Tot sovint les persones tenim per costum identificar a altres per sobrenoms, que els imposem nosaltres mateixos, sense que la resta els coneguin per aquestes denominacions de caire particular. Alta cosa són aquells que formen part de domini públic i que tot sovint han passat de pares a fills. Un costum més freqüent en els pobles que en les ciutats. I fins i tot, quan visitem aquests indrets ens trobem amb cases que, en un lloc destacat de la façana, anuncien el mot de la casa. El que significa que els propietaris, els antics o nouvinguts, no tenen intenció d’amagar aquesta identificació tan de poble. Per contra hi ha altres motius més despectius, amb els quals no a tothom els hi agrada que els hi diguin. Moltes vegades perquè eren sobrenoms, els quals havien plantificat a uns avantpassats llunyans.
Al carrer Sant Francesc hi ha la casa de la família Perea-Nadal, la qual tot i haver estat reformada, conserva l’encant que li ha conferit la seva antiguitat i, sobretot, la vesant artística amb la que ha estat decorada la seva façana. Una casa habitada per tota la família, que a l’hivern vivien a Barcelona i passaven tot l’estiu a Sitges. Una llar on predominaven les dones: sogres, consogres, avies, cunyades, tietes, esposa i mare, filles i netes... sense moure’s d’aquesta intimitat familiar hi trobaves tota la representació del colofó que conforma una família i, el que era més curiós, tots vivint sota el mateix sostre. Tot dones, a excepte dels dos homes de la casa, pare i fill.
N’hi havia, també, de totes les edats i com que ja he dit que predominaven les dones, la meva família la rebatejaven per la casa de les “nanes”. El matrimoni més jove tenia dues filles i un fill. L’ara recordat Pepe , que al seu dia es va casar amb la Maria Victòria Plana i Peris, filla de l’Antonet i la Toia, per a que m’entenguin.
Quan va esclatar la guerra, a la casa, hi van anar a viure la família Briva-Mirabent. El fill del matrimoni, l’Antoni Briva i Mirabent va arribar a ser el bisbe d’Astorga, l’únic bisbe sorgit d’entre els sacerdots sitgetans. Com que en aquells anys era un jove, era amic del meu pare i de l’oncle, que vivien quasi davant per davant, i tots també compartien amistat amb les altres veïnes; les noies de can Pacios, la Juanita, l’Araceli i la Carme, a les quals s’hi afegia una altra veïna la Lali Vergés, així com la Paquita i la Teresa de ca l’Aixut, vet aquí un altre mot amb el qual s’identificava la família Mirabent. Curiosament, costat per costat de la seva casa, hi vivia un altre Mirabent, l’Andreu, casat amb la Remei dels pèsols. Més amunt, a la cantonada de ca l’Arnabat, hi vivien els dos germans Olivé, en Joan i l’Antoni. I una altra curiositat, a l’Antoni sembla ser que li costava pronunciar la paraula tètanus i la simplificava dient “tetus”, doncs per sempre més els de casa, quan s’hi tenien de referir, l’anomenaven el “tetus”.
La casa dels Perea es trobava entre el convent de les monges vetlladores i el forn de pa d’en Pablo i la Teresina. Aquesta, la del mig, lluïa sobretot a l’estiu quan, al vespre, obrien la porta del cancell i es podia veure a tota la família sopant en el gran pati interior, oferint una imatge entranyable. Mentre s’interposava la bonica perspectiva d’uns mobles modernistes, que contribuïen a “ensenyorejar” la nissaga d’una família de Barcelona. Que quan el setembre donaven per finalitzada la seva estada a Sitges, tapaven la “silleria” del quarto de reixa i els de casa els hi posaven una contraporta, de treure i posar, per tal de protegir la de fusta, treballada, que donava accés a la del cancell.
Aquests dies enrere ens ha deixat en Pepe, l’únic varo que quedava d’aquella antiga família. Darrerament aposentat en la privilegiada atalaia del carrer Sant Mus, al costat de la Viki, on veia passar la vida, tot aixecant la mà quan coincidia amb algun conegut. Ell que havia estat diable de l’infern festiu, comediant de “cubanades”, pregoner junt amb la seva parenta de la Festa Major i home de bé. Que va viure envoltat de dones, en aquella casa de ca les “Nanes”, quan sols nosaltres la denominàvem així.
J.Y.M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada