I LA FESTA VA CONTINUAR A L'AVE MARIA

   Les noves tecnologies, a més dels avanços tecnològics que hi van associats, han posat a l’abast dels consumidors, d’aquestes, un nou llenguatge, o si més no unes noves maneres de fer-nos entrar en contacte amb com es desenvolupen. Entre tants exemples que hi podem trobar, un fa referència a  les pantalles, on hi surt reflectida la informació que busquem i on amb un moviment de dit o un clic sobre la pantalla del mòbil, de l’ordinador...ens desapareix una informació per a tot seguit aparèixer una altra. 

    Ara, quan un tema queda enrere, s’acostuma a dir: “hem canviat de pantalla”. Es dona la paradoxa  que al nostre poble canviem de pantalla amb una facilitat admirable. Així si un cap de setmana celebràvem la Festa Major de Santa Tecla, tot just una setmana després, el canvi de pantalla, ens ha portat a celebrar la festa de la Verema, amb el pregó. Que a més ha coincidit amb  el relleu  del vicari i del senyor Rector de la parròquia, exhibició de castells i no se quantes coses més. Unes coincidències que, al celebrar-se totes a la mateixa hora no podies estar present a tots els actes. 

    Això també vol dir que, per exemple, el ressò de la festivitat de Santa Tecla, va quedar de seguit esmorteït per aquestes darreres celebracions. Només un detall va permetre  que el testimoni de la festa continues  estant present en la bonica capella de l’Ave Maria.

     Amb una curiosa i creativa exposició de figures on, també de manera simpàtica, s’hi reflecteix tot el contingut de la nostra Festa Major: des del pregó, a l’encesa dels morterets, passant pels balls, la banda, la cobla, autoritats, senyor rector..., fins i tot el personal que s’encarrega de retirar del terra les carratilles  que ja han estat cremades. Sorgit d’un binomi ben conjuntat, els germans Remei i Joan Pros. 

    Destacant l’obra portada a terme per la Remei que ha donat vida hi ha vestit a aquests petits i fantasiosos personatges que s’emmirallen amb la nostra Festa . Que si ja es dificultós confeccionar qualsevol vestit, tallar i cosir els  que lluïen tot el que allà era exposat requeria, a més d’ofici, art. 

Els dos germans es van repartir la feina, així mentre que la Mei, que durant molts anys va col·laborar  amb el  Carrusel del Prado, del recordat Jofre Vilà, confeccionant els vestits que lluïen les persones que sortien a escena. En Joan ha estat l’encarregat de recopilar un interesant testimoni fotogràfic de Festes Majors passades, on hi apareixen els seus protagonistes, molts d’ells ja no són entre nosaltres. Imatges que han servit per  posar el teló de fons a una exposició molt curiosa de veure. 

     Mentre que tots recordem quan un dia a en Joan se li va passar pel cap  fer una copia del Drac, ja que l’autèntic el guardaven al magatzem de la seva propietat. Li va sortir exacte, tot i que va introduir una petita modificació a la cua. Però sobretot el va pintar com lluïa abans de sortir a formar part d’una altra Festa Major. Del mateix color que havíem conegut els de la meva generació. La seva presencia a l’Ave Maria, junt amb tot el conjunt de l’exposició, ha servit per a fer-nos adonar que, d’entre la intimitat familiar, com aquell que no vol la cosa, sorgeixen persones, com els germans Pros, que fan i vesteixen petites obres d’art i li posen un fons que dona testimoni d’un passat que ajuda a fer més gran el present.   

    Un art efímer perquè, mentre això succeeix,  una altra pantalla es fa pas. Com totes les que  ens passen tan de pressa, sense donar-nos temps per assaborir les seqüències  que s’hi reflecteixen. Mentre observem que, a determinats establiments, s’ha posat de moda exhibir unes grans pantalles, lluminoses, anunciadores de  diversitat de reclams comercials. Com volent imitar a les mítiques  pantalles que es mostren a Piccadilly Circus de Londres, o les no menys populoses  i atractives de Times Square en la ciutat de Nova York. 

     Abans, quan ens referíem a pantalles només les relacionàvem amb les blanques de les sales dels cinemes. Que, per cert, ahir es va inaugurar el Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de  Terror de Sitges, anomenat oficialment de Catalunya, on a les pantalles es projecten pel·lícules d’aquest gènere, que aporten a la vila un gran nombre de seguidors. Masses coses per haver-les d’assimilar tan ràpid. 

    

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'octubre del 2023 )

RELLEU AL CAPDAMUNT DE LES ESCALES

   Pocs pobles trobarem que disposin d’unes escales per baixar des del cel fins al mar, o per pujar del mar al cel i, a dalt de tot, les dues parts es fusionin en una sola denominació, Maricel. I ben pocs hi ha amb una església tan ben situada i fotogènica com la nostra.

   Altra cosa és que totes les esglésies tenen el seu responsable, el que tots coneixem pel senyor Rector. Però ben poques també en trobarem que el sacerdot habiti una rectoria que tingui tan bones vistes al mar i a tot l’entorn. 

   El meu rector de referència, el primer que he conegut, ha estat mossèn Pascual Prats Boira. El rector de sotana que va arribar al poble muntat damunt una motocicleta. Tanta va ser l’embranzida que va agafar per pujar la pujada de l’Ajuntament que quan va arribar a dalt de tot, al girar, va fer un moviment brusc i el  pollastre que portava en un cistell al darrera va sortir del seu aposento i va entrar, esglaiat,  a la sabateria de can Pañella. Va ser una manera singular de presentar-se: “soc el nou rector i vinc a buscar el pollastre”. Al mossèn el càrrec li comportava molta feina perquè a l’església  es celebraven molts oficis religiosos: misses, novenes, rosaris, processons, bateigs, que si el mes de Maria... Alguns coincidien a les tardes, quan precisament jugava el Barça  i en aquest cas per a l’home el primer era l’afició abans que la devoció. I així li traspassava les seves responsabilitats al vicari, mentre ell marxava cap a Barcelona a veure jugar el seu equip.

      Ala seva mort el va succeir mossèn Joaquim Comas Xirau, home disciplinat que va afrontar moltes obres de restauració i millores tant a l’església com a la rectoria. Portat per la seva meticulositat i la seva rectitud, no va concebre mai que la processó de Sant Bartomeu pogués acabar tant  tard. Fins el punt que un dia  va manar tacar les portes de l’església, així arribat el tabernacle amb la imatge al temple no hi van poder entrar. Cal dir, en honor de la festa, que ningú es va donar per escarmentat, ni van voler aprendre la lliçó, si la seva dràstica decisió pretenia alliçonar. Un fet, però, que no li va restar els mèrits de ser un bon sacerdot i ser respectat i volgut pels feligresos.

     D’aquí va ser destinat a l’església de Betlem de Barcelona, on tot sovint rebia gent de Sitges que hi passaven a saludar-lo. El seu lloc el va ocupar mossèn Josep Nicolau i Martí. Sacerdot prudent, molt proper i de tarannà conciliador, va estar al front de la nostra parròquia durant 19 anys. Entre aquests anys va obrir al culte l’església de Sant Joan al Poble Sec, un projecte que va iniciar mossèn Joaquim Comas, i que es va beneir el dia de Sant Joan de l’any 1991. Per aquella ocasió a mossèn Josep el va acompanyar el llavors arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles i Gordó.

     Arribada la seva jubilació el  va succeir mossèn Josep Pausas i Mas. Un rector que es va adaptar de seguida als costums i tradicions del poble, on sovint ha manifestat que celebrem moltes festes i processons. De totes aquestes la que més l’amoïna és la del Corpus, el motiu de preocupació rau només en un detall: l’obstinació que tenen els responsables de confeccionar enlairat l’altar del Cap de la Vila. Per la qual cosa per accedir-hi s’ha de fer per unes escales que si presenten dificultat per pujar encara més per baixar. Davant aquest impediment, amb to irònic, el senyor Rector exclama: “van per mi!”.

     Però els moments més esperats són els dels sermons i les paraules de comiat en els Oficis de Sant Bartomeu i Santa Tecla, on sempre hi deix escapar la seva peculiar ironia. Com quan recomana: “Aneu a gaudir de la festa i foc a la bèstia!”. 

     Aquest diumenge, desprès de 15 anys de Rector, com ell mateix ha manifestat, fa un pas al costat i seguirà vinculat a l’església de Sant Joan. Durant el transcurs de la missa, presidida pel Bisbe Agustí Cortés i Soriano, donarem la benvinguda a mossèn Rafael Vilaplana i Moltó nou rector de la nostra parròquia. Abans, aquest dissabte, acomiadarem al vicari mossèn Josep-Ramon Ruiz i Ramon. Bon sacerdot, molt vinculat al Poble Sec i a Sitges, amic i company d’aquestes pàgines

    Hi ha relleu al capdamunt d’aquestes escales, des d’on s’ofereix una excel·lent panoràmica i, sobretot, són més còmodes de baixar que els quatre graons que han estat l’obsessió de mossèn Josep Pausas.

                                      J.Y.M.

( Article public a l'Eco de Sitges, el 29 de setembre del 2023)

TORNA A SER FESTA MAJOR

    El temps que transcórrer d’una Festa Major a l’altre és relativament curt, just ens separa un mes. I ja fa uns setmanes que s’han tornat a intensificar els assajos de les colles i sobretot, perquè es fan notar més, els dels timbals que acompanyen al seguici dels diables i feres fogueres. Més fàcil ho tenien els tres timbalers que feien el mateix acompanyament  al seguici del foc, als quals no els calia assaig previ. Perquè nomes penjar-se els timbals, les mans amb les baquetes anaven soles: “Pam, patapam, patapam...” hi prou. Cap altra floritura era menester per tal de que la colla de diables reacciones a la crida dels timbals que, per simple, era més entenedora. A diferència d’ara que “batucades” interminables de timbals desenvolupen uns tocs que necessiten molt assaig per, tot i el seu mèrit,  desprès no dir res, només soroll i on ben poques vegades s’escolta el típic toc del “pam , patapam, patapam..”. Que tan teníem assimilat, amb els dimonis, els terrenals que ens ho miràvem, admirats per aquella senzillesa i puresa folklòrica que caracteritzava ,  un darrera altre, sense interrupcions, la desfilada de tots els balls.

       Aquests dies previs són dies de preparacions, mentre dona la sensació com si la passada Festa Major de Sant Bartomeu encara es mantingui viva. A més dels esmentats assajos tornen els preparatius a l’Agrupació de Balls Populars i sobretot a la secció de les eficients cosidores que, durant tot l’any, tenen feina per conservar el vestuari que fan servir els components dels balls en perfecte estat i que desprès guarden de manera meticulosa.  Una de les integrants d’aquest grup de cosidores, la Carmen Escolano Ávila, ha estat l’escollida per a ser la pendonista de Santa Tecla. Enmig d’una emoció que ha fet extensiva a tots els qui ens hem congratulat que hagi estat ella l’anomenada. 

     Curiosament, a diferència de per Sant Bartomeu que la processó passa pel carrer que honora al nostre Sant patró, per la Festa Major de santa Tecla la processó no ha passat mai, pel seu carrer. Només s’encarregaven els dimonis, quan s’acabava la processó, d’anar a fer una encesa en el seu carrer curt i estret. Altra cosa han estat les processons cíviques de la vigília, com la d’aquest any, que sí que hi passa.

    Abans d’arribar-hi el seguici passarà pel carrer de la Bassa Rodona, altament dit d’Espanya, mentre que per la veu popular, fent honor a la realitat, sempre serà “el torrent”. Es dona la casualitat que en aquesta renglera de casetes, totes iguales, de planta baixa i pis, que havien estat propietat de la família Mestre, hi han viscut, casa si casa també, un bon nombre de components que ho havien estat de les diferents colles dels balls populars.

    De les primeres que trobem, venint de la plaça del Pou Vedre, hi vivia en Salvador Marcet Ferrer, artista pintor, que va pintar diferents quadres amb la temàtica de la Festa Major i va ser component de la colla de diables. Fill d’un reconegut sastre local, tenia un germà que va heretar dels seus pares l’elegància en el bon vestir. Detall molt apreciat entre la gent del poble. Per circumstàncies de la vida va perdre el capet i mai més va tornar a ser el mateix. La mateixa veu popular els va conferir el sobrenom d’en “Teio”.

     Continuant amb el veïnatge hi trobem a en Josep Puig i Herrera, més popularment conegut per en “Xaruc”. Qui tenia  al seu abast un ampli currículum festamajorenc: va participar en el ball de cercolets, pastorets, majoral del ball de les gitanes, ball de bastons, per acabar sent Llucifer de la colla de diables. Costat per costat hi vivia en Jerònim Fontfria que va ser component del ball de bastons.

    Com podem apreciar, quan s’apropaven aquests dies, en les interioritats dels patis i balcons de les seves cases, hi penjaven les robes acabades de rentar, sobresortint la blancor o el flaire a pólvora dels vestits del diables, que també  s’estenien per a que es ventilessin. Arribat el dia tots coincidien en el moment de sortir de casa  i el conjunt de tos ells oferien una extensa mostra del vestuari i del contingut de la Festa Major. Testimoni eloqüent que delatava que, a les cases del torrent, hi vivien uns representants dels balls. Més apropats al carrer de Santa Tecla que al  de Sant Bartomeu,  però que les dues festes els implicava per un igual.

  

                                          J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de setembre del 2023 )

 

LES VINYES DEL COSTAT DE L'AUTÒDROM

         Una altre imatge que hem perdut del nostre Sitges és la que fa referència a les tasques de la verema. Ara el setembre, fora de la Diada i de la festivitat de Santa Tecla, ens passa desapercebut. Si ho comparem amb els anys en què els cellers que hi havia repartits pel poble, per aquestes dates, registraven molta activitat. Els carros carregats de portadores plenes de raïm no paraven d’apropar-se a aquells cellers per a descarregar el seu contingut, mentre que un flaire a most s’escampava en l’ambient, i els gotims eren trepitjats i el seu suc llefiscós regalimava cap a les interioritats dels cups. Una feina que atreia la curiositat de la mainada que ens aplegàvem a les portes per veure com els seus responsables es dedicaven a trepitjar o fer anar la premsa d’una manera monòtona i compassada.

    La verema ocupava a un bon nombre de la nostra gent, mentre que les vinyes aconseguien envoltar-se d’una gatzara que contrastava amb la calma que hi planava la resta de l’any. Desaparegut del paisatge urbà aquesta activitat vinícola, que tant s’associava amb aquest mes de setembre, aquest ha perdut, en aquest aspecte,  una part de la seva personalitat i de pas s’ha anat esfumant el record d’aquells pagesos que, també durant tot l’any, anaven explicant les diferents feines que anaven realitzant a la vinya: replantar, podar, ensulfatar, la verema, el quasi bé ritual de posar aixeta a la bota, i tot seguit la comercialització del vi a granel de garrafeta en garrafeta entre la seva clientela fins que s’acabava.

     Tot aquest procés era seguit per la gent de la vila i, sobretot la posada d’aixeta a la bota, despertava molt interès per afanyar-se a provar com seria aquell vi novell. Aquest apropament al celler servia, també, per entaular tertúlies, que dintre la seva intimitat assolien una motivació especial, perquè aquests bressols del vi no estaven sempre oberts, sinó el temps que durava la verema i després fins que el vi no havia fermentat en el cup i passava a les botes restaven tancats i amb molta precaució si s’obrien perquè els cups desprenien com una mena de  gas, que si no s’estava a l’aguait et podia fer el paquet. Més d’un vinyataire ha perdut la vida mentre trafegava a dintre el cup

     Malgrat que, com deia, aquesta activitat ha desaparegut de dintre el nucli del poble, les vinyes les trobem molt a prop del nostre entorn. Fa un temps que vaig referir-me a aquest camí ample, de muntanya, que va des de Sant Bàrbara fins a les Cases del Sord i viceversa. En el seu recorregut hi trobem uns trencalls on caminets secundaris ens porten fins als peus de les vinyes que s’estenen des d’una mica més enllà de can Baró, fins arribar a l’autòdrom i d’allà fins a l’esplanada de les Torres. Tot en terme des Sant Pere de Ribes. 

      Era tanta l’afició per proveir-se d’aquest vi que despatxaven els cellers, que la nostra gent s’apropava fins a can Baró per tal d’omplir la garrafeta. Els masovers era la família Grau- Paretas, molt vinculada a Sitges. Els nostres hi arribaven a peu, amb la garrafeta lligada de manera que se la podien penjar a l’esquena. N’hi havia de més pràctics que preferien beure’l allà mateix sense necessitat d’haver-lo de transportar. A la recepció de l’Hotel Terramar hi havia un navarrès que es deia Rodrigo i el dia que lliurava de la feina es dirigia a la masia hi anava fent traguets fins que el vi podia amb ell. Passava la nit en un redós i l’endemà a l’hora que li tocava entrar a treballar, l’home el tenien allà com si res hagués passat, serer i eficient en la seva comesa. 

    Tot són preferències, però era curiós i divertit coincidir amb aquella desfilada de garrafes que es dirigien als cellers. Quan la gent van començar a tenir cotxe es desplaçaven a pobles on havien sentit parlar de que el vi era bo. Per aprofitar el viatge omplien una garrafa de vi i la resta d’aigua, o a l’inrevés. Va ser així fins que van anar desapareixent els cellers del poble. Tancada també la bodega Javier, del carrer Jesús, quedava  ca la Candelaria, on l’eficient Manolo Reyes despatxava el vi del rei i de la reina. I amb aquest aspecte tothom es sentia monàrquic, perquè ningú escopia un vi al qual  la reialesa li donava el nom.   

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de setembre del 2023)