera directa, així que passades les famoses hores de més intensitat, el record era el que cadascú guardava en el seu interior. Un any passa de pressa, tot i que quan es desaven els gegants a  la Casa de la Vila, es veia molt lluny el seu retrobament. El mateix passava amb el so de les gralles, on veritablement aflorava la pell de gallina quan les tornaves a escoltar. I pocs eren els grallers que avançaven pel carrer  Sant Francesc, mentre que  tenim la satisfacció que l’Escola de Grallers, que aquest any celebra  50è aniversari, aporta una gran quantitat d’intèrprets de la gralla les quals, junt amb l’anomenada colla dels Marcets, els Maricel , la Sitja i altres de  convidades. Fa molt goig veure’ls fer el mateix recorregut i corroborar que la continuïtat està garantida. 

    Ens trobem a les vigílies d’una altra Festa Major i, com l’any passat, encara estem atrapats en mig de les restriccions que s’han d’observar perquè la batalla de la pandèmia  no ha estat guanyada del tot. De quan em referia  a ara, el nombre d’habitants del poble ha crescut molt i a tots ens neguiteja no poder celebrar la festa com voldríem. Amb tantes opinions i amb la magnitud de tot plegat, la situació  és la que és i preval el mandat dels especialistes. Entremig s’interposen les noves tecnologies, que faciliten  -o no- per poder gaudir d’uns quants actes més que  l’any passat. El que passa és que per molt que  evolucioni, la vida, i amb ella el món, la manera més clara de fer el comptes serà aplicar la vella teoria que diu: “tants caps, tants barrets”. I no hi ha més. 

     Si una situació semblant hagués passat quan els de la meva edat érem tan joves, hauríem tingut el recurs de poder-nos comunicar, per explicar el que feia el cas,  per telèfon. I havent de demanar abans el número de l’abonat amb el qual volíem parlar  a través de l’operadora. L’intercanvi d’opinions hauria succeït, al mateix temps, de manera directa, mentre la gent feien cua a les parades de la plaça, o en les tertúlies de cafè. L’altaveu que avui ho amplifica tot  no és altre que els diversos continguts que ens permet navegar per les innovadores xarxes socials. Això pot provocar  que en uns instants els usuaris mig es carreguin tota la feina -que no és poca- que fa la Comissió  per organitzar una altra Festa Major (diguem-ne)  diferent. D’una altra banda, desafiant la teoria esmentada i també la de la compressió, perquè ja es sabia de bon principi que no tothom hi tindria cabuda. Malgrat que, d’altra  reclamàvem que es fes alguna cosa més que a l’any passat. 

    Amb la fotografia que acompanya l’article, he volgut transmetre la imatge que exemplifica  l’excepcionalitat del moment: la mitja cara del gegant. I és que aquesta torna a ser una Festa Major a mitges tintes. No som visionaris, però confio a que a l’any vinent -ja ho dèiem el passat- pugui aportar a aquesta secció la cara complerta de tot plegat. Heus aquí un altre repte -el meu en particular-. perquè en tot aquest temps poden passar moltes coses a nivell personal. I, pel que fa a la situació en general, que també és molt complexa.

     De moment gaudim del que tenim. I un consell: fem-ho sense recels ni amargors. Perquè com deien els avantpassats, “ més es va perdre a la guerra de Cuba”.

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 d'agost del 2021)

LES LLIÇONS DE L'ESPORT

 

    

    Una setamna  desprès de la clausura dels Jocs de Tòquio, aquests deixen moltes finestres obertes que ens permeten guaitar a la realitat. Un Jocs que venien aplaçats des de l’any passat, degut a la pandèmia i que just a les vigílies de la seva inauguració encara planaven els dubtes de si es podrien celebrar per les mateixes causes. De ben segur que els organitzadors van tenir en compte que s’hauria d’haver pres aquesta decisió abans i no quan tots els participants ja eren allà. Sense públic, amb l’ai al cos fins al final, la seva celebració ha distat molt de l’espectacularitat que caracteritza al més gran espectacle esportiu que es celebren cada quatre anys.

    El món de l’esport està envoltat de molt sacrifici,  només els esportistes saben amb el que s’han d’enfrontar i renunciar per tal de no perdre la forma física, que els permet competir moltes vegades al màxim de les seves possibilitats. Porten molt temps preparant-se amb l’objectiu posat en pujar al podi dels vencedors. I no només en l’escenari del Jocs, sinó també en les diferents competicions que es van alternant dintre l’àmplia vessant esportiva de modalitats.

    De vegades és tanta l’obsessió en quant a voler superar les marques anteriors que l’esportista entra en un terreny que fuig de l’esportiu per endinsar-se en un altre camp molt més complex, el de la psicologia. Perquè la ment de cadascú és igual de complexa i no tothom reaccionem de la mateixa manera, sobretot quan estem exposats a una determinada pressió. En el cas que ens ocupa, lluitar per aconseguir els millors resultats, pot arribar a distorsionar l’estat emocional que és sotmès a una continuada pressió, que estigui influenciada per l’ambició personal, o pels interessos dels equips  dels quals depenen moltes d’aquestes disciplines esportives.

     La prova més evident d’aquesta intensa pressió l’ha donat l’atleta  Simone Biles  que s’ha vist desbordada davant de molts dels aspectes que són l’exemple de tot el que he exposat. De quan es passa del plaer que justifica el fet de poder competir al més alt nivell en uns jocs Olímpics, a tocar de peus a terra quan aquests  sobre esforços   porten a evidenciar els límits que comporta el fet de que per damunt de tot som humans. I  degut a aquesta condició, és la complexitat de la ment la qui té l’última paraula . I també és d’humans reconèixer i acceptar que, com a tals, tots tenim uns límits que si els traspassem o sobrevalorem, ens podem trobar amb  situacions també límits, per les quals la brillant atleta s’ha vist amb la necessitat d’haver d’aturar-se en el camí i reflexionar si aquest era el més adequat.

     Mentre totes aquestes lliçons es derivaven  de la cita Olímpica, a casa nostra un altre referent de l’esport mundial, el futbolista Leo Messi, el millor del món i del Barça, es veia obligat a abandonar aquest equip per raons econòmiques que també compten, i molt, en l’àmbit esportiu. Una altra lliçó que s’extreu de la conseqüència de pagar xifres astronòmiques en el fitxatge de jugadors. Ara, també a causa de la pandèmia, els clubs de futbol travessen pel moltes dificultats. No hem d’oblidar, però, que moltes empreses, grans i petites, també han vist alterat el seu rendiment i s’han vist en la necessitat d’acomiadar per tancament o apuntar a bona part de les seves plantilles als ERTO. Amb les greus conseqüències que suposa per a moltíssimes famílies. Res a veure amb les grans fortunes que cobren aquests jugadors i que si ara s’han de rebaixar les nomines, si s’han sabut administrar, no serà ni de bon tros la seva ruïna El desconsolat Messi plorava, tothom pogués plorar amb els seus ulls.  Un altra esportista  que també ha mostrat la seva condiciona humana. Quan per sobre dels diners també hi ha els sentiments que deriven en l’estima al club que l`ha fet créixer, personalment i esportivament. Al socis i aficionats al futbol en general, que l’adoren. I una cosa molt important, l’arrelament d’ell i la seva família a la terra que tant bé els han acollit i on ells s’hi troben tan bé. Ara és, quan el club de la seva vida, al qual tants moments de glòria ha proporcionat el seu talent i el seu joc, toca de peus a terra i s’adona que les coses no s’han fet del tot bé.

      Mentre em refereixo a aquestes reflexions, m’he recordat de la gesta que va protagonitzar un dels nostres convilatans, l’Ignasi Planas ( de ca la Ferreta). Que en visita turística a Rússia, que va coincidir amb la celebració dels Jocs Olímpics de Moscou,  va participar, sense tenir-ho previst, en una cursa, sembla ser important, que formava part dels actes esportius que es celebraven paral·lelament als de la cita Olímpica.. Aconseguint no recordo si el primer o el segon lloc. L’Ignasi, que ja feia anys que havia deixat de ser jove, va arribar a Sitges amb la seva medalla penjada. Una gesta de la qual els mitjans de comunicació també se’n van fer ressò. Qui li havia de dir que tota la vida fent de pintor, que seria l’esport que el pujaria al pòdium de la glòria,  sense tantes punyetes ni pretensions.   

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 d'agost del 2021 )

 

TORNANT DEL VINYET

  

  L’avinguda del Vinyet s’assembla a un passeig on el glamur hi ha deixat de cohabitar, perdent bona part del seu encant. Em refereixo a que ben pocs descendents dels amos que van fer construir les cases i torres que s’hi alternen  encara n’ostenten la propietat. Cal afegir-hi el mal estat de les voreres i  d’uns anys cap aquí s’han reemplaçat moltes de les torres de sempre, per blocs de pisos. Poc a poc aquesta avinguda, anys fa, tan emblemàtica pel nombre de cases singulars, va sucumbint davant una barreja de decadència econòmica i arquitectònica, a la recerca d’una millor rentabilitat.

    La transformació es pot dir que va començar per l’edificació més insigne d’aquest lloc, que sens dubte és la torre de Los Arcos, que va ser propietat de don Jaime de Semir. Tanta n’era la seva influència que mentre va viure no van construir en el gran terreny que tenia just davant mateix de la torre, perquè d’aquesta manera no li tapaven les vistes al mar. A això si afegia la meticulositat que caracteritzava a l’amo de la casa, al no permetre que cap element sobreposat s’interposés a l’elegant sobrietat que mostrava tot el conjunt.

    Ja fa uns anys que la façana principal de cal Semir ofereix un mostrari de tots els elements que guarden relació amb el turisme i el bany. I la seva entrada s’ha convertit en un improvisat  aparcament. Quan succeeixen aquestes coses recorrem a la memòria del propietari: si tal o qual senyor aixequés el cap i veies això... Com també diguem que no hi ha mal que duri cent anys, en aquest cas el dany es fa evident en els canvis de costums que deriven en transformacions que en lloc de millorar el contorn rebaixen el glamur al qual em referia. Que es resumeix amb una altra expressió, la qual es centra amb les decadències que es fan evidents quan es produeixen aquests canvis de propietat, per les circumstàncies que siguin, i que la veu popular emfatitza quan diu: “castells més alts han caigut”. Vet aquí el resultat d’una veritat com un temple.

      El que perdura són els costums, les tradicions. La festa del Vinyet és la més recent de les que acabem de celebrar. Hi ha molts camins que ens porten a la seva ermita, el més antic el que coneixem com el camí fondo. Tot i que el més freqüentat és aquest que porta el seu nom i que també voreja una torre que havia estat una icona del que representava  l’elit d’aquests senyors als quals em referia. Es tracta del “niu” propietat de la família Garcia-Munté, El senyor Antonio era un gran benefactor de moltes causes, sobretot de l’Hospital de Sant Joan que, entre altres detalls, proveïa a la casa del carbó que necessitaven per a les cuines i la calefacció. I precisament ara es compleixen els 80 anys de la donació que va fer de les tres campanes de l’església parroquial, les originals malmeses com a conseqüència de la guerra. 

    Eren gent influent i en aquest cas, quan es va traçar el carrer de davant de casa seva, expliquen que per tal de que la seva propietat no es veies afectada, el susdit carrer fa una ziga-zaga, que la mateixa veu popular es va afanyar a rebatejar com: “el carrer de la serp”. Les circumstàncies també han transformat el niu i el seu immens jardí on, com en altres cases d’aquest sector, hi tenien lloc la celebració del que anomenaven presentar a la filla en societat. Dit d’altra manera: una posada de llarg. I tornant “al niu”, ara aquella construcció només és present en el record dels qui l’hem coneguda i hi hem vist desfilar les nostres més influents tradicions: les caramelles i el folklore de la nostra Festa Major, amb que s’obsequiava als amos de la casa i aquests responien amb unes generoses propines. 

     Ahir va ser la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet, i l’any passat per culpa de la pandèmia només es van celebrar els actes religiosos en el seu honor. Optimistes com érem, no ens cansàvem de repetir: “a l’any que ve, més i millor”. Ha passat un any i, atenent les mesures de precaució, la celebració s’ha vist una altra vegada reduïda a la mínima expressió. En aquests moments difícils, la devoció a ella, ajuda a alleugerir el patiment i l’angoixa que provoca tanta incertesa, sobretot per les persones i famílies que han patit i pateixen les conseqüències d’aquesta pandèmia, que ningú sap el que encara ens depararà.  

   Portats per aquesta devoció, a la qual em referia, fem nostra aquesta petició: “Socorreu-nos nit i dia Verge Santa del Vinyet”.  

                                                                               J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'agost del 2021 )

 

 

ANAR A FER LA TEMPORADA

  

     La massiva afluència del turisme ha anat  associat amb la necessitat de mà d’obra, per poder atendre aquesta demanda. Que es feia molt més evident  en aquells anys,  que no pas  ara, quan ja hi ha molta gent d’altres indrets establerta permanentment entre nosaltres.

     Dones i homes que venien, de diferents destinacions, en deien, a fer la temporada. Que començava  al juny i acabava  a final de setembre. La gran majoria quasi sempre venien a treballar al mateix  hotel, restaurant, càmping... Alguns dormien en el lloc de la feina i altres es repartien per les cases particulars. Així és donava el cas que a la casa on no hi havia turistes allotjats, hi tenien aquests treballadors de temporada. Tant els primers com els segons, arribaven a establir uns lligams, amb les famílies que els acollien, que es traduïa en una forta amistat.

    Els turistes sempre acostumaven a portar a terme una vida molt activa en el transcurs de la nit, que s’allargava fins a les tantes de la matinada, en les pistes de ball del Retiro, el Prado, ca l’Oliva, al Mònaco, el Sacromonte, la Galera... I moltes de les vegades coincidien amb el cambrer que els servia el dinar i el sopar, la noia que els hi feia l’habitació, o amb el conserge de l’hotel. Aquesta coincidència era acollida amb molta satisfacció per les dues parts. Fins i tot el treballador de l’establiment hoteler potser arribava a ballar amb la filla del matrimoni estranger. Una imatge que captava la màquina fotogràfica d’en Damián, ell i els seus companys, han estat testimonis d’una diversió col·lectiva de la qual en deixaven constància gràfica i fins i tot en treien algun profit quan, per exemple, a ca l’Oliva el fotògraf era convidat a prendre quelcom a la mateixa taula que els turistes. A aquells estrangers els hi feia molta gràcia tenir assegut al seu costat  ni més ni menys que el retratista, ho interpretaven com si talment tinguessin  fotògraf particular.

    Els treballadors que els fotògrafs retrataven, ballant a la pista d’alguna d’aquestes sales de ball, la fotografia l’acostumaven a enviar al “pueblo”  per tal de que els seus compatriotes poguessin veure el bé que s’ho passaven, doncs no tot era treballar. Aquesta assiduïtat als balls de nit d’aquests treballadors vinguts d’arreu i també els d’aquí, mostrava una certa fortalesa física, perquè desprès de tot el dia de treballar, acabada la jornada laboral, es mudaven i anaven a ballar, per consegüent es posaven tard al llit i al cap de poques hores ja es tenien d’aixecar..

    Aquesta alternança amb l’ofici que desenvolupaven en els seus respectius pobles, amb la  que feien aquí quasi mai coincidia, perquè potser allà treballaven de paleta, al camp  i aquí de cambrer o fins i tot de “maitre” que també n’hi havia. Tots portaven a terme la seva feina com uns autèntics professionals, com si tota la vida ho haguessin fet. 

     La família d'en Jaume Canals al carrer Sant Pau regentaven un hotel que s’anunciava amb el mateix nom del santoral  amb el qual s’identifica aquest carrer. Durant molts anys hi venien a fer la temporada dues germanes procedents de l’Aragó, la Paulina Barra i la Gabi Barra que eren ties carnals de la que seria la meva  muller, la Carme. El tracte familiar que dispensava la família Canals als seus clients i a les dues treballadores va fer possible aquesta bona relació la qual comentava més amunt. Els clients repetien cada any i les dues germanes també .

    En aquest mateix carrer de Sant Pau hi coincidien unes curiositats. Fent cantonada amb el carrer Parellades hi havia la barberia de l’Eduard Roca, al costat mateix de l’Hotel dels Canals, hi havia la  d’en Miquel Zarrán i un parell de cases més enllà, en un local propietat d’en Jaume Deugràcies, una de les seves filles, la Pilar, va obrir una perruqueria, amb l’afegit que a darrera mateix de l’establiment, el seu marit, en Joan Boix, hi tenia la barberia. Amb el boom del turisme, hi trobem un altre exemple de transformació de molts establiments per adequar-los a la demanda del moment. Així la perruquera i el barber van transformar el local en un restaurant, el Miami. On l’home feia de cambrer, ajudat durant molts anys, per en Francesc Montserrat. Uns anys més tard, en Valentí Mongay, quasi al final del carrer hi va obrir una altra barberia en l’altell del local i en els baixos la seva muller venia articles de platja. Quan es van retirar els seus fills hi han establert  també un restaurant.

    Degut a les circumstàncies, les temporades turístiques no són el que eren i per tant, anar a fer la temporada ja no mobilitza. En una època en què el carrer Sant Pau era un carrer de molta pèl. Fins que tots els  barbers es van retirar o van canviar d’ofici, decantant-se per la restauració. I és aquí on no queda massa bé que el client es trobi un pèl a dintre la sopa.  El que són les coses.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de juliol del 2021 )

ELS OPERARIS DEL RETIRO

   

    Tots els aniversaris són de bon celebrar. I ja no diguem de quan aquest va associat als 150 anys del Retiro. Una celebració que en les vigílies del dia de Tot Sants de l'any passat la van suspendre les autoritat sanitàries per les raons per tots conegudes. Han passat els mesos i les ganes de celebració no han minvat, fins que el proppassat dissabte es va poder portar a terme.

     Un fet destacable del Retiro, però també del Prado, és que a banda de les juntes directives que guien el destins de les entitats, hi trobem a unes persones que en la intimitat de la seva feina, aconsegueixen, sense esperar-ho, una popularitat que no només perdura mentre que estan en actiu, sinó que aquesta arriba a inscriure’s en la història viva de cada entitat. El Retiro ha comptat amb uns empleats, tan addictes a la casa que ho haguessin donat tot per la causa. Gent entregada i que la responsabilitat que hi dedicaven els podia arribar a obsessionar, fins el punt de creure’s que allà era la seva segona casa, de totes maneres potser  hi estaven moltes més hores que en la pròpia.

     El mateix podia passar amb els socis, els quals es bellugaven entre un ambient associatiu que motivava la seva mobilització a la més mínima que l’entitat els hi feia una crida reclamant la seva col·laboració. Eren el socis fidels a més no poder a les inquietuds retiristes.

    L’enllaç entre el Retiro i els socis, sens dubte era l’Enric Capdet Fontfria que desenvolupava les funcions de conserge. I de ben segur que era la persona que més bé coneixia el bategar de l’entitat. Els presidents s’alternaven i ell seguia  en el seu lloc de responsabilitat. Germà seu era l’Agustí Capdet Fontfria, que tenia cura de la porta principal de l’entrada al saló teatre. Abans, tocant al carrer, hi havia la taquilla. El taquiller que va batre record de permanència va ser el Sr. Pere Almirall Compte, que hi va estar al capdavant des del 1923 al 1952.  Tornant a l’Enric i a l’Agustí, els dos eren especialistes en teixir seients de reixeta, fins que el primer va plegar per a dedicar-se exclusivament a les tasques del seu càrrec. Que va ser quan es va agafar a la cartera allargada de pell que no va deixar fins que per raons de salut es va haver de retirar del Retiro al seu retiro particular.

   La mateixa Història de la Societat va lligada a l’espai que es trobava només entrar a les dependències retiristes, el que ells anomenen, la cantina. No em voldria equivocar però en sembla que qui també va batre el record al seu capdavant, va ser en Josep Ventura i Vigó. El qual, junt amb la seva muller la Manaleta, la van regentar durant vint anys. Als fills del matrimoni se’ls coneixia per en Pepet i la Carmeta del Retiro, els dos van obrir el que potser va ser el primer bar del llavors carrer 2 de maig, “ el Xiquito” 

   Recordo als germans bessons, en José i en Francisco Tomàs que es van convertir en una institució dintre el patrimoni humà del Retiro. Els operaris, com així se'ls coneixia, no mostraven un tracte massa diplomàtic, però sí que eren l'eficiència personificada. Quan els dos homes estaven en l'apogeu de la seva activitat, jo mateix era molt jove. I mentre els grans ballaven, nosaltres fèiem incursions al territori que estava sota la seva vigilància, que era ni més ni menys que la pista de ball. Els bessons, amb poc en teníem prou per veure malbaratada la seva  sensible paciència, motiu per arrancar una ràpida empaitada que acabava a darrera dels "palcos", territori neutral que era on els empleats volien que estiguéssim. Curiosament nosaltres  no estàvem per balls, però els nostres pares, quan encara no tenien l’edat de trepitjar la pista, ballaven allà a darrera i també a ells tenien la dèria d'anar a ballar a la pista dels grans. De vegades aconseguien fer-hi unes voltes fins que un altre eficient empleat l'Amadeu Sanahuja, popularment conegut per en “Toledo”, a copets de canya, els feia tornar al seu espai.

     En aquesta fotografia que acompanya l’article, hi podem veure a en Paco Ruiz, en Josep Lara i l’Enric Capdet, encapçalant la comitiva per anar al Vinyet un cop clausurada l’Exposició de Clavells. Ells junt amb tots els esmentats, a més d’en Pere Amposta, en Manolo Delgado, entre tants altres, són una representació modèlica dels operaris de la casa que, junt amb  els socis i les respectives juntes directives que s’han alternat, han fet possible assolir els 150 anys, que hem celebrat amb tots els honors que es mereix. 

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de juliol del 2021)

    

L'ECO TORNA A ESTAR DE DOL

     Els col·laboradors/es del setmanari hem tingut el privilegi de compartir una relació molt propera amb la direcció. Al mateix temps que també hem estat testimonis de la transformació que s’ha produït amb l’adaptació a les noves tecnologies i a un canvi de format, pensat per a que l’Eco aconsegueixi apropar-se, amb les limitacions pertinents, als diaris d’una certa categoria i prestigi. 

  La gent del setmanari som conscients que les diferències són moltes, tot i que per sobre de tot preval l’entusiasme que hi dediquem totes i tots que el fem possible, amb l’únic objectiu  i satisfacció que suposa veure publicats els nostres articles.

     Els més veterans encara hem tingut un altre al·licient, com ha estat l’anar a lliurar la quartilla original al director. Era quan en Josep M. Soler  ens rebia amb la seva alegria encomanadissa. Aquest sols fet, ja ens animava a continuar escrivint. Això va ser així fins que les tecnologies van permetre poder accedir al que ja anomenàvem ordinadors els quals, des de la perspectiva d’avui, es podien considerar unes màquines d’escriure sofisticades i poca cosa més. A partir de llavors ja ens vam anar apartant de la impremta,  que era el complement perfecte  per l’acompanyament de l’escriptura. Ens quedàvem a mig camí en una oficina del carrer Sant Josep, on a l’interior hi havia en Josep Soler, l’Artur Llansó i esporàdicament en Ramon, que normalment estava a la impremta. I el contingut de la quartilla va quedar condensat a dintre d’un disquet  flexible. 

     D’allà van tornar al carrer Bonaire, a l’habitació del costat del menjador, on havien cosit la Carme i la Maria. Amb tot en Josep pare s’havia instal·lat a la saleta del costat de la cuina que donava al pati, i davant una tauleta anava corregint les proves. Fins que va arribar el dia que no ens va caldrà desplaçar-nos per lliurar la col·laboració, l’enviàvem per internet. Tot i la comoditat que això suposava, haig de dir que trobava a faltar aquell apropament tan directe amb la gent de la casa. Amb en Josep acostumaven a coincidir sovint quan els fills i els nets l’anaven a buscar a la residència de l’Hospital i el portaven fins a la casa del carrer Bonaire. 

    I va succeir que es va morir i la seva mort ens va deixar a tots orfes i tot es va precipitar. Els seus fills, en Josep i  en Ramon van carregar amb la responsabilitat, de fet ja feia temps que n’estaven al càrrec, de fer sortir cada setmana el setmanari. Que es convertiria en una càrrega de mal  gestionar. En certa manera les circumstàncies van aconsellar un canvi de rumb, en el qual la família Soler no es desvinculava del setmanari però es deslliurava una mica de la pressió que va associada amb tal responsabilitat.

    Va ser el moment en què assumeix la direcció l’Antoni Sella i Montserrat, que havia estat director dels Museus i president del Retiro, la seva incorporació es fa coincidir amb la renovació completa de la maquetació i estructura del diari. En Toni encarnava la continuïtat  i l’estima pel setmanari, del qual el seu pare Ventura i el seu germà Joan en són uns ferms puntals. 

     Quan semblava encarrilat el futur de tot plegat,  es produeix un fet que fa trontollar les bases, en Ramón no pot superar l’operació de cor que se li va practicar i ens deixa en el moment quan semblava que s`anaven superant entrebancs.  Abans, també per motius de salut, el seu germà Josep va haver de prendre’s un obligat descans. 

     Uns moments molt difícils de superar, doncs en poc temps deixaven la nau els patrons més carismàtics que tenia. Amb tot el que va passar, en Toni no estava sol. Tenia al seu darrera un consell d’administració, encapçalat per la presidència del que s’anomena Premsa de Sitges i de la qual l’ostenta  en Santi Terraza. És pot dir que l’Eco té les mateixes directrius  que un gran diari. 

      Fins que en Toni també emmalalteix. La seva fortalesa, la seva serenitat, la seva fina ironia no mostren signes de debilitat. El director i tot el seu equip, encara hi havia en Ramon, van deixar la casa del carrer Bonaire per a traslladar-se a un local del Poble Sec, des d’on l’Eco segueix fent-se ressò del bategar del poble. Però arriba un moment en què l’amic necessita rebaixar la intensitat del seu treball i no assumir tantes responsabilitats que van associades amb el càrrec, per la qual cosa es converteix en el director emèrit i agafa el relleu en Magí Fortuny. 

    Aquests últims temps, residint a Ribes i amb més ingressos hospitalaris que els desitjats, en Toni, al costat de l’Alba López, enllesteix la seva columna setmanal sota un encapçalament molt seu: Endimaris. En parla molt abastament en la darrera contraportada de la setmana passada, en la qual els endimaris i els trastos conflueixen el la que acabaria sent la seva darrera col·laboració. Toni, sempre estaràs en el nostre pensament. 

                             J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de juliol del 2021 )

ENTRE EL SO DE LA GRALLA I LA POESIA

      Molts caps de setmana el nostre poble es converteix en un interessant aparador, on es mostren les essències de la cultura en totes les vessants. Tot emmarcat per les singularitats més destacables de la vila, com és el seu incomparable  paisatge que contribueix a que l’aparador atregui totes les mirades.

    El darrer dissabte es va produir un fet que ens fa pujar un graó més en aquesta anomenada “nova normalitat”. Quan se’ns ha permès poder-nos treure la mascareta mentre freqüentem l’aire lliure. Una sensació estranya em va causar sortir al carrer amb aquesta peça a la butxaca. I que tanta malícia feia quan  t’adonaves que no la portaves i havies de tornar a buscar-la. També de les dificultats que hi va haver per aconseguir-les quan  les autoritats sanitàries només aconsellaven que la portéssim. Les farmàcies tenien una llarga llista d’espera, mentre els hi arribaven a comptagotes. Davant la mancança es va aguditzar l’enginy de les persones que en van confeccionar de ben originals. 

    De totes maneres son moltes les persones que la segueixen portant. Perquè ha coincidit que el nostre poble registra el nombre més alt de contagis de tot Catalunya. Els més afectats els jokes que encara no estan vacunats. Una situació preocupant, quan én semblava que havíem guanyat la partida a la pandemia, malgrats que les autoritats sanitarios no ho han considerat mai així. Tot el contrari no deixen de manifestar que el virus encara és entre nosaltres. 

    El diumenge abans d’aquest alliberament, va tenir lloc al jardins del Retiro el ja tradicional concert de gralla i timbal, que es va aprofitar per presentar el programa que han preparat els components de l’Escola de Grallers de Sitges amb motiu dels cinquanta anys de la seva fundació, que entre altres va tenir al capdavant a en Blai Fontanals. I que el president actual, en Marius Collado ens va informar que per l’Escola hi han passat uns sis-cents aspirants a grallers i d’entre els quals ho  han aconseguit uns tres-cents. Que si els sumem amb les altres colles existents, el nombre total ens fa ser molt optimistes de cara el futur. Perquè les xifres garanteixen la continuïtat i al tenir la certesa que a Sitges difícilment tindrem manca de grallers.

     Un optimisme que no van poder mostrar el responsables d’organitzar la Festa Major d’antany, davant la manca de grallers i sempre pendents de que els pocs que hi havia el dia assenyalat acudissin a la cita. Quan hem de tenir en compte que, davant dels pocs mitjans de comunicació que hi havia, els grallers es pot dir que quedaven contractats quan just s’acabava la festa i els hi feien saber que per a la del proper any tornaven a comptar amb ells i a partir d’aquí a confiar.  

   Atenent que molts vivien en masies disperses per allà Begues i altres indrets, es desplaçaven fins aquí a peu. I allà al cantó de can Perico, si n’ha estat d’important aquest enclavament, els   organitzadors els esperaven, mentre no les tenien totes que hi fessin cap. Quan els veien arribar es deslliuraven d’una preocupació. Però llavors havien de tenir cura de cuidar de la seva imatge. Els portaven a la barberia per a que els afaitessin i tallessin el cabell, per a després tractar-los a cos de rei per tal de que quedessin contents i els successius anys no se’ls hi passes les ganes de tornar.  Amb els primers grallers locals es va donar el primer pas per a que el so de la gralla estigui garantit.

     La poesia ho ha tingut més bé, o si més no ha esdevingut font d’inspiració permanent de poetesses i poetes locals, els quals s’han afegit a la  ben nodrida representació del més reconeguts representants de la poesia d’arreu. Alguns d’ells com en Josep Carner, del qual acabem de celebrar el seu Any, desprès que els 2020 es van complir els cinquanta anys de la seva mor, i que va dedicar el seu carismàtic “ Madrigal a Sitges”.

    Que Sitges és també una vila de poetesses i poetes, ens ho recorden cada any els amics Joan Duran i Cèlia Sánchez-Mústich, organitzadors de la Festa de la Poesia, amb la col·laboració de l’Ajuntament i dels mecenes. Que torna aquest any  acomboiada per les avantatges que suposen poder moure’ns entre aquesta “nova normalitat”.

   Una festa que conserva el mateix encant i interès que la primera que es va celebrar. Que es correspon amb una originalitat i espontaneitat que la fan única. Sitges, la seva gent, sap convertir les petiteses del dia a dia, en sublims obres d’art.

    El so de les gralles, la poesia, formen part d’una tradició que ens ve de lluny i que pel camí s’hi ha anat integrant nous representants que han sabut mantenir, i si cap enaltir encara més, la vesant cultural a la qual em referia al començament. 

    Bé sigui amb el so estrident, però festiu, de la gralla, o amb les boniques paraules que sorgeixen de la poesia, inaugurem l’estiu amb aquests suggestius aires de festa que s’inicien aquí  i s‘escampen fins al llogaret  de Campdàsens, on  diumenge es celebra també la seva festa.       

     Quants ingredients per tornar a ser feliços. 

                                           J. Y. M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de juliol del 2021)