Tot el que està prohibit és desitjat. Hem passat i estem passant per unes prohibicions causades per aquesta maleïda pandèmia. Quan sembla una mica alleugerida, les autoritats van donant una mica més de màniga ampla, i això es coordina mitjançant unes fases, a cada una representa recuperar una mica més del que ja teníem assumit. Així, de la fase 0 hem passat a la 1 i ara a la 2, aconseguint uns preuats privilegis. Com el de poder reobrir les terrasses de bars i establiments de restauració, platges i altres avantatges d’aquesta progressiva desescalada.
I ha passat el mateix quan a la fase 0 es van dir que podíem sortir a caminar i vet aquí que ens sortia gent per tot arreu, fins que la cosa en certa manera s’ha estabilitzat. Amb l’obertura de les terrasses ha passat el mateix, com si fos una novetat, des del primer dia totes plenes de gom a gom.
Les terrasses s’han posat de moda i fins i tot amb excessiva proliferació. Sempre han existit locals de restauració i aquests començaven de porta cap endins i el propietari del local sabia de les seves limitacions i si el local se li quedava petit la solució era buscar-ne un altre amb més capacitat. Per exemplificar la qüestió, dos dels carrers que enllacen un amb l’altre , el 1 de maig i el Marquès de Mont-Roig, que és on s’han expandit més les terrasses, al començament del anys del turisme, els cotxes encara aparcaven a frec d’una de les voreres. Fins que l’ocupació del carrer, per part dels locals, va treure aquests darrers.
Tot i que les que podem considerar com les primeres, han estat a cal Xatet i El Roy, també quan era el Cafè Orient. Que per la seva situació han esdevingut una tribuna oberta al bategar del poble. Les respectives clienteles, asseguts a les terrasses, han vist passar pel seu davant la vida, els seus protagonistes, les festes i les tradicions.
Ara que m’hi refereixo vull fer esment a un personatge, habitual de la terrassa del Roy, que per la seva peculiar manera d’ésser de ben segur que sabran a qui em refereixo. L’home en qüestió era d’estatura baixa i de constitució pleneta, sempre anava ben vestit; amb una vistosa americana verda i pantalons beix i s’acompanyava d’un maletí de pell. Amb els dits de les mans plens d’anells, rellotge d’or i les concebudes polseres del mateix metall preciós. Només recordo el seu primer cognom, Carrasco. En el maletí portava rellotges i les polseres que exhibia en el seu canell, doncs es dedicava a vendre-ho entre els seus potencials clients. De procedència andalusa, sempre presumia de ser amic del capità de torn. Mentre parlava semblava que volia arrencar un tosseta, però només quedava en una insinuació. Tenia l’obsessió amb los “verdosos”, com ell anomenava als bitllets de 1.000 pessetes que eren de color verd. Va esdevenir un d’aquests personatges singulars del poble.
Durant una època a cal Xatet, encapçalava el rànquing de popularitat la Isidra Sabaté. Cada matí es reunien un grup d’amics i amigues per esmorzar, entre ells en Francesc a qui la veu popular coneix pel vidu Rios, desprès que se li va morir la parella, els dos regentaven la botiga d’objectes selectes de decoració que hi havia davant mateix. A aquella hora matinera, l’olor de cafè es barrejava amb el flaire de la pega d’enganxar sabates que s’escapava del reduït espai que ocupava el taller del Conco.
Els dos establiments disposaven del mateix neteja sabates, l’Epifani. No era un servei que oferia la casa, sinó que els responsables dels dos locals deixaven que l’Epi fes la seva feina en un dels extrems que ocupava la terrassa. Molt més estreta la del Xatet que la del Roy, tot i amb això igual de concorreguda per la clientela de sempre i de passavolants. Tancat l’establiment del carrer Sant Francesc, va desaparèixer un emblema d’un passat i pioner de les terrasses de casa nostra, la del Roy continua mantenint el seu glamur.
I una altra que està situada en un lloc privilegiat i també d’entre les primeres, són les que disposa el Xiringuito, que a més conserva el privilegi de que en el seu local s’hi ha alternat tertúlies i tertulians de tota índole. I durant els mesos d’hivern moltes sitgetanes, desprès de dinar, es reunien per a prendre el cafè. Un enclavament de Sitges, que forma part del paisatge més emblemàtic de casa nostra.
Una altra terrassa que, tot i ser més privada que publica, era la que disposava l’Hotel Miramar, amb unes moreres que conferien una ombra sensacional i el sorollet que propiciaven les pedretes del terra quan eren trepitjades, un remor de vida. A les tardes estiu, m’atreviria a dir que era la terrassa més fresca de tot Sitges, hi contribuïa l’ombra que proporcionaven les moreres i la brisa de mar que bufava el just per fer-se agradable. Quan va deixar de ser hotel, van treure les moreres i van cobrir tot el terra de ciment. Ha desaparegut la romàntica terrassa i el sol s’hi estavella amb tota la seva sufocant intensitat. Vam deixar escapar aquella agradable frescor, que ara tan agrairíem.
En aquests moments, quan encara pinten bastos, les terrasses venen a ser com la taula de salvació pels qui esperen tenps millors, propietaris i usuaris.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de juny del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada