Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la sinia del gall. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la sinia del gall. Mostrar tots els missatges

04 d’agost 2025

L'HORT DEL VINYET

  





   El Vinyet  mostra com el pas del temps  ha mantingut, quasi inalterables, espais freqüentats per generacions de sitgetanes i sitgetans que, ens moments puntuals de la nostra existència ens hi hem apropat. Entrar al Vinyet ens és tan familiar que és com anar a casa. Tanmateix l’ermita, el santuari, té dos espais rellevants: la façana i la part posterior on sobresurt l’absis de l’església. Per descomptat que la part frontal és la més espectacular, si més no la part del darrera també té un encant especial.

    En la fotografia que vaig fer s’observa que part de l’absis sobresurt per damunt de la paret que tanca l’hort. Un hort que a l’any 1892 va pintar Santiago Rusiñol, que es sentia molt atret pel Vinyet, prova d’aquesta predilecció és que hi va dedicar diferents pintures. Una d’elles li va posar per títol el mateix que he fet servir per l’anunciat de l’article: “l’Hort del Vinyet” . On destaca la sobrietat del lloc i on també hi apareix una pica baptismal gòtica, la qual acabaria fent de brollador a la sala principal del Cau ferrat.

   Al pas del anys en aquestes parets exteriors s’observa l’antiguitat del conjunt que es trobava al bell mig de camps i vinyes. Actualment l’hort segueix sent productiu, al pare de l’Olga, l’ermitana, junt amb el nucli familiar, té cura d’aquest hort. Un hort que es troba en mig d’una zona residencial  i que ve a ser testimoni de tots els horts que tenien el gran nombre de sínies que hi via al costat del Camí Fondo, una de les més emblemàtiques, la Sínia del Gall. Com a curiositat explicar  que en una d’aquestes sínies hi vivia la família d’en Magí Almiñana, que va ser un bon músic i de ben jovenet, quan estudiava el trombó, a l’estiu sortia a la fresca de la nit i ell mateix es delectava amb melodies i estudis de l’instrument. Ens podem imaginar, en mig del silenci que imperava en aquelles hores, i sota els únics  testimonis de les estrelles i la lluna, els avenços del trombonista,  a més de ser profitosos, assolien un encant afegit.   

     A poca distancia d’aquest hort, un altra artista s’hi va construir la seva casa, es tractava del també pintor Alfred Sisquella. I on a l’altra costat oposat, el de la façana, en una distancia tampoc massa gran, l’escultor Pere Jou  hi va construir la seva, costat per costat amb la del pintor
Joaquim Sunyer. La pagesia i l’art coincidien en els camins  que porten fins al Vinyet.

   Els mateixos  que es tornaran a veure mot concorreguts aquests propers dies, quan les Vinyets es retrobaran a l’ermita per celebrar la joia de portar aquest no tan de Sitges. I un dies desprès quan celebrarem la seva festa, que és de les més entranyables i boniques de totes les que participem. 


                                 J.Y.M.   


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'agost del 2025 )

16 de març 2025

GAUDIR DE SITGES SENSE MIRAR EL MÒBIL

      


   
Ens de la meva edat hem viscut el principi i el final de moltes singularitats de casa nostra, al mateix temps que hem conegut la generació dels nostres avis. I aquests ens van convertir en un referent de moltes coses, començant per la popularitat amb la qual, molts d’ells estaven dotats, i que per tot plegat  contribuïen a poder accedir i compartir moltes curiositats i experiències viscudes en tots els aspectes.

   De primer, junt amb els pares, havien après a conèixer Sitges, ens van ensenyar llocs i paratges que, molts d’ells,  han desaparegut. A saber ubicar a la gent de la vila que, tot i que potser no els havíem tractat,  sabíem a que es dedicaven i a on vivien. Com també estàvem avesats a ubicar  indrets carismàtics, com per exemple: on estava la sínia de can Masip, la sínia Morera, la sínia Sabeta, la sínia del Gall, la sínia de ca la Dionisia, la sínia Robert, etcètera.

    Com igualment coneixíem la ubicació dels cellers  i havíem tingut el privilegi d’impregnar-nos de l’olor de  vi que feien quasi tots els carrers, els dies de la verema i a posteriori . Convivíem amb el trafegar dels carros que circulaven pels carrers. Mentre això passava al Passeig no hi havia negociants, els únics que hi campaven, en quant a la venda ambulant, eren els carros dels “mantecaueros” i més cap aquí hi va fer cap l’Andrés Abellan, que feia el cotó-fluix ensucrat. I en Francesc Bedmar i l’Araceli Junco que coïen les ametlles  garapinyades.

   Però abans de tot això, la nostra felicitat es centrava en què teníem il·lusió, la qual es motivada amb poca cosa. Anar esmorzar a la muntanya un arengada, ja era motiu de satisfacció. En un temps en què les masies estaven habitades i molta gent hi anaven a fer un tomb. Com tal dia com avui, que és la festivitat de Sant Crispí, patró dels sabaters. Motiu pel qual aquests feien festa i aprofitaven per anar a fer rovellons o a caçar al parany.

   Mentre que a les cases hi havia qui tenia telèfon i moltes més que no. Potser l’aparell que més indicava modernitat era la ràdio. Pel que fa a tenir telèfon, s’establia una relació amb les operadores de la centraleta, cada vegada que se’ls hi havia de demanar que establissin connexió amb els abonats. N’era tanta la familiaritat que existia en aquest servei que, quasi la major part de la vegades, si no es coneixia el número, que era curt,  simplement donant el nom amb qui volies parlar, o de l’establiment amb el qual et volies comunicar, i t’hi posaven al moment.

    I si no es tenia telèfon s’acudia a un veí  que et deixava trucar, o t’avisava que et trucaven, per allò que un s’havia permès la llibertat de donar el número de telèfon d’aquest veí proper, amb el seu consentiment, per posar-se en comunicació, sobretot quan es tractava d’una conferència. Aquest sistema permetia, desprès d’haver parlat per l’auricular, entaular una conversa .

   Pocs també tenien màquina de retratar, es feien poques fotografies, i les imatges les reteníem  en la memòria. Cosa que feia que potser la gent fos més observadora, es fixaven amb més detalls i s’aguditzaven tots els sentits.

    I del braser a la calefacció, de la nevera de gel  a l’elèctrica, d’anar a buscar la llet amb la lletera al que anomenem “tetrabik”, de a televisió en blanc i negre a la de color... I van aparèixer els telèfons on fent girar un disc central, que coincidia amb els números, s’establia comunicació. I així va desaparèixer la centraleta.

   Arriba Internet i els primers telèfons mòbils, fins que aquest han aconseguit una perfecció que permet fer de tot. I la gent que anàvem amb el cap ben alt, hem acabat amb el cap acotat, mirant la seva pantalla  i així ens hem quedat aïllats de l’entorn. Es viatja i la gent veu les ciutats a traves de la pantalla, mentre fa fotografies. S’ha perdut  la facultat d’observar, de guaitar la bellesa de tot plegat. Entre la visió i el paisatge s’interposa l’aparell.

     I amb això s’ha anat perdent, també, l’interès pel que ens envolta i així, mentre atenem la pantalla del mòbil,  ens passen per alt molts detalls. Aixequem el cap i gaudim d’aquest Sitges que tenim al nostre abast, perquè quan ens adonem potser haurà desaparegut aquest que hem viscut plenament, mentre no disposàvem de tantes distraccions. 


                                              J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 d'octubre del 2024)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez