Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joaquim sunyer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joaquim sunyer. Mostrar tots els missatges

04 d’agost 2025

L'HORT DEL VINYET

  





   El Vinyet  mostra com el pas del temps  ha mantingut, quasi inalterables, espais freqüentats per generacions de sitgetanes i sitgetans que, ens moments puntuals de la nostra existència ens hi hem apropat. Entrar al Vinyet ens és tan familiar que és com anar a casa. Tanmateix l’ermita, el santuari, té dos espais rellevants: la façana i la part posterior on sobresurt l’absis de l’església. Per descomptat que la part frontal és la més espectacular, si més no la part del darrera també té un encant especial.

    En la fotografia que vaig fer s’observa que part de l’absis sobresurt per damunt de la paret que tanca l’hort. Un hort que a l’any 1892 va pintar Santiago Rusiñol, que es sentia molt atret pel Vinyet, prova d’aquesta predilecció és que hi va dedicar diferents pintures. Una d’elles li va posar per títol el mateix que he fet servir per l’anunciat de l’article: “l’Hort del Vinyet” . On destaca la sobrietat del lloc i on també hi apareix una pica baptismal gòtica, la qual acabaria fent de brollador a la sala principal del Cau ferrat.

   Al pas del anys en aquestes parets exteriors s’observa l’antiguitat del conjunt que es trobava al bell mig de camps i vinyes. Actualment l’hort segueix sent productiu, al pare de l’Olga, l’ermitana, junt amb el nucli familiar, té cura d’aquest hort. Un hort que es troba en mig d’una zona residencial  i que ve a ser testimoni de tots els horts que tenien el gran nombre de sínies que hi via al costat del Camí Fondo, una de les més emblemàtiques, la Sínia del Gall. Com a curiositat explicar  que en una d’aquestes sínies hi vivia la família d’en Magí Almiñana, que va ser un bon músic i de ben jovenet, quan estudiava el trombó, a l’estiu sortia a la fresca de la nit i ell mateix es delectava amb melodies i estudis de l’instrument. Ens podem imaginar, en mig del silenci que imperava en aquelles hores, i sota els únics  testimonis de les estrelles i la lluna, els avenços del trombonista,  a més de ser profitosos, assolien un encant afegit.   

     A poca distancia d’aquest hort, un altra artista s’hi va construir la seva casa, es tractava del també pintor Alfred Sisquella. I on a l’altra costat oposat, el de la façana, en una distancia tampoc massa gran, l’escultor Pere Jou  hi va construir la seva, costat per costat amb la del pintor
Joaquim Sunyer. La pagesia i l’art coincidien en els camins  que porten fins al Vinyet.

   Els mateixos  que es tornaran a veure mot concorreguts aquests propers dies, quan les Vinyets es retrobaran a l’ermita per celebrar la joia de portar aquest no tan de Sitges. I un dies desprès quan celebrarem la seva festa, que és de les més entranyables i boniques de totes les que participem. 


                                 J.Y.M.   


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'agost del 2025 )

18 d’agost 2019

SANTA BÀRBARA TORNA A CASA


   Hi havia tres ermites que es trobaven al llindar  dels límits del nostre terme: Santa Margarida ( que de fet pertanyia a la parròquia de Ribes), la de la Mare de Déu de Gràcia i  Santa Bàrbara. De la primera, segons explica en Blai Fontanals, en el seu amè llibre “Petita Història de Sitges” va ser destruïda durant la invasió dels francesos a l’any 1808. Estava situada en els terrenys que avui ocupa el Club de Golf Terramar. I seguint amb les explicacions d’en Blai, en el seu lloc, els del golf,  hi van construir una petita  caseta a mena de magatzem. Per tant no hem tingut l’oportunitat de veure-la com era.
   Les altres dues ermites; la Mare de Déu de Gràcia ( des del 1306) i Santa Bàrbara de la qual es té constància des del segle XIV. L’actual va ser beneïda el dia de la seva festa, el 4 de desembre del 1848, pel rector de la parròquia Antoni Claramunt. Aquestes dues ermites  s’han mantingut en peu, malgrat els estralls que van patir durant la guerra civil, que les va deixar molt malmeses i mai més s’ha pogut celebrar culte religiós. Tot i amb això han estat sempre un referent on anar-hi a fer una petita excursió. Curiosament, però, la tendència ha estat anar més a la  Mare de Déu de Gràcia que a Santa Bàrbara. Quan abans de la guerra, en el dia de la seva festa s’hi feia un aplec. Jo ho atribueixo  que la primera es troba més lluny i per tant la caminada dona més de si. Però de fet, tot i que la de Sant Bàrbara es troba més a prop,  queda amagada de les mirades. Fins el punt que, potser els més joves, es sorprendran a l’assabentar-se que a poca distància de la creu, que serveix per limitar el terme amb Sant Pere de Ribes, hi ha una ermita. Que en el seu dia surt reflectida en el quadre  que el pintor sitgetà, Joaquim Sunyer, va pintar des de la feixa de sota mateix d’aquesta creu, i que li va posar per nom Cala Forn.     
     Propietat, junt amb la masia, de la família Ballester. Que fins a edat avançada, l’últim propietari, el Sr. Josep Maria Ballester, cada dia s’hi desplaçava amb bicicleta. I quan tornava mostrava, en la cistella disposada en el manillar, uns pomells de flors de la seva collita. A la primavera, tot sovint ens trobàvem amb la seva esposa la Sra. Antonia Hostench i una de les seves  filles, que vivia amb ells, la Montserrat, que hi anaven. I allà, entre la lluminositat del dia, la calma del llogaret, l’Antonieta, que ja era gran, encara s’enfilava a l’escala per collir els préssecs .
   Santa Bàrbara va morir decapitada pel seu propi pare, que no va admetre mai que la seva filla es convertís al catolicisme. Quan va acabar de perpetrar tan horrible acció, un llamp el va matar. D’aquí que la Santa va ser declarada protectora de les tempestes. Encara ara, quan una tempesta de llamps i trons arremet contra la terra, hi ha qui s’encomana a ella dient: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no em desempareu”.
     I d’aquí bé també aquell refrany que diu: “Que només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona”. Com aquest any s’han alternat molts llamps i trons, el record a la Santa, ha estat molt present i, vet aquí, ha derivat en el propòsit de restaurar la seva ermita. Per part, sembla ser, dels responsables d’urbanitzar tot l’entorn. Amb tant encert que, aquest diumenge 2 de desembre, una nova imatge de Santa Bàrbara serà beneïda i portada en romeria fins a la seva ermita. On en el seu exterior s’hi farà missa i altres activitats lúdiques.
     Que si abans quedava mig oblidada en les afores, dintre de poc estarà envoltada de noves vivendes. Com l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia que, al seus peus un complex residencial s’estén pels dominis de Miralpeix.
   Les tempestes han donat pas a les bonances. I, malgrat algunes pedregades, les calmes afavoreixen el benestar i, amb ell, el progrés.   
                                                                                             J. Y. M.
 
 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de novembre del 2018 )

18 de març 2018

ART I ARTISTES







    Des de sempre Sitges ha acollit a artistes que, vinguts d’arreu, han quedat captivats pels nombrosos atractius que ofereix la vila. Tots  han aportat una trajectòria d’èxits i uns valors creatius que han contribuït a que el poble sigui conegut  per ser lloc on l’art, en totes les vessants, ha niat de manera ininterrompuda.
   Així cada any es produeix un retrobament amb les diferents facetes que mostra l’art. Fa poc coincidíem  amb la disbauxa carnavalesca que, analitzant-ho, no deixa de ser una barreja d’art i imaginació. Desbordada per les circumstàncies que fan que no s’apreciï prou bé el treball que hi dediquen els artistes ocasionals que, mitjançant la combinació de formes i colors, aporten a la festa pinzellades d’art que passen desapercebudes però que hi són.
     Amb l’arribada de la quaresma la calma torna a gronxar els dies i les hores. I sense adonar-nos, entre aquesta tranquil·litat ambiental, ressorgeix un art que dintre la intimitat de les societats es va perfilant. Em refereixo al cant de les Caramelles que s’emmarca en una antiga tradició. Quan la nit esdevé monòtona, els cantaires, dirigits pels respectius mestres, avancen en l’assaig de conegudes cantúries. Música i poesia, la combinació més entranyable per dedicar a la Pasqua uns cants. Vells, però que sempre sonen a nous i que s’alternen amb els de nova composició.
   Fa pocs dies ens han visitat una gran quantitat de dones vingudes de totes parts. Elles,  fan pedagogia del pedaç  fins a convertir-lo en art. Quan anys fa, aquest, el pedaç, responia als  costums, força generalitzats, de l’aprofitament. Eren les mestresses de casa qui els disposaven per tapar els estrips dels pantalons i  en altres peces de vestir. Els cosien amb meticulosa  destresa i els triaven  d’uns colors els més semblants amb la tonalitat de la roba, per tal de que passessin el màxim de desapercebuts. És avui que les dones combinen pedaços de diferents colors, quan més extremats millor, per tal d’obtenir un resultat que s’avingui amb una originalitat que impacta. Qui ho havia de dir que els pedaços aconseguirien  convertint-se en obres d’art.
   Quan els artistes, siguin ells o elles, ens visiten, es fa evident el interès que sempre ha despertat el poble en aquest aspecte, on han coincidit amb tots els corrents artístiques. A en Rusiñol i Casas, per posar els dos exemples més coneguts, els van seguir un nombre indeterminat d’aquests divulgadors de l’art. Alguns  hi van venir de visita i altres s’hi van quedar. Com l’Alfred Sisquella, que amb la seva esposa es van aposentar per allà el sector de Terramar. I en Josep, el fill del matrimoni, es va casar amb la Marta filla de cal Serio.
    També l’escultor Pere Jou  va venir per esculpir els capitells de Maricel i, ajudat per la seva esposa, es va construir una casa al costat de la d’en Joaquim Sunyer. Els dos artistes, en els seus respectius tallers i dintre les seves especialitats, aquí van realitzar part de la seva reconeguda  obra.
   També va fer cap a la vila el pintor Pere Pruna, junt  amb la seva filla Isabel. Aquí va comptar amb una clientela distingida que li comprava l’obra. Un d’ells era el Sr. Antoni Costa que tenia la seva casa al costat del Marenostrum . Aquella amplia vorera a l’estiu feia goig de veure, es convertia en un exemple dels costums benestants de la burgesia del moment. Coneguts pels senyors de la colònia,  disposaven d’un servei que mostrava una uniformitat en el vestir i un tracte exquisit amb la mainada de la qual tenien cura. A can Costa no feien distinció entre els senyors i el servei, uns i altres seien junts en aquell espai i intercanviaven amicals converses. El Sr. Costa, que estava separat de la seva muller, tenia molt bona relació amb les filles i els gendres. L’únic fill baró va morir en un accident d’aviació. A les noies, junt amb els seus marits, els  havia condicionat la casa de manera que tots ocupessin estàncies independents però  units per la proximitat.
   A cada habitació  hi penjaven quadres d’en Pruna, del qual com he dit n’era un bon benefactor. Però, sobretot, un gran admirador.
    La Isabel, filla del pintor, ha heretat la sensibilitat artística del pare. Això sí, en el seu temps, ens ha delectat amb un estil completament diferent al seu. La seva tècnica la podem encabir en l’anomenada pintura naïf . Que vet aquí era el mateix estil que va practicar la Mercè Sella. A les dues artistes els hi va entrar l’afició de pintar quan ja no eren tan jovenetes, em refereixo en quan l’edat, perquè el cor l’han mantingut sempre jove.
   La Sella va ser una dona  de marcat instint maternal, tot i que no va estar mai casada ni va portar al món cap criatura. Ella va dignificar el matriarcat d’aquells homes que es sentien dones i acudien a la Mercè  perquè la seva comprensió es corresponia a les expectatives d’unes persones dotades d’una gran sensibilitat. I a la rebotiga del seu local, del carrer Sant Francesc,  tenien lloc  interessants tertúlies.
   És el mateix que li passava a la Berta Giralt, vinguda de Reus i col·laboradora durant molts anys de la boutique La Parada, que sempre anava acompanyada d’elegants personatges, de les mateixes preferències dels també amics  de  la Sella. Gent d’una categoria i una educació exquisida, que igualment compartien amistat amb la Filomena i la Maria de can Mas. Un dels assidus de la  botiga de queviures era l’Eudald Viñas, el qual va portar a terme la iniciativa de sufragar un pas de processó de Setmana Santa, l’Assotament de Jesús.  
      Aquest cap de setmana tindrà lloc una nova edició de la Fira d’Art, quan coincideix amb el seu 25è aniversari. Tornen els artistes i comparteixen espai amb aquells que s’hi han quedat, que en són molts més dels que he apuntat. Junt amb els de casa nostra.
       Des de fa unes setmanes, Sitges és una finestra oberta a totes les inquietuds artístiques. I nosaltres no ens cansarem mai de guaitar-hi. 
                                                                                 J. Y. M.


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez