LA FLOR DE SANT JOAN

 

                                           En Leandro Barroso García i la seva flor de Sant Joan 

        Durant aquests dies predominen dos grocs, el de la ginesta i el de la flor de Sant Joan. Aquesta darrera havia tingut un protagonisme destacat en les catifes de la festivitat del Corpus. I per tant comptava amb una gent de casa nostra que la proporcionaven. Els que recordo amb més notorietat eren el Joan Ossó del Bar Español i, el seu veí, en Salvador Tudela, a qui tots coneixíem per en Totana, per ser oriünd d’aquest poble de Múrcia.

   A casa d’en Joan també és coneixia per a Can Ferri i, antigament, havia sigut una fonda que regentaven, i eren propietaris de la casa, els pares dels Pagès, a la mare li deien la Parcala i amb aquest sobrenom es coneixia a tota la família. Tornant a en Joan, els seus pares van llogar la casa i també oferien dinars, va continuar junt amb la seva esposa i filla amb el negoci, ja no de restauració, més aviat es van dedicar a servir begudes. En Joan era un catalanista acèrrim, l’únic que el dia 14 d’abril, data en què va ser proclamada la República,  penjava en el balcó una senyera catalana pintada damunt un tauler. Més per desconeixement que per altra cosa, aquest detall passava desapercebut als qui no se la sentien i quan es donaven compte, del significat, la senyera ja l’havia retirat.

    A part d’aquesta demostrada catalanitat, en Joan atresorava moltes virtuts, la principal la seva disposició a ajudar  amb el que estava a les seves mans. És clar, que també se l’havia de saber portar. Però ara que es parla que, el proper any, una etapa  del començament del  Tour de France passarà per Sitges, dir que durant els anys que va tenir obert el bar, els diumenges i festius, sembla ser que tots els controls d’avituallament tenien com a referencia el seu local. La vorera s’omplia de bicicletes i els ciclistes agafaven forces asseguts en les taules de la seva terrassa.

     Tanmateix en Joan també anava amb bicicleta, però el seu fort era caminar. Només calia que algú l’animés i l’home, com a mínim, anava fins a Montserrat. I si  com van fer uns estrangers que el van desafiar, se’n  va anar amb ells a peu fins a Barcelona i els instigadors van quedar enrere. Per la festivitat de la Trinitat, compareixia a l’ermita amb el seu gos i dubtaves on acabava l’ensenya catalana i on començaven les parts més principals del seu cos. Les quatre barres es feien visibles fins i tot en el gos que l’acompanyava.

    Doncs bé, ell també era un bon  proveïdor de flor de Sant Joan, quan aquesta se’n feia molta per les muntanyes de l’entorn i no estava protegida com ho està ara, que n’hi ha poca. Mentre que el seu veí de quasi davant de la seva casa, en Salvador Tudela, que era sereno de la vila, d’aquells que a les nou de la nit ja veies que enfilaven el carrer Sant Francesc, mentre es dirigien cap a l’Ajuntament, que era el punt on es distribuïen per a començar la ronda de nit. Era quan de dia al Cap de la Vila, de dia,  hi trobaves una parella  de guàrdies i a la nit la parella de serenos. Quan van desaparèixer va ser el començament del “xamplis-meis”. 

    I vet aquí que en Totana  també aportava una gran quantitat de flor de Sant Joan. Tanmateix s’ha de dir que, tot i el respecte i amistat que es professaven, en Joan i ell estaven a les antípodes pel que fa els seus ideals, perquè si un penjava la senyera al balcó, l’altra hi posava la bandera espanyola. I no passava res, tan amics com sempre.

    Poca poc, però, la flor de Sant Joan va anar escassejant, puntualment persones com la recordada Magina en venia uns poms en aquell escaire on es posava, al començament  del carrer Major, al costat de l’entrada de la plaça. Que a més, oferia a la seva clientela, farigola, romaní, espígol i flors que creixien en la mica de terra que envoltava la seva casa.

   Actualment el Leandro Barroso García, podem dir que és el darrer proveïdor de la flor de Sant Joan i també de les esmentades herbes boscanes i remeieres. La seva presència ens apropa a olors tan característiques com la de l’esmentada flor. I la  seva actitud ens recorda als amics, en Joan i en Tudela,  que proporcionaven la flor de Sant Joan per a la confecció de les catifes. I també com feia la Magina i ara ell, per a donar-nos l’oportunitat de tenir a prop unes flors i herbes boscanes amb les quals sempre ens hi hem identificat i que, vulguis o no, formen part del nostre llegat camperol i festiu.  

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de juny del 2025) 

MIRANT CAP A RIBES

   

   

                 Taller dels germans Balcells, coneguts pels Pericos

      Des del pedrís de casa, en el carrer Sant Francesc, quan miraves cap a Ribes, veies el taller dels germans Balcells, coneguts pels Pericos tal com es pot apreciar en la fotografia que acompanya l’article. Situat en la cruïlla que conduïa cap a Ribes, Vilanova o Barcelona. 

   Els mecànics tenien predilecció pel martell, sembla ser que moltes de les anomalies les arreglaven a cops d’aquesta eina. I que la gent poc s’imaginaven de les funcions tan efectives d’aquesta, que sembla pensada més per a desgavellar que per arreglar. Recordo que hi va haver qui se li va espatllar la cuina i va demanar els serveis d’un tècnic, aquet va solucionar el problema amb un simple cop de martell. Acabat el seu treball hi presentats els seus honoraris, sembla ser que el client es va queixar de l’import que li demanava, argumentant que només havia donat un cop de martell, cosa que el tècnic li va fer l’observació que sí, va ser un simple cop amb aquesta eina, però que ell havia estudiat i fet tot l’aprenentatge  per saber on s’havia d’aplicar el cop i, fins i tot, amb la intensitat que s’havia de fer.  Era el que els hi passava als mecànics, davant una mecànica automobilista , en aquells anys, gens complicada, podia ser que una simple batzegada poses ordre al desgavell.

