Aquest curiós document gràfic m’ha portat a la memòria una altra finestra que també guardava una relació molt estreta amb la música. En els baixos de la casa de l’Antoni Carreras i Robert, amb entrada pel carrer Francesc Gumà i amb la façana que s’estén pel carrer Sant Isidre, hi trobem una artística finestra. Darrera d’ella hi habitava la Montserrat Almirall Andreu, amb el seu espòs Rafel Monzó i Valiente i amb les seves filles i el fill. Però era també darrera d’aquesta obertura on la Montserrat impartia classes de solfeig i piano. Quan hi guaitàvem, atrets per la compassada mètrica de la música que en sorgia, la imatge era sempre la mateixa, la “senyo” com així l’anomenaven els seus alumnes, asseguda a davant del piano, amb l’alumne al seu costat, i el seu cos arrecerat cap a la finestra.Retinc aquella imatge i també un aiguabarreig de sons sorgits de les pulsacions sobre les tecles de l’instrument, en funció d’un aprenentatge que feia possible que els dits llisquessin per damunt d’acord amb l’agilitat aconseguida amb l’estudi. Les característiques de la susdita finestra, el seu entorn, contribuïen a magnificar un detall tan significatiu, com ara m’ha recordat la presència d’aquest músic a darrera d’una finestra.
Vivim en un temps en què, sortosament, la música sempre està present al carrer. Ens ho acaba de demostra les actuacions que es porten a terme dintre del festival de Jazz Antic Sitges. I així com també l’actuació solitària i espontània que algun que altre músic ens ofereix a peu de carrer. Com el mateix cant de les Caramelles l'altra settimana.
I tornant als mestres de música local, la major part d’ells han exercit el seu mestratge dintre de la intimitat de les seves cases. On només els veïns han hagut de suportar el soroll, abans que aquest es pugui considerar música. A can Torrens la ingrata cacofonia de l’aprenentatge es feia auditiva des del carrer. En un pis on hi havia dos llocs on s’impartia classe, el menjador amb un piano, aquest reservat al Sr. Torrens i a la Sra. Esperança i, quan s’esqueia, el seu fill Manel. I altre era al despatx del qual en tenia l’exclusiva l’altre fill, en Josep. Com que aquí el finestral donava al carrer Major, l’aprenentatge musical transportava la seva monotonia fins al mateix centre neuràlgic del poble. I on no tan sols hi arribaven les melodies embastades, sinó que també el costum excessiu de remarcar amb la veu, els silencis. Amb aquell “uuuun” amb el qual en Josep, ja ho havia explicat, allargava la pausa de negra.
Del menjador poques notes s’escapaven, perquè el Sr. Manel, que sempre notava aire, tenia totes les obertures tancades i per tant el so sortia esmorteït.
A can Pallarès, el mestre impartia lliçó en una habitació que donava al Vall, on hi havia una balconera que sempre estava tancada i només els veïns, més propers, eren testimonis dels avenços dels seus alumnes. L’única finestra que s’abocava al carrer, era la que està al costat de la porta d’entrada de la casa del carrer de l’Aigua, darrera la qual la Sra. Lola Carbonell hi cosia. I l’única vegada a l’any que s’obria de bat a bat, era quan les Caramelles del Retiro, que ell dirigia, li anaven a oferir la darrera cantada en la vesprada del dilluns de Pasqua. Si més no la finestra preferida del mestre, era aquell gran finestral del cafè del Retiro, on cada tarda, desprès de dinar, s'hi reunien un nombre considerable de prohoms de la Societat.
Com a curiositat, també explicar, que quan ni en Biel ni la Lola ja no hi eren, en aquest carrer de l’Aigua, hi va anar a viure, costat per costat, la Lourdes Pañella Coll, amb la seva família. Ella també és professora de música, cosa que ha permès que aquesta no s’hagi silenciat en aquest raconet. I quan no fa música, il·lustra les nostres tradicions. L’art es transmet, al carrer, de forma sonora però també sorgeix, de forma silenciosa, dintre de la intimitat de la llar i, fins i tot, quan les finestres són tancades.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de mai del 2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada