Hi havia tres ermites que es trobaven al llindar dels límits del nostre terme: Santa Margarida
( que de fet pertanyia a la parròquia de Ribes), la de la Mare de Déu de Gràcia
i Santa Bàrbara. De la primera, segons
explica en Blai Fontanals, en el seu amè llibre “Petita Història de Sitges” va ser destruïda durant la invasió dels
francesos a l’any 1808. Estava situada en els terrenys que avui ocupa el Club
de Golf Terramar. I seguint amb les explicacions d’en Blai, en el seu lloc, els
del golf, hi van construir una
petita caseta a mena de magatzem. Per
tant no hem tingut l’oportunitat de veure-la com era.
Les altres dues
ermites; la Mare de Déu de Gràcia ( des del 1306) i Santa Bàrbara de la qual es
té constància des del segle XIV. L’actual va ser beneïda el dia de la seva
festa, el 4 de desembre del 1848, pel rector de la parròquia Antoni Claramunt.
Aquestes dues ermites s’han mantingut en
peu, malgrat els estralls que van patir durant la guerra civil, que les va
deixar molt malmeses i mai més s’ha pogut celebrar culte religiós. Tot i amb
això han estat sempre un referent on anar-hi a fer una petita excursió.
Curiosament, però, la tendència ha estat anar més a la Mare de Déu de Gràcia que a Santa Bàrbara.
Quan abans de la guerra, en el dia de la seva festa s’hi feia un aplec. Jo ho
atribueixo que la primera es troba més
lluny i per tant la caminada dona més de si. Però de fet, tot i que la de Sant
Bàrbara es troba més a prop, queda
amagada de les mirades. Fins el punt que, potser els més joves, es sorprendran
a l’assabentar-se que a poca distància de la creu, que serveix per limitar el
terme amb Sant Pere de Ribes, hi ha una ermita. Que en el seu dia surt
reflectida en el quadre que el pintor
sitgetà, Joaquim Sunyer, va pintar des de la feixa de sota mateix d’aquesta
creu, i que li va posar per nom Cala Forn.
Propietat,
junt amb la masia, de la família Ballester. Que fins a edat avançada, l’últim
propietari, el Sr. Josep Maria Ballester, cada dia s’hi desplaçava amb
bicicleta. I quan tornava mostrava, en la cistella disposada en el manillar,
uns pomells de flors de la seva collita. A la primavera, tot sovint ens trobàvem
amb la seva esposa la Sra. Antonia Hostench i una de les seves filles, que vivia amb ells, la Montserrat,
que hi anaven. I allà, entre la lluminositat del dia, la calma del llogaret,
l’Antonieta, que ja era gran, encara s’enfilava a l’escala per collir els
préssecs .
Santa Bàrbara va
morir decapitada pel seu propi pare, que no va admetre mai que la seva filla es
convertís al catolicisme. Quan va acabar de perpetrar tan horrible acció, un
llamp el va matar. D’aquí que la Santa va ser declarada protectora de les
tempestes. Encara ara, quan una tempesta de llamps i trons arremet contra la
terra, hi ha qui s’encomana a ella dient: “Sant
Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no em desempareu”.
I d’aquí bé
també aquell refrany que diu: “Que només
ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona”. Com aquest any s’han alternat
molts llamps i trons, el record a la Santa, ha estat molt present i, vet aquí,
ha derivat en el propòsit de restaurar la seva ermita. Per part, sembla ser,
dels responsables d’urbanitzar tot l’entorn. Amb tant encert que, aquest
diumenge 2 de desembre, una nova imatge de Santa Bàrbara serà beneïda i portada
en romeria fins a la seva ermita. On en el seu exterior s’hi farà missa i
altres activitats lúdiques.
Que si abans quedava
mig oblidada en les afores, dintre de poc estarà envoltada de noves vivendes.
Com l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia que, al seus peus un complex
residencial s’estén pels dominis de Miralpeix.
Les tempestes
han donat pas a les bonances. I, malgrat algunes pedregades, les calmes
afavoreixen el benestar i, amb ell, el progrés.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada