Segons com es
miri el cinema i el vi han estat dos complements festius. Des de finals d’agost
fins aquest començament d’octubre, la verema ha tingut un destacat
protagonisme. Amb tot ha passat desapercebuda en la vida quotidiana del poble,
perquè ja cap celler forma part del nostre entorn més proper. Però si per una
banda el trafegar de la verema ha quedat concentrada en les bodegues més
importants del contorn, per altra, el vi, ha aconseguit interessar molt més als
consumidors que abans. Em refereixo amb això, a que la gent està molt més avesada
ara per la cultura del vi que fa uns anys. En poques paraules, ens hem tornat
més refinats. D’aquí que s’han posat de moda els anomenats maridatges que
permeten conèixer les característiques dels vins que s’hi presenten i que
s’alterna el tast amb les explicacions pertinents dels detalls que van
associats a les seves característiques. Una relativa novetat que no té res a
veure a com, la gran majoria, consumíem el vi sense parar massa atenció. No més
el paladar distingia si tenia cos o no. Amb aquesta percepció ens aproximàvem
al que venia ser la graduació. Poca cosa més.
Aquest diguem-ne
refinament, ha manllevat protagonisme a un altre element que es pot dir que
presidia la taula a l’hora de les menjades, em refereixo al porró. Em sembla
que avui dia pocs porrons s’enlairen durant les menjades familiars. D’aquí que
quan visitem un establiment de restauració, on el porró forma part de la posada
en escena d’un dinar basat en productes de casa nostra, ens plau coincidir amb
aquest element, que havíem vist a casa en aquells anys d’infantessa i
posteriors. Quan vam aprendre, sota la mirada mesuradora, dels pares, a beure
amb el porró, sense recórrer al recurs fàcil, com era beure a morro. S’ha de
dir que, una vegada assolit la tècnica de l’enlairament, els més joves no es hi
podíem recrear pas massa, perquè a prou feines l’havíem aixecat, ja et
cridaven: “Prou!”. Però encara ens preníem un temps de descompte, per a
desesperació dels grans. Això passava quan la primera cosa que es posava a la taula,
després de les tovalles, era aquest porró.
Això era així
perquè el vi que hi abocàvem era el que s’anava a buscar en els cellers que
teníem més a prop, el vi de la collita de l’any que s’allargava fins a l’altra
verema i si es feia curt, com així passava, s’anava a comprar, també a granel,
a les bodegues que els comercialitzaven, fins i tot amb categoria de reialesa:
vi del rei i de la reina.
Curiosament en
aquell temps només ens calia comprar el vi perquè l’aigua de l’aixeta era prou
bona com per beure-la. Només se’n acostumava
comprar embotellada quan alguna brossa es depenjava per les
interioritats de ronyo i provoca unes molèsties molt doloroses. Quan això
passava, es bevia aigua de manantial, pel supòsit que conté menys impureses. Un cop es feia la pedra o
s’eliminava el granulat sorrenc, el vi era el millor reconstituent i l’aigua de
l’aixeta, com sempre, el més saludable substitut.
La gent, quan
l’aigua de l’aixeta va començar a ser dolenta, viatjàvem amb les garrafes al
cotxe i paràvem a omplir-les allà on havia una font. I aprofitaven, si
arribàvem fins al Priorat, a omplir-ne unes altres de vi. Un vi que recordo de
molt cos i d’alta graduació que no a tothom agradava, degut a aquestes característiques.
Fins el punt que sent un vi bo no tenia el reconeixement ni l’acceptació que es
mereixia. A partir que el van refinar, el vi del Priorat ha esdevingut un
referent mundial.
A Sitges,
precisament la gent no ha vingut a buscar aigua, però potser sí un derivat del
vi: el moscatell i, més, la popular Malvasia. Un eslògan d’aquells anys ho
anunciava: “Banys de mar, banys de sol i
malvasia de can Sariol”.
Respecte al
cinema va ser un invent sensacional que va anar evolucionant en tots els
aspectes. Del cine mut, es va passar al sonor i del blanc i negre al ”
technicolor” i fins als nostres dies que dona la sensació que la gent surt de
la pantalla. I des de sempre el vi ha estat un figurant que,
en un moment donat d’una escena, els protagonista l’aboca d’una ampolla de
decorat cristall a les copes que s’hi complementen. En canvi a les pel·lícules
d’acció, aquelles del Far West, bons i dolents, entraven a la cantina i demanaven
la beguda de moda: un Whysky. Curiosament també tots feien servir les mateixes
maneres, d’una embranzida s’apropaven el got a la boca i s’empassaven el
contingut d’una glopada.
Als diumenges a
la tarda, la distracció més esperada era anar al cinema o al futbol. Tot i que
les pel·lícules d’estrena tardaven en arribar fins aquí. Tot era degut a que el
preu de lloguer que s’havia de pagar a les cases distribuïdores anava en
consonància amb la novetat. Així quan més temps passava el cost s’anava
abaratint. Actualment les estrenes quasi bé es projecten als cinemes de la vila
al mateix temps que en les grans ciutats.
A excepció del
Festival de Cinema Fantàstic que fins i tot s’aprofita el seu ressò
internacional, per estrenar aquí alguna que altra pel·lícula que es presenta a
certamen. És un gènere que se li afegeix el terme de Terror. Des de sempre quan s’esqueia la projecció
d’un film que contenia escenes d’un cert pànic, dèiem que hi havia molta sang i
fetge.
Aquests dies,
aquesta particularitat serà la tònica, que compta amb un nombrós públic que es
desplaça fins aquí per ser-ne espectador. I entre “zombis”, el vi també tindrà el seu moment estel·lar, serà en
una nova edició de la Festa de la Verema. Les Bodegues Torres, que són l’ànima
de la festa, comercialitzen un vi negre que l’anomenen la sang d’una bèstia.
Curiosament aquesta coincidència s’escau amb tota la que es projecta a la
pantalla. Mentre recordo les recomanacions de la gent gran, quan deien: “Beu vi
que fa sang”.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'octubre delo 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada