DEL CARBÓ A L'ELECTRICITAT

      Ens anem apropant a l’època del fred, a pesar que les temperatures acostumen a ser generoses amb el nostre poble. La gent més edat, nosaltres mateixos, recordem que es registraven unes temperatures molt més baixes  abans que ara. El mateix refranyer popular ho indicava: “per Tot Sants, capes i mocadors grans”.

    I quan aquesta fredor ambiental es fa notar, les persones hem  buscat l’escalforeta al costat del foc. Mantenir el caliu desitjat  es va aconseguir amb la llenya i el feia més durador el carbó, amb un destacat protagonisme de les carboneries. Al carrer de les Parellades, concretament el tram de baix, se’l coneixia  pel carrer de les sis pessetes, resultant de la matemàtica aplicada a la popularitat d’uns veïns que entre els dos sumaven aquesta quantitat: a cal duro i a "can pela". El Sr. Pascual, de “cal duro”  va obrir una carboneria per allà  el començament d’aquest segon tram  de les Parellades i després la va traslladar al carrer del Marqués de Mont-roig.

   El carboner  disposava d’un burret per transportar el carbó i en la carboneria el producte més sol·licitat era la terregada, carbó esmicolat que es feia servir pels bracers. Un element, aquest, molt utilitzat en les cases, on presidia l’estança o s’acoblava a sota la taula per a mantenir els peus calents.

   A can Pela, la família Torralbas, disposaven de vinya i terra de cultiu. Essent el vi l’element principal. Un altre focus d’escalforeta per a les interioritats, la qual sempre hi havia qui la preferia a altres fonts d’escalfor.

    Quasi a davant de la Biblioteca, just al capdamunt de la pujada, si hi accedim  per la banda de La Vall, s’hi trobava la carboneria regentada pel matrimoni Mus Vendrell i l’Artèmia Figueras, als quals va ajudar la filla Montserrat Vendrell Figueras, una família dedicada a la venda de carbó  i encara avui a la façana de la casa hi trobem incrustada  una anella que servia per a lligar-hi el cavall. Un detall que fins no fa gaire alguns establiments del poble disposaven d’aquest singular i simple element, molt útil per lligar el matxo mentre es feien les gestions pertinents.

     En aquestes, circumstancialment, va arribar al poble un jove que  aconseguiria establir-se de carboner. En Joan Guirro Boquera,  trepitja per primera vegada Sitges de pas cap a terres vilafranquines i només parar a la vila, amb la intenció de pujar a l’autobús que l’havia de portar al seu destí, va assabentar-se que l’havia perdut . Mentre esperava una propera oportunitat, deambulava pel cantó de can Perico i d’allà va entrar al taller de Faust i tanta curiositat va demostrar, que l’amo li va preguntar si li agradaria treballar en l’ofici de ferrer. El passavolant,  s’ho va pensar poc i va acceptar l’oferiment. A remolc d’aquestes circumstàncies, el jove vingut de Vandellós, poc a poc  es va anar integrat plenament al poble i a la seva gent. Va treballar a la fàbrica de sabates que tenia la família Puighibet al Carrer Parellades.
    Un dia en el vell Puighibet i en Sanpedro parlaven de posar una carboneria en els baixos del local, una idea que ja tenien  gestionada i només els calia trobar la persona que se'n faria càrrec. En aquell moment en Guirro va escoltar la conversa i es va oferir a posar-se al capdavant de la carboneria. Oferiment que va satisfer als dos socis.
   Va passar un any i en Puighibet i en Santpedro va arribar a la conclussió que els beneficis a repartir no eren el suficient atractius. Que si bé no ho eren per a compartir entre dos, podien beneficiar a una família que s'hi dediqués en exclusiva. La d'en Guirro ja ho portava i a partir d'aquell moment el carboner va satisfer un lloguer a l'amo del local i es pot dir que es va establir pel seu compte. Emmaridat amb la Visitació Gómez, la carboneria s'anunciava: ” Carbones y leñas Parellades”. Negoci al qual, anys més tard, s’hi afegiria un dels fills del matrimoni, en Manel. Marca i activitat que es va traslladar a les Cases Noves, on el regentaven el progenitor, la Florència, la seva muller, i els fills del matrimoni. Uns i altres van  fer possible la combinació, estrambòtica, de carbó, petroli, patates i cebes, productes que distribuïen als establiments hotelers.

    El carbó havia entrat a les cases per escalfar a través de les estufes,  com les anomenades Salamandres, on es podia veure la incandescència a través de la ben ideada transparència que oferia una reduïda porta. I també per a cuinar en les cuines anomenades econòmiques.

   Per aquest motiu, el de cuinar, el carbó es feia servir durant tot l’any. D’aquí que en Jaume Fontfria, popularment conegut per en “Mec”, alternava la venda de melons i síndries amb la venda de carbó. Tenia la carboneria en el carrer de l’Aigua, davant de ca l’Eufràsia. Allà l’ajudava la seva filla Mercè que feia anar la pala amb molta destresa.

   Al final del carrer Jesús, emparentat amb els Pascual de cal Duro, la branca dels Grau, van obrir una altra carboneria que després se’n va fer càrrec en Salvador Martínez. Home de terres valencianes que, una altra curiositat, va venir aquí per a vendre gelats, contractat pel “Xe” i va acabar dedicant-se a vendre carbó. De la màxima fredor a la màxima escalfor.

     Del foc a les brases. Les necessàries per a torrar les castanyes. Que, en aquestes vigílies, pacientment dominava  en Ramonet, al front de l’única castanyera que hi havia al poble. Amb la seva muller, l’Angeleta, en el seu no gaire espaiós  lloc de venda. Era de les primeres escalforetes que s’abraçaven a la tradició i  la gent s’hi apropava per la curiositat de veure  com, a poc a poc,  les  castanyes s’anaven torrant.

   El progrés empenyia i amb ell els avanços fins               

 que el carbó va anar sent substituït pel petroli i en sorgiren les estufes. Fins llavors quasi només es feia servir pels quinqués els quals, amb l’arribada de l’electricitat, sortien quan es quedaven a les fosques.

   I del petroli al gas butà i per consegüent les corresponents estufes amb les bombones que també es fan servir per cuinar. Eren distribuïdors la família Buixens, del carrer Sant Francesc. Una de les filles de la casa, la Pepita, casada amb en Rafael Font, s’encarregava de rebre les comandes i de despatxar  aquesta bombona d’un  color característic, carabassa.

   Fins arribar a la calefacció de gas i a les estufes elèctriques, dues modalitats que t’escalfen de les dues maneres, quan se’n fa ús i quan t’arriba la factura. De primer una escalforeta agradable i després, més que escalfor, sufocació.

                                                                             

                                                                                     J. Y. M

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 d'octubre del 2015 )