GANES DE SORTIR DE CASA

  Els dies festius de la Setmana Santa hem viscut una mena d’invasió de personal. Els qui ens ho miràvem atordits, ho justificàvem dient: “la gent té ganes de sortir de casa”. Una conclusió que es produeix després d’haver passat mesos confinats i també molts caps de setmana sense pràcticament poder anar enlloc. Des de que va començar aquest malson estem a l’expectativa de l’aspecte sanitari i l’econòmic. Potser amb la vacunació que ja és una realitat que avança, s’ha volgut injectar, per una banda la vacuna i per l’altra vitamines que han agraït els comerços, bars i restaurants. I que davant aquesta allau que ha col·lapsat el poble i sobretot la restauració, ens permet arribar a la conclusió que l’economia potser no està tan malament, perquè la butxaca encara permet tirar de veta.

   Quan jo era jovenet no hi havia aquest costum generalitzat de sortir de casa, em refereixo que poques vegades ens movíem del poble. Hi influïa que les economies familiars no estaven com per estirar més el braç que la màniga. Un altre aspecte que hi influïa era que no disposàvem de mitjans, com el cotxe, per a desplaçar-nos. I la veritat és que tampoc passava res, sortíem mai millor dit, a fer un tomb per casa. De vegades decantàvem cap el passeig i altres cap a la muntanya. Només pujant cap a la Creu de Ribes hi havia el mas d’en Liri i allà començava la muntanya. Endinsar-nos per entre els pins, triscar com a cabretes,  era un petit  plaer que et feia feliç. I fins i tot ens podíem permetre el luxe de menjar-nos una arengada, cuita desprès d’haver encès un petit foc, el just per coure la susdita  arengada, que menjada en aquell àmbit sabia a glòria.

    Una de les sortides més celebrades era anar a passar el dia a Barcelona, el sols fet de pujar a  aquells trens amb màquina de vapor ja representava un extraordinari, que es complementava amb la visita a la capital amb un dels atractius més apreciats, el Parc Zoològic. Un espai gran amb molts al·licients i que a l’hora de dinar aquest transcorria asseguts en un banc i menjant el que ens havíem portat de casa. Quedava el retorn, que representava tornar a pujar al tren, en aquells vagons de bancs de fusta que havíem vist a les pel·lícules de “cowvois”  i més feliços que unes pasqües.  

    La paraula vacances es feia més evident en les escoles que en les cases particulars. Doncs poca gent les gaudia i ja no dic  amb la dèria de sortit de casa, com a molt a unes destinacions que eren aprofitades per anar a visitar a la família que vivia en altres poblacions.  

    Veïns de casa nostra eren la família Benazet, en Manel Benazet i la seva esposa la Maneleta Lluís i els seus fills. A l’estiu, com feien altres famílies benestants, tenien per costum anar,  el que en deien, a prendre les aigües en algun dels balnearis de Catalunya. La família esmentada anaven a Vallfogona de Riucorp. Amb el cotxe i el xofer de la fàbrica a la porta de la seva casa, era un no parar de carregar equipatge a dintre el vehicle. El veïnat s’ho mirava amb curiositat i amb un certa admiració i a la vegada amb ganes de poder imitar aquell privilegi. Els preparatius requerien un temps bastant prolongat. I una vegada tot era enllestit, el matrimoni aixecava les mans en senyal de comiat. Adreçat a tot el veïnat que havia sortit a les finestres o que ho contemplaven des de la porta de les seves respectives cases.

     Quan ja vaig ser més gran els avis, sense tanta pompositat , em sembla recordar que van anar un parell d’anys a un balneari de Caldes de Montbui. Si desplaçaven uns mesos abans per  tal de fer els tractes i en un d’aquests viatges jo els vaig acompanyar. Un cop ja estava tot lligat l’àvia li va preguntar a l’home que quant els hi cobraria si em portaven a mi. Abans de deixar que el responsable taxes l’import, recordo que li va fer la reflexió: “el nen menja molt poc”. L’hostaler que d’això ja en tenia experiència va estibar una sentència: “Ai! Senyora tothom diu el mateix i quan són aquí mengen més que els grans”. Per si de cas em van deixar a casa.

    Altres sortides obeïen a prescripcions mèdiques, quan el facultatiu aconsellava un canvi d’aires. Ja sigui a conseqüència de dolors reumàtics o per problemes pulmonars. La tuberculosi va ser una malaltia que requeria moltes precaucions i sobretot freqüentar indrets amb poca humitat ambiental, quan més sec fos millor. Les persones que patien les seves conseqüències en deien que “estaven tocats dels pulmons” i la destinació més propera que complia amb tots els requisits esmentats era el poble de Begues, fins allà s’hi havia desplaçat sitgetans i sitgetanes els quals hi passaven llargues temporades.

  En les circumstàncies actuals els metges aconsellen no moure’s de casa, i n’hi ha prou amb aquesta recomanació per a que la gent tingui més ganes de sortir que mai. Deu ser per prevenir que no et caigui la casa a sobre, que ja seria el súmmum de la desgràcia.

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 d'abril del 2021)