    Doncs bé, trobant-te en el mateix pedrís, de cop i volta apareixia una ribetana que vivia al bell mig del carrer del Pi, de la veïna població. Ella era la Rosa Rafel, germana d’en Josep, els dos de can Maurici. La Rosa tenia el pedigrí de ribetana pujat i rebuscat, cosa que demostrava en la seva manera de ser i de parlar. El primer que preguntava, amb veu cridanera, era per a la meva germana: “ i la nenaaa ? Accentuant la e i allargant la a, que era una manera de parlar de Ribes. Llàstima que amb els anys s’ha perdut aquesta morfologia tan peculiar i característica del poble veí. Que recordava també a una ribetana il·lustre que vivia entre nosaltres des de que es va casar amb el Sr. Gaspar Virella Comas, que era mestre d’obres, i que malgrat als anys que feia que ella vivia entre nosaltres, no havia perdut l’accent de la parla a la qual em refereixo.

   El germà de la Rosa, en Josep Rafel, era fuster i músic. Però a més tenia unes grans dots de comediant. Fins el punt que quan anaven a fer sardanes alguns dels pobles del interior, encara es recordaven d’ell de quan hi anava a amenitzar la Festa Major amb l’orquestra Mozart. Havia deixat  molt bon record, degut al tarannà còmic que l’acompanyava.

    Les companyies de teatres d’aficionats, que venien a actuar aquí, li demanaven si podia interpretar el paper de còmic si l’obra ho requeria. Així el mestre Pallarès tenia amb ell un comodí, que tan li feia de músic, tocava la trompeta i el violí, com d’actor de teatre. Un de les vegades el paper que se li havia designat, en un moment de l’obra, havia de recitar un text una mica llarg, mentre que l’orquestra no tocava. Durant els assaigs el mestre només li feia referencia al seu paper, perquè només acabar de recitar el susdit text l’orquestra començava una altra vegada a tocar. I cada vegada que se li feia l’observació, ell que ho recitava d’una embranzida i en Pallarès li feia sempre la mateixa observació: “ a l’hora de la veritat ho has de fer bé”. I així va passar va arribar el moment i al ribetà no li sortien les paraules, si més no l’home no es va immutar, no va parar de gesticular amb la boca i moure mans i braços, fins que va fer un gest per a que sonés la música. Tot el temps el metre va estar apropant les orelles a l’escenari i res, no entenia el que deia. Quan l’obra es va acabar, en Gabriel que li va preguntar: “Escolta gran, que no he sabut el que deies?” Resposta del de cal Maurici: “jo tampoc, mestre”. 

     Genialitats d’alguns personatges de Ribes, com també la seva germana, que era única i que, cada dos per tres els teníem a Sitges i a més, el músic, portava els dies de festa amb el seu cotxe, al qui llavors era mestre de l’escola de Ribes i vivia, amb la seva família, a dalt de l’Ajuntament, ell era en Benito Rivero Cabalgante, també músic, tocava el saxo,  i que junt amb el ribetà formaven part de l’orquestra dels Iberos del Jazz. 

     Coses que et venen a la memòria quan mires cap Ribes. Si mires cap a casa nostra, et fa mal al cor per tot el que està passant.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de maig del 2025) 

                                  

LA SALA D'ESPERA

     Abans totes les estacions de trens, per petites que fossin, tenien la seva corresponent sala d’espera. Que no tenia res a veure que a fora l’andana hi haguessin també aquells peculiars bancs de fusta. Quan es podia accedir lliurament a les andanes, en ells s’hi acostumaven a seure els jubilats, que hi anaven a passar una estona, establint una interessant tertúlia mentre veien arribar i marxar els trens. 

    Suprimides les sales d’espera de la majoria de les estacions, aquestes es limiten a les consultes dels metges o llocs oficials, on cal esperar per a ser atès. Les dels centres de la salut pública, acostumen a estar plenes i s’hi fa cap amb cita prèvia i quan hi arribes  només es tracta de seure a davant de la porta correcta. En altres espais de la salut  privada, potser serà una infermera la que t’assenyalarà la sala d’espera on has d’esperar. I quan tens una edat, l’acompanyant, amb veu una mica pujada de to, sabedors que les oïdes no estan massa fines, t’indica: “Senyor Joan, segui aquí que ja el cridarem...” i a tu aquella amabilitat et fot, perquè et recorda quan erets petit, el tracte venia a ser com el d’ara que ets gran. Amb la diferència que llavors pujaven el to de veu per a que obeïssis l’ordre, mentre que ara és per a  que escoltis bé el que et diuen i tot i així... 

    Moltes sitgetanes i els sitgetans, on han passat més temps esperant,  ha estat en la sala d’espera del dentista, el doctor José Antonio Martínez Sardà, en els baixos de la seva casa del carrer Parellades. La consulta en tenia dues d’aquestes sales, la que donava al carrer i una d’interior. La norma de la casa consistia primer passar per la de l’entrada i desprès esperar en la de l’avantsala. S’encarregaven d’acomodar a les visites les seves infermeres, entre altres la Neus Baqués, la Carme Montornès, que va deixar la bata blanca per a formar part de la Cubana, la Carme Bielsa i la darrera del Martínez pare va ser la popular Tranci que va presenciar la trista imatge del dentista abalançar-se, ferit de mort, a damunt del pacient que atenia.

     L’esperes acostumaven a ser molt llargues, fins el punt que hi havia que hi entrava a la tarda amb el guàrdia urbà al Cap de la Vila i quan sortia ja hi havia el sereno. Tanmateix passava que alguns se’n anaven sense esperar ser cridats. Perquè de tots eren coneguts els rampells de mal geni que tot sovint mostrava el dentista i que els exterioritzava amb unes bronques de molta consideració. L’home no suportava que el pacient, només asseure’s a la butaca, i abans d’obrir la boca, li preguntés si li faria mal. O que el toqués, mentre treballava, per tal d’intentar aturar l’acció, o per altres comentaris que el treien de polleguera. A més d’un l’havia acompanyat fins a la porta del carrer. A altres no calia, quan escoltaven des de la sala d’espera els crits, s’aixecaven i tocaven el dos, amb el raonament: “ja tornaré un altre dia, quan els ànims estiguin més asserenats”. 

    Un dia, jo hi era present, perquè m’hi vaig passar moltes hores allà, amb el tema que en deien dels ferros, avui anomenats “brackets”, una persona que no tenia fama de gaire treballadora, veien que les sales d’espera no es buidaven, se li va ocórrer dir-li que potser hauria de treballar més hores. Un consell que li va tocar allò que no sona, com popularment es diu. A ell que treballava al matí, uns dies a la setmana, a la Seguretat  Social a Vilanova i la resta dels dies i totes les tardes a la seva consulta, que després es va traslladar a un pis de la casa de can  Zera, pràcticament a la casa del costat, on també s’hi va establir de dentista el seu fill, popularment conegut per en Titono. Ell, doncs, que plegava a les tantes de la nit, el comentari sobrava i es va merèixer que fos un dels que va acompanyar fins a la porta del carrer.

    Potser les seves sales d’espera han estat les més concorregudes de la vila, com també la del altre dentista Pere Harster, al carrer Bonaire, i de les poques que molts marxaven, abans d’hora, acollonits pels crits, els d’un dentista cridaner que semblava que tenia molt mal geni, si més no amb un cor que no feia soroll. Tanmateix molt generós que, contínuament, ho demostrava davant famílies necessitades que no podien pagar els seus honoraris que, també sigui dit de pas, no eren gens abusius.  Quan encara hi ha qui obra la boca i, ensenyant ponts i pontets metàl·lics, diu: “Això m’ho va fer en Martínez pare”. I molts masteguen gràcies la dentadura que els hi va fer, va valer la pena esperar, malgrat la cridòria. 

                                              J.Y.M.

       ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de maig del 2025)

EL VI DE MISSA

    Des de la mort del papa Francesc a la proclamació de Lleó XIV com a nou Pontífex, hem viscut un període de temps on la religió catòlica ha tingut un protagonisme destacat. Ho han magnificat els mitjans de les noves tecnologies, que ens permeten seguir els esdeveniment en el mateix moment en què es produeixen i també el ressò que se’n fa de tot plegat.

   Les notícies de les quals en són protagonistes els papes, sempre van acompanyades d’un interès  especial entre la població catòlica. El proper novembre que aparegui al calendari, es compliran 15 anys que Joseph Ratzinger, conegut com el papa Benet XVI, els dies 6 i 7 del susdit mes va fer una visita a Barcelona, on entre els actes més destacats va ser la consagració del temple de la Sagrada Família, el dia 7, que a partir de llavors va assolir la categoria de Basílica.

   Dintre de l’emotivitat del moment, es va produir un detall que va acabant sent molt comentat. Quan unes religioses van sortir a netejar l’altar i el van ungir amb uns olis. Aquest fet, el de reservar determinades tasques a les monges, va fer saltar les opinions que es preguntaven, per què van ser elles i no uns sacerdots els qui van haver de, com es diu en el llenguatge popular, arremangar-se? Fent palesa, amb l’interrogant, que es reserven tasques a les dones, quan la igualtat de gènere és un tema que elles defensen des de fa temps. Que és sempre que tenen l’oportunitat de fer prevaldre els seus drets.

    I que sembla ser estar a anys lluny, si ens fixem en les institucions religioses. A les darreries de la vida del papa Francesc, aquest ha donat mostres de voler fer participar més a la dona  dintre de la congregació eclesiàstica. Reservant, per primera vegada, per a elles, un paper amb més protagonisme i de més responsabilitat  en el si de l’església. Amb la seva mort, un dels dubtes és si el nou Pontífex continuarà amb aquesta obertura que ell va iniciar.

   Massa aviat per saber-ho, la fotografia que acompanya a l’article està feta a les antípodes d’aquesta obertura que busca una certa igualtat. A la imatge  s’observa a dues religioses que carreguen amb una garrafa. I el lector, com jo, ens preguntem què compte aquest garrafó tan gros i  suposadament feixuc de transportar? Potser anirem errats en la nostra conclusió , però té tota la pinta de ser vi de missa. I que elles han de carregar, una altra discriminació, per a que la sagristia estigui ben assortida d’aquest vi, el qual un sacerdot consagrà durant la celebració de la missa.

   De tots és sabut que el vi de missa no és un vi qualsevol, té guanyada una bona reputació. I Com a tal, les males llengües, anticipaven que sagristans i escolans en xarrupaven quan es suposava que no els veia ningú. Sense saber, o passaven olímpicament, que nostre Senyor els estava veient. Però com que no els delatava, tenien aquesta fama. Jo no els he vist mai beure d’aquest vi.

    El que sí s’ha donat el cas, que a algun sacerdot, quan l’han parat per fer-li un control d’alcoholèmia  ha donat positiu. S’ha d’especificar que  això s’ha produït en casos aïllats, quan aquest ve de celebrar moltes misses. Un fet que es deu  a que, degut a la falta de vocacions, un capellà acostuma a tenir al seu càrrec diferents parròquies i els dies de precepte hi acudeix per a celebrar la missa. També és veritat que el vi l’han de barrejar amb aigua i, ostres, qualsevol espatlla les propietats d’un vi tan bo afegint-li més  aigua del compte, així que la canadella d’aquesta acostuma acabar més plena que la del vi.

   I d’escolans a més d’un potser l’han hagut de revifar, o posar-li un estrenyecaps, desprès de comprovar que aquell vinet és més bo i reconstituent que la llet, encara que a aquesta s’hi afegeixi  polvets de cacau. Bromes a part, el vi de missa,  des de sempre, ha creat expectació i gaudeix de  bona fama, degut a la seva excel·lent qualitat i puresa. I vulguis o no, quan arriba l’ofertori, totes les mirades es dirigeixen al moment en què el sacerdot fa la barreja del vi i l’aigua, amb la complicitat de l’escolà. I no per res, sinó per simple curiositat.  No siguem mal pensats i no ens sobrepassem donant-li protagonisme a la imaginació, quan aquesta va per lliure.

                                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de maig  del 2025)

DIGUEM QUE CALCES I ET DIRÉ QUI ETS

    Sempre s’ha dit que una imatge val més que mil paraules, i és veritat. En aquest cas la imatge que acompanya l’article ho diu tot, com també es fa evident que mostrant aquestes sabates, amb la simple insinuació dels hàbits, tots  haurem suposat de qui es tracta la persona que les calça. Ni més ni menys que el papa de Roma. També aquesta darrera especificació diu molt en el moment d’identificar al personatge. Quan parlem de Roma ho associem amb el pontífex i quan se’ns ha passat per alt algun detall del viure quotidià , ho equiparem com anar a Roma i no veure el papa.

    Tots els mitjans de comunicació, entre altres detalls, que fan referencia als costums que tenia el pontífex traspassat, han aprofundit amb el que fa referencia al seu calçat. Quan des del primer moment del seu pontificat va prescindir de les sabates vermelles, un costum en la manera de calçar que caracteritzava als papes, per allò de ser el vermell el color de la sang, per preferir les sabates que feia servir a diari. I potser, si hagués pogut, hauria vestit de carrer, perquè com també sempre s’ha dit, en castellà: “ el hábito no hace el monje”. I ara que em refereixo als monjos, aquests encara fan servir un calçat més simple, tan sols unes sandàlies amb tots els peus al descobert. Que per a l’estiu poden resultar molt còmodes, però a l’hivern, amb la gelor que fa a dintre les parets dels seus monestirs, pot resultar perjudicial per la salut. Fins que van considerar que es podien tapar els peus amb uns mitjons.

    Ahir dijous, dia 8 de maig a la tarda, es va produir l’esperada fumata blanca, amb la qual s’anunciava que hi havia un nou papa. El cardenal americà Robert Francis Prevost, que escollia el nom de Lleó XIV.  A partir d’aquest moment la notícia s’ha centrat en conèixer, amb tota mena de detalls,  la identitat del nou pontífex i no es tardarà massa en aprofundir en uns de  tan curiosos, com saber si aquest calçarà les populars sabates vermelles, o preferirà també portar les de cada dia.

    Perquè, desenganyem-nos, un papa camina poc, tot i que en les dependències papals les distàncies són llargues, si més no els terres són llisos i polits i d’aquesta manera les sabates tenen poc desgast. Tampoc és habitual que un papa surti per la ciutat com, mai millor dit, “Pedro por su casa”. A la diferencia de la resta dels humans, el papa potser només disposa d’unes sabates. No com nosaltres que n’acostumem a tenir dos parells, les de cada dia o d’anar a caminar i les dels dies de festa. Tant amb unes com en les altres el que es tracta és d’anar còmode. Sempre recordo la conclusió a qual arribava el company de l’antiga pàgina tres d’aquest setmanari i que em va precedir en el càrrec de Cronista de la Vila. Em refereixo a en Rafel Casanova i Termes que deia: “si et fan mal els peus, et fa mal tot “. Quanta raó tenia.

    En els meus anys de joventut, les sabates més emprades pels muntanyencs, en la modalitat de senderisme, eren les que es coneixien per les “xiruques“, que mantenien el peu subjecte i sobretot agradables de calçar. Atret pel model i potser amb les ganes de comparar-me amb els bon muntanyencs, la vigília d’una sortida que fèiem a l’escola per anar a can Marcer de la Penya i Jafre, vaig demanar als de casa que em compressin unes “xiruques”. No vaig tenir fred, no. Quan vaig tornar de l’excursió, la feina va ser meva per pujar el tram d’escales que separaven els baixos de la casa vella del pis. Portava els peus embutllofats i la veritat és que em feia mal tot.

     Curiosament aquestes sabates en qüestió tant les calçaven homes com les dones. Recordo a la Remei Casanova Giner  i la Rosó Carbonell Ripoll que les portaven a dalt de la Trinitat, quan era la seva festa, o sempre que hi pujaven. Cosa que contrastava amb les sandàlies negres que calçava, amb els mitjons del mateix color, el germà de la Remei, mossèn Santiago Casanova Giner que, per cert, sempre va portar la sotana, tampoc no va vestir mai de carrer.

      Les sabates del papa Francesc, eren també sabates de pelegrí, que havien trepitjat molts indrets, on la seva presència aportava humanitat i esperança. Ens queda poc per saber  de quin peu calça el nou papa. De segur que el seu pas pel Vaticà serà amb petjada ferma.

                                                        J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de maig del 2025 )

EL SAXOFONISTA DE LA FINESTRA

    Tot passejant pels carrers, tot sovint et trobes amb sorpreses. No és gaire habitual que des d’una finestra d’un pis de la Rambla de Catalunya, en ple centre de Barcelona, et sorprengui l’actitud d’un músic, que no es reprimeix pel fet de que el seu art guaiti al carrer.

    Aquest curiós document gràfic m’ha portat a la memòria una altra finestra que també guardava una relació molt estreta amb la música. En els baixos de la casa de l’Antoni Carreras i Robert, amb entrada pel carrer Francesc Gumà i amb la façana que s’estén pel carrer Sant Isidre,  hi trobem una artística finestra. Darrera d’ella hi habitava la Montserrat Almirall Andreu, amb el seu espòs Rafel Monzó i Valiente i amb les seves filles i el fill. Però era també darrera d’aquesta obertura on la Montserrat impartia classes de solfeig i piano. Quan hi guaitàvem, atrets per la compassada  mètrica de la música que en sorgia, la imatge era sempre la mateixa, la “senyo” com així l’anomenaven els seus alumnes, asseguda a davant del piano, amb l’alumne al seu costat, i el seu cos arrecerat cap a la finestra.

   Retinc  aquella imatge i  també un aiguabarreig de sons sorgits de les pulsacions sobre les tecles de l’instrument, en funció d’un aprenentatge que feia possible que els dits llisquessin  per damunt d’acord amb l’agilitat aconseguida amb l’estudi. Les característiques de la susdita finestra, el seu entorn, contribuïen a magnificar un detall tan significatiu, com ara m’ha recordat la presència d’aquest músic a darrera d’una finestra.  

    Vivim en un temps en què, sortosament, la música sempre està present al carrer. Ens ho acaba de demostra les actuacions que es porten a terme dintre del festival de Jazz Antic Sitges. I així com també l’actuació solitària i espontània que algun que altre músic ens ofereix a peu de carrer. Com el mateix cant de les Caramelles l'altra settimana.

    I tornant als mestres de música local, la major part d’ells han exercit el seu mestratge dintre de la intimitat de les seves cases. On només els veïns han hagut de suportar el soroll, abans que aquest es pugui considerar música. A can Torrens la ingrata cacofonia de l’aprenentatge es feia auditiva des del carrer. En un pis on hi havia dos llocs on s’impartia classe, el menjador amb un piano, aquest reservat al Sr. Torrens i a la Sra. Esperança i, quan s’esqueia, el seu fill Manel. I altre era al despatx del qual en tenia l’exclusiva l’altre fill, en Josep. Com que aquí el finestral donava al carrer Major, l’aprenentatge musical transportava la seva monotonia fins al mateix centre neuràlgic del poble. I on no tan sols hi arribaven les melodies embastades, sinó que també el costum excessiu de remarcar amb la veu, els silencis. Amb aquell “uuuun” amb el qual en Josep, ja ho havia explicat, allargava la pausa de negra.

   Del menjador poques notes s’escapaven, perquè el Sr. Manel, que sempre notava aire, tenia totes les obertures tancades i per tant el so sortia esmorteït.

    A can Pallarès, el mestre impartia lliçó  en una habitació que donava al Vall, on hi havia una balconera que sempre estava tancada i només els veïns, més propers, eren testimonis dels avenços dels seus alumnes. L’única finestra que s’abocava al carrer, era la que està al costat de la porta d’entrada de la casa del carrer de l’Aigua, darrera la qual la Sra. Lola Carbonell hi cosia. I l’única vegada a l’any que s’obria de bat a bat, era quan les Caramelles del Retiro, que ell dirigia, li anaven a oferir la darrera cantada en la vesprada del dilluns de Pasqua. Si més no la finestra preferida del mestre, era aquell gran finestral del cafè del Retiro, on cada tarda, desprès de dinar, s'hi reunien un nombre considerable de prohoms de la Societat.

    Com a curiositat, també explicar, que quan ni en Biel ni la Lola ja no hi eren, en aquest carrer de l’Aigua, hi va anar a viure, costat per costat, la Lourdes Pañella Coll, amb la seva família. Ella també és professora de música, cosa que ha permès que aquesta no s’hagi silenciat en aquest raconet. I quan no fa música, il·lustra les nostres tradicions. L’art es transmet, al carrer, de forma sonora però també sorgeix, de forma silenciosa, dintre de la intimitat de la llar i, fins i tot, quan les finestres són tancades. 

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de maig  del 2025)

A CA LES NANES

      Tot sovint les persones tenim per costum identificar a altres  per sobrenoms, que els imposem nosaltres mateixos, sense que la resta els coneguin per aquestes denominacions de caire particular. Alta cosa són aquells que formen part de domini públic i que tot sovint han passat de pares a fills. Un costum més freqüent en els pobles que en les ciutats. I fins i tot, quan visitem aquests indrets ens trobem amb cases que, en un lloc destacat de la façana, anuncien el mot de la casa. El que significa que els propietaris, els antics o nouvinguts, no tenen intenció d’amagar aquesta identificació tan de poble. Per contra hi ha altres motius més despectius, amb els quals no a tothom els hi agrada que els hi diguin. Moltes vegades perquè eren sobrenoms, els quals havien plantificat a uns avantpassats llunyans. 

    Al carrer  Sant Francesc hi ha la casa de la família Perea-Nadal, la qual  tot i haver estat reformada, conserva l’encant que li ha conferit la seva antiguitat i, sobretot, la vesant artística amb la que ha estat decorada la seva façana. Una casa habitada per tota la família, que a l’hivern vivien a Barcelona i passaven tot l’estiu a Sitges. Una llar on predominaven les dones: sogres, consogres, avies, cunyades, tietes, esposa i mare, filles i netes... sense moure’s d’aquesta intimitat familiar hi trobaves tota la representació del colofó  que conforma una família i, el que era més curiós, tots vivint sota el mateix sostre. Tot dones, a excepte dels dos homes de la casa, pare i fill.

    N’hi havia, també, de totes les  edats i  com que ja he dit que predominaven les dones, la meva família la rebatejaven per la casa de les “nanes”. El matrimoni més jove tenia dues filles i un fill. L’ara recordat Pepe , que al seu dia  es va casar amb la Maria Victòria Plana i Peris, filla de l’Antonet i la Toia, per a que m’entenguin.

    Quan va esclatar la guerra, a la casa, hi van anar a viure la família Briva-Mirabent. El fill del matrimoni, l’Antoni Briva i Mirabent va arribar a ser el bisbe d’Astorga, l’únic bisbe sorgit d’entre els sacerdots sitgetans. Com que en aquells anys era un jove, era amic del meu pare i de l’oncle, que vivien quasi davant per davant, i tots també compartien  amistat amb les altres veïnes; les noies de can Pacios, la Juanita, l’Araceli i la Carme, a les quals s’hi afegia una altra veïna la Lali Vergés, així com la Paquita i la Teresa de ca l’Aixut, vet aquí un altre mot amb el qual s’identificava la família Mirabent. Curiosament, costat per costat de la seva casa, hi vivia un altre Mirabent, l’Andreu, casat amb la Remei dels pèsols. Més amunt, a la cantonada de ca l’Arnabat, hi vivien els dos germans Olivé, en Joan i l’Antoni. I una altra curiositat, a l’Antoni sembla ser que li costava pronunciar la paraula tètanus i la simplificava dient “tetus”, doncs per sempre més els de casa, quan s’hi tenien de referir, l’anomenaven el “tetus”. 

     La casa dels Perea es trobava entre el convent de les monges vetlladores i el forn de pa d’en Pablo i la Teresina. Aquesta, la del mig, lluïa sobretot a l’estiu quan, al vespre, obrien la porta del cancell i es podia veure a tota la família sopant en el gran pati interior, oferint una  imatge entranyable. Mentre s’interposava la bonica perspectiva d’uns mobles modernistes, que contribuïen a “ensenyorejar” la nissaga d’una família de Barcelona. Que quan el setembre donaven per finalitzada la seva estada a Sitges, tapaven la “silleria” del quarto de reixa i els de casa els hi posaven una contraporta, de treure i posar, per tal de protegir la  de fusta, treballada, que donava accés  a la del cancell.

    Aquests dies enrere ens ha deixat en Pepe, l’únic varo que quedava d’aquella antiga família. Darrerament aposentat en la privilegiada atalaia del carrer Sant Mus, al costat de la Viki, on veia passar la vida, tot aixecant la mà quan coincidia amb algun conegut. Ell que havia estat diable de l’infern festiu, comediant de “cubanades”, pregoner junt amb la seva parenta de la Festa Major i home de bé. Que va viure envoltat de dones, en aquella casa de ca les “Nanes”, quan sols nosaltres la denominàvem així. 

                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2025)

SOM I SEREM

                      En Josep Delgado i en Juli Delclós solejant
   

    Tornen les Caramelles a oferir els seus cants, entre la combinació de moltes amalgames que incentiven la nostra sensibilitat; en mig de la poesia, la música, la primavera amb les seves flors i els cants dels ocelles, les donzelles sitgetanes a les qual van dedicades moltes d’aquestes estrofes i, com no, a la Pasqua que n’és la principal protagonista.

    He viscut i sentit des de ben jove una especial admiració per aquests cants, que porten associats un seguit de detalls i peculiaritats que els fan encara més estimats. Només de pensar el nombre de mestres, músics, poetesses, poetes i cantaires que hi han col·laborat, ens adonem de la importància de la trajectòria d’una de les tradicions més nostrades que continua viva.

   He tingut també la sort de participar d’aquesta tradició, quan molts dels qui ens han acompanyat han estat personatges irrepetibles, dotats d’unes genialitats, les quals havíem pogut observar d’una manera individual, però d’aquesta manera tan col·lectiva potser no ho hem vist enlloc, només  en les colles de les Caramelles. Amics que han destacat en el cant, en la interpretació musical, fins i tot potser agosarats en les lletres que han escrit, sense oblidar-nos dels portadors dels pals de les cistelles. I ara que en parlo d’aquests pals, es mereixen una menció especial les sitgetanes que engalanen la cistella, les d’abans i les d’ara, demostrant un gust exquisit, oferint una petita obra d’art que balanceja a sota del també inspirat pomell de flors.  

    A les Caramelles tot transmet art, des del capdamunt del pal de la cistella, fins a l’artista que el porta. I dels cantants als solistes que, durant uns compassos,  solegen per exhibició seva i de tota la colla que els fa costat. I ho he explicat moltes vegades, quan una barreja de por escènica i els nervis, els hi semblava, a quests solistes, que farien un mal paper. Cosa que els hi feia prendre totes les precaucions, es tapaven amb exageració el coll i ingerien pastilles de potassa  per aclarir la veu. Era tanta l’obsessió que a vegades assolien un punt d’exageració i extravagància. Quan potser mal equiparaven anar a cantar Caramelles a actuar al Liceu. I em perdonaran l’exageració, però n’hi havia que s’ho prenien tan a pit, que transmetien aquesta sensació.

    Un bon dia a la colla, per a mi sempre serà la del Patronat, tot i que es va canviar aquest per Caramelles Sitgetanes, hi va fer cap el recordat Josep Delgado. En Josep estava dotat d’una veu privilegiada, amb raó durant un temps va ser cantant de la reconeguda orquestra Montgrins. Si més no cal dir que  per l’esmentada colla, abans que ell, hi van passar cantants que, dit en el llenguatge proper, se la sentien. I feien del cant el paradigma de la seva afició més preada i que, amb ella, sí que els portava al temple del bell cant, el Liceu, per escoltar i detectar-se amb l’art expressat per les millors figures del cant del moment. Per tant, a la colla del Patronat, hi havia personatges amb predigui. L’arribada d’en Josep va ser acollida amb satisfacció i, sobretot, amb admiració. El seu estil, el seu art, va contribuir a que els “tenores”  de la casa, com així se’ls coneixia, s’esmercessin  per tal d’estar al seu nivell. Dit d’altra manera, per a que no es dormissin en els lleurers. Fins i tot aquella admiració, pel cant del nou vingut, va derivar en una mica de “gelosets”, superats, això sí, davant els anys que portaven d’experiència i fidelitat a la colla de  la Shcola  Cantorum del Patronat. Que si bé en el moment de cantar ho donaven tot, no quedaven pas enrere a l’hora del ressopó, que es feia al final de la cantada de la nit del dissabte, fins al punt que algú va gosar canviar el terme “cantorum” pel de “fartorum”. 

    A la fotografia que acompanya l’article hi apareix en Josep al costat d’en Juli Delclós, aquest últim, continuador dels cants que el seu pare també va protagonitzar, com  un ferm puntal que era de la colla i que posàvem tot el seu saber cantabile pel bé de la causa.

    I que com bé deia un altre dels bons, en Josep Roca i Colet: “qui fa el que pot no està obligat a més”. Sigui com sigui,  som i serem admiradors i seguidors de les tres colles de Caramelles de casa nostra. 

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'abril del 2025) 

HA PASSAT EL RAL·LI

           Quadre pintat per en Critòfol Almirall, on es pot veure la sortida del Ral·li de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, exposat a la capella de l'Ave Maria.

    

    El Ral·li Internacional de Cotxes d’Època, que organitza Foment de Sitges, sempre ha despertat molt interès, ens ho demostra la seva continuïtat,  aquesta ha estat la 67a edició. Es va celebrar per primera vegada el diumenge 8 de febrer del 1959, amb màxima expectació. Eren uns anys en què la mecànica del cotxe no estava gens sofisticada i no tothom en disposava. A dia d’avui la tècnica que desenvolupen els cotxes ha evolucionat de manera increïble, fins el punt que aviat els cotxes no dependran del conductor. Fa pocs dies ho hem pogut apreciar en una prova pilot que s’ha fet a Barcelona amb un vehicle del servei públic, que no només funcionava sense la perícia del conductor, sinó que parava a les parades que tenia establertes i entremig sortejava tot el que significa haver de circular per una gran ciutat.

     Actualment els cotxes surten dels concessionaris amb tot un seguit de detalls tecnològics que faciliten la conducció. El que potser crida més l’atenció és que el vehicle pot aparcar entre dos cotxes sense necessitat que el conductor faci res. Són avenços posats a la pràctica, com el control de velocitat que, per autopista, se li posa a la velocitat que està permesa i el conductor no cal que mantingui el peu apretant l’accelerador. Són detalls puntuals que ens portaran, en un temps no massa llunyà, a la conducció sense que hi hagi d’intervenir el conductor. Arribat aquest moment hom es pregunta, caldrà disposar del corresponent permís per poder conduir vehicles?

    De la mateixa manera que ja s’està implantant el cotxe elèctric, que no contamina i té les mateixes prestacions. Falta, això sí, desenvolupar una mica més el sistema, sobretot pel que fa a la carrega  de les bateries, com pot ser  més punts per fer-ho i que no s’hagi d’esperar massa temps per a tenir-la completada. Aspectes que s’aniran millorant i, d’aquesta manera, el cotxe elèctric s’anirà imposant. 

   Tots aquests avenços van reduint personal, com la gent que treballava en una benzinera omplint els dipòsits. Aquí a Sitges hi havia un sortidor emblemàtic, estava situat en un extrem del garatge de mecànica dels germans Balcells, en l’encara avui conegut com el cantó de can Perico, nom amb el qual es coneixia al pare d’aquells germans. Durant una primera urbanització d’aquell espai el “Poste”, com anomenaven el sortidor, va quedar al mig de la cruïlla i durant molts anys, fins que el van tancar, n’eren el responsables  els descendents d’en Manel Balcells, amb la seva vídua i la filla del matrimoni, la Montserrat, a qui ajudava el seu marit, en Tabueña i també durant molts anys van tenir d’empleat a en Domingo Cabrerizo. Home de conversa fluida i, pel seu privilegiat lloc de servei, estava al corrent de tot el que passava a Sitges i més enllà de les fronteres. 

   La resta de benzineres el servei  el desenvolupaven aquells empleats que omplien el dipòsit dels litres que els hi demanaves i et cobraven l’import a peu del sortidor, desprès es va establir el: “serveixis vostè mateix”, on cal passar per caixa i pagar prèviament. Fins arribar un punt que ja no cal entrar a la botiga. Amb una aplicació que es descarrega al mòbil es pot omplir el dipòsit i pagar l’import corresponent, que es carrega a la targeta de crèdit que hi està associada.

    Quan et penses que ho has vist tot, t’adones que no en sap de la missa la mitat. Per això veure passar el Ral·li, sembla com si el temps s’ha aturat i s’agraeix aquest culte a la mecànica i als models de cotxe d’abans.

    Els mateixos que pinta en Cristòfol Almirall i que es poden veure a la capella de l’Ave Maria. Un altre plaer afegit. Perquè, i de moment, l’art dels artistes no es pot substituir així com així.

   I parlant de records, cada vegada que soc testimoni del pas del Ral·li, em recordo d’un  amic i veterà participant,en Marcel Maluquer. Que per a tal ocasió es vestia amb la seva peculiar gavardina i la gorra que n’era el complement perfecte. La resta dels caps de setmana et venia a veure a la botiga i freqüentava la tertúlia de la colla del Cep. Ell, quan era a Sitges, vivia amb la seva família al carrer de la Divina Pastora. Un bon lloc. 

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 d'abril del 2025)

A L'ALTRE COSTAT DE LA VIA

 

   Sitges ha crescut per tots els costats, tot i amb això encara queden racons que conserven el seu estat natural, on la vegetació continua cobrint espais que no han deixat d’estar a disposició de la natura, sense que la mà de l’home hi intervingui. Un bocí desordenat de la vila, que ja està bé que sigui així, on hi sobresurt un dels símbols més carismàtics de la nostra identitat, el Vinyet.

   On sobresortien unes casetes que quedaven més a prop de can Pei i de can Lleuger, les cases del Sord. Que segons ens explica l’Ignasi M. Muntaner,  en el seu interessant treball sobre els noms dels llocs, es coneixen per aquest nom perquè en el seu dia va comprar en un indret, que es coneixia pel camí del Coll, una extensió de terreny, un tal José López Ramos, que havia sigut barrinaire de la pedrera de la Falconera i degut a l’esclat d’una barrinada va quedar sord. L’home va parcel·lar aquell terreny i els nous propietaris hi van construir unes cases. Fins que l’indret va ser conegut, per sempre més, com les Cases del Sord. 

       Per accedir-hi es feia per un camí que transcorria entre un viver de plantes i un restaurant, amb un perill afegit, s’havia de travessar les vies del tren sense pas a nivell. Avui l’indret ha quedat en mig de les terres urbanitzades del sector conegut com la Plana Oest, on l’esmentat José López hi té dedicat un carrer amb el nom de Pep del Garraf. En un indret on hi confluïen molts camins, que travessaven vinyes i camps de garrofers.

     Una vegada en Daniel Fusté, de ca la Mariana i un dels socis fundadors dels Amics del Garraf, em va voler ensenyar una preciositat paisatgista i em va portar fins a un esplèndid camp d’ametllers, que es trobava en aquests indrets, propietat de l’Americano. Va coincidir, aquesta visita, en el punt àlgid de la florida d’aquests arbres i vaig quedar meravellat de l’espectacle que oferien. Com també era molt atractiu el flaire de les garrofes quan eles garrofers estaven en el seus apogeu. 

     Aquestes terres urbanitzades, amb els seus carrers, han esborrat el traç d’aquells antics camins, de les propietats que els custodiaven i que només resta en peu l’ermita i el que queda de la masia de Santa Bàrbara. En el seu dia, molt a prop d’aquest indret, el pintor sitgetà, Joaquim Sunyer hi va pintar el quadre que va titular Cala Forn, amb el protagonisme que li confereixen unes sitgetanes que posen per a l’ocasió en un escena on l’autor li va voler conferir un protagonisme del tot camperol. Enmig d’un paisatge que ens transporta a un Sitges de connotacions idíl·liques.

      Un paisatge que va començar a canviar, quan per exemple, es van construir les esmentades casetes que configuren el barri que coneixem com les cases del Sord, on fins i tot va disposar d’una botiga de queviures, regentada per la família Palma-Garcia, la qual no només proveïa al seu veïnat, sinó que oferia repartiment a domicili entre la clientela que comptava de les torres del sector de Terramar. Curiosament, des de fa un temps, les Cases del Sord també han quedat integrades en zona residencial. 

     Un dels responsables d’aquest servei a domicili era en Cristòfol Rubí Aguilera, casat amb una filla de la casa. L’home, a més de repartidor, treballava a la Pirelli, a hores lliures feia de pintor, de mariner durant les nits d’hivern i de músic en les d’estiu. Total, que tenia quasi bé totes les hores del dia i la nit ocupades. Tot i amb això, a ulls del seu sogre, el qui s’emportava el palmarès de més treballador era en Joan Olivé Ràfols, que repartia la llet d’una reconeguda marca, de la qual en tenia la representació. Tot sovint l’home manifestava: “no he visto hombre más trabajador que el Juan”. Per a desencís del seu gendre, perquè amb aquesta conclusió tot el que feia ell podia semblar poc. Fins i tot en l’època que li feien la casa en aquell mateix indret aprofitava, quan al Prado feien l’espectacle, per apropar-se amb la moto fins a la casa, per donar una capa de pintura a les parets i tornar amb el temps just per incorporar-se a l’orquestra. Podia haver qui l’igualés, però que el superés...

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 d'abril del 2025)

ELS CONFITS

     Fa molt temps que no soc convidat a cap bateig, una festa familiar que és celebrada amb molta alegria, perquè sempre és benvinguda l’arribada al mon d’un nou membre de la família. I on a la cerimònia  del bateig hi eren convidats, a més de la família, la mainada dels amics.

   A la pica baptismal de la nostra església parroquial hi hem estat batejats quasi tots els de la meva generació, en un temps on a les poques setmanes de néixer, el pares junt amb els padrins s’afanyaven a portar la criatura per a rebre aquest sagrament.   

     A banda d’aquest detall, als més jovenets d’aquella generació, ens encantava poder assistir  a aquest acte que portava aparellat un seguit d’aspectes, els quals ara poden semblar insignificants però que llavors contribuïen a magnificar aquest esdeveniment. Començant pel costum que hi havia que la família posava a la disposició uns taxis per desplaçar-se fins a l’església. Un fet curiós perquè no hi havia tanta distància que separava un lloc de l’altre. Per a nosaltres que no estàvem acostumats a pujar en un cotxe, per començar aquest detall ens semblava fantàstic i el trajecte se’ns feia curt.

     Una vegada reunits a l’entorn de la pica baptismal, l’altra curiositat consistia en observar si el nen o la nena ploraven en el moment de l’aspersió de l’aigua sobre els seu cap, per part del sacerdot. No ens podíem perdre cap detall.

     Acabada la cerimònia hi coincidia un altre petit privilegi, el poder tocar la campana, la corda de la qual es trobava allà mateix. El mèrit, però, consistia en poder-la fer voltar, la qual cosa requeria de la col·laboració de tota la mainada, que ens aferràvem a la corda fins aconseguir el nostre propòsit. Quan la campana feina la seva funció, costava que deixéssim el comandament de la corda.

    A fora s’esperaven els taxis i un altre viatge, aquest de tornada a la casa del protagonista, on érem obsequiats amb xocolatada desfeta i melindros per sucar. Tot un festí perquè d’aquestes delicadeses tampoc se’n menjaven cada dia, ni xocolata desfeta ni pressa, quan el més normal per a berenar consistia en una llesca de pac sucada amb vi i sucre, o una gema d’ou batuda en moscatell. Així que, una tassa de xocolata  sabia a tant que fins i tot els “morritos” en quedaven impregnats, cosa que la llengua es delectava llepant tot el contorn.

    Tanmateix la festa no acabava sense el repartiment de les bossetes amb confits al seu interior. Com ja he dit que fa molt temps que no assisteixo a cap bateig, ignoro si el costum d’obsequiar amb aquest detall encara perdura. Un petit testimoni que passava a engrossir l’interior d’aquelles vitrines que lluïen en el menjador i on la bosseta original i engalanada amb llacets, amb una targeta petita a mena de recordatori s’anava afegint al conjunt de totes elles, fins a convertir-se en un testimoni d’un dia important en la vida del nadó. Un recordatori dolç que,  a la que t’adonaves compte, s’afegia a l’estampa de la comunió d’aquell mateix protagonista.

    Per tant els confits es pot dir que han estat les primeres llaminadures que van associades a l’avinguda al món d’una criatura. Un confits que en el cas de la nostra veïna població de Vilanova, van derivar a una mena de confits més grossos, els anomenaven guixots, que llançaven les parelles que prenien part en les comparses. Es donava el cas que  la majoria no eren de forma llisa, sinó que presentaven unes irregularitats en forma de punxes, la qual cosa si t’agafaven de ple, quan les llançaven i segons amb la intensitat que ho feien, podien arribar a fer mal. Potser per aquest motiu, i amb bon criteri, es van canviar els guixots per caramels.

     Degut a la implantació d’aquests, ha restat protagonisme als confits, que abans es menjaven fins a deixar la bosseta buida i a partir de que els dolços els hem dosificat,  s’han guardat intactes.  Sense ni tan sols llepar, perquè  fins i tot la paciència no era el suficient com per esperar que sorgís l’ametlla que porta en els seu interior, es rossegava abans d’hora.  

    Amb confits o sense, el que continua sent una veritat com un temple, és que qui té padrins el bategen.

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de mărci del 2025)