Sortosament
l’evolució de la vida, a collibè dels anys, ha estat beneficiós en molts
aspectes, però sobretot per adonar-nos que
avui els joves, homes i dones, estan molt ben preparats. I aquesta bona
disposició els permet poder accedir a llocs de responsabilitats, amb totes les
conseqüències del significat de la paraula. Status que abans s’aconseguia a base d’experiència i
anys. Una norma que igual s’observa en càrrecs tant de caire oficial com
empresarial.
Això, però, no
sempre ha estat així, la generació de l’Enriqueta Gallinat ho va tenir més
complicat. Si més no el seu exemple serveix per a no generalitzar. A les dones
d’aquell temps els hi va tocar viure moltes dificultats: amb els marits a la guerra
- malauradament molts no van tornar- també els havia que tenien de marxar a
l’exili o els havien posat a la presó. La seva enteresa ha estat un clar
exponent de la seva capacitat de resistència, de la força de tirar endavant.
Com tantes que, com ella, es trobaven en la mateixa situació i, a més, tenien
de tenir cura dels fills. Sempre fent el
cor fort.
A més d’aquests
aspectes, l’Enriqueta va posar tota la seva energia a ajudar als
altres; a treballar per aconseguir millores en tots els nivells de caire
social. També per afrontar les injustícies i
les maldats que anaven en contra de la bona convivència. El conjunt de
totes elles, a les quals les empenyia la
mateixa causa, se les coneixia per les Dones del 36. Tota una vida, la d’aquest
col·lectiu i la seva en particular, dedicada a fer prevaldre la veritat i la
raó. Defensar aquests motius que semblen tan normals, però el cert és que, a ella i a tantes
altres, els hi va costar l’exili i fins i tot la presó.
L’Enriqueta es va casar amb el periodista
Enric Tubau, més gran que ella, i van
tenir un fill, en Josep Maria, que s’afegia als tres, una noia i dos nois, que
aportava l’Enric d’un anterior matrimoni. I que l’Enriqueta els va acollir i
estimar com si fossin fills seus.
Militant d’ERC, va ser un ferm puntal d’aquest partit i
es va destacar per ser una dona de fermes conviccions polítiques, sempre
adreçades als més febles. Per tantes coses, per ser un exemple de perseverança,
els hi recomano que llegeixin el llibre de la seva biografia que ha escrit el
seu fill Josep Maria Tubau Gallinat. Ell, de la seva vinculació amb Sitges, va
néixer la relació amb una sitgetana, la Rosa Llorià Benazet, amb la qual s’hi
va emmaridar. Sitges, igualment va ser la destinació escollida per l’Enriqueta,
on hi va passar quinze any de la seva vida, al capdavant del negoci
d’hostaleria que junt amb el seu marit van gestionar i que van posar per nom Maricel.
Situat en el mateix Passeig de la Ribera i que traspassaren a la família
Grimau-Bigaire i que després de la transformació de la casa s’ha continuat
mantenint el nom.
El llibre, que
ha comptat amb el patrocini de la Fundació Josep Irla, es va presentar, com bé
saben, a l’auditori del Miramar i qui millor per fer la presentació que la Rosa Tubau Llorià, neta de la Sra.
Enriqueta Gallinat i del Sr. Enric Tubau i filla de l’autor. Es dona la
casualitat que la Rosa és la regidora de Cultura, Festes i Tradicions. I va
estar acompanyada per l’editor Sr. Josep Vall. El Sr. Josep Maria Tubau, autor
del llibre, i pel batlle de la Vila, el
Sr. Miquel Forns.
Pocs dies
després, en Josep Maria, tenia pendent un altre compromís, on s’hi jugava molt.
I del qual en va sortir airós. Tant, que encara estarà a temps per anar a
caçar, com diuen per Girona, bolets. Una afició que, a més de la d’escriure,
l’entusiasme i el fa estar en contacte amb muntanya que ha estat una passió de
les de sempre. De la seva mare va aprendre a no tirar mai la tovallola, i
aquella enteresa que va heretar, li ha servit per caminar per un camí desconegut,
al final del qual l’esperava la flama
del triomf.
Mentre tot això
succeïa, un parell de dones sitgetanes, col·laboren amb el seu art a emmarcar
els tristos records de la guerra. I ho feien en un poble on els combats van ser
molt intensos i de greus conseqüències.
Corbera d’Ebre, va ser un dels pobles
que es pot dir que va quedar arrasat per aquella batalla de la qual es
compleixen 80 anys i que va durar des del 25 de juliol al 17 de novembre del
1938.
El Cercle
Artístic de Sant Lluc, és una entitat de més de cent anys de trajectòria, i per
allà hi ha passat els millors artistes de tot temps. Que sota el paraigua dels
seus neguits artístics i culturals, s’han impregnat de les seves ensenyances.
La Dolors Luján i la Carme Parellada, són dues veteranes de la
institució.
Des de fa un
temps el Cercle surt de casa seva per
donar a conèixer la tasca que realitzen i
als seus protagonistes, els artistes. D’aquesta manera organitza exposicions en
diferents indrets. Aquesta vegada han escollit el poble de Corbera d’Ebre i per
amplificar el seu ressò han triat un títol molt eloqüent com enunciat de l’exposició:
“ El Paisatge Ferit”. Aquesta s’ha portat a terme en l’emblemàtica església
parroquial del poble vell, molt castigada per la guerra i on en lloc de refer
la teulada li han fet un tancament de vidre transparent, que li atorga una
espectacular lluminositat.
Les nostres
artistes comparteixen espai i obra amb 71 expositors més, entre diferents
modalitats, però el conjunt de tota l’obra mostra les ferides que no han
cicatritzat.
La força de la
paraula, com a testimoni d’uns fets, que ha emprat en Josep Maria Tubau per
escriure el seu llibre. I el missatge que transmeten unes obres d’art, com les
de la Dolors Luján i la Carme Parellada.
Dos influències, d’un temps confús, que ho expliquen, en les seves respectives
modalitats, gent de casa nostra.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de setembre de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada