Els músics -professionals i aficionats- així com els grallers, tenim la sort de freqüentar pobles que celebren la festa major. Compartint els seus costums, la qual cosa ens permet adonar-nos que molts coincideixen, en quant a la participació dels balls i entremesos . Així com la imatgeria festiva que surt al carrer.
Sens dubte els principals protagonistes són els gegants. Per a la gent de cada poble, els seus són els millors. Però les seves expressions canvien d’un poble a l’altre, així com les proporcions dels seus cossos que, tot i ser alts, no ho acostumen a ser massa. Tampoc no pesen gaire, detall que justifica que fan de bon portar. Altres mostren unes expressions que delaten com una esgarrifança, que res té a veure amb la cara de respecte que sembla que han de transmetre.
En mig de tot això, sempre s’escau fer la comparació amb els nostres. I no en trobem mai de tan seductors com aquests. La seva presència sempre causa admiració, mentre la seva majestuositat avança pels carrers, portats pels seus forçuts geganters, perquè aquests sí que tenen un pes considerable. El que fa que els seus moviments mostren una singular elegància. La mateixa que també es fa evident quan ballen.
Els anys passen i els nostres gegants ja en sumen 125. L’ocasió ha permès poder veure fotografies de com eren abans. Coincidint amb la celebració d’aquesta data, s’ha aprofitat per adaptar les seves fisonomies al màxim de com eren i també vestir-los amb una replica exacte de com anaven vestits. Aconseguint un resultats molt dignes. I sense oblidar-nos dels cabeçuts que hi van darrera, en Patufet en fa 100. I no ho sembla.
La nostra referència sempre serà de quan vam tenir la suficient consciència i els vam identificar, per sempre més, com els nostres gegants. També els vam associar amb els geganters de la nostra infantessa: En Pepito del Mas d’en Lliri, en Mingo d’en Met, en Pau Figa... Era quan el servei de manteniment geganter anava a càrrec de la família Carbonell, en Jesús i l’Antoni. En Jesús i el seu fill els muntaven, i fixaven tot el que calia subjectar bé, per no perdre res pel camí. Desprès l’Antoni els hi feia el retoc de pintura pertinent. I el perruquer, Francesc Esplugues, en Dandi, els pentinava. Es dona la paradoxa que, en Jesús Carbonell, revifava els gegants quan s’apropava la Festa Major, i els vestia. Mentre que quan algú dels nostres ja no hi havia qui el revifés, ell s’encarregava de posar-li l’últim vestit.
I dels gegants al Drac, més ben dit, a la Fera Foguera. Denominació que se li vol associar als seus orígens, dels quals ara es compleixen 100 anys. El seu creador, l’Agustí Ferrer Pino. Una aproximació als colors originals els va aconseguir en Pep Pascual quan al 2011 en va fer una restauració complerta.
En aquest any del centenari, el propi Josep, li ha propiciat una petita variació pictòrica, sense perdre els seu orígens. El Drac, ens costarà caviar la denominació, entre els anys 1975 fins al 2011 va ser de color verd amb escames grogues. D’aquí que va rebre una forta ovació quan va sortir i entrar de l’Ajuntament, en aquell magnífica i original desfilada, conduïda per en Sebastià Giménez i la Carola Fernández. Una exhibició que van mostrar les diferents pintades amb les quals ha sortit al carrer. La més prolongada, com deia, quan anava pintat de verd. Quasi totes aquestes repintades van ser obra del recordat Salvador Marcet -en Teio- que també havia pintat quadres de temàtica festamajorenca.
En uns anys en què la Fera Foguera no tenia tants admiradors, ni tants portadors com té ara. Durant un temps, també prolongat, els responsables van ser uns mítics: la família Palma, en Joan Sabaté i el fill de ca la cadiraire.
Cada dia més orgullosos de disposar de tant altius i centenaris personatges. Que causen admiració quan els veiem: “ja venen!, ja venen! I cames ajudeu-me, quan s’escau: “foc a la bèstia!”.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 d'agost del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada