ENTRE SALSES

Diguem que “cada terra fa sa guerra “. I quan les coses semblen que marxen bé, igualment ho relacionem amb les batalletes  que ens depara la vida quotidiana i, amb el desig que no vagin maldades, pregonem: “si això és guerra, que no vingui la pau” . I mentre tots tenen problemes per formar els respectius governs, al nostre poble, Reina i sa Majestat Carnestoltes i els seguicis respectius, fa dies que treballen pel moment de  prendre possessió  que tindrà lloc el proper dijous.  Ells són els escollits per  presidir la  disbauxa carnavalesca que és a la cantonada,  per a gaudi dels qui els hi agrada aquesta moguda i resignació  per aquells/es que han de suportar la sorollada, sabedors que el dimecres de cendra tornarà a regnar la calma.

     Els preparatius són llargs i treballats, i cal ser creatius per a pensar els vestuaris que lluiran les disfresses i seguidament posar fil a l’agulla. La confecció requereix temps i un  treball en equip que fa s’estableixi una relació entre tots plegats. I  sempre troben el moment per fer, com els caminants, un replegament en el camí per a  lliurar-se a esmorzar o dinar.

    El mes de gener, encara amb un cert regust dels àpats nadalencs, altres flaires de salsa s’afegeixen a la tradició i amb això les comarques que ens són properes remenen les masses dels morters a la seva manera. En el seu interior es va lligant una salsa que si bé té unes certes similituds no podem dir que sigui exactament la mateixa. Mentre aquí l’anomenem la salsa del xató, per la província de Tarragona la denominen romesco. Amb la particularitat que aquesta salsa la fan servir per  acompanyament d’altres menjades. En canvi la del xató ve a ser exclusiva per aquest plat. Algunes de les nostres colles de Carnaval, aprofiten, com deia, el replegament per celebrar-ho amb una xatonada, com una prèvia a les que vindran durant la Quaresma.

   A Valls, per situar l’acció de la calçotada, també comencen la temporada quan els hi plau, però és a partir d’aquests mesos  diríem que és el fort. Les terres circumdants, els establiments de restauració que s’hi sumen, ho anuncien de manera ben visible: “Calçotades”, així el passavolant sap que n’hi pot trobar. La competència és gran i, per que es converteixi en més reclam, es va generalitzant que a l’enunciat hi afegeixen: “calçots sense límit”. Els que en mengen molts, els hi ha que en devoren una barbaritat, van pels qui aviat fan figa. Una menjada que no necessita el mínim domini dels coberts, l’únic que s’ha de tenir cura és d’apuntar bé, a fi de que la salsa no surti dels límits del pitet que ofereixen.

    Mentre els calçots s’estén per entre comarques tarragonines o no, el xató no té un anunciat tan grandiloqüent i es troba més modestament apuntat en les cartes de restaurants d’arreu. Curiosament es presenta en unes, diguem-ne, tres versions: la de xató a seques. Amb especificació: Xató de Sitges. I l’altre amb referència a la població veïna: Xató de Vilanova. Per a mi, que m’agrada molt el nostre xató, no m’avinc a entrar en polèmica amb aquells que es decanten per anunciar-lo com de Vilanova, perquè ni que prengui com a denominació el de Sitges, no em motiva demanar-ne trobant-me fora del bressol xatonaire. Em vindran a dir que sóc un mal ambaixador del nostre plat, tampoc és això. Em passa el mateix que demanar peix de mar en un lloc de muntanya. Llevat de quan la Remei del peix estava a Andorra i el peix que posava a la venda era el mateix que es venia a Sitges. Això també ens demostra que la meva conclusió pot estar equivocada, a vegades pot ser que mengin més peix fresc, per  la mateixa raó,  els de l’interior que els de la costa. Però per si a cas.

    Quan el contingut d’aquest Eco, viatgi cap a terres tarragonines i de calçots,  gràcies a les noves tecnologies, ho farà amb la imatge  de  la pressa de posició de les dues autoritats que han de presidir la disbauxa dels dies que precediran al de Dijous Gras. I resultarà que arribarà al carrer Bonaire, ja en format de paper, quan encara molts estarem digerint els efectes de la preceptiva xatonada, l’acompanyament de truites de botifarra i escarxofa... regat amb el vinet corresponent i per postra, la coca de llardons.

    Jornades que transcorren entre salses, la dels calçots i la del xató. I per tant en plena efervescència de la programació de calçotades i  xatonades. Ja sigui dintre la intimitat de les cases, en les compartides en el si de les Societats i fins i tot en plena muntanya. Com la que van preparar els Amics del Garraf a Campdàsens. Un llogaret on, gràcies a les seves iniciatives, mantenen el caliu del sitgetanisme, que no només es fa palès el dia de la seva festa, sinó també durant tot l’any.  Quasi sempre amb la motivació afegida  d’asseure’s al voltant de la taula per a menjar el que més s’escau a cada època.  

   Aquest any coincideix que el Carnaval començarà  dos dies després de la festivitat de la Candelera.  Que és com mana la tradició, quan s’ha de treure el pessebre. El poder de la lluna influeix  en la Setmana Santa i Pasqua,  doncs  d’ella  depèn  per a fixar la data en el calendari. A partir d’aquí se sap quan serà  dijous gras, carnaval. I a raó d’això pugen i baixen  les festes de la  Trinitat i Corpus.

    Detall que també afecta a les salses.  La dels calçots no gaire, perquè s’inicia amb el mes de gener, però sí  la del xató la qual té com a referent el Dijous Gras. No ens hem d’oblidar d’una  altra salsa, diferent, sorgida entre  les músiques que sonen durant les rues. Aquesta música, la qual anomenen:“Salsa”. Unes i altres s’afegeixen a la tradició i al ritme. I després que totes elles hagin deixat un bon gustet, passarem de la salsa a la pasta, la pasta de mona.  Si més no això serà, comptant la del dimecres de cendra, set setmanes després.

                                                                                       J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de gener 2016)