ARRIBA LA TARDOR ACOMPANYADA DE FESTA

    

   En el transcurs de la meva vida tenia assimilat que totes les estacions començaven el dia 21 del més corresponent. Fins arribar a un punt que, segurament degut a la precisió que aporten les noves  tecnologies, la teoria que s’havia establert ha sofert unes modificacions. Així, pel que fa a la tardor, aquesta diuen que comença a les nou  i vint-i-un minuts del dia 22 de setembre. Ara mateix puc presumir que escric l’article quan encara és estiu i sortirà publicat acabada d’estrenar la tardor. 

    I es dona la casualitat que li donem la benvinguda estant  de Festa Major. La festivitat de Santa Tecla, retorna als nostres carrers un esquitx festiu del  que podríem anomenar una altra Festa Major a mitges. Tot i que, per aquesta ocasió, ja es pot fer alguna cosa més que per Sant Bartomeu. Vist l’evolució de la pandèmia, que sembla ser que, gràcies a les vacunacions, ens permet progressar cap a la  normalitat. 

     Que la situació  va canviant a millor, és evident. Es van programant actes que estaven limitats. Així el passat divendres, es va poder fer el relleu del pubillatge, desprès que a l’any passat, degut a la situació,  es van prorrogar les funcions de la Pubilla i de l’Hereu els quals, pels mateixos motius, no van poder exercir com a màxims representants del pubillatge, amb la participació  en actes i fetes que es porten a terme durant l’any . Que des de en fa 41 el nomenament, primer com a reina i després com a  Pubilla, s’ha portat a terme ininterrompudament fins a l’any passat.

   Tot va començar amb la primera Festa de la Verema de Sitges a l’any 1961 que, organitzada pel Foment de Turisme de Sitges, sent el president el Sr Teodor Sardà Miret, també amb la col·laboració de l’Ajuntament i sota l’important mecenatge i col·laboració de la família Torres. En aquesta nova festa  hi tenia un protagonisme destacat la que s’anomenava Reina de la Verema, així com un il·lustre pregoner. Entre ells, a  l’any 1987, en fou en Jaime Mora y de Aragón L’elecció de la Reina  requeia en una noia de la colònia, la qual designava les seves Dames d’Honor. La primera escollida va ser la senyoreta Mari Lys de Rueda i de Sanz de Garza, filla del comte de Rueda. La van seguir altres noies del mateix  rang social i la influència dels respectius pares, en algunes edicions de la susdita festa, havien intercedit per a que  com acompanyant d’aquella cort  de privilegiades, també s’escollís a la filla d’algun matrimoni sitgetà amic, d’aquesta manera es convertien en les úniques representants sitgetanes, perquè la resta només freqüentaven la vila degut a que les seves respectives famílies venien a estiuejar a Sitges.

    Fins que a l’any 1979, coincidint amb les primeres eleccions democràtiques per escollir els  ajuntaments, s’acorda que l’elecció de la Pubilla sorgís d’entre les noies presentades per les diferents entitats locals i associacions veïnals. En aquella convocatòria va ser  escollida la sitgetana Marina Roure i Carbonell, la qual era proclamada Pubilla Major de la Verema i l’acompanyen la resta de noies participants en aquella elecció. En aqueta mateixa edició de la Festa -també per primera vegada- és escollida una pregonera, l’honor recau en la  sitgetana Vinyet Panyella. De tots aquests detalls i molts altres, en deixa constància l’Antoni Mirabent Muntané en el llibre que va escriure sobre la Festa de la Verema. 

   Fins que, amb bon encert, la designació de la Pubilla passa per aconseguir un major protagonisme al no limitar-se el seu pubillatge només a la Festa de la Verema, sinó que per extensió al de Sitges. Era l’any 1999. I des del  2013 s’incorpora l’Hereu, coincidint que presideix Foment de Sitges, la Maria Marín. Aquest any 2021 s’ha produït el relleu i els escollits han estat: Judith Vallverdú, Pubilla de Sitges i Lucas Estruch, Hereu. Algunes de les nostres Pubilles també han estat escollides Pubilles de Catalunya. La primera pubilla sitgetana amb qui va recaure aquest honor va ser la Carme Serra, que  fa poc ens ha deixat. 

      Un dels primeres funcions que són reservades a les Pubilles i Hereus, després de la nit de la seva elecció, és la participació en la festa de Santa Tecla, com a portadores del tabernacle amb la imatge de la Santa. El moment més emotiu de tot el recorregut es produeix a l’entrada de la imatge al temple, on moltes d’elles no poden contenir les llàgrimes d’emoció. 

    Ahir es va tornar a repetir aquesta tradició,  dintre un context diferent al que estàvem acostumats i amb recorregut també fora de l’habitual. Però amb la Dora Pons com a pendonista, la seva germana Carme i la filla Lourdes com a cordonistes. Les tres van poder portar el penó, un privilegi que la pandèmia també havia restringit.     

          

                                                                   J.Y.M.

  ( Articole Publicat a l'Eco de Sitges el 24 de setembre del 2021 )

UN FESTIVA EN TEMPS DE VEREMA

    La tardor sitgetana s’ha caracteritzat per atendre les tasques de la verema. Sobretot en una època en què molts  cellers estaven ubicats en el centre del poble,  aquest detall feia que el carros tirats per cavalls i carregats de portadores, anessin i vinguessin de les vinyes que s’estenien  una mica més enllà  del taller mecànic de can Perico.

   L’obertura d’aquells cellers encuriosia a tothom, però d’una manera més especial als més joves, els quals ens manteníem a la porta, mentre seguíem, sense perdre detall, el procés de trepitjar el raïm, Els trepitjadors anaven descalços, amb els pantalons arremangats, amb la faixa negra cenyida a  la cintura i s’agafaven a l’extrem d’una corda, que penjava del sostre, per tal de no caure si relliscaven. El suc que deixava anar el raïm anava a parar al cup. Quan tot era trepitjat, o premsat,  el celler restava tancat i començava el procés de fermentació. El pas previ per convertir-se en vi. Per les vigílies de Tot Sants, es trasbalsava a les botes. I d’aquí al porró de cada casa.

    Mentre s’esperava l’anunci que el vi novell ja estava disponible,  molts  es dedicaven a anar a caçar al parany. Un costum que amb el pas del temps s’ha considerat una mala pràctica, doncs una gran quantitat d’ocelles hi quedaven atrapats.

    Durant el mes d’octubre passaven aquestes coses perquè era temps de caça. Les peces més preuades eren les perdius, les llbres i els pobres ocellets. Un altre complement de tot plegat han estat els rovellons, així mentre uns anaven a caçar, altres sortien a la muntanya a fer rovellons. Existia una data  en què aquesta sortida es massificava, era el 25 d’octubre, Sant Crispí, patró dels sabaters. Dia que els treballadors de les fàbriques i tallers feien festa i aprofitaven per sortir a la muntanya. Amb tanta gent que freqüentava l’entorn de la Plana Novella, faltaven rovellons. N’hi havia de ben matiners que, quan el dia naixia, ells ja estaven  arribant l lloc per a ser els primers en posar-se a buscar. D’aquesta manera quan hi arribava el gruix de buscadors, es pot dir que ja tornaven amb els cistells plens, actitud que feia dentetes a als qui havien preferit fer una mica el ronsa al llit.

    Totes aquestes jornades festives acostumaven acabar al cinema, els aficionats al futbol, dinaven i anaven a peu fins el camp d’Aiguadolç. Uns hi altres coincidien després  al ball de tarda. Com podem apreciar els diumenges  eren ben aprofitats.

   De  cinemes, una altra curiositat, n’hi havia tres: Prado, Retiro i Rialto. I es pot dir que tots omplien. Un detall que revesteix molta curiositat, és que les sessions començaven quan encara no eren les quatre de la tarda, el que significa que s’havia de dinar aviat per tal de que abans de marxar  la cuina tenia de quedar neta i recollida. Tothom sabia que la prèvia de les  sessions era el “No-do” i tot seguit es projectaven dues pel·lícules; la primera en dèiem la dolenta i la segona era la bona. Un criteri equivocat, perquè moltes vegades agradava més la que no creava gaires expectatives i en canvi la que es considerava superior, no satisfeia gaire. Com que el temps no donava per més, coincidia que el reportatge de inauguracions i els flaixos de societat, ja havia començat, aleshores s’esqueia la complicitat de l’acomodador, que amb una alot t’acompanyava a la fila  i il·luminava la butaca fins que feies l’acció de seure. Actualment els cinemes han reduït costos i a la sala només hi ha l’encarregat de vendre les entrades i el porter. Amb la llum que desprèn la pantalla, es considera que  n’hi ha prou per a que t’aposentis en el lloc que prefereixis.

    Des de fa 52 edicions, el Cinema Fantàstic, té una cita amb la tardor sitgetana. El certamen ha aconseguit un prestigi internacional. On a més d’artistes convidats, venen espectadors de tot arreu. Des d’ahir que es va fer la inauguració, amb una posada en escena a l’estil del més reconeguts Festivals, fins el dia 12 que tindrà lloc la clausura, desfilaran per Sitges cares conegudes  de la pantalla, a més d’una gran quantitat d’espectadors, anònims, que tenen Sitges com un referent de la tardor,  per venir a veure pel·lícules, d’aquestes que sempre hem anomenat de sang i fetge.

   Aquest cap de setmana a la vila, en el transcurs de les hores, coincidiran  les sessions de cinema amb la desfilada dels Zombis. I el proper,  a la vigília de  la clausura,  començarà la celebració d’una nova edició de la Festa de la Verema. Cinema i vi, una combinació molt atractiva.

   Dos ingredients afins a la diversió , que tan bé coneix l’amic Josep Pi, reconegut empresari del món de l’espectacle. Recordo que hi va haver un temps que les dues sales de cinema, que quedaven, passaven per moments difícils i l’empresa d’en Josep se’n va fer càrrec i ell va saber trampejar el mal moment Avui podem presumir que Sitges conserva una cartellera cinematogràfica amb les últimes novetats i les sales dotades de la més moderna tecnologia. En bona part gràcies a la seva tenacitat i a la de molts altres aficionats al cinema. En quant la seva relació amb el vi, cal fer esment que en Josep és de Falset, capital del Priorat, terra de bons vins.

   Com la solera que avala el  Festival de Cinema de Catalunya i la Festa de la Verema . Dos mons diferents, però que a Sitges  celebrem com dos dels esdeveniments puntuals de  la  nostra tardor. Quan sembla que l’estiu encara no li dona pas.

   Que la sang no surti de la pantalla, que sigui el vi el qui esquitxi  el paladar. I per nosaltres, més que una esquitxada, que s’assembli  més al gest  d’ aquell que es va amorrar a l’aixeta de la bota i després no la podia tancar, mentre repetia: “ai! xateta prou”.