El mes de maig és el mes escollit per dedicar diferents espais de la vila a exposar fotografies fetes per sitgetanes i sitgetans que gaudeixen d’una afició molt creativa. Actualment, fer fotografies és la cosa més a l’abast que existeix. Això es deu al fet que amb el mòbil ho podem retratar tot sense tenir els miraments d'abans, quan estàvem limitats pel nombre de fotografies que permetia realitzar el carret. Aquesta limitació feia que t’ho miressis des de diferents angles; i no només això, sinó que calia parar atenció a la llum existent per tal d’obrir més o menys el diafragma, controlar la velocitat i altres detalls.
Després, a l’hora de la veritat, quan es revelava i es tenia la còpia, el resultat no sempre era del tot satisfactori, perquè quasi sempre hi havia la convicció que la fotografia s’hagués pogut millorar. Els aficionats actuals continuen fent servir les càmeres de fotografiar analògiques, tot i que la gran majoria d’aquestes han prescindit del carret i han adoptat el que es coneix com a targeta de memòria. Això no vol dir, però, que el fotògraf no continuï tenint l’opció de ser ell qui manipuli la tècnica de les obertures i velocitats.
Quan la fotografia només era en blanc i negre, hi havia la possibilitat d'instal·lar un petit laboratori a casa i, així, s’acabava dominant la tècnica del revelat i de la impressió damunt el paper, després d’haver estat projectada per l’ampliadora i passada d'allà a la coveta del líquid corresponent. Aquest procés tenia un encant especial. Sobretot, s’havia d’anar en compte de no sobrepassar el temps d’exposició sobre el paper i tenir cura, també, que la immersió en el líquid fos el just perquè la fotografia s’apreciés bé.
El moment en què la imatge començava a insinuar-se sobre el paper era, sens dubte, el que més curiositat despertava i que culminava un cop es perfilava tot el conjunt. Era aleshores quan la satisfacció inicial es convertia en orgull o, per contra, feia aparèixer un lament inevitable: “llàstima...”. Els aficionats que no disposaven de laboratori a casa seva, freqüentaven el que hi havia al Patronat o en una dependència dels baixos del Maricel.
El Fotomaig és el resum de tot un procés creatiu, el que van dur a terme els aficionats a la fotografia que, sota el paraigua del “Sitges Foto-film”, van organitzar i participar d’exposicions i concursos a la vila i en altres llocs. De tant en tant, es reunien per anar a fer fotografies pel massís del Garraf, on els núvols es convertien en els seus millors aliats per contrastar el blanc i negre. Més tard, en la intimitat dels seus laboratoris, aplicaven la tècnica del retoc.
El meu pare n’era un d’ells. Recordo com s'afanyava a ensenyar els seus resultats a l’impressor Joan Puig i Mestre, que també era un gran apassionat de la fotografia. Gràcies a l’amistat que es tenien, el pare el feia partícip de les fotografies que considerava més artístiques; de fet, valorava els consells del Sr. Joan com a autèntiques lliçons i que sempre més li va agrair.
Actualment, la Secció Fotogràfica del Grup d’Estudis Sitgetans és l'encarregada de canalitzar aquesta afició amb uns resultats excel·lents. El col·lectiu té com a cap visible Andreu Noguero, sense oblidar-nos de la seva dona, Vicky Planas; tots dos compten amb una dilatada trajectòria fotogràfica avalada per nombrosos i prestigiosos premis, tant nacionals com internacionals. Els acompanyen fotògrafs i fotògrafes d’una gran vàlua i també amb nombrosos reconeixements.
I mentre escric això, em ve al pensament un altre apassionat de la fotografia, en Damià Martínez, que treballava per al fotògraf professional Ricard Gassó. Per tant, això vol dir que en Damià no feia fotografies artístiques, sinó reportatges: casaments, batejos, comunions i, sobretot a l’estiu, retratava els turistes que es volien emportar un record fotogràfic de les seves estades a Sitges i d’aquelles nits de gresca. Damià, i companys d’ell que van exercir aquesta feina, van ser testimoni de seqüències que les seves càmeres no van captar; però d'aquells reportatges que se n’hagués pogut treure, hi podríem veure un altre Sitges desconegut per la majoria. Del qual ells, com d'altres: serenos i forners, en van ser testimonis. Unes intimitats on no hi faltaven amors i desamors. D’aquí ve l’expressió: “si les parets parlessin...”. Tot i que, de vegades, una imatge val més que mil paraules. La discreció, però, no els va aconsellar disparar.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de mail del 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada