Des de sempre Sitges ha acollit a artistes que, vinguts d’arreu, han quedat captivats pels nombrosos atractius que ofereix la vila. Tots han aportat una trajectòria d’èxits i uns valors creatius que han contribuït a que el poble sigui conegut per ser lloc on l’art, en totes les vessants, ha niat de manera ininterrompuda.
Així cada any es produeix un retrobament amb
les diferents facetes que mostra l’art. Fa poc coincidíem amb la disbauxa carnavalesca que,
analitzant-ho, no deixa de ser una barreja d’art i imaginació. Desbordada per
les circumstàncies que fan que no s’apreciï prou bé el treball que hi dediquen
els artistes ocasionals que, mitjançant la combinació de formes i colors, aporten
a la festa pinzellades d’art que passen desapercebudes però que hi són.
Amb l’arribada de la quaresma la calma
torna a gronxar els dies i les hores. I sense adonar-nos, entre aquesta
tranquil·litat ambiental, ressorgeix un art que dintre la intimitat de les
societats es va perfilant. Em refereixo al cant de les Caramelles que s’emmarca
en una antiga tradició. Quan la nit esdevé monòtona, els cantaires, dirigits
pels respectius mestres, avancen en l’assaig de conegudes cantúries. Música i
poesia, la combinació més entranyable per dedicar a la Pasqua uns cants. Vells,
però que sempre sonen a nous i que s’alternen amb els de nova composició.
Fa pocs dies ens han visitat una gran
quantitat de dones vingudes de totes parts. Elles, fan pedagogia del pedaç fins a convertir-lo en art. Quan anys fa, aquest,
el pedaç, responia als costums, força
generalitzats, de l’aprofitament. Eren les mestresses de casa qui els
disposaven per tapar els estrips dels pantalons i en altres peces de vestir. Els cosien amb
meticulosa destresa i els triaven d’uns colors els més semblants amb la
tonalitat de la roba, per tal de que passessin el màxim de desapercebuts. És
avui que les dones combinen pedaços de diferents colors, quan més extremats
millor, per tal d’obtenir un resultat que s’avingui amb una originalitat que
impacta. Qui ho havia de dir que els pedaços aconseguirien convertint-se en obres d’art.
Quan els artistes, siguin ells o elles, ens
visiten, es fa evident el interès que sempre ha despertat el poble en aquest
aspecte, on han coincidit amb tots els corrents artístiques. A en Rusiñol i
Casas, per posar els dos exemples més coneguts, els van seguir un nombre
indeterminat d’aquests divulgadors de l’art. Alguns hi van venir de visita i altres s’hi van
quedar. Com l’Alfred Sisquella, que amb la seva esposa es van aposentar per
allà el sector de Terramar. I en Josep, el fill del matrimoni, es va casar amb
la Marta filla de cal Serio.
També
l’escultor Pere Jou va venir per esculpir
els capitells de Maricel i, ajudat per la seva esposa, es va construir una casa
al costat de la d’en Joaquim Sunyer. Els dos artistes, en els seus respectius
tallers i dintre les seves especialitats, aquí van realitzar part de la seva reconeguda
obra.
També va fer cap a la vila el pintor Pere
Pruna, junt amb la seva filla Isabel.
Aquí va comptar amb una clientela distingida que li comprava l’obra. Un d’ells
era el Sr. Antoni Costa que tenia la seva casa al costat del Marenostrum .
Aquella amplia vorera a l’estiu feia goig de veure, es convertia en un exemple
dels costums benestants de la burgesia del moment. Coneguts pels senyors de la colònia,
disposaven d’un servei que mostrava una
uniformitat en el vestir i un tracte exquisit amb la mainada de la qual tenien
cura. A can Costa no feien distinció entre els senyors i el servei, uns i
altres seien junts en aquell espai i intercanviaven amicals converses. El Sr.
Costa, que estava separat de la seva muller, tenia molt bona relació amb les
filles i els gendres. L’únic fill baró va morir en un accident d’aviació. A les
noies, junt amb els seus marits, els havia condicionat la casa de manera que tots
ocupessin estàncies independents però
units per la proximitat.
A cada habitació hi penjaven quadres d’en Pruna, del qual com
he dit n’era un bon benefactor. Però, sobretot, un gran admirador.
La Isabel, filla del pintor, ha heretat la
sensibilitat artística del pare. Això sí, en el seu temps, ens ha delectat amb
un estil completament diferent al seu. La seva tècnica la podem encabir en
l’anomenada pintura naïf . Que vet
aquí era el mateix estil que va practicar la Mercè Sella. A les dues artistes
els hi va entrar l’afició de pintar quan ja no eren tan jovenetes, em refereixo
en quan l’edat, perquè el cor l’han mantingut sempre jove.
La Sella va ser una dona de marcat instint maternal, tot i que no va
estar mai casada ni va portar al món cap criatura. Ella va dignificar el
matriarcat d’aquells homes que es sentien dones i acudien a la Mercè perquè la seva comprensió es corresponia a
les expectatives d’unes persones dotades d’una gran sensibilitat. I a la
rebotiga del seu local, del carrer Sant Francesc, tenien lloc interessants tertúlies.
És el mateix que li passava a la Berta
Giralt, vinguda de Reus i col·laboradora durant molts anys de la boutique La
Parada, que sempre anava acompanyada d’elegants personatges, de les mateixes
preferències dels també amics de la Sella. Gent d’una categoria i una educació
exquisida, que igualment compartien amistat amb la Filomena i la Maria de can
Mas. Un dels assidus de la botiga de
queviures era l’Eudald Viñas, el qual va portar a terme la iniciativa de
sufragar un pas de processó de Setmana Santa, l’Assotament de Jesús.
Aquest cap de setmana tindrà lloc una
nova edició de la Fira d’Art, quan coincideix amb el seu 25è aniversari. Tornen
els artistes i comparteixen espai amb aquells que s’hi han quedat, que en són
molts més dels que he apuntat. Junt amb els de casa nostra.
Des
de fa unes setmanes, Sitges és una finestra oberta a totes les inquietuds
artístiques. I nosaltres no ens cansarem mai de guaitar-hi.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada