Sortosament avui puc escriure un article amb producte de proximitat; no s’interpreti malament, perquè sempre procuro que els escrits tinguin un nexe ben arrelat al nostre poble i a la seva gent. Tampoc vull portar a aquesta pàgina una espècie en extinció, perquè, per sort, els pendonistes -sí, i també les pendonistes- tenen garantida una excel·lent i pròspera continuïtat. Vull aclarir que quan parlo de proximitat em refereixo al fet que les persones escollides per ostentar aquest honor són, en aquest cas concret, gent de casa nostra.
Si repassem programes antics de la Festa Major o les notícies de la premsa local, veurem com es donava a conèixer el nom del pendonista escollit: tot sovint anava precedit per un “Excelentísimo Sr. Fulanito de Tal”, el qual feia saber que l’acompanyarien com a cordonistes uns altres “excelentísimos”. Partint de la base que tothom es mereix l’honor, poc hi tinc a dir. Però, com sol passar, darrere d’alguns nomenaments hi havia el factor conveniència: en el cas que ens ocupa, certs escollits eren grans benefactors de la festa, cosa que vol dir que es rascaven la butxaca i acostumaven a ser generosos. Què menys, doncs, que correspondre a la seva generositat conferint-los l’honor de ser pendonistes. Des de sempre es diu que, en aquest món, ningú fa res per res. Una conclusió que també admet molts matisos, perquè tampoc es pot generalitzar: hi ha molta gent que fa les coses sense esperar res a canvi, quedi clar.
Un altre detall que distingia alguns d’aquells pendonistes era la seva manera de vestir per a l’ocasió: la vestimenta emprada era el frac, que lluïen tant el pendonista com els cordonistes mentre la resta del seguici festiu anava amb espardenyes, tal com hi continuen anant ara. També cal dir que aquella elegància potser era exagerada, però s’avenia amb els costums de les persones classificades com de “l’alta societat”. I, vulguis o no, això marcava una línia pel que fa a les maneres de vestir, ja que, ocasions solemnes com aquesta, les autoritats i assistents a la processó han de vestir adequadament. Sobretot en uns moments en què persones amb una certa responsabilitat es presenten davant el públic amb pantaló curt. Un servidor, que no n’ha vestit mai, ignora fins a quin punt la frescor que transmet vestir de curt és tanta com per oblidar que hi ha ocasions en què la dignitat del càrrec exigeix passar un xic de calor.
Tanta parafernàlia per acabar parlant del dinar. El de la Festa Major ha estat un dels bons i esperats. La gent tornava del vermut mudada a casa: n'hi havia que es canviaven i es posaven còmodes, però a d'altres la gana els apressava i no volien perdre temps. La solució per a aquests darrers -que havien de procurar no tacar-se- era posar-se el tovalló com un pitet; d'aquesta manera s'eviten molts disgustos. Encara hi ha qui ho practica; jo en sé d'un.
Vet aquí que l’altre dia vaig fer el valent o, més ben dit, vaig confiar que tindria prou cura de no tacar-me. Doncs res: una taca que no vaig ni apreciar quan es va produir fins que en Josep Maria Rosés, que seia davant meu, em diu: “Joan, t'has tacat!”. I va afegir: “Ai, la Carme!”. Segurament va incloure aquesta premonició per experiència pròpia, del contrari no files tan prim. Perquè, sí, és la típica advertència de les mullers que són curoses i que no volen que cap taca espatlli la seva predisposició perquè vagis net i polit. D’aquí ve l'advertència abans de sortir de casa: “No et taquis!”. I, malgrat la teva resposta tranquil·litzadora, tornes a casa condecorat. Tot per no haver-te volgut posar el tovalló com a pitet. Fer l'home, davant d'aquestes petiteses, et costa la posterior i intuïtiva recriminació: “Ja m'ho pensava, si ja t'ho he advertit!...”. Mea culpa!
Però, i com de bé ens ho vam passar, l’altre dia, en el nostre dinar de pendonistes? Un dinar que vam instaurar l’any passat i en el qual, tot i la nostra bona voluntat, no els arribem ni a la sola de les sabates a les pendonistes, ni en nombre de dinars ni en de comensals. Però bé, la qüestió és que hem començat i cada any s’afegeix un més a la colla. Un àpat on tothom acaba explicant el dia que, darrera una enganyifa, se’ns va presentar a casa una gentada per comunicar-nos si volíem acceptar ser pendonistes. A partir d’aquell moment, ostentem el títol de pendó a perpetuïtat. I que sigui per molts anys!
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de setembre del 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada