Tornen les Caramelles a oferir els seus cants, entre la combinació de moltes amalgames que incentiven la nostra sensibilitat; en mig de la poesia, la música, la primavera amb les seves flors i els cants dels ocelles, les donzelles sitgetanes a les qual van dedicades moltes d’aquestes estrofes i, com no, a la Pasqua que n’és la principal protagonista.
He viscut i sentit des de ben jove una especial admiració per aquests cants, que porten associats un seguit de detalls i peculiaritats que els fan encara més estimats. Només de pensar el nombre de mestres, músics, poetesses, poetes i cantaires que hi han col·laborat, ens adonem de la importància de la trajectòria d’una de les tradicions més nostrades que continua viva.
He tingut també la sort de participar d’aquesta tradició, quan molts dels qui ens han acompanyat han estat personatges irrepetibles, dotats d’unes genialitats, les quals havíem pogut observar d’una manera individual, però d’aquesta manera tan col·lectiva potser no ho hem vist enlloc, només en les colles de les Caramelles. Amics que han destacat en el cant, en la interpretació musical, fins i tot potser agosarats en les lletres que han escrit, sense oblidar-nos dels portadors dels pals de les cistelles. I ara que en parlo d’aquests pals, es mereixen una menció especial les sitgetanes que engalanen la cistella, les d’abans i les d’ara, demostrant un gust exquisit, oferint una petita obra d’art que balanceja a sota del també inspirat pomell de flors.
A les Caramelles tot transmet art, des del capdamunt del pal de la cistella, fins a l’artista que el porta. I dels cantants als solistes que, durant uns compassos, solegen per exhibició seva i de tota la colla que els fa costat. I ho he explicat moltes vegades, quan una barreja de por escènica i els nervis, els hi semblava, a quests solistes, que farien un mal paper. Cosa que els hi feia prendre totes les precaucions, es tapaven amb exageració el coll i ingerien pastilles de potassa per aclarir la veu. Era tanta l’obsessió que a vegades assolien un punt d’exageració i extravagància. Quan potser mal equiparaven anar a cantar Caramelles a actuar al Liceu. I em perdonaran l’exageració, però n’hi havia que s’ho prenien tan a pit, que transmetien aquesta sensació.
Un bon dia a la colla, per a mi sempre serà la del Patronat, tot i que es va canviar aquest per Caramelles Sitgetanes, hi va fer cap el recordat Josep Delgado. En Josep estava dotat d’una veu privilegiada, amb raó durant un temps va ser cantant de la reconeguda orquestra Montgrins. Si més no cal dir que per l’esmentada colla, abans que ell, hi van passar cantants que, dit en el llenguatge proper, se la sentien. I feien del cant el paradigma de la seva afició més preada i que, amb ella, sí que els portava al temple del bell cant, el Liceu, per escoltar i detectar-se amb l’art expressat per les millors figures del cant del moment. Per tant, a la colla del Patronat, hi havia personatges amb predigui. L’arribada d’en Josep va ser acollida amb satisfacció i, sobretot, amb admiració. El seu estil, el seu art, va contribuir a que els “tenores” de la casa, com així se’ls coneixia, s’esmercessin per tal d’estar al seu nivell. Dit d’altra manera, per a que no es dormissin en els lleurers. Fins i tot aquella admiració, pel cant del nou vingut, va derivar en una mica de “gelosets”, superats, això sí, davant els anys que portaven d’experiència i fidelitat a la colla de la Shcola Cantorum del Patronat. Que si bé en el moment de cantar ho donaven tot, no quedaven pas enrere a l’hora del ressopó, que es feia al final de la cantada de la nit del dissabte, fins al punt que algú va gosar canviar el terme “cantorum” pel de “fartorum”.
A la fotografia que acompanya l’article hi apareix en Josep al costat d’en Juli Delclós, aquest últim, continuador dels cants que el seu pare també va protagonitzar, com un ferm puntal que era de la colla i que posàvem tot el seu saber cantabile pel bé de la causa.
I que com bé deia un altre dels bons, en Josep Roca i Colet: “qui fa el que pot no està obligat a més”. Sigui com sigui, som i serem admiradors i seguidors de les tres colles de Caramelles de casa nostra.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'abril del 2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada