TEMPS DE FLORS

    No recordo quina ha estat la primera fotografia que s’ha fet de Sitges, tot i que em sembla recordar que algun dia se’n va parlar.  És estrany, però, el dia que no apareixen fotografies antigues del nostre poble i la seva gent. Curiositats que ens aporten amics que estan molt avesats a penjar, a la xarxa, imatges que ens permeten conèixer aspectes desapareguts del nostre poble.  Quedo meravellat del gran nombre de fotografies que visualitzem d’aquell Sitges que no hem conegut.

   Quan encara va trigar molt temps, fins que les càmeres fotogràfiques comptessin amb certa accessibilitat. Mentre, la fotografia familiar va aconseguir immortalitzar moments importants de la vida de les persones. Fins aquest moment pràcticament la gent no es retratava, excepte en determinades ocasions, com era el de deixar testimoni gràfic del dia del casament. Consistia en una fotografia d’estudi, realitzada a casa del fotògraf. Que mostrava un decorat que contenia els mateixos elements; la butaca o la cadira  on seia l’esposa, mentre el marit apareixia dret amb el braç repenjat en un peculiar pedestal. Una fotografia que s’emmarcava  i després presidia una paret del menjador o de l’habitació.

     I així es van anar alternant amb altres. I, amb el relleu generacional, les més antigues es guardaven . Fins arribar un moment que es  recuperaven, hi apareixien uns personatges  que no els coneixia ningú. La desmemoria produïda pel distanciament, que encotilla el pas del temps, feia que aquelles fotografies, engroguides, anessin a parar al foc. O si el marc mostrava una decoració modernista o certs elements artístics, es penjava altra vegada a la paret, com un complement decoratiu.

    Passaven els anys i la fotografia, tot i que evolucionava, continuava sense estar a l’abast de tothom. Eren els retratistes els més sol·licitats, al mateix temps que les famílies es van aficionar a omplir els àlbums familiars, que s’han convertit en la història gràfica de cada casa. Sobretot en els aspectes que han sigut més comuns. Així, quan el xicot  marxava a fer el servei militar,  aviat la família rebia una fotografia, on apareixia vestit de soldat. Aprenent de capità general. Una imatge que anava a parar a la cartera dels pares i a la més mínima l’ensenyaven.

    Tenir a prop una fotografia de la persona estimada, és un costum força generalitzat. Quan una parella començava a festejar s’intercanviaven les fotografies i d’aquesta manera el vincle era tan present com la proximitat que ofereix la cartera o el moneder. Avui es posa, el que diguem,  de fons de pantalla.  

     Hi havia un músic ribetà, el popular Josep Rafel, de can Maurici, que era dotat d’un genial sentit de l’humor. Era d’aquells típics musics de festa major que, allà on anava, se’l disputaven per asseure’l a la taula a l’hora de dinar. L’home tenia ben assimilats dos repertoris; el pròpiament dit de ball, i el humorístic que sortia en el moment de la sobretaula. Entre les genialitats que explicava, intercalava unes quantes fotografies, on mostrava els racons més fotogènics del seu poble. Entremig hi colava una d’un cul completament despullat. Quan Arribaven a aquesta fotografia, en Rafel gaudia veient com la giraven i tornaven a girar, per intentar saber que era aquella mena de lluna plena. I abans que li preguntessin, ell tot sorprès, els hi demanava disculpes: Ai! Perdoneu, però s’ha barrejat una fotografia del cul”. Com que ja procurava lliurar el plec  a una senyora, aquesta, quan escoltava de que es tractava, instantàniament, la llençava acompanyant-la amb un: “Oh!, que marrana”. I ell  s’apressava a disculpar-se: “meca, la canalla, ja han  fet de les seves”. Després, explicava als companys les diferents reaccions, però sempre deia que, de primer, a la imatge del cul, li feien fàstics i després notaves que se la miraven de reüll.   

     Aquests dies de maig es celebra el Fotomaig, que es pot considerar la festa major de la fotografia local. Amb una magna exposició de fotografies repartides per diferents punts. Quan a la vila de sempre ha existit una tradició fotogràfica, la qual va derivar a la creació de l’Agrupació Fotogràfica de Sitges. No Sitges Foto Film, com jo no fa gaire havia apuntat. Doncs aquesta darrera denominació va sorgir conjuntament amb el Festival de Cinema Fantàstic i de  Terror. L’Agrupació Fotogràfica, ara integrada al Grup d’Estudis Sitgetans,  ha aportat un bon nombre d’aficionats, els quals, entre ahir i avui, Sitges gaudeix d’un prestigi fotogràfic de gran consideració.   

   En aquests moments, és quan es fan més fotografies que mai . Amb la particularitat que  les podem veure al moment, o enviar-les a una amistat que viu a l’altra banda del món, que les rep també a l’instant. Però Fotomaig és quelcom més que aquesta immediatesa, les fotografies que es presenten, tenen una vessant artística i moltes d’elles mostren el resultat d’un treball, abans se’n deia de laboratori, però avui dia tots els retocs que es fan, passen per saber manejar bé el programes pensats per aquestes finalitats. Al meu modest entendre, soc de l’opinió que la bona fotografia era la que feia el fotògraf , aquell que emprava la seva tècnica particular, que no anava més enllà de trobar el moment del dia en què  la llum , les ombres i també l’enfocament, fossin els més adients. com la sort d’estar allà, amb la màquina, quan es tracta de retratar una instantània que potser mai més es repetirà.

    Quasi sempre  aquesta situació  es produïa quan no es portava la màquina. Avui poques se’ns escapen,  perquè el mòbil no el desemparem.  I serveix per fer de tot, inclús per telefonar.

   Si a Girona ara és temps de flors,a Sitges és temps de fotografia.  I aviat també les flors, a casa nostra, seran las protagonistes. Excel·lent temàtica per a la fotografia.

                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de maig del 2018 )