ENTRE SALSES

Diguem que “cada terra fa sa guerra “. I quan les coses semblen que marxen bé, igualment ho relacionem amb les batalletes  que ens depara la vida quotidiana i, amb el desig que no vagin maldades, pregonem: “si això és guerra, que no vingui la pau” . I mentre tots tenen problemes per formar els respectius governs, al nostre poble, Reina i sa Majestat Carnestoltes i els seguicis respectius, fa dies que treballen pel moment de  prendre possessió  que tindrà lloc el proper dijous.  Ells són els escollits per  presidir la  disbauxa carnavalesca que és a la cantonada,  per a gaudi dels qui els hi agrada aquesta moguda i resignació  per aquells/es que han de suportar la sorollada, sabedors que el dimecres de cendra tornarà a regnar la calma.

     Els preparatius són llargs i treballats, i cal ser creatius per a pensar els vestuaris que lluiran les disfresses i seguidament posar fil a l’agulla. La confecció requereix temps i un  treball en equip que fa s’estableixi una relació entre tots plegats. I  sempre troben el moment per fer, com els caminants, un replegament en el camí per a  lliurar-se a esmorzar o dinar.

    El mes de gener, encara amb un cert regust dels àpats nadalencs, altres flaires de salsa s’afegeixen a la tradició i amb això les comarques que ens són properes remenen les masses dels morters a la seva manera. En el seu interior es va lligant una salsa que si bé té unes certes similituds no podem dir que sigui exactament la mateixa. Mentre aquí l’anomenem la salsa del xató, per la província de Tarragona la denominen romesco. Amb la particularitat que aquesta salsa la fan servir per  acompanyament d’altres menjades. En canvi la del xató ve a ser exclusiva per aquest plat. Algunes de les nostres colles de Carnaval, aprofiten, com deia, el replegament per celebrar-ho amb una xatonada, com una prèvia a les que vindran durant la Quaresma.

   A Valls, per situar l’acció de la calçotada, també comencen la temporada quan els hi plau, però és a partir d’aquests mesos  diríem que és el fort. Les terres circumdants, els establiments de restauració que s’hi sumen, ho anuncien de manera ben visible: “Calçotades”, així el passavolant sap que n’hi pot trobar. La competència és gran i, per que es converteixi en més reclam, es va generalitzant que a l’enunciat hi afegeixen: “calçots sense límit”. Els que en mengen molts, els hi ha que en devoren una barbaritat, van pels qui aviat fan figa. Una menjada que no necessita el mínim domini dels coberts, l’únic que s’ha de tenir cura és d’apuntar bé, a fi de que la salsa no surti dels límits del pitet que ofereixen.

    Mentre els calçots s’estén per entre comarques tarragonines o no, el xató no té un anunciat tan grandiloqüent i es troba més modestament apuntat en les cartes de restaurants d’arreu. Curiosament es presenta en unes, diguem-ne, tres versions: la de xató a seques. Amb especificació: Xató de Sitges. I l’altre amb referència a la població veïna: Xató de Vilanova. Per a mi, que m’agrada molt el nostre xató, no m’avinc a entrar en polèmica amb aquells que es decanten per anunciar-lo com de Vilanova, perquè ni que prengui com a denominació el de Sitges, no em motiva demanar-ne trobant-me fora del bressol xatonaire. Em vindran a dir que sóc un mal ambaixador del nostre plat, tampoc és això. Em passa el mateix que demanar peix de mar en un lloc de muntanya. Llevat de quan la Remei del peix estava a Andorra i el peix que posava a la venda era el mateix que es venia a Sitges. Això també ens demostra que la meva conclusió pot estar equivocada, a vegades pot ser que mengin més peix fresc, per  la mateixa raó,  els de l’interior que els de la costa. Però per si a cas.

    Quan el contingut d’aquest Eco, viatgi cap a terres tarragonines i de calçots,  gràcies a les noves tecnologies, ho farà amb la imatge  de  la pressa de posició de les dues autoritats que han de presidir la disbauxa dels dies que precediran al de Dijous Gras. I resultarà que arribarà al carrer Bonaire, ja en format de paper, quan encara molts estarem digerint els efectes de la preceptiva xatonada, l’acompanyament de truites de botifarra i escarxofa... regat amb el vinet corresponent i per postra, la coca de llardons.

    Jornades que transcorren entre salses, la dels calçots i la del xató. I per tant en plena efervescència de la programació de calçotades i  xatonades. Ja sigui dintre la intimitat de les cases, en les compartides en el si de les Societats i fins i tot en plena muntanya. Com la que van preparar els Amics del Garraf a Campdàsens. Un llogaret on, gràcies a les seves iniciatives, mantenen el caliu del sitgetanisme, que no només es fa palès el dia de la seva festa, sinó també durant tot l’any.  Quasi sempre amb la motivació afegida  d’asseure’s al voltant de la taula per a menjar el que més s’escau a cada època.  

   Aquest any coincideix que el Carnaval començarà  dos dies després de la festivitat de la Candelera.  Que és com mana la tradició, quan s’ha de treure el pessebre. El poder de la lluna influeix  en la Setmana Santa i Pasqua,  doncs  d’ella  depèn  per a fixar la data en el calendari. A partir d’aquí se sap quan serà  dijous gras, carnaval. I a raó d’això pugen i baixen  les festes de la  Trinitat i Corpus.

    Detall que també afecta a les salses.  La dels calçots no gaire, perquè s’inicia amb el mes de gener, però sí  la del xató la qual té com a referent el Dijous Gras. No ens hem d’oblidar d’una  altra salsa, diferent, sorgida entre  les músiques que sonen durant les rues. Aquesta música, la qual anomenen:“Salsa”. Unes i altres s’afegeixen a la tradició i al ritme. I després que totes elles hagin deixat un bon gustet, passarem de la salsa a la pasta, la pasta de mona.  Si més no això serà, comptant la del dimecres de cendra, set setmanes després.

                                                                                       J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de gener 2016)

   

                           

RIBETANA

Entre Sitges i Sant Pere de Ribes  sempre ha existit una relació de bon veïnatge, accentuat-se quan les festes dels dos pobles han fet possible una complicitat mútua. Perquè ribetans i sitgetans s'han desplaçat per  ser-ne espectadors o fins i tot  per tocar la gralla. I en un temps, quan les portes de les cases eren obertes  aquesta singularitat permetia treure el cap a les interioritats i lliurar el crit a mena de salutació: Noia! i a un i altre els agradava rebre notícies dels veïns.

      Per casa sempre que venia a Sitges, que era bastant sovint,  la Teresa,  germana d'en Josep Rafel de can Maurici, des del carrer i sense moure’s de la porta de la botiga, es lliurava a un potent crit acompanyat de l'accent característic : "I la nenaaa ?". Pregunta dirigida a la mare i amb referència  explícita  a la meva germana. Atendre la seva curiositat representava endinsar-se entre les cròniques del poble veí, pregonades per una ribetana que mostrava una gran facilitat de paraula i un ampli coneixement de tot el que succeïa a Ribes. Veïna del carrer del Pi, familiaritzada amb l'olor de l'aiguacuit que feia servir el seu germà en la fusteria, l’acompanyava una patxoca que, junt amb la parla, la identificava com una ribetana amb pedregui  i no ho dissimulava pas. Amb aquesta manera d'ésser, fins i tot es permetia la gosadia de refregar la mà per la pell d'un negre i tot seguit mirar-se els dits  per observar si aquella negror destenyia.   

    Excentricitats d'una dona que es complementaven amb  les del seu germà Rafel. Ell, un dia  de Sant Pau en la cercavila  d'anada a l’ermita, va sortir de la formació de la banda posant-se  i, amb gestos  exasperants, va fer que paressin de tocar. Els seus companys, estranyats li van preguntar a que obeïa el tall. L'home,sense pronunciar paraula alguna,  va senyalar un pal de l'electricitat en el qual hi havia enganxat la representació d'una calavera i una advertència: "No tocar, peligro de muerte". Qui avisa no és traïdor, o més val prevenir que curar. El músic feia gala d’una gran facilitat  en les sublimitats que el distingien i feien que el seu record quedés en la memòria de la gent dels pobles on hi acudien per amenitzar els balls.

     La festivitat de Sant Pau ha mantingut l'encant d'aquesta anada a l’ermita i la posterior tornada entre una alegre i festiva cercavila que transcorre entre vinyes. I és aquest paisatge, tan camperol, que aporta una singularitat que la fa diferent a altres qu tenen lloc en els pobles veïns. Conscient d'aquesta exclusivitat, un altre músic ribetà, en Sadurní Mestre i Butí, mostrava una extrema sensibilitat en quant a voler quedar bé davant el veïnat del seu poble, com ja havia explicat en una altra ocasió. Si més no topava amb les excentricitats d'en Josep Torrens. El de can Paf es passava tot el recorregut amatent a les accions d'en Josep que no eren, que diguem,  massa de manual d’estètica. Amb un refregar constant que es concentrava  del  perímetre de la cintura cap avall.  I que ja s'havien desafiat  quan, e mig de la fredor ambiental,  es presentava en mànigues de camisa i amb l'americana guardada a dintre d'una bossa de plàstic. Un detall que ja treia de polleguera al company ribetà, el qual l’advertia que havia de vestir de manera elegant, ni que fos per resguardar-se del fred. En Torrens li replicava: " Tu et deus voler referir a en Fred Astaire..." . I aixecant-se la camisa reblava:  " ja porto la samarreta de la mare, rentar i posar”.  Fins arribar a la conclusió  : “ Qui no té fred no té seny”.

        L’acompanyament musical es feia al compàs d’uns pasdoble que havia compost en Manuel Rius i Ramos, nascut a Ginestar i després del seu pas per Sitges, va passar a ser ribetà d’adopció.  El un porta per nom , el de la muntanya que presideix el indret:  “Montgrós”. I l’altre inspirat en el barri sitgetà: “ El Poble Sec “. Però es donava la circumstància que les gralles interpretaven El Gener, El Febrer... unes melodies també compostes per ell i que les toquen totes les colles de grallers de Catalunya.

   Això succeïa en una temps en què els ribetans portaven barret. Com el mateix Sadurní, els Ramos, el  Sr.Rossell,-en Quirico- el Sr. Jacas i tants altres veïns   que es  cobrien el cap amb els seus capells. Curiosament el de can Maurici preferia la boina. Quan a Ribes van deixar de portar barret, es va esfumar un costum que alhora va restar elegància a actes com els propis de la Festa Major. Vet aquí que actualment, que es vesteix de manera més informal,  en Josep  no desentonaria.

   Ara, quan observo la reforma de l’Ajuntament, també em ve al pensament la imatge de les finestres del capdamunt de tot, on impartia classe el mestre d’escola el Sr. Benito Rivero i Cabalgante, en una època en la qual també feia de músic i venia, amb el cotxe del ribetà,  a amenitzar el ball amb els Iberos del Jazz. L’home guaitant, per la finestra junt amb la seva famía, esdevenia  una escena que transferia la complicitat de les autoritats del poble, amb l’edifici de l’Ajuntament com a símbol de la institució on s’hi  han alternat tots els servidors de la causa pública i a més la presència d’aquell mestre es solapava amb dos valors molt important en la vida del poble: la corporació municipal corresponent  i  el mestre que  alliçona i prepara als més joves per a ser persones de profit en el seu futur no tan distanciat del present.

   Tot canvia i això   a vegades va acompanyat de polèmiques i diversitat d’opinions. A Ribes la remodelació   del seu Ajuntament no n’ha estat pas exempta. I a la nostra vila, aquests dies, el focus d’atenció  de  la polèmica es centra en una cosa de interès general, com sembla ésser el recorregut de les rues de Carnaval. Que enguany s’escau a la setmana següent a la de la festivitat de Sant Pau. Dues celebracions, la ribetana i la sitgetana  que han passat de puntetes per la de Sant Sebastià. Totes  tan apropades i tan diferents, en el seu contingut i en la manera de celebrar-ho.

                                                                            J. Y. M.

 ( Article publicat a l'eco de Sitges el 22 de gener del 2016 )

QUATRE TOMBS

    Una de les  vegades que vaig anar a lliurar la meva col·laboració a la casa del carrer Bonaire , en Josep em va dir que m’hauria de pensar un encapçalament el qual, a banda del títol que s’anteposa a l’article corresponent, aglutines totes les meves col·laboracions. Vaig ser conscient que la petició del nostre benvolgut Director obeïa a la voluntat de fer un canvi en l’estructura de  compaginació del setmanari, per oferir una versemblança amb  la de la premsa diària.

     En un principi em va semblar fàcil trobar resposta al plantejament d’en Josep, si més no de seguida,  a mesura que anava pensant els més adients,  em vaig adonar que no era tant senzill, perquè  volia aconseguir que els dos encapçalaments  guardessin una certa relació. Al final, com que em bellugo per entre les coses de casa, la seva gent, el paisatge.... vaig considerar que el de: “Un Tomb Per Casa” era el més adient. Li vaig comunicar a ell i també va ser de la mateixa opinió. I des d’aquell dia, sempre que coincidíem  pel carrer,  em deia:” Joan, vaig a fer un tomb per casa”. De vegades l’expressió s’ajustava a la realitat, sobretot quan ens trobàvem que havia sortit de la impremta i es dirigia  a casa seva a dinar. Aquest era, verament, un tomb de complicitat perquè el compartia amb la Carme, que estava amatent de l’arribada de l’espòs per posar-li el plat a la taula.

  Les circumstàncies van obrar un canvi en la seva vida i a partir de tot això necessitava que l’acompanyessin, però el tomb continuava vigent i així també ho expressava: “Mira, fent un tomb per casa”. Aquest tomb era de recorregut més llarg, perquè  el punt de partida es troba més allunyat, si més no  es dirigia també a l’altra casa, a la del carrer Bonaire, on a frec del menjador, als límits d’aquest  amb la rebotiga, corregia les proves d’impremta.

   Tot això ve a tomb, perquè aquest proper diumenge es celebra la festivitat de Sant Antoni Abat, el qual té sota el seu patronatge tots els animals de quatre i dues potes, exceptuant l’espècia humana que diguem que som animals racionals, malgrat que de vegades mostrem comportaments més  propis dels irracionals, però això són tombs supeditats a la convivència. Animalades que ara no venen a tomb.

   Festa gran a la veïna població de Vilanova i la Geltrú, la qual conserven la tradició de la populosa i espectacular desfilada dels Tres Tombs. També és notori el detall  que quan  a Vilanova  ha decaigut notablement el cens d’animals, han sabut  mantenir la convocatòria que es fa palesa en la vinguda d’animals d’arreu, amb els corresponents carruatges i sota el comandament dels respectius carreters.

   A la nostra vila, on els cavalls i els corresponents carruatges els feien servir la gent de la pagesia, també per a transportar els paquets que arribaven a les agencies  del poble i aquestes les distribuïen als seus destinataris.  O els carreters que aportaven el carro i cavall per treure la runa que es feia en les obres. Així com burrets que determinades cases comercials feien servir per a transportar els seus productes..

    Curiosament en els carrers on predominaven les quadres, són, ara, dels indrets més sorollosos. Així tenim que al carrer Sant Bonaventura hi tancaven el matxo, el Joanet de Can Mas, els seus parents i els de cal Torrat. I a la cantonada amb el carrer Sant Josep, els de l’agència Matas. Per tant un carrer on predominaven els matxos. D’això es va passar a desaparèixer tots , mentre que sorolls i músiques van acabar amb aquella serenor que es confabulava amb la nit.

   A la plaça de la Industria hi tancaven el cavall la família Tayó que el feien servir per les feines del camp. Un altre punt on la sorollada  i les extravagàncies s’ha imposat al renillar del matxo que era dels sorolls més forts que podia desbaratar la calma.

   Una mica més enllà hi havia la vaqueria de l’Artur Massó i Mestres. L’estable ocupava tots els baixos on avui hi ha el bar Las Vegas. Davant per davant hi tenien la vivenda i en un apartat despatxaven la llet. Negoci que combinaven amb la venda de carn a la parada de la plaça on  despatxava la muller de l’Artur, la Joana Alemany Argenter. Però també la llet l’anaven a vendre per les cases i com a mitjà de transport feien servir un carret i el corresponent animal.  Sobra esmentar la transformació sorollosa que ha sofert la cantonada de casa seva.

   Davant, a la casa de cal Liri  també hi entraven el cavall. Tot això compartit amb l’anar i venir del burret de cal Duro, de les Paralles a “L’Ensanche”.

   A la fàbrica de capses de cartró  de can Selva tenien un burret, la porta de  l’estable estava situada en la part davantera de l’edifici, la que dóna al Passeig de Vilafranca. Allà, cada nit del Dissabte de Glòria, es produïa un fet curiós.  En Josep Rafael el ribetá, que tocava el violí en la colla de Caramelles del Retiro, sortia de casa seva, en el carrer del Pi  i  procurava proveir-se una pedra que guardava a la butxaca de l’americana. Quan la colla passava per davant de la porta, la seva obsessió era fregar la pedra pel terra, al mateix temps que es lliurava a uns brams que semblaven talment d’un animal de la mateixa condició. Els efectes no es feien esperar, l’ase de dintre l’estable irrompia també amb uns que anaven pujant de to, el mateix feia el músic. Aquest, quan tenia engrescat  l’animal, marxava satisfet.  Vet aquí un altre lloc en perill de perdre una tranquil·litat relativa, perquè ja mai més va ser aquella que imperava quan, a la nit del Dissabte de Glòria,  l’única que la trencava eren els cants de les Caramelles. Doncs ara estan en els preparatius per obrir una sala de festes, un mal veí per a la gent del contorn que a la nit vol descansar. Ja en parlarem.

   Un tomb, el d’avui, que s’ha volgut afegir a la tradició dels tres tombs, que en el nostre poble es congregaven a la Platja de Sant Sebastià i que es van deixar de fer, de ben segur, per  la falta d’animals. Tot és relatiu, no cal donar-li més tombs.

                                                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de gener del 2016 )

    

COMENÇAR L'ANY CORRENT

   Ja fa temps que el sedentarisme ha estat vençut per l’exercici físic. Ens hem adonat que  el immobilisme  no aporta cap benefici al cos i, per consegüent, a les seves complexes interioritats. I aquest canvi de costums potser és degut que determinada activitat laboral es desenvolupa en els despatxos i això significa estar constantment assegut davant la pantalla de l’ordinador. No és estrany, doncs, que quan s’acaba la jornada qui s’ha passat tantes hores sense quasi moure’s tingui  ganes, del que se’n  diu, estirar les cames. I aquest neguit es tradueix en l’activitat de posar-se a córrer a un ritme amb el qual hom es trobi còmode. Sembla ser que de primer es comença sense cap objectiu fixat, però a mesura que el corredor apercep unes sensacions de superació, un bon estat físic, aquest ritme, al qual em referia, s’intenta  superar. És quan veus que et passen pel costat amb la vista posada en un mesurador que porten instal·lat i que els hi ofereix informació relativa a l’evolució de les seves corredisses.

    El nostre poble no era de tradició, diguem-ne de massa corredissa, sinó que el futbol, de manera principal aconseguia acaparar les preferències dels esportistes sitgetans. Després s’hi va intercalar el basquet  sorgit de les activitats d’atletisme que tenien el seu aixopluc en el Club Natació.  I que després va ser l’equip de la la Societat el Retiro, allà en la pista d’estiu, tenien lloc unes partides que van deixar molts bons records, tant pels jugadors que el formaven com per la capacitat de convocatòria que suscitava entre la gent de Sitges. Uns i altres  van posar els fonaments del Basquet Sitges. Aquest esport va comptar amb dues persones que van contribuir a fomentar-lo. Em refereixo a en Joan Manel Llopis  Oliva i en Francesc Conesa Otón.

    Deia que aquí la gent corrien poc , amb preferència pel  futbol, el basquet i també per la natació. Aquest últim gràcies a la tasca que ha desenvolupat el Club Natació, on han sortit bons nedadors com la Vinyet Lluís, de les primeres sitgetanes que van destacar en la natació. Recordo, també, al Sr. Francesc Peguera que es dedicava a ensenyar a nedar. Passejava la seva complexitat, alta i prima, envoltada per un bornós. Una imatge que resultava familiar, tan estiu com  hivern. Quan també a recer de les instal·lacions del Club, que s’estenien fins a la platja de desprès de la piscina. Allà en aquest racó, arrecerat del vent,  durant tots els diumenges d’hivern, uns socis es trobaven i es lliuraven a unes populoses partides de voleibol. Per anomenar-ne  una reduïda representació, em ve a la memòria la presència d’en Lluís Martínez que era fuster, igual que en Ramon Capafons. També en Josep Mirabent a qui la veu popular li va plantificar el mot del “ ràpid”. En Tomás Muntané, en Jordi i en Paco Barrachina, en Joan Olivé i tants altres que tots els diumenges al matí es trobaven a la platja i els més disposats fins i tot feien una cabussada  al mar.

   Un Club que  per Nadal organitzava la travessa amb sortida i arribada a la platja de La Fragata. I pel dia de Reis tenia lloc una competició en la piscina Mª. Teresa. Paral·lelament  a una convocatòria popular que, des de fa anys, té lloc en el primer dia de l’Any per a tots aquells/es que els hi plagui començar amb una remullada al mar . Altres ostenten el mèrit de llençar-s’hi   cada dia de l’any, com en Miquel Sariol Riera. Són desafiadors del fred i agraïts quan l’escalforeta ambiental fa que la seva dèria no sigui tan intempestuosa, climatològicament parlant. . Com els qui prefereixen caminar  per la voreta del mar o al llarg de tot el nostre Passeig. Una ruta que ens aquestes mateixes pàgines vaig apuntar com “la ruta del colesterol” . Que sobretot té un protagonisme destacat durant aquestes passades festes, desprès d’àpats copiosos i hores de sedentarisme a l’entorn de la taula. És quan   hom s’adona que cal sortir “a cremar” i fins i tot potser amb l’extensió del Passeig tampoc n’hi ha prou per aconseguir socarrimar tot allò que acaba fent més mal que bé.

    Aquest sobtat desig de voler redimir tots els pecats sorgits de la gola,  contrasta amb els miraments que esmercen els corredors participants en aquesta popular Mitja Marató de Sitges els quals, durant aquestes celebracions, han dosificat les prebendes de les ben assortides taules. Perquè són disciplinats i saben, millor que ningú, que no poden abusar si volen estar en forma i fer  un bon paper en la competició.

    Tot això ve precedit  per aquesta afició que es desenvolupa desprès d’adonar-se que tot el dia assegut no porta a res de bo. Potser es comença practicant la caminada diària, una vegada acabada la jornada laboral, alternant amb  provar de córrer una mica.  I amb tanta preparació s’aconsegueix  poder participar en aquesta cursa que, després de la Festa dels Reis, congrega a corredors d’arreu. 

    Els ritmes han canviat a mesura que ens cuidem, exigint-nos una disciplina esportiva com: caminar, córrer , nedar en les piscines que tenim a disposició i fer exercissis en els gimnasos . Unes modalitats que contrasten amb les activitats que, abans més que ara, s’han portat a terme en les Societats del poble com: el billar, el domino, la “botifarra”, i els escacs. Jocs que aconseguien protagonisme paral·lelament al costum que els homes del poble tenien i que consistia, un cop acabaven de dinar i de sopar, anar a fer el cafè al Prado o al Retiro. Quan no existien les corredisses, potser perquè poca gent treballava asseguda, els seus oficis requerien d’esforços constants i això  propiciava que, quan s’acaba la jornada. no  tinguessin gaires ganes de córrer, més aviat tot el contrari.

   I si algú corria massa, en tots els aspectes, succeïa, com li va passar al Sr. Pere Claramunt, pare de la Celeste i de la germana que estava casada amb en Ciré, que la veu popular li va posar per mot, en Pere corredisses  

                                                                                                                                                 J. Y. M.     

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de gener del 2016 )