A conseqüència del maleit virus, notem el retorn a vells costums. Com fer una cua disciplinada per entrar a les botigues, amb el consegüent interès de preguntar qui és l’últim. Un detall que havíem notat que s’anava perdent, molts són els que entren a establiments i no s’interessen per saber a darrera de qui van. Descuit que s’acostuma a solucionar quan, darrera d’aquest, entra algú que sí ho pregunta, llavors la mateixa gent que espera s’encarrega d’assenyalar a qui ha entrat l’últim. Com que aquest resta en evidència, no li queda altra que interessar-se per qui el precedeix.
La modernitat també s’ha encarregat de regularitzar el torn, estalviant als seus clients l’haver de demanar tanda i per evitar que , degut als qui ho ignoren, es puguin crear moments de tensió, sobretot quan l’espavilat de torn intenta colar-se. El sistema és simple: a l’entrar a l’establiment hi trobem la maquineta que dispensa un número i quan aquest coincideix amb el rètol lluminós que l’anuncia, és el teu moment.
Fa un parell de setmanes, quan vam poder sortir a caminar, amb gran satisfacció per tornar a veure al mar, a coincidir amb amics i coneguts i saludar-nos mantenint les distàncies, les autoritats municipals, amb bon criteri, han dividit el passeig en dues parts, la que queda a la dreta per pujar i l’altra per baixar, que aleshores també et quedarà a la dreta. I la calçada per on hi passaven els cotxes, es destina a bicicletes i altres elements com els de patinatge.
Doncs tot i amb aquestes limitacions, encara coincidim amb gent que caminen en el sentit que no els hi correspon. I mentre ho observo, em ve al pensament quan per Corpus, que és l’únic dia de l’any que es limita l’espai per circular sempre per la nostra dreta, hi ha força gent que circula en sentit contrari, mentre contempla les catifes de flors. No són capaços de complir, ni per un moment, una norma tan evident com el de posar-se al cantó que correspon. i per sentit comú si veus que la gran majoria hi circula.
Costa molt conscienciar a la gent del que és millor per a benefici de tots. Així davant les indicacions que aconsellen portar la mascareta durant aquestes sortides, és fa evident que la gran majoria dels qui sí compleixen amb les franges horàries que els hi correspon, no en porten. Són detalls que poden semblar insignificants, però ens hi estem jugant molt. Que quan recomanen, no obliguen, fer cas a determinats consells, per alguna cosa serà.
De la mateixa manera, l’altra dia de l’Ajuntament sorgia la idea de marcar el terra de les voreres amb la figura d’un vianant i unes fletxes que indiquen direcció. Quina direcció ? Evidentment la dreta. En l’època escolar dels nostres pares, ens han dit que hi havia una assignatura que orientava sobre l’urbanitat. En ella estava contemplada aquesta norma de circular per la dreta, encara que fos caminant.
Un dels sitgetans que va complir al peu de lletra, amb el que havia après d’aquesta assignatura, va ser en Tomàs Muntané Matas. Ell tenia el taller on havia estat la quadra d'en Pepito gitano, on ara hi ha un abeurador on només cal obrir l’aixeta. En Tomás sempre caminava per la vorera dreta de la seva marxa i s’acompanyava de la seva inseparable canya americana. Ai! si algú li venia en sentit contrari i volia passar, ho tenia clar. En Tomàs es quedava en el seu lloc, com si tingués els peus enganxats al terra i mentre picava amb la canya damunt la vorera, no parava de fer l’observació que ell caminava per la dreta, la banda que li corresponia i que d’allà ningú el movia. Havia tingut alguna raó, perquè hi ha gent que sempre en volen tenir, encara que no la tinguin, però no havia cedit mai.
Un dia, d’això ja fa uns quants anys, a hora matinera em disposava a agafar el tren per anar a Barcelona. Només pujar a la plataforma, em vaig adonar que anava ple i havia gent de peu. Encara no m’havia fet un lloc , que un xicot em reclama que m’assegui en el seient del qual s’havia aixecat per oferir-me’l . La meva sorpresa fou majúscula i, perquè no dir-ho, frustrant. Doncs si què em veia malament aquell educat xicot? No hi va haver manera, tant va insistir que em vaig veure obligat a seure per tal de no haver de passar més vergonya.
Va ser la primera vegada que em cedien el seient, jo que encara presumia d’estar en forma... Hi penso moltes vegades en aquest detall que, com he dit, ja fa uns anys d’això. Desprès ne l’han ofert altres vegades, però curiosament el costum predomina més cap a l’interior del país. Mentre que aquí puja gent gran al transport públic, també senyores embarassades i ben poques vegades les conviden a seure. Dissimulen.
Tant de bo es compleixi la norma de caminar per on ens correspon. Quan fins ara, i això sí que ho porto malament, la gent a més de caminar per on vol, quan se li acut decantar cap a un establiment, no miren res, travessen per allà on sigui i tu que camines amb ordre, t`has de parar per deixar-los passar, quan serien ells els qui ho haurien de fer.
Potser amb la nova normalitat retornem als vells ensenyaments de la urbanitat, als quals no hi hauríem d’haver renunciat mai.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de maig de 2020 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada