LA IMPORTÀNCIA DE LES SABATES

    

   

      Acabada la guerra es van produir uns importants corrents migratoris dintre mateix del país, sobretot en zones com Andalusia, Extremadura, Galicia... On molts dels seus habitants marxaven dels seus pobles per establir-se en les ciutats i pobles de Catalunya, País Basc... que consideraven més prosperes, a la recerca d’un futur millor i, per consegüent, de treballs més ben remunerats.

    Aquests desplaçaments, però, es trobaven amb un impediment. Amb les lleis dictades pel regim franquista, les autoritats tenien l’ordre de retornar als seus destins respectius la gent que interceptaven amb aquest propòsit. De manera que tots intentaven esquivar els controls de la manera com podien. Aquest dies, quan se’n parla molt de les deportacions que ha manat portar a terme qui ara  mana als Estats Units, alguns diaris fan referència a aquelles deportacions, a les quals em refereixo, durant les dècades dels quaranta i començaments del cinquanta. Fins que es van adonar que qui volia emigrar, més tard o més, d’hora ho aconseguia, i van aixecar aquestes persecucions. 

       Va ajudar a l’èxit d’aquests moviments, la solidaritat de moltes persones, les quals van  permetre aquells emigrants poder entrar esquivant els controls. Fins i tot algun tren que provenia d’aquells verals el maquinista, quan arribava per l’alçada de l’Hospitalet, afluixava la marxa, la qual cosa permetia que algú saltés del tren i s’evitava els controls que hi havien a l’estació de Barcelona.

     Però és que la simple vestimenta de l’emigrant el delatava i sobretot la manera de calçar, unes espardenyes de lona i betes.  A banda de la roba amb que vestissin, aquest detall del calçat era molt delator. Com tampoc hi faltaven aquelles maletes de cartró, amb ansa metàl·lica i amb aquelles peculiars tanques que, per evitar que fallessin, hi creuaven un cinturó.

    Sembla  ser que  de les poques maneres de passar una mica desapercebut, era vestir una mica elegant i sobretot calçar unes sabates com cal. Eren molt elegants les de xarol, tanmateix el problema era aconseguir-ne unes, perquè el calçat més comú eren, com he dit, les susdites espardenyes. S’explica que tampoc era fàcil, que les persona que les deixava, calcés el mateix número de l’interessat  i si la numeració era més petita, ja sabia  que li tocaria patir fins que, ja fora de perill, es pogués descalçar.    

        En aquells anys, sobretot pels joves residents a Sitges, la manera de calçar era molt important. Un bon nombre eren sabaters d’ofici i sentien predilecció per a aquestes sabates de xarol, que havien d’estar ben enllustrades. M’ho explicava, ja fa molts anys, en Joaquim Banqué Bargalló, que havia jugat, a l’any 1920 i posteriors  amb l’equip del Club Deportiu Sitgetà.

     En Banqué deia que, fora del camp, els  jugadors de futbol quan es mudaven vestien amb sabates de xarol negre i que, per a fer-se notar, a les punteres i en els talons s’hi enganxaven unes peces de ferro, que al caminar feien un sorollet característic. L’home mentre  ho comentava ja s’hi veia i  de com tenien cura d’aquestes sabates, que havien de brillar. Una lluentor que va enlluernar a  més d’una sitgetana. D’això es tractava.

        Al cap dels anys, en Jaume Fontfria, en Mec, un company d’equip d’en Banqué, encara vestia sabates de xarol quan anava a ballar amb l’Avel·lina Bustims , la seva esposa, les tardes dels dies de festa, al Retiro. I una altra curiositat, ara que m’hi refereixo, el cantant dels Iberos del Jazz que amenitzaven aquests balls i que es deia Heribert ( que el mal anomenàvem “Heribertu”), tenia obsessió per les seves sabates de xarol negres, tant que sempre portava un drap i no parava d’eixugar-les.

      Calçar sabates sempre ha estat un detall que distingeix, ho sabien aquella gent que marxaven dels seus pobles. El problema estava en què no tothom en tenia.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de febre del 2025 )