CAL NOI, EL BARÓN, LA BARATA I EL CABLE

Heus aquí les grans càtedres del bon menjar i del bon beure. Per les maneres de fer de la seva gent -propietaris i parròquia-, aquests establiments són també com les "universitats" del saber popular. El lloc ideal per assabentar-se de tot el que es cou al poble, així com vida i miracles dels qui hi viuen.

En una època en què s’ha posat de moda, a més d’anar a fer el tastet o anar de tapes, fer xarrups de vi en aquests altres establiments destinats a aquest menester i que coneixem com a vinoteques -i que al poble en trobem unes quantes-, el tema d'avui de l’article, però, es centra en els bars que formen encapçalament. Un d’ells, Cal Noi, és notícia perquè en Mingo López i la Rosa Carbonell s’han jubilat. Tants anys al capdavant del seu establiment els han comportat una gran popularitat, gràcies al seu tracte i a tot el que es coïa a la seva cuina. El xató era el plat estrella, per anomenar-ne només un d’entre tots els altres que tant s’avenien amb la cuina de casa nostra; una cuina que no és altra que la que sorgeix de les receptes dels pescadors, aquelles que anaven de boca en boca i que les sitgetanes i els sitgetans han sabut conservar per a delícia dels qui gaudim amb els encants de la gastronomia local i que no cal que sigui gaire sofisticada.

  Tots els esmentats  tenen una clientela que podem classificar com a fixa, i d'altres que volten i acaben rendits al que ofereixen i, sobretot, al fet que la cosa del beure i menjar també va associada amb la comunicació entre la resta dels clients. I no solament dins de l’àmbit local, sinó que aquests establiments també són coneguts internacionalment. Quan tenia la botiga, observava que a mig matí sortia un client de davant de l’hotel i, mentre estava de vacances aquí, cada dia freqüentava el bar Barón. El turista i ex militar anglès, assidu de Sitges, s’emmotllava i complia els horaris del bar; a la tarda-vespre quan tornava a l’hotel, la porta de l’establiment se li feia petita. Curiosament tot el temps que es passava a Sitges, que era quasi un mes, feia la mateixa rutina; de l’hotel a cal Barón amb alguna incursió a La Barata. Sembla ser que com el “murapium” d’aquí no el trobava enlloc. Turistes que s'asseuen a la terrassa i a qui la vermellor no tarda a acaparar el rostre, acompanyat  d’una gran facilitat de paraula, ganes de passar-ho bé, cosa que els permet establir relació amistosa amb la resta de clients.

   Sovint, a primera hora del matí, coincideixo amb un amic que em fa saber que va a la universitat, que no és altra que La Barata. Allà hi fa el cafè i diu que ha après a escoltar i observar, una posició amb la qual s’assabenta de tot el que passa al poble i més enllà. Lloc de menjar, beure i aprendre el que no s’explica als llibres i que, sembla estrany, però també instrueix. Els responsables de la càtedra gastronòmica i de les ciències socials i polítiques, dintre l’àmbit local  són la família Macías, on dominen els Pepes i la Maruja López -que va estar molts anys al front de la cuina-, amb una menció especial pel recordat Xavi.

   De tots ells, El Cable és el més antic, i trobo un gran encert que els descendents de la família Andreu, en Francesc i en Manel, hagin mantingut intacte el conjunt d’aquesta interioritat sitgetana per on ha passat més d’una generació de la gent de casa. I amb la particularitat que li han sabut aportar -deixant de banda la decoració del local- el que interessa a la clientela: una bona oferta de tapes i plats ben guisats. El Cable ha estat un referent, fins al dia d’avui que s’ha convertit en el que se’n diu un local de moda. I això diu molt al seu favor i a la memòria d’en Ciscu, que va saber mantenir el llegat dels seus pares fins a fer possible aquesta continuïtat.  

   Les capelletes locals -nom amb el qual també es coneixen aquests establiments- tenen molts seguidors, fins a esdevenir catedràtics d’això que anomeno universitats populars. Allà s’aprèn mentre es consumeix, i sempre sobresurt la voluntat de voler arreglar el poble. Com si fos tan fàcil. 

                                           J.Y.M.

       

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juliol del 2026